EN BUSCA DEL VOT ÚTIL

Després del primer debat entra Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera i Soraya Sáenz de Santamaria, diferents mitjans de comunicació van fer enquestes per veure qui havia guanyat. L’àmplia majoria d’aquestes enquestes van donar guanyador a Pablo Iglesias i perdedor (entre els presents) a Pedro Sánchez. Dic entre els presents, perquè van ser moltes les crítiques que va rebre Mariano Rajoy, sense cap mena de dubte el gran absent.

Rajoy es va disculpar dient que té una agenda molt carregada i que ha d’exercir de president del govern, en canvi, als altres no els hi passa. Però això no és així. Quan un candidat està en campanya es passa el dia d’aquí per allà acudint a tots aquells actes que ha pactat amb el beneplàcit del seu cap de campanya que és qui la dissenya tenint en compte les virtuts i els defectes del candidat.

El cap de campanya de Rajoy sap que aquest té les de perdre en un debat on intervinguin diversos candidats (per cert, es va trobar a faltar a Alberto Garzón) i per això l’aparta tot el que pot d’aquesta mena d’actes. En canvi si que el fa ben visible a d’altres on sap que la seva imatge sortirà millor parada. Per cert, segon Rajoy la guanyadora absoluta del debat va ser la seva vicepresidenta. Alguns dubten de que veiés el debat...

Absent Rajoy i sabedors que la Soraya no és Mariano, Pablo Iglesias y Albert Rivera van atacar més a Pedro Sánchez que a la pròpia Soraya. Sembla ser que Sánchez no se’n va saber sortir.

Aquest fet em recorda el debat que van mantenir Rajoy i Pérez Rubalcaba fa 4 anys. Llavors l’actual president del govern li va donar una bona repassada, tot i que a priori el candidat socialista era molt millor orador que el popular.

I és què, insisteixo, és molt difícil defensar que ara faran el que no van fer durant el darrer govern. El PSOE va tenir 4 anys per a fer els deures i no els ha fet. Només canviant cares difícilment s’assoleixen els objectius marcats. I de vegades ni això, com per exemple a Catalunya on la Chacón serà la cap de cartell per tercera vegada.

El PSOE ha perdut el temps i no s’ha renovat com ho havia de fer. Fa molt de temps que vaig clamar per una refundació, però esta clar que els interessos dels seus líders van en una altra direcció. Potser ho faran després de la possible patacada que es pegaran el dia 20.

I com que Pedro Sánchez sé la veu vindre (a pesar de tot no crec que sigui babau), clama pel vot útil i proclama que el partit que representa és l’única alternativa d’esquerres...

L’estratègia del vot útil és, des del meu punt de vista, la tàctica dels que sé saben perdedors. D’aquells que no tenen arguments per atraure el vot majoritari de la ciutadania i recorren sovint a la por per mirar de capgirar les enquestes. Ho he vist moltes vegades i no només davant d’unes eleccions generals, també a les eleccions municipals.

Tampoc crec que ajudi gens a Pedro Sánchez criticar els altres partits de l’esquerra en un intent desesperat d’esgarrapar vots d’on sigui. No són l’enemic a batre. L’enemic són Rajoy, els seus i el que representen. Sinó saben veure això, anem malament. I si en són conscients del que estan fent, és que busquen el seu propi benefici com a partit en detriment del de la col·lectivitat.  

El PSOE vol derogar tot allò que el PP ha legislat durant aquest 4 anys i que atempten contra els drets dels ciutadans. Però cal recordar que va ser Zapatero qui va començar amb les retallades.

Com a treballador públic, en 4 anys i mig he perdut molts diners. Els sindicats del sector calculen que sobre un 30% sobre el que podria haver guanyat. Per a mi han estat temps difícils, ja que un dels meus fills encara estava estudiant a la universitat i per tant, això comportava una despesa extra en matrícules, allotjament i desplaçaments.

