L’ESPIRAL QUE NO PORTA ON HAURIA DE PORTAR

De Roto a el País. 

La corrupció és com una espiral que embolcalla els corruptes però que deixa escapar els personatges principals (Després de donar-li voltes no tinc clar d’haver-me’n sortit...)  

Què vull dir amb això? Què els casos de corrupció destapats arreu d’Espanya (incloent-t’hi  Catalunya) han posat molts noms sobre la taula dels fiscals... Tants que en faríem una llista pràcticament sense final... Però com sé sol dir: Ni són tots els que estan, ni estan tots els que són. No obstant, cal dir que cada vegada, els il·lustres, estan més prop d’encapçalar les llistes de corruptes que ara formen gent de tota la seva confiança.

A València, en el darrer moment es va veure implicada Rita Barberà i només la mort la va salvar d’ocupar el banc dels acusats per a donar comptes del cas Taula sobre el finançament irregular del PP valencià. Però hi van haver altres molts de casos durant molts anys i que tot i que van esquitxar Francisco Camps pels vestits que va rebre suposadament per fer de mediador entre les empreses de la Gürtel i els seu govern. Però ne va sortir de rositas... I Zaplana? A aquest ni això...

Primer amb el cas Palau de la Música i després amb el Pretòria, alguns dels acusats van declarar que eren instruments de finançament il·legal de Convergència. De fet, tal com també passa amb el PP, els diferents tresorers convergents s’hi van veure esquitxats.

Però... Qui hi havia a dalt de tot quan van passar aquests i altres casos? Des de la seva fundació CDC només ha tingut dos líders o presidents (Pujol i Mas) Pujol, segurament forçat per les circumstàncies va haver d’acceptar que tenia diners a la banca andorrana que no havia declarat mai. Tot i que, segons sembla, va mentir sobre la seva procedència. Segons Pujol aquest diners formarien part de l’herència del seu pare Florenci, però no té cap tipus de document que ho justifiqui. Per tant, és provable que els diners també tinguin un origen fosc.

Segons publicacions de diferents mitjans de comunicació, les declaracions de Millet i Montull apuntaven directament a Mas. Fins i tot es va arribar a dir que aquestes, diguem-ne acusacions eren un impediment per a tornar-se a presentar, la qual cosa no s’havia descart i fins i tot ell ho havia admès algun cop.

Amb la corrupció de Madrid i les de les comunitats governades pel PP (València, Múrcia, Castella i Lleó, etc.), passa el mateix: També apunten cap el més alt, cap a les cúpules... Esperanza Aguirre sembla que ja no se’n podrà sortir. Fins ara podia escudar-se amb Ignacio González, la seva ma dreta i el que finalment seria el seu successor. Ara ja no pot. D’aquí que dimecres a part de no fer cap tipus de declaració, no sé la va poder localitzar.

Francisco Correa, el cap visible de la Gürtel també va apuntar directament Rajoy. I no només Rajoy, sinó també Aznar que alguna cosa havia de saber... ¿No us heu preguntat mai que feien Francisco Correa y Alvaro Pérez (el Bigotes) feien a la boda d’Ana Aznar i Alejandro Agag? ¿Tenien el suficient rancio abolengo per assistir a aquella boda d’Estat? Crec que l’únic mèrit que tenien era ser amics de la família (ja m’enteneu) Aznar ja va sortir de rositas quan se’l va denunciar per portar Espanya a la guerra d’Iraq. Amb els casos de corrupció, de moment, qui té la barba en remull és Rajoy. D’Aznar ni se’n parla... Potser tot arribarà.

No us agradaria veure a la presó a tots aquests personatges? Potser no xalarem com m’agradaria... Una pena!    

ELS TRIPIJOCS DE L'ESTAT

Quan es va saber de la reunió mantinguda entre Jorge Fernández Díaz quan era Ministre de l’Interior amb el cap de l’oficina Antifrau de Catalunya (depenen de la pròpia Generalitat) Daniel de Alfonso només estàvem davant de la punta de l’iceberg d’un cas que bé podria qualificar-se com les clavegueres de l’Estat.

Dilluns, al programa Divendres de TV3 ne va parlar Luis Rendueles, un redactor de la revista Interviu que publica un treball d’investigació sobre l’anomenada policia patriòtica. Segons Rendueles, la policia patriòtica (una espècie de GAL del PP, va arribar a dir) es va crear l’any 2012 després de que Mas abracés la ideologia independentista. A aquesta policia sé li va encomanar la tasca de buscar draps bruts entre els polítics catalans de CiU i ERC.  

