REUS PER NADAL 5

REUS PER NADAL 4

REUS PER NADAL 3

REUS PER NADAL 2

REUS PER NADAL 1

L’EFECTE IMANT

El MNAT. 

La notícia de que Barcelona vol emportar-se el Museu Nacional de Arqueologia de Tarragona (MNAT) ha creat controvèrsia. Una controvèrsia que, segons els darreres informacions va poder tractar-se d’un malentès per part de l’actual alcalde de Tarragona Pau Ricomà.

Sigui veraç o falsa la notícia, el cert és que Barcelona té un efecte imant cap a la resta de municipis de Catalunya. És el que s’anomena centralisme.

Segurament si hagués començat per aquí, i hagués posat per títol “Centralisme”, tothom hagués pensat en el centralisme madrileny. També podria valdre com exemple.

I és que seria molt difícil trobar una ciutat (jo no ne conec cap) que no sigui centralista respecte a les de la seva àrea d’influència.

O és que Tarragona (o el tàndem Tarragona-Reus si voleu)no exerceix l’efecte imant cap a la resta de les comarques de la seva demarcació?

Només uns exemples: On va l’aigua de l’Ebre? On va acabar instal·lant-se Port Aventura? (abans de prendre la decisió definitiva s’havia parlat de l’Ametlla de Mar). Mentre l’aigua del minitransvasament ha portat riquesa al Camp de Tarragona, a les Terres de l’Ebre no ha aportat res de bo.

I en política passa el mateix. Els caps de llista de les diferents formacions sempre solen ser de Tarragona o Reus. El darrer exemple d’aquest centralisme l’hem tingut en la nominació de Noemí Llaurador (de Reus) davant altres candidats com l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs.

L’any 1984 durant un congrés del PSC a les Cotxeres de Sant de Barcelona vaig conèixer Jaume Custodi, diputat al Congrés i fill de Santa Coloma de Queralt. Me va dir que a les eleccions del 82 la candidatura del PSC per Tarragona havia estat molt descentralitzada. I m’ho deia com un fet inusual. El cap de llista va ser Jaume Antich, alcalde d’Ulldecona, segon Ignasi Carnicer (seria alcalde de la Selva del Camp) i el propi Jaume Custodi. No havia ningú ni de Tarragona ni de Reus! Un fet així no ha tornat a passar.

Mes exemples. Ara el centralisme de Tortosa cap als pobles de la seva zona d’influència i que no només són de les Terres de l’Ebre.

Històricament Tortosa ha tingut un efecte imant cap a la resta de les comarques de l’Ebre, però també del Baix Aragó i de les Comarques dels Maestrats i els Ports. Fins no fa tants anys, encara hi havia gent de Maestrat que anaven a l’Aliança.

Un fet que va fer possible que això passes va ser la connexió de Tortosa amb els autobusos de la Hife. Mentre la majoria de línies surten o acaben a Tortosa, d’altres poblacions com Amposta només són una parada en el trajecte.

Si li sumem que el Verge de la Cinta i altres clíniques també se troben a Tortosa, comprendrem perfectament el perquè la necessitat d’anar-hi. Portar gent a Tortosa va afavorir el comerç i, per tant, la prosperitat.  

LA REALITAT I ELS DIVERSOS PUNTS DE VISTA

De Iñaqui y Frenchy.

El passat 4 de novembre, l’amic Toni Espanya va penjar un post al seu compte de Facebook on explicava la seva percepció sobre les relacions que mantenim en aquests moments els ciutadans de Catalunya. Unes reflexions que en part comparteixo i que me serveixen d’excusa per al meu escrit d’avui.

(https://www.facebook.com/aespanyaforcadell/posts/10213342716178721?pnref=story)

Tot i que una gran part dels comentaris contradient la situació que havia plantejat, precisament deixaven en evidència de que Toni tenia molta part de raó. De no ser així, segurament, el sentit i el to dels comentaris hauria estat ben diferent.

Com ja he dit alguna vegada, de realitat només n’hi ha una, però la percepció que tenim d’aquesta realitat potser diferent per a cadascú de nosaltres.

A Catalunya en aquests moments estem vivint una situació anòmala que podria ser una mescla d’indignació, consternació, coratge, esperança, esgotament, etc. Potser d’alguna més, no diré que no. Però no tota la societat catalana ho està vivint de la mateixa manera. N’hi que ho viu amb molt més sentiment, mentre que d’altres, simplement, miren de tirar endavant amb el dia a dia. En principi jo m’englobaria dintre d’aquest darrer grup. Tot i que és veritat que trobo que moltes coses que estan passant són injustes, però potser caldria analitzar totes les causes que ens han portat fins aquí.

No és la primera vegada que es viu un clima de tensió a Catalunya. Durant la llarga lluita contra el transvasament de l’Ebre (lluita que en algun sentit encara perdura), també hi va haver molta crispació. Com ara també hi havia dos bàndols: els bons i els dolents, els que defensàvem l’Ebre i els que es volien emportar l’aigua... Els que volen la independència de Catalunya i els que no... I els altres. Aquells que des del primer moment ens ho mirem amb ulls escèptics. Com he dit des d'un bon començament, en aquest cas, me defeneixo com a pragmàtic. 

Com a membre de la Plataforma en Defensa de l’Ebre ens havíem concentrat a algun lloc davant la visita d’un càrrec de la Generalitat per a demostrar-li el nostre rebuig. D’entrada recordo diverses concentracions d’aquest tipus: Alcanar, Ulldecona, Amposta, Tortosa, Masdenverge... Això sí, mai vaig tenir constància de que es preguessin les formes durant un ple com va passar a Tortosa el passat dilluns dia 6 quan el grup del PSC es va haver de sentir la desqualificació de miserables. Anteriorment s’havien sentit les de: fastigosos, nauseabunds i que els odiaven...

Però als de l’altre costat, a aquells que defensen la independència de Catalunya, també els hi passen coses. La darrera (que jo sàpiga) avui mateix: Un jutge investiga a l’alcalde de Reus i diversos veïns per voler expulsar a la Policia Nacional de la seva ciutat. Per cert, durant la roda de premsa que ha donat l’alcalde han estat tres policies nacionals que hi assistien de paisà.  

Un altre cas: a la Seu d’Urgell van denunciar a diversos professor per, suposadament, fomentar l’odi cap els cossos de seguretat de l’Estat. No acabaríem...

Jo sí que vull anar acabant, però abans vull explicar-vos una anècdota viscuda recentment. Una persona li explicava a un psiquiatre que escoltava sorolls i percebia olors molt fortes i pudors... Els psiquiatre sé l’escoltava en atenció, sense interrompre-la...

-Cregui’m que és veritat el que li estic dient.

-Jo no dic que no –li va dir els psiquiatre- Estic segur que a vostè li passa el que m’està explicant.

No vull dir ni molt menys que estiguem bojos (bé, potser una mica si que ho estem tots), simplement reiterar que les percepcions que tenim cadascú de nosaltres poden no correspondre’s amb la realitat que ens envolta.