Per tant, el meu vot no pot anar per als qui van iniciar a soscavar els fonaments de l’estat del benestar. Per molt bonic que m’ho puguin pintar ara, se’m fa molt difícil creure que faran tot el contrari del que van fer durant la darrera legislatura.

Com a català també vull el millor per al meu país i se’m fa costa amunt pensar que els partits tradicionals modificaran les seves conviccions i acabaran acceptant un nou estatus per a Catalunya.     

ÉVOLE, EL ‘COLETAS’ I EL ‘PIJO’

Publicat al diari el Mundo. 

Diumenge, Jordi Évole va tenir l’encert de reunir per al programa Salvados (la Sexta) els líders dels dos partits emergents i que, segurament, faran d’àrbitres a les properes eleccions generals del 20-D: Pablo Iglesias, el Coletas (Podemos) i Albert Robera, el Pijo (Ciudadanos)

Si es compleixen les previsions, aquest dos partits trencaran el bipartidisme existent a Espanya des de la recuperació de la democràcia i, fins i tot, tenen moltes possibilitats de governar, ja sigui perquè guanyaran les eleccions o entraran a formar part d’un futur govern fruit d’un acord postelectoral.

A hores d’ara, sembla (i les enquestes així ho diuen) que Podemos, després d’unes extraordinàries expectatives està baixant en intenció de vot, mentre que C’s, tal com s’ha demostrat a les darreres eleccions catalanes, està pujant com l’escuma.

Per a fer el cara a cara, Évole els va reunir a un bar del districte de Nou Barris de Barcelona on a les passades municipals va guanyar Barcelona en Comú (candidatura avalada per Podemos), mentre que el passat 27-S va guanyar Ciutadans.

No vaig seguir fil per randa el debat, però si alguna fase del mateix. Évole, amb la seva mordacitat les hi va fer alguna pregunta compromesa com per exemple si alguna vegada havien pagat alguna factura en negre. Pablo Iglesias, tot i que es va mostrar prudent, va acabar acceptant que si que ho havia fet...

-No ho recordo exactament, però segur que sí... Però en els darrers anys, no... En aquest país qui no ha pagat mai una factura en negre?

Mentre que Albert Ribera es va mostrar molt més dubitatiu:

-No ho recordo...

Només després de que Iglesias ho acceptés va dir:

-... Segurament que sí...  

Tot i que aquesta pregunta segurament va ser la més compromesa, ja que els hi afectava un aspecte personal de la seva vida privada. Però no va ser la més important. Van parlar d’economia, d’atur, de pensions, de sanitat, d’immigració, de Catalunya, de corrupció; fins i tot de la que va afectar als seus respectius partits (Jordi Cañas, per part de C’s i Juan Carlos Monedero de Podemos) En aquest aspecte tots dos van voler minimitzar el que havia passat mirant de passar de puntetes sobre el tema.

També els hi va preguntar el que van votar a les generals de 2004. Mentre Ribera va dir que va votar en blanc:

-No estava d’acord de com el PP va gestionar la crisi dels atemptats, però tampoc de com ho va voler rendibilitzar el PSOE.

En canvi, Iglesias va dir que havia votat a Pascual Llamazares de Izquierda Unida.  

Potser serà la sensació que em vaig emportar, però vaig veure més segur al Coletas que no al Pijo. Aquest últim semblava que anava al remolc del primer i responia depenent de la resposta de l’altre.

Ahir llegia al Periódico que tots dos polítics van coincidir amb la majoria de temes. O sigui, que de governar uns o governar els altres, no hi hauria tanta diferència...

Per què serà que no m’ho crec? A veure, segurament Pablo Iglesias intentarà fer el que va dir, tot i que Évole li va recordar que a Grècia Syparas va haver d’acceptar les condicions que, finalment sé li van imposar.

En canvi, des del meu punt de vista Albert Ribera representa a la dreta més pura d’aquest país. Això sí, a primera vista no són hereus del franquisme com el PP, però con diuen els castellans: de lunes a martes, poco te apartes...