D’aquí que sortissin a la llum els comptes que Jordi Pujol tenia a la Banca Privada d’Andorra. Va explicar Rendueles que agents d’aquesta policia es van personar a la seu de la BPA i per mig del xantatge van obtenir fotos de la pantalla de l’ordinador on s’hi veien diversos comptes de Jordi Pujol i la seva família. Per a pressionar-los els va dir que les el Govern d’Espanya no els renovaria la llicència del Banc de Madrid, filial de la BPA a Espanya. Tot i això, el Banc de Madrid va acabar perdent la llicència.

D'Alfons López a Público. 

Entre d’altres temes que es van destapar la policia patriòtica figuren els suposats afers amorosos de Durant i Lleida o la inexistent filla secreta de Mas, extremenya per a més informació... Per cert, sobre els polítics d’ERC no es va obtenir cap resultat positiu. També van voler esbrinar les connexions entre Podemos i Veneçuela sense aconseguir res. 

Aquesta policia política va acabar partida en dues parts com a conseqüència d’una investigació que afectava precisament a un fill d’uns dels agents. A partir d’aquí, un dels sectors es va dedicar a investigar en el passat de l’actual Rei emèrit i d’aquí que sortissin els cassos de la princesa Corinna i no fa tant de la Bàrbara Rey.

A Divendres, també es va dir, ni que fos de passada, que per la seva banda el Govern català també va manar investigar polítics a espanyols per a veure si podia trobar-los situacions compromeses.

Si ho recordeu, no fa gaires dies, quan Juan Manuel García-Margallo va revelar a 13Tv que el Govern d’Espanya devia favors a diversos governs i institucions per haver-se posicionat en contra de la independència de Catalunya, també es va dir que el Govern Català també havia estat buscant suports precisament en sentit contrari, es clar...

Com es diu normalment: De Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases (o en castellà: En todas partes cuecen habas)

De totes formes, quan més poderós, més possibilitats tens de fer coses: tan de bones com de dolentes. 

Què es tingui que recórrer al joc brut per a mirar d’aturar el moviment independentista en lloc de seure i parlar i establir acords és inqualificable. M’ha sortit l’adjectiu absurd, però no és absurd, és una aberració i senzillament antidemocràtic. Que deixin parlar al poble d’una punyetera vegada i sé sabrà amb exactitud que és el que pensa de tot això la ciutadania de Catalunya.  

QUATRE MÉS UN NO SÓN CINC

Foto: El Periódico de Catalunya.

El Periódico publicava dimarts una foto on es podien veure els 3 Presidents de la Generalitat que van precedir a Puigdemont: Pujol, Maragall i Montilla. A l’actual president (el quart) feia de mestre de cerimònies se'l pot veure a una pantalla. El motiu del acte era la commemoració del 40 aniversari del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya després del seu exili francès per culpa de la Guerra Civil Espanyola. Al peu de la foto s’hi pot llegir que Pujol està lleugerament apartat del grup que formen els altres tres perquè va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics des de 2014.

Com a ciutadà de peu, no entenc perquè es va convidar a un delinqüent provat com és Jordi Pujol. Si va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics que pintava a primera fila de l’acte? Per què el va convidar l’actual President de la Generalitat? Una separació d’un metre no és gens significativa. Si per protocol sé l’havia de convidar, bé l’haurien pogut posar assegut a la darrera fila con un ciutadà més. I, per cert, entre Mas i Pujol, tot i que una mica endarrerida es trobava la Marta Ferrusola, la matriarca d’un dels clans més delictius de la història del nostre país. En veure la foto vaig al·lucinar en colors... Com se’ls hi pot permetre l’entrada al Palau de la Generalitat a personatges com aquests? O és què, tot i desposseir-los dels seus càrrecs honorífics, encara tenen privilegis com antics inquilins de l’immoble?  

De totes formes que lluny queden els temps en els quals CiU treia a Jordi Pujol a cada acte que feia la federació buscant esgarrapar vots emulant al Cid Campeador que la seva sola presència va permetre guanyar una batalla als moros després d’haver mort. El treien per tot arreu, com a Crist que se’l treu a totes les processons i a tots els actes litúrgics que fan.

Però darrerament Pujol ha caigut en desús, tot i que, pel que sembla encara no està descatalogat. Prova d’això és la presència a l’acte dels que us parlava al començament. Des del meu punt de vista és un clar exemple del que costa als convergents soltar llast i trencar amb el passat. Potser el cap els hi recomana que així ho facin, però el cor (ai el cor!) els acaba traint i finalment s’imposa a la raó... Allà ells, encara que a mi, la sola presència a la foto, me va fer mal als ulls.

