VA DE MENTIDERS (embusteros)

El primer dia del debat de la nació, el darrer “cara a cara” entre Zapatero y Rajoy, el president del govern espanyol va acusar al cap de l’oposició de “mentider”.

Segons Zapatero, Rajoy va falsejar les dades macroeconómiques de l’estat, es a dir, dèficit, PIB, etc. El cert és que quan es parla de macroxifres em perdo. Si ja en tinc un far en calcular quantes pessetes són 72.000 euros, per exemple, com tinc que fer-me a la idea parlant de mils de milions d’euros?

Què Rajoy pogués falsejar les xifres en benefici propi? Pot estar dintre del possible. Que Zapatero les pogués maquillar? També. No seria el primer cop que Zapatero menteix (o falta a la veritat, per a suavitzar els temes) Us en recordeu allò de “Apoyaré el Estatuto de Cataluña que salga del Parlamento de Cataluña”.

Però entre tots els mentiders, n’hi ha un que destaca: l’alcalde d’Amposta. Està tan acostumat a mentir que ho fa amb tota naturalitat i no es ruboritza per fer-ho.

Com ja s’ha vingut informant, resulta que per aquesta legislatura, l’alcalde va crear la plaça de “gerent d’esports” per a qui va ser-ne regidor l’anterior legislatura, es a dir D’j Pepo.

Es veu que quan l’exregidor es va assabentar que no estava inclòs a la llista per a les passades municipals, el cabreig va ser gran, fins al punt que va estar desaparegut de les dependències municipals durant uns quans dies. Al cap de poc ja va córrer el rumor que si CiU guanyava, se’l faria gerent d’esports. I dit i fet, quan es va fer públic el nou cartipàs municipal ja es va incloure a D’j Pepo com a càrrec de confiança dintre de l’organigrama de la regidoria d’esports amb una dedicació del 80 % i un sou de 17.573 euros bruts anuals (quasi tres milions de les antigues pessetes, fins aquí encara hi arribo) Una bona manera de reconèixer-li els mèrits que va fer durant l’etapa de regidor o per a mantenir-lo content i callat. Ves-te a saber...

I on està la mentida? Precisament en les declaracions que fa ver l’alcalde per a justificar el nou càrrec de confiança, un particular que, des del meu punt de vista és del tot injustificable, ja que des del seu càrrec de regidor mai va demostrar cap capacitat que el pogués avalar per al reconeixement posterior. L’alcalde va dir que el seu nomenament era “perquè la majoria dels presidents de clubs esportius li havien demanat”. Hi ha qui ha sondejat a diversos presidents i tots (remarco el de TOTS) li han negat el fet. Fins i tot, D’j Pepo, durant els 4 anys de regidor,  ja no gaudia de gens de prestigi entre els seus propis tècnics. 

Dedicat a tots ells el tema dels Pekenikes "Embustero y bailarín" 

PRIVATITZA, QUÈ ALGUNA COSA QUEDA! (O no...)

Quan la dreta neoliberal arriba al poder és normal que vulgui aplicar la seva política de privatitzacions en detriment dels anomenats “serveis públics” (ensenyament, sanitat, transport, etc.)

Am el nomenament com a conseller de Boi Ruiz, que era president de l’associació de centres sanitaris privats, ja es va entreveure per on podria anar la política sanitària del nostre país (si és que algú en podia tenir dubtes de per on anirien els trets)

A la conferència que va fer Mas el passat dilluns davant de l’empresariat català, va parlar de privatitzar l’ensenyament, la sanitat, les infraestructures i els serveis socials.

L’ensenyament seria, evidentment concertat i es fomentarien, sense cap mena de dubte, els col·legis d’orientació catòlica.

En quan a la sanitat es potenciaria la gestió privada, tal i com ja es va posar en marxa durant el temps del “pujolisme” amb el programa Altebrat, on estan inclosos diferents hospitals de les nostres comarques, com els de Móra d’Ebre, Jesús i Amposta.   