Per cert, Évole també els hi va preguntar sobre una hipotètica declaració de reprovació del franquisme i aquesta va ser la resposta de Ribera:

-El franquisme és una etapa passada que no es té perquè reprovar... Però si cal reprovar-la, es reprova... No hi ha problema.

Tal com va fer el PSOE amb el tema de la OTAN: d’entrada, no...

AMB EL PSOE NO PASSAVA

Sovint, sobre tot els joves amb pensament d’esquerres, tendeixen a equiparar el PSOE amb el PP. Segons ells apliquen les mateixes polítiques i no hi ha diferències.

Darrerament hem tingut un cas que evidencia les enormes diferències que hi ha entre uns i altres. Es tracta, segur que us heu assabentat de la polèmica de les paraules que li va dir el director del canal 24 Horas de TVE Sergio Martín a Pablo Iglesias en el decurs d’una entrevista que li va fer l’altre dia al programa que ell mateix presenta la Noche en 24 horas:

- "Hemos visto a Pablo Iglesias defender la salida de los presos de ETA de las cárceles, esta semana está usted de enhorabuena entonces".

Evidentment Pablo Iglesias es va mostrar molest i li va respondre:

-"No es un problema de enhorabuena, que nadie juege con el dolor de las víctimas para hablar de un tema".

Ràpidament, les seccions sindicals de la UGT i de CC.OO., així com el Consell d’Informatius del l’ens públic van demanar la dimissió de Martín o, en el seu cas, la destitució per part de la direcció de TVE.

El Consell d’Informatius va adreçar a la direcció un dur comunicat on entre d’altres coses deia:

- "Por comprometer la credibilidad e independencia de los Servicios Informativos de TVE".

Evidentment, la direcció de TVE escollits pel PP i, per tant, lacais d’aquest partit, ha rebutjat destituir-lo.

Vaig voler documentar-me sobre qui era Sergio Martín. Em pensava que era un de tants que havia treballat a Tele Madrid (una de les cadenes públiques on més manipulació informativa hi ha), però per la meva sorpresa, aquest personatge ha treballat tota la seva vida a TVE i fa uns anys, fins i tot va rebre un premi d’àmbit nacional al periodista jove que més havia destacat en la seva tasca.

Evidentment, un no pot deixar de recordar un altre cas que també va passar a TVE durant l’època d’Aznar. Segur que ho recordareu. Llavors el director d’informatius era Alfredo Urdaci i, el seguiment de la vaga general del 20 de juny de 2012 per part de la radio i televisió públiques va ser escàs. De fet, a primera hora del matí, fins i tot es va arribar a afirmar que no hi havia vaga.

Aquest fet va portar al sindicat CC.OO. a presentar una denúncia davant els tribunals que, finalment, van fallar a favor de la central sindical. Entre d’altres coses van ordenar a TVE llegir un comunicat que va llegir, a desgana, el propi Urdaci.

¿Per què serà que durant les èpoques de governs socialistes les programes de TVE –sobre tot els informatius- guanyen audiència i la perden durant els governs del PP?

¿Per què serà que durant les èpoques de governs socialistes molts dels seus programes –també els informatius- guanyen premis i durant eles governs del PP, no?

Per a ser fidel a la veritat, recordo un cas que es va produir durant els primers anys de govern de Felipe González. Durant la transició, un dels programes més vistos era la Clave que dirigia José Luís Balbín, sobre tot, el debat que hi havia al finalitzar la pel·lícula sempre relacionada amb el tema que es tractava.

El govern socialista, ja sigui per que no es tractés el tema de l’entrada a l’OTAN (tal i com afirma Balbín), ja sigui per la pèrdua d’audiència com va al·legar la direcció de TVE, va fer clausurar el programa. 

DALTABAIX ELECTORAL

Durant els darrers dies, diferents diaris han publicat enquestes d’opinió sobre els resultats electorals que es donarien ara mateix de fer-se les eleccions. Mentre el Periódico (GESOP) es centra més en les eleccions autonòmiques, la del Mundo (SIGMA 2) ho ha fet sobre les generals.