LA QUARTA VIA

El passat divendres Arturo Mas va dir que hi ha una tercera via entre l’independentisme i la situació actual... La notícia potser no ha tingut la repercussió mediàtica que mereixia una notícia, però si que ha sortit per algun mitjà informatiu com per exemple el Periódico de Catalunya.

I per què ha tingut tan poc ressò? Perquè no interessa a les principals organitzacions independentistes de Catalunya, així com els mitjans que els hi donen suport. Així de clar i així de català.

Sorprenent? Si ha sorprès a algú, no ho entenc... Potser als més joves, aquells que no coneixen a Mas en tota la seva dimensió... Però aquells que ja tenim canes al cap i la barba, notícies com aquesta no ens haurien de sorprendre gens ni mica.

Mas vol ser... Què vol ser? És igual el que sigui: president de la República Catalana, de la Generalitat o de la comunitat de propietaris on viu (tot i que dubto molt que visqui a un pis) L’important per a Mas és ser. Pintar alguna cosa. I a poder ser tenir cotxe oficial, xofer i tota la parafernàlia que implica ostentar un càrrec important.

Vull dir amb això que Mas és un polític camaleònic, que sap adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. La prova més contundent és la que s va viure aquell 11 de setembre de 2012. En un dia, un sol dia, Mas va viure la mutació més gran que sé li recorda a un polític: de pactar amb el PP per a poder tornar a ser President de la Generalitat a convertir-se amb el primer independentista per mirar de conservar el seu status.

Però el millor de tot és que va aconseguir arrastrar a una gran part de militants i simpatitzants de CiU. Sí, sí, de CiU, no només de Convergència, sinó també d’Unió... De sobte, gent que ni coneixien el significat de la paraula independència van abraçar la fe i van començar a defensar la necessària desconnexió d’Espanya. La que ens roba, la que ens priva de llibertats, la insolidària... L’origen de tots els mals de Catalunya! I no dic que no sigui així, només dic que l’evolució va ser massa ràpida per a ser creïble (al menys per a mi)

Mas va néixer políticament dintre de Convergència. De funcionari de la Generalitat va passar a ocupar càrrecs de responsabilitat. Apadrinat per Jordi Pujol, poc a poc va anar escalant posicions fins arribar a Conseller en Cap amb Pujol encara de President.

Finalment Mas va ser ungit per Pujol després de deixar diversos cadàvers polítics pel camí. Però Mas no va poder ser president tot i guanyar les eleccions davant Pasqual Maragall primer i Montilla més tard.

La seva vocació de servir Catalunya era tan gran que el va portar a la Moncloa en temps de Zapatero per a oferir-li el cap de l’Estatut d’Autonomia que havia promogut Maragall a canvi de que aquest li ordenés a Montilla deixar-li via lliure per arribar al Palau de la Generalitat. Però Montilla li va dir a Zapatero que nastis de plastis i va aconseguir reeditar un segon govern Tripartit deixant CiU per segona vegada a l’oposició. Només el desgast generalitzat del socialisme engolit per la bombolla immobiliària i la crisi econòmica que va arribar des de fora, va permetre a Mas pactar amb l’Alícia Sánchez Camacho per a poder ocupar així l’objecte dels seus desitjos: el tron de la Generalitat.

Si has estat observador, amic meu, potser te’n hauràs adonat que he titulat el meu comentari d’avui com la Quarta via i, en canvi, he començat parlant de la tercera via de Mas... No ha estat un error.

A Mas li és ben bé igual una tercera via, una quarta o una cinquena... Mentre pugui tornar al poder, qualsevol tren que surti i que tingui com a destinació la plaça Sant Jaume li va bé. 

REIAL CONNECTION

Una vegada hi havia un país de simbomba i pandereta on des del seu monarca fins a una gran part de la classe política robaven a mans plenes...

I els súbdits de les classes més baixes, no? També n’hi havia, però tenien pitjor reputació... On va a parar!!  

Un dia el monarca, perseguit pels escàndols de la seva vida privada (negocis tèrbols, caceres, excessos etílics i infidelitats conjugals) es va veure obligat a abdicar amb el seu fill que, pel que sembla, en els darrers anys havia moderat les seves activitats lúdiques...

Amb el pas del temps, es van anar saben coses del monarca i cap d’elles el deixava en bona situació, més aviat les seves activitats feien posar els pèls de punta a la majoria dels que havien estat els seus súbdits.