Sobre el tema d’infraestructures cal dir que les autopistes són concessions administratives i, per tant, ja estan privatitzades, però per la manca de finançament de les administracions, ja es va parlar del tema durant l’època del govern d’Entesa. Una de les carreteres que es volia fer amb finançament privat és la que va a Horta de Sant Joan i Arnes i que surt des de l’Eix de l’Ebre.

Imagino que amb la privatització dels serveis social passaria una cosa similar al paper que ara juguen les mútues laborals amb les baixes dels treballadors. Encara que els ajuts, evidentment els autoritzaria i pagaria l’administració, la gestió dels mateixos es farien des d’empreses privades. Em consta que també hi funciona algun servei així i que està ubicat a l’hospital de Jesús.

Però Mas també va parlar dels serveix públics que no es privatitzaran: la policia, les presons, hisenda i la moneda (el què?)

Sobre la policia és normal, ja que des de la conselleria d’Interior i des de la pròpia presidència de la Generalitat es vol tenir un total control. Jo sempre he estat partidari de la integració de les policies locals al cos del Mossos d’Esquadra. Un com em va dir un policia que a la majoria d’alcaldes de ciutats i pobles amb policia no estan pel tema pel mateix, perquè volen tenir el control absolut sobre el cos armat.

En canvi, en el tema de presons, segurament que Mas encara no s’ho ha acabat de plantejar, ja que no seria cap novetat, ja que als Estats Units existeixen les presons privades.   

De reservar-se el control sobre hisenda, crec que sobren els comentaris. Si des de l’estat són reticents en traspassar a la Generalitat la gestió de impostos com l’IRPF i IVA, per qüestions de “control”,  de la mateixa manera la Generalitat no cedirà la gestió dels pocs impostos que encara gestiona, com per exemple el de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. D’altres, com el de Patrimoni ja es va suprimir per par de l’estat.

I, finalment, la moneda. És que la Generalitat emet moneda pròpia? Difícil entendre el concepte. 

(La pancarta està ficada al col·legi Miquel Granell d'Amposta)  

“L’EFECTE PUNTAL” (O EL JOC DELS INTERESSOS)

Seria l’oposat a l’efecte “dominó”. En aquest, la caiguda de la primera peça porta, irremediablement, a la caiguda de la resta.  

Però en política, els interessos, sovint interessats, dels partits polítics, comporta que sovint s’apuntalin els uns als altres, de vegades sense coherència aparent.

Els vots del grup de CiU al Congrés va fer que ahir, el govern d’Espanya, pogués tirar endavant la reforma de la llei de pensions, de la què, la part més coneguda, és el retard en l’edat de jubilació als 67 anys.

CiU espera amb aquest posicionament aconseguir del govern actual traspassos pendents com la tant desitjada gestió dels aeroports catalans o la propietat a favor de la Generalitat d’alguns hospitals  que pertanyen a la Tresoreria General de la Seguretat Social tal i com va explicar Mas la setmana passada.

Però el PP és contrari a aquesta política. L’únic objectiu que té el partit que lidera Mariano Rajoy és que caigui el govern de Rodríguez Zapatero el més aviat possible i aconseguir així un avançament electoral que, segons totes les previsions podrien donar-los la majoria absoluta. I ja sé sap, d’un partit que té la majoria absoluta és molt més difícil aconseguir res.

Però el govern de CiU a Catalunya, per aprovar els pressupostos de la Generalitat necessita, al menys, l’abstenció del PPC o del PSC i, ara com ara, pareix (o pareixia) més predisposat a recolzar-los implícitament el PPC que no els socialistes.

Per això, “la líderessa” dels populars catalans, l’Alicia Sánchez-Camacho, va advertir  ahir a Mas que podria votar en contra dels pressupostos de la Generalitat si persistia el suport del grup de CiU del Congrés al PSOE.