En tots dos casos la formació de Pablo Iglesias II (Podem/Podemos) aconseguiria uns resultats extraordinaris provocant un daltabaix electoral. Mentre a Catalunya quedaria com a tercera força política només pel darrere de CiU i ERC, en cas d’unes eleccions generals, assoliria el primer lloc, tant al global d’Espanya com a Catalunya. Per tant, a Catalunya, es tornaria a donar la constantde la majoria d’eleccions: el ciutadà seguiria votant diferent segons fos l’àmbit electoral.    

Segons l’enquesta del Periódico, en el cas de fer unes eleccions plebiscitàries, la suma d’escons de CiU i ERC, seria superior (entre 5 i 8) de presentar-se en llistes separades que no si ho fessin en una llista conjunta.

Els resultats del Mundo reflecteixen un ascens extraordinari de Podemos que guanyaria les eleccions amb més d’un 28% dels vots, triplicant els resultats de les darreres europees. Segon quedaria el PP amb més del 26%, mentre que en tercer lloc quedaria el PSOE amb una mic més del 20%. UPyD i IU patirien una notable baixada. Segons les interpretacions que fan, una tercera part del vot que arreplegaria Podemos vindria d’antics votants del PP.

Però tranquils. No cremeu encara les naus que queda molta tela que tallar... Sóc del parer que encara poden passar moltes coses. Sabeu que un dia d’aquest es crearà a Catalunya la nova formació Nova Esquerra Catalana (NeCat) que aglutinarà una bona part dels vots dels desencantats votants socialistes i, per tant, restarà volts a d’altres formacions com ERC.

A Espanya és previsible una remuntada d’IU. Després de la renúncia de Llamazares, tot indica que serà Alberto Garzón l’encarregat de dirigir el destí de la formació. El discurs d’Alberto Garzón també agrada a la gent que l’escolta i podria recuperar part del vot que ara mateix sembla que li pren Podemos i, fins i tot, atraure antics votants socialistes que farts de corruptel·les, buscarien refugi en formacions situades més a l’esquerra.  

Fins i tot els socialista Pedro Sánchez podria fer millorar les perspectives electorals del partit si, finament, articula un discurs coherent vencent les contradiccions que l’han caracteritzat fins ara.

Dilluns, Pedro Sánchez va llançar la que, fins ara, segurament ha estat la seva mesura estrella: derogar la reforma constitucional que es va aprovar en els darrers temps del govern de Zapatero que prioritzava el pagament del deute de l’Estat  (que tanta controvèrsia va crear) i fer-ne una altra que anteposin les mesures encaminades a pal·liar les mancances dels col·lectius més desafavorits.

Però tots tranquils, que no condeixi el pànic! Encara en veurem de tots colors i la truita sé li poden donar moltes voltes. L’important és tenir la paella pel mànec (no ve al cas, però com estava parlant de truites...)    

PER QUÈ FA TANTA POR PODEMOS?

-El PSOE, però també una part d’IU, tenen por al partit de Pablo Iglesias II perquè representa a l’autèntica esquerra. És un partit amb idees fresques, que va amb la veritat per davant i diu els que els ciutadans volen sentir. Són conscients que a les passades europees els hi van prendre molts de vots i de seguir pel mateix camí, de cara els propers comicis en poden perdre molts més.

-I als del PP els hi fa por perquè en un període indeterminat de temps, poden significar una alternativa real als actuals partits i pot arribar a tenir opcions de govern, com és el cas de Syriza a Gràcia.

Podemos no tant sols pot prendre vots dels partits de l’esquerra tradicional, sinó fins i tot pot animar a votar als qui ara es queden a casa desencantats per la majoria dels polítics actuals i per la forma de fer política, tant del PP com del PSOE quan ha governat. I perquè no, també de votants de la dreta tradicional que se’n han adonat de que el PP no governa per als ciutadans, sinó només pensant amb els seus propis interessos i el del gran capital.  