Com passa quasi sempre, les seves activitats allunyades del paper que s’hauria d’haver limitat a fer, eren de domini públic, però faltaven les proves contundents que verifiquessin la gravetat dels fets.

Aquell Lo siento mucho no lo volveré a hacer va trasbalsar a més d’un dels seus incondicionals, que els tenia. La monarquia d’aquell país, en un altre temps la institució més valorada, va passar a tenir uns índex de popularitat propers als zero absolut.

Només fa uns dies va sortir a la llum un d’aquells afers dels quals ja se’n havia parlat en el seu moment, quan van passar... M’estic referint als embolics d’alcova que el monarca va tenir amb una artista que acostumava a exhibir els seus encants per les revistes eròtiques.

Aquesta artista que també podia semblar de la reialesa, però no ho era, va gravar alguna de les trobades íntimes amb el monarca de veritat per tal de fer-li xantatge. I el bo del cas és que li va funcionar. Hem de donar gràcies de que tot i ser un país de simbomba i pandereta, no van enviar uns sicaris a l’artista per tal de fer-la callar per a sempre.

La casa reial va optar per pagar-li una renda vitalícia... Total, li pagàvem entre tots els súbdits! I, a sobre, sense tenir dret de cuixa... Ai! S hagués estat a l’inrevés... Llavors el monarca, com tenien costum els seus avantpassat, l’hauria reclamat!

Tot i que parlar de quantitats de diners seria especular, no cal ser massa llest per a pensar que haurien de tractar-se de grans quantitats. Un xantatgista no sé sol posar per un grapat de duros, primer, imagino, deu d’existir un estira i afluixa per a establir la quantitat de diners que un està disposat a pagar... I, es clar, si parlem d’una de les fortunes més grans del país, és comprensible que la xifra havia de ser considerable.

Quan els ecos d’aquest afer tot just s’estaven apagant, n’acaba de sortir un altre que, com l’anterior, també se’n havia parlat alguna vegada sense acabar de concretar res.  

El aquest darrer (vaig tenir un professor que sempre parlava del penúltim) relacionen al monarca amb un reiet de taifes que va passar de ser molt a poc o gens...  

Imagineu-vos per un moment fins on poden arribar les martingales de dues de les persones més influents del seu temps? Quants no estarien disposat a pagar el que sigui, per a poder fer el negoci de la seva vida... I tot indica (pel que s’ha sentit dir) que els negocis no sempre s’han fet usant mercaderies i vies totalment legals.  

Aquest reiet és el cap d’un clan familiar que s’ha valgut majoritàriament de la posició del seu pare per a acumular grans fortunes. Però tal i com va passar amb el primer dels casos explicats, el molt, poc o gens, sembla que té la situació controlada d’aquí que després de més de 2 anys que es van destapar els seus primers tripijocs, encara campi per on li dóna la gana sense immutar-se, aparentment, per a res.

Quan jugues i apostes fort, no hi ha res millor que tenir una ma guanyadora que té garanteixi que passi el que passi, a tu, con té passarà res.

I ara la pregunta que es fa tothom és: Sortirà encara algun cas més? Evidentment que sí. N’han passat tantes, però tantes, tantes, que res fa pensar que totes, totes han sortit a la llum.  

No me digueu que el tema no és interessant? Però el millor seria conèixer tots els detalls dels diferents casos. O és que no fa morbo veure a dues persones de la reialesa deixant-se portar pels seus instints més baixos?

Pos això!

     

http://www.elmundo.es/loc/2017/01/21/58823d3c268e3e16628b45bb.html

http://www.elmundo.es/espana/2017/01/30/588e5d5f268e3e9b358b457e.html

‘CHORIZOS’ I ESPETECS

Segurament he escotat moltes vegades les expressions chorizos o xoriços referides als personatges corruptes (siguin o no polítics) I, segurament també ho haureu dit vosaltres mateixos moltes vegades. M’equivoco? Però d’allò que no n’estic tant segur és que alguna vegada haguéssiu escoltat l’expressió espetecs usada amb la mateixa finalitat.

Jo la vaig escoltar diumenge (trobo que per primera vegada) al programa Tot és comèdia de la Cadena SER. Un dels convidats del programa estava enumerant els seus desitjos per al 2017 i va dir que no volia ni chorizos ni espetecs. Tractant-se de un programa emès des de Catalunya i per a un públic majoritàriament català, tampoc cal ser un linx per entendre que quan va dir chorizos és referia a aquells relacionats amb casos com la Gürtel, Púnica, ERO’s, Taula, targetes black i un llarg etcètera i quan va dir espetecs es referia als de casa nostra, als implicats amb casos com el del Palau, 3%, Pretòria, etc. (potser no tan llarg com l’anterior, però déu ni do...)