Què passaria si el PP s’abstingués? Aconseguiria CiU el suport del PSC? Avançaria Mas les eleccions catalanes tal i com va amenaçar que faria només fa uns dies?  Difícil resposta. Encara que, personalment, penso que no anem cap un avançament de les eleccions.

Unes eleccions anticipades és un arma de doble fil. Evidentment, Mas, podria obtenir uns millors resultats que li donessin una major estabilitat parlamentaria que els que van assolir el passat novembre. Però també seria possible que el PP, un dels partits que més crèdit polític va obtenir després de les municipals a Espanya, però també a Catalunya, aconseguís esgarrapar algun diputats més, posant així la situació encara més difícil a la federació nacionalista.

Evidentment, situacions com les que acabo d’explicar són les que no volen els indignats que es produeixin. Mentre cada partit polític mira exclusivament pels seus interessos, els ciutadans es limiten a fer d’espectadors amb mirada d’incredulitat.

Segurament, la prova més evident és el paper que jugar el PP a nivell nacional davant la crisi econòmica. Un paper d’oposició frontal a les mesures que intenta aplicar el govern i el que encara és més lamentable, sense fer propostes pròpies si no està d’acord amb les que s’han aprovat o estan en vies d’aprovar-se. Avui comença el darrer debat amb Zapatero de l’estat de la nació. Ja s’ha avançat que Mariano Rajoy no revelarà cap de les mesures que aplicarà si arriba al govern.

Continuem malament, ja que anar-hi, ja fa tems que hi anem...  

(L'acudit és el mestre Ferreres i el publica avui el Periódico de Catalunya) 

RIUS, REHABILITAT?

Segons informa la Veu de l’Ebre, Daniel Rius, el qui va ser durant molts d’anys regidor de l’Ajuntament d’Amposta i ma dreta de l’avui senador espanyol, podria ser el proper gerent del Consell Comarcal del Montsià de la ma de qui, amb tota probabilitat, serà investit nou president, l’alcalde de la Ràpita Joan Martín Masdeu.

A principis de la setmana passada el rumor (de fet encara no està confirmat) ja corria entre els treballadors del consell. De fet, ahir mateix, abans de llegir la notícia, ja li vaig avançar en privat a un regidor de Tortosa.

Si fem memòria, Rius ja va ser el primer gerent del Consell Comarcal del Montsià que es va crear aquest organisme l’any 1988. En aquell temps ell era regidor de l’Ajuntament d’Amposta. El primer president era el llavors alcalde i ara senador espanyol.

L’ascens del senador espanyol va fer que Rius fos nomenat president de l’ens i ho va ser fins el 2003 quan un pacte entre PSC, ERC i ICV va donar la presidència a Miquel Alonso, alcalde de la Ràpita que ho va ser durant uns dos anys aproximadament.

A part de regidories importants, com la d’Urbanisme, Rius va ocupar càrrecs professionals importants, com el d’advocat de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta de l’Ebre, d’on va ser-ne cessat quan va perdre tots els poders polítics. De fet ja feia anys que havia caigut en desgràcia dintre de CiU.

Ara, sembla ser, pot tornar a ocupar el càrrec de la ma del seu soci de bufet. Ah! Què no ho sabíeu? Efectivament, l’actual alcalde de la Ràpita i Rius ja fa anys que comparteixen despatx.

MOTIUS PER A INDIGNAR-SE

Avui, llegint el diari (el Periódico, ja ho sabeu; per cert, avui mateix ha renovat el seu format intern) he trobat força motius per a indignar-me. Sembla mentida que, després de totes les protestes que ha protagonitzat el col·lectiu “Democràcia real, ja! O 15-M si ho preferiu) encara hi ha polítics que no n’han aprés i segueixen com si res passés.