DISSABTE 14 DE JUNY. DOTZÈ DIA SENSE REI

Demà. Per a demà diumenge està previst el Consell nacional del PSC, el màxim òrgan de direcció del partit entre congressos.

Demà s’ha de fer efectiva la dimissió del fins ara primer secretari Pere Navarro i l’anunci de Núria Parlon que serà candidata a la primera secretaria del partit.

Mentre, el sector crític amb Navarro, el més catalanista i el que estava a favor del dreta a decidir, entre d’altres coses, es manté al marge, com si els esdeveniments no anessin amb ells. Abans de prendre una decisió volen saber quina línia marcarà la candidata. Està clar que moltes coses han de canviar, però un gir catalanista i manifestar-se a favor del dret a decidir, és fonamental. Fins i tot imprescindible, diria jo.

Mireu, Marina Geli, una de les veus díscoles del PSC ja ha dit públicament que a ells els dóna igual Navarro com Parlon. I encara més: què no han estat convidats al Consell Nacional de demà. No diria que comencem bé, perquè els que hi ha encara són els antics, però l’acabament de la vella executiva no podria ser pitjor. Navarro va marxar criticant-los i quan plega definitivament, en lloc de mirar de reconciliar-se, se’ls oblida. Molt em temo que el Nou Nou PSC serà una còpia exacta del que ha estat aquests darrers anys sota la direcció de l’exalcalde de terrassa.  

Pallissa. Què os va semblar el partit d’anit? España-1, Holanda-5. I és que no es pot vendre el blat abans d’estar al sac i ben lligat. Quan ja anaven 1-4 o 1-5, un dels comentaristes van dir que els jugadors ho tenien molt clar i que haver estat campions del món fa 4 anys no els garantia res. Tenien ben present l’eliminació de França a les primeres de canvi després d’haver guanyat també el mundial anterior.

El que em sembla que no ho tenien tan clar eren els comentaristes. Abans de començar el partit, a la SER, un es va atrevir a dir que jugador per jugador, España era superior. Pot ser si, però el futbol és un esport d’equip i si l’equip no funciona, per molt bons que siguin els jugadors, el més normal és que perdin el partit.  

Ahir Holanda va donar una llissó d’humilitat a la Roja. La subcampiona, la que havia perdut la final de Sudàfrica, precisament contra España, va demostrar tenir molt d’ofici i va esmicolar els sistema plantejat per l’entrenador espanyol. Pobre Del Bosque!

Però el que més mal me sap del resultat d’anit és que fos Van Gaal l’entrenador rival. Quan estava al Barça el vaig prendre avorrit. Tant que fins i tot vaig renunciar als meus colors de sempre i em vaig fer del Mallorca. Potser només l’innomenable em produeix més animadversió que l’holandès.

Constitució sí, però... Em sorprèn molt quan comparen a Pablo Iglesias II amb Hugo Chávez. És una manera de desprestigiar-lo. Ahir mateix li vaig escoltar dir a un senyor que afirmava que els seus pares van marxar de la dictadura franquista cap a Veneçuela i ell va fugir de la Veneçuela de Chávez cap a Espanya.

No tots els que van marxar d’Espanya durant la guerra Civil eren d’esquerres. Només havien de ser republicans. I com s’afirmava l’altre dia al Facebook, republicans de dretes també n’hi ha.

Sé li va preguntar a Pablo Iglesias II si acatava la Constitució: Evidentment que sí, però fins a que els ciutadans la canvien –va dir- Una resposta contundent i intel·ligent. La Constitució del 78 ha quedat superada pels esdeveniments que hi ha hagut durant tots aquests anys i, per tant, cal una remodelació profunda. L’Estatut no era tan vell i Pasqual Maragall en va voler fer un de nou ja fa 10 anys. Si no es canvia, aviat quedarà tant antiquat com l’Església . És això el que vol la ciutadania espanyola?          