Si ens fixem, veurem com encara que sigui molt lentament a les Espanyes la Justícia va fent els seu camí. Ahir mateix es va saber d’una nova condemna a Blesa, l’amic d’Aznar i que va ser president de Caja Madrid, integrada posteriorment a Bankia i rescatada en diner públic, per administració deslleial continuada a l’haver apujat el sou considerablement als directius de l’entitat i pagar acomiadament desproporcionats. Però en canvi a Catalunya el ritme és molt mes baix. Pujol i Millet campen lliurement en espera de judici que, crec recorda, no té ni data de celebració.  

Si a Espanya la majoria de casos estan relacionats amb càrrecs del PP, aquí a Catalunya, una gran majoria (i els més importants) ho estan amb CiU, motiu pel qual el principal partit que integrava la federació nacionalista ha hagut de refundar-se i canviar de nom: Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCat)

Entre tots, el fundador de Convergència i que durant 23 anys va portar amb ma de ferro les regnes del nostre país, el Molt Poc Honorable Jordi Pujol i Soley, és l’espetec més gran. Però també el patriarca d’una nissaga d’espetecs de categoria. Fins i tot fan la competència a marques tan importants com Casa Tarradellas.

Avui mateix llegia al diari que la nova direcció del PDeCat vol ajornar el debat sobre qui ha de ser el proper candidat a presidir la Generalitat per a centrar-se en remuntar les enquestes que, ara per ara, els hi són desfavorables.

I a què es deu que un partit que durant molts anys ha estat el que millors resultats ha tret a Catalunya estigui en hores tan baixes? Si la direcció del partit encara no ho sap, potser primer hauria de fer autocrítica i assumir tots els errors. Fins i tot Mas és un gran error.

Un fill polític del Molt Poc Honorable que va ocupar importants càrrecs dintre del partit mentre la xarxa del 3% s’estenia com una taca per tota Catalunya, des del meu punt de vista esta totalment deslegitimat per a ser el president de tot un país. L’estigma per ser fill polític de Pujol no se’l podrà treure mai de sobre i podrem donar gràcies que no surtin més casos de corrupció que d’alguna manera puguin estar relacionats amb Mas. Tampoc seria tan estrany...

Sobre el Cas Palau, ja ho he dit més d’una vegada, m’agradaria saber la veritable connexió que va tenir amb Amposta. Durant el regnat de Roig es va signar un conveni de mecenatge crec recordar que per 10 anys pel qual en anys alterns, la Lira i la Unió Filharmònica anaven a tocar al Palau de la Música Catalana. A mi sempre m’ha donat que pensar... I no m’agradaria que aquestes coses s’acabessin oblidant.

Per cert, quina seria la versió ebrenca d’espetec?  Secallona? 

DE COVARDS

Per desgràcia, la corrupció al nostre país ha estat enquistada durant moltes dècades i res me permet pensar que encara no sigui així. Quan parlo de país us dono a escollir: Espanya o Catalunya (me és ben bé igual)

Els casos de corrupció a Espanya han estat més nombrosos i més ramificats, segurament perquè la seva superfície i la densitat de població també és més gran. Però quan parlem de Catalunya (el nostre petit país) no ens podem oblidar del cas del 3% que va esquitxar a tot un partit fins el punt de tenir embargades la majoria de les seves seus o el cas Palau o el Mercuri...  

Ni qui va ser president de Catalunya durant 23 anys, el Molt Poc Honorable Jordi Pujol se’n escapa. La seva fortuna i la de la seva família tenen un més que dubtós origen i per això estan tots encausats.

A Espanya amb casos com la Gürtel, la Púnica o la Malaia, a part dels innumerables casos de corrupció del País Valencià (i a qui noi li agradi la denominació que es foti) he escoltat o llegit per algun lloc que hi ha en total més de 8.000 imputats (o investigats com volen que es digui ara perquè sembla que sona una mica més lleu), un centenar dels quals es podríem qualificar com a polítics de primera línia.

Rita Barbarà ha estat la darrera política en sortir als mitjans de comunicació, pel fet de que ahir va declarar davant el Tribunal Suprem per presumpte blanqueig de capitals, un cas que deriva de l’operació Taula.

I quina va ser l’estratègia de la un altre temps tota poderosa Rita Barberà? Tal com ha passat en tots i cada uns dels polítics implicats (exceptuant uns quants que han decidit col·laborar amb la justícia), és la de negar-ho tot.

A mi me crida molt l’atenció l’arrogància i valentia que mostren quan ocupen càrrecs importants (fins i tot fanfarroneria) amb la covardia a l’hora d’acceptar que són responsables del que ha estat passant al seu costat. El contrast entre l’abans i el després es tan gran que semblen dues persones diferents.

Què se’n ha fet de la valentia, de la qual fins i tot en van fer ostentació, quan gaudien del poder que els hi donava el càrrec? Per què no són ara també valents i afronten el que hagi de ser donant la cara i acceptant que van abusar de la seva condició per a treure’n una rendibilitat econòmica?    

Durant els 8 anys de regidor a l’Ajuntament d’Amposta vaig haver d’aguantar sortides de to i tics autoritaris dels dos ancaldes que hi van haver: Rojo y Gualdo i el Dr. Ferré, més conegut com Manolito.  

El primer, tot i els casos que li van sortir al llarg del seu mandat (ús d’informació privilegiada en els cas de la urbanització de Valletes, pel que va ser jutjat i absolt per haver prescrit el presumpte delicte i els cas dels Merinos de Málaga, del que mai se’n ha sabut res més...)

En canvi al Dr. Ferré sembla que si que l’han enxampat en diverses irregularitats (tant a l’ajuntament com a l’Hospital Comarcal on era el president), però també, com tots, ha perdut aquella valentia que tenia durant els 8 anys que va ser alcalde i també nega tots els fets que sé l’imputen.

Això sí, sé solen omplir la boca dient que tot el que van fer va ser en benefici dels ciutadans que representen o bé del seu partit.

Per ordre meva i per bé de l'Estat, ha fet el portador de la present el que ha fet. Recordeu aquesta frase? És el text del salconduit que li va fer el cardenal Richelieu a Milady de Winter als Tres Mosqueters.

Quants covards hauran somiat amb alguna cosa semblant?

  

http://www.europapress.es/nacional/noticia-mas-300-politicos-espanoles-estan-imputados-presuntos-casos-corrupcion-baleares-valencia-cabeza-20130101114437.html

https://es.wikipedia.org/wiki/Corrupci%C3%B3n_en_Espa%C3%B1a

BUSCANT CLIENTELA

De Ferreres al Periódico. 

En un món globalitzat on les xarxes socials dominen Internet i controlen les nostres vides, fa que la finalitat d’alguns del seus usuaris sigui la obtenció de una gran clientela a qui es fidelitza  amb publicacions i missatges atractius a la seva manera de pensar, sovint monotemàtics. Un exemple molt clar és Mark Serra, un addicte a la independència catalana i a Facebook.  

Encara que no ens haguem unit a la seva pàgina de Facebook, segurament heu vist que demana que t’hi facis seguidor, tot explicant que els administradors de la xarxa sé la va clausurar fa uns mesos per culpa de les denuncies de l’espanyolisme radical. Quan això va passar tenia més de 90.000 seguidors; ara ja ne té més de 57.000.

Els seus seguidors tenen un únic perfil: estan convençuts de que la independència de Catalunya arribarà aviat, sense importar-los com i amb qui passarà.

Aquesta dèria per obtenir més i més seguidors es deu, segurament, a un alt grau d’egocentrisme i, en certa manera, d’exhibicionisme virtual.

És inqüestionable que el concepte d’independència té molts de seguidors, tal i com sé comprova cada 11 de setembre o el referèndum que es va fer el 9-N de 2014 i malgrat algunes opinions que diuen que el moviment va de baixa. Si és cert que va de baixa (les xifres són molt interpretables), no és menys cert que es pot tornar a activar en qualsevol moment si un dia es donen les condicions necessàries per a que això passi... Per exemple una nova agressió per part dels estaments de l’Estat o la convocatòria imminent d’un referèndum o unes plebiscitàries de debò, no com les que ens van voler vendre ara fa un any...

Els qui també van com a boixos buscant clientela són els del PDC o PDEC o, per a què ens entenguem, la vella Convergència (els hi costarà anys i panys desempallegar-se d’aquesta denominació que tants maldecaps els hi ha portat), tal com ho ha expressat aquests darrers dies l’actual coordinadora general del partit Marta Pascal.  