ES BUSCA LÍDER

El PSOE, més que un problema de idees (que també), té un greu problema de lideratge. Amb els dos anys de Rubalcaba al font del partit (des del meu punt de vista, dos anys perduts) va demostrar que no era el líder que el partit necessitava. Durant els debats on es va enfrontar directament amb Rajoy (què té un pèssim nivell d’oratòria) va demostrar que, fins i tot, havia perdut aquell domini de la paraula que va demostrar en altres èpoques. Segurament un dels punts més forts del dimitit Secretari General. Qui no recorda la seva loquacitat d’altres èpoques en enfrontaments parlamentaris amb destacats representants de l’oposició. Sembla que en el pas del temps, Rubalcaba va anar perdent pel camí la improvisació, l’enginy i, sobre tot, la intel·ligència mostrada en les seves èpoques de govern.

Fórem molts els que hauríem preferit a Rubalcaba abans que Almunia i, tal vegada, a Borrell abans que els altres dos, però en política (i això ho coneixem bé els que hem militant en partits polítics), no sempre es fa el que vol la militància, sinó que s’anteposen els interessos de partir (potser hauria de dir de direcció de partit) a qualsevol altre, com per exemple interès general dels ciutadans.

En un temps convuls com el que estem vivint, està clar que la ciutadania tendeix a buscar un referent que no té. Els dos principals partits espanyols han perdut en dos anys i mig bona part de la credibilitat que els hi quedava després de negar (els socialistes) la crisi i d’enfonsar encara més el país (els populars), malgrat presentar-se com els salvadors de la pàtria.  

Els resultats de les passades Eleccions Europees a Espanya han demostrat fefaentment el que estic dient. El bipartidisme, un dels trets més característics de la nostra política, es va superar, entrant en escena partits de nova formació com Podemos, liderat per Pablo Iglesias, nom homòleg amb el fundador de la UGT i el PSOE. Més allà de l’anècdota, la coincidència de noms tindrà un altre significat?  

La irrupció de Podemos (quarta força més votada després de PP, PSOE i la Izquierda Plural) s’ha d’interpretar com un reallotjament del vot de l’esquerra després de comprovar l’ambigüitat d’UPyD (un partit creat per a complaure l’ego de la seva lideressa) i de situacions molt semblants al marc de la dreta com ha estat el naixement de partits com C’s a Catalunya o Vox.

Durant els darrers dies he llegit durs atacs a la nova formació de Pablo Iglesias. En tots dos casos, el seu origen l’hem de buscar en la por que tenen els representants dels dos grans partits i, en el cas de la dreta i de la premsa afí que li riu totes les gràcies a que es parli clar i se’ls hi destapin mil i un afers més sense que puguin utilitzar la tàctica del ventilador o el tu més... En canvi, al PSOE els hi preocupa perdre l’hegemonia de l’esquerra que han mantingut d’ençà del restabliment de la democràcia després de la dictadura franquista.

La veritat és que ho tenen difícil els socialistes a l’hora de canviar noms. Des del meu punt de vista tant la Carmen Chacón com Patxi López tenen més passat que futur i, en tot cas, les idees que defensen, estarien en discordança amb alguna de les corrents sorgides recentment, sobre tot a Catalunya. Susana Diaz, la nova Presidenta andalusa sense passar per les urnes, sembla ser, ara com ara, la dona forta del partit, però caldria veure que passaria si s’enfrontava a un congrés. Personalment tampoc és del meu grat per la poca sensibilitat que ha mostrat en el tema català. De tots, l’Eduardo Madina seria, des del meu punt de vista l’opció més viable, però davant seu tindria el difícil repte d’unir un partit massa disgregat i de renovar-lo, tant en persones com en programa; encara que això, en principi, li passi una certa factura electoral  que, en tot cas, seria no arribar als millors resultats històrics del partit, però si iniciar una remuntada visible respecte als assolits en els darrers comicis.