Sembla ser que el trànsit de militants de l’antic al nou partit no és automàtic. A part d’això igual el cens de militants de l’antiga Convergència estava inflat. No seria ni el primer ni el darrer cop que passaria una cosa així, ja que molts partits no esborren de les llistes els militants que es donen de baixa o moren. I si m’apureu, fins i tot hi deuen d’haver que ni saben que ho són. Els ha afiliat algú perquè necessitava suport i de vegades fins i tot els hi ha estat pagant la quota durant anys...

Però aquesta no seria l’única causa. Per molt que una gran majoria d’afiliats van seguir el camí que va iniciar el seu líder el 12 de setembre de 2012, és evident que sempre hi ha afiliats díscols als que no els va atreure el viratge independentista que va donar el partit de tota la seva vida. Catalanistes, sí, independentistes? Això ja és una altra cosa...

Tampoc han hagut de renovar el carnet la família Pujol Ferrusola. Prou contratemps estant tenint com per a pensar que han de passar per els noves oficines del nou partit a formalitzar la seva afiliació. En uns altres temps hauria estat la mateixa direcció del PDEC (o com es digui) els que els hi hauria ofert la presidència honorífica (Jordi Pujol) i ves a saber quins altres honors a la família.

Fins i tot, li les coses no s’haguessin torçat, ara mateix l’Oriol Pujol hauria pogut estar al front de la nau convergent rumb a Ítaca. Però la seva nau mai va sortir del port. El motiu? No passar la corresponent ITV.          

MAS AL BANC

De Faro a Diari de Tarragona. 

Fa anys s’explicava un acudit que tenia a Jordi Pujol com a protagonista. Diu que va anar Jordi Pujol a sol·licitar un préstec a un banc. El préstec era d’un euro. Estupefactes els empleats de l’entitat, finalment van accedir a donar-li. Llavors, Pujol, que va anar acompanyat de la Marta Ferusola, la seva dona, va dir que volia deixar el seu cotxe com a garantia. Els empleats encara estaven més estupefactes, però al tractar-se del Molt Honorable van decidir fer una excepció.

-Però el cotxe l’he de deixar a un pàrking que sigui propietat del banc.

-Però no cal, home... Volia dir Sr. President, ja ens en refiem...

-Insisteixo...

-Bé, miri, farem una excepció amb vostè. Podrà deixar el cotxe a l’aparcament de l’oficina principal...

En sortir del banc, Jordi li diu a Marta:

-Veus Marta, ja ens hem podem anar de vacances sense haver de pagar les 1.000 pessetes diàries que ens demanàvem de pàrquing...  

Després de tot els que ha anat sortint a la llum en els darrers anys, l’acudit que us he explicat bé podria tractar-se d’un cas real.

...

Arturo Mas, el seu predecessor, sembla que també pot acabar al banc... Però en lloc d’una oficina bancària es tractaria del banc dels acusats pel cas del 9-N, juntament amb la Rigau i la Ortega.

Tot i que no comparteixo ni de bon tros res amb els esmentats en anterioritat i fins i tot, políticament no els hi desitjo res de bo, no crec que fer-los seure al banc dels acusats sigui una bona noticia.

Tot i que pel mig sembla que també hi ha malversació de fons públics, a part de desacatament i prevaricació, de celebrar-se el  judici, aquest tindrà un caire polític.

Estic d’acord amb Mas que en una democràcia real els judicis politics no haurien d’existir. Ningú hauria de ser condemnat per les seves idees, ni tan sols hauria d’arribar a judici.

Però després del que va treure a la llum el diari digital Público la setmana passada sobre les maquinacions entre el Ministre de l’Interior del Govern d’Espanya Jorge Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Anticorrupció de Catalunya Daniel de Alfonso s’aprecia clarament que més que en una democràcia real estem en una democràcia controlada.

Però faria bé mas de no sortir massa traient pit, perquè també ell al capdavant de CDC han fet tota mena de magarrufes per aconseguir els seus objectius.

Si heu llegit avui el Periódico, tal vegada no us ha passat per al el següent titular: El controvertit ‘m’agrada’ d’Oriol Junqueras  a un tuit contra Artur Mas.    

El tuit, escrit pel dirigent de les CUP Xevi Generó deia : Cada vegada q Mas demana llista conjunta i recalca que els hi va tornar a oferir a ERC el 20D i el 26J s’oblida q el 27S ho va fer via xantatge. El ‘m’agrada’ de Junqueras confirma que efectivament alguna cosa hi ha de cert...

Tot i que Junqueras ho va esborrar al cap de poc, la imatge del tuit ja estava corrent per les diferents xarxes socials.

Com diu la dita: en todas partes cuecen habas... O cuando el río suena agua lleva... O pensa malament i encertaràs. 

ELS MATEIXOS GOSSOS AMB DIFERENTS COLLARS?

De Faro a Diari de Tarragona. 

Dissabte passat les bases de Convergència (CDC) van decidir refundar el partit i això està bé. Com dirien els castellans, hacer borrón y cuenta nueva sovint és necessari i imprescindible. Abans que Convergència altres patits ho han fet, com per exemple Alianza Popular quan es va convertir en Partit Popular. I més partits haurien de seguir el mateix camí.

Convergència ha estat un partit hegemònic durant molts anys a Catalunya, la qual cosa els hi va permetre presidir la Generalitat en dos períodes diferents: primer amb Jordi Pujol i després de l’època del Tripartit amb Arturo Mas.

Però darrerament les coses no li van tan bé com desitjarien. Ja durant els darrers anys del pujolisme els resultats els hi van anar de baixada, la qual cosa va fer que perdessin el govern de la Generalitat per culpa d’un maleït pacte de les forces progressistes de Catalunya.

Finalment Arturo va aconseguir recuperar la presidència de la Generalitat gràcies al PPC primer (amb l’abstenció del PSC) i d’ERC més tard. Però els resultats sempre han estat molt lluny dels obtinguts a l’època de Pujol i tot i que l’any 2011 van guanyar les eleccions Generals per primera vegada, els suport per part de la ciutadania ha anat de baixa elecció rere elecció. Els motius d’aquesta davallada han estat principalment dos: la corrupció i el gir ideològic.

La corrupció al si de CDC arranca pràcticament, des del mateix moment de la seva fundació per part de Jordi Pujol i companyia. La crisi de Banca Catalana esclata l’any 1982, quan Pujol portava dos anys presidint la Generalitat i el mateix any que Felipe González guanyar les eleccions generals per una àmplia majoria.

El tema de Banca Catalana mai ha quedat resolt i els dubtes sempre han planat sobre les figures de Jordi Pujol i són pare Florenci, a qui el Molt Poc Honorable va senyalar com l’origen dels diners no declarats i dipositats a una entitat financera d’Andorra.

A aquest cas mai provat de corrupció n’hi van arribar molts més. La majoria d’ells agrupats baix el nom genèric del 3%. El 3% era el percentatge que, suposadament, cobraven alts càrrecs de Convergència per atorgar obra pública a empreses del seu entorn com ara Copisa, Ferrovial, Teyco, etc. Però sembla ser que de vegades aquest percentatge era molt superior.

Hi ha documentació y declaracions que confirmes aquest particular en mans dels jutges i, per això sé van embargar diverses seus del partit, entre elles la central, per haver considerat que Convergència n’era beneficiaria a títol lucratiu. No entenc massa de lleis, però suposo que en el cas de es compleixi el mandat de les bases i l’actual CDC es refundi en un altre partit, aquest s’haurà de fer càrrec de tot el passiu de l’actual, incloses les sancions i possibles indemnitzacions que es puguin derivar de les sentències si s’acaba fallant en contra del partit de Pujol, Mas, Puigdemont i tants d’altres.

En quan al tema del gir ideològic està clar. Després de l’11 de setembre de 2012, Mas creu convenient apuntar-se al nou corrent ideològic que està sacsejant Catalunya: l’independentisme, deixant enrere la ideologia catalanista de conveniència que havien impostat Pujol i la resta dels fundadors. I per què va donar aquest gir Mas? Per mirar d’aturar i recuperar la fuga de vots que marxaven cap a ERC. A part de que la jugada li va sortir malament, som molts els que no ens creiem la transfiguració de Mas i de tots els que han abraçat la nova fe.    

La refundació d’un partit (de qualsevol partit) per a que sigui creïble hauria de significar un canvi radical, tant en ideologia com en dirigents.

Quina serà la ideologia del nou partit? El catalanisme? L’independentisme? La conveniència (tal com ha segut sempre)?

I en quan als nous dirigents?  S’apartaran definitivament Mas, Puigdemont, Homs, Rull, etc. i donaran pas a una nova remesa de polítics joves que no hagin tingut responsabilitats durant els anys de la corrupció?

O tot seguirà igual o sigui, els mateixos gossos amb diferents collars?

De moment l’assembla de militants va decidir que el cap de llista al Congrés tornés a ser Quico Homs en lloc de la seva oponent (i desconeguda per a quasi tots) Sílvia Requena.

Si voleu la meva opinió us diré que serà Mas de lo mismo...