Primer titular: “L’alcalde de Mollet recula i no s’apuja el sou un 32 % aquest anys”. Josep Monràs (qui va seguir la sèrie de TV3 Ventdelpla no l’ha de confondre amb el personatge del mateix nom) pertany al PSC i si ho hagués segut per la protesta d’uns indignats, s’hauria apujat el sou un 32 %. Quasi res! Als uns ens el rebaixen i suggereixen una nova rebaixa, d’altres el tenen precari, congelat, etc. I el Monràs segurament volia donar exemple d’allò que no està bé... Crec que el partit, al menys, hauria de obrir-li un expedient informatiu.

Segon titular: “El fiscal acusa de frau al pilot Sete Gibernau i el propietari de RBA”. Aquest mereixen directament que els tanquin a la presó. A Sete se li reclamen 2,8 milions d’euros, una quantitat que necessitaria de molts “pencaires” per a poder-hi arribar. Amb aquest diners es podria fer, un nou col·legi o qualsevol altre equipament d’ús social. RBA és un grup editorial i el propietari deu de ser un altre “penques”. Com tants d’altres, evidentment. Difícilment us assalariat, sigui un treballador d’una fàbrica, un paleta o un funcionari podrà defraudar a l’erari públic ja que l’AEAT li té controlat fins al més mínim dels seus ingressos. En canvi, d’altres, només la Inspecció pot arribar a fer-li aflorar els diners que defrauda. Això si no els té en paradisos fiscals.

Tercer titular: “L’Eurocambra confessa els abusos dels diputats”. El que revela és un estudi intern que es va fer l’any 2008. Els eurodiputats, com tants d’altres càrrecs electes (fa uns mesos es va destapar la malversació que feien parlamentaris anglesos) aprofiten les seves assignacions complementaries per a pagar-se despeses que res tenen que veure amb l’exercici de les seves funcions (m’ha quedat bé i tot!)

Segurament que rellegint-lo encara en trobaríem uns quants més i ens donaria més motius per a la indignació.   

ELS INDIGNATS I LA REFORMA DE LA LLEI ELECTORAL

La primera conseqüència de les mobilitzacions (i immobilitzacions) dels indignats és que el govern de la Generalitat vol posar “fil a l’agulla” per a reformar l’actual llei electoral. La reforma de la llei electoral va ser una de les assignatures pendents de l’anterior govern d’Entesa.

Per aquell que ho desconegui , a Catalunya regeix la mateixa llei electoral es va aprovar al seu dia per a regular els comicis d’àmbit nacional. És evident que per les característiques de la nostra nació caldria fer una llei específica.

Evidentment a l’hora de parlar de lleis electorals en podem trobar molts models. Com que no sóc un expert, no us en parlaré, simplement us diré que s’està pensant amb el model alemany.

La llei electoral alemanya, pel que van dir ahir, té dues urnes. La primera per escollir els representants de les diferents llistes i la segona (si no ho vaig entendre malament  per a reelegir els qui ja venien ostentant un càrrec.

No sé si és o no el millor dels models, però penso que el canvi de la llei hauria de ser molt més profund. L’altre dia, en una enquesta que feia el Periódico als seus lectors d’Internet, vaig dir que hauria que apostar per les llistes obertes i també per la representativitat “territorial”, es a dir, poder votar per vegueries.

Si bé en el primer dels casos, alguns experts s’hi mostren favorables i, tal vegada, la modificació en aquest punt no tindria gaires dificultats, el segon punt seria molt més controvertit.

L’actual govern de CiU no es mostra d’acord (de fet no s’hi ha mostrat mai) en la divisió territorial en vegueries.

La creació de les vegueries va fer-se en temps de la II República espanyola per part de la Generalitat de Catalunya de l’època. Franco les va suprimir i, fins ara, mai s’han tornat a reposar.

El curiós del cas és que hi ha una estructura política territorial (les delegacions del govern) amb competències sobre un territori “fictici”. Sé sap que són les quatre comarques de l’Ebre. O sigui, el Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Però la “unió” d’aquestes quatre comarques no té cap mena de legalitat política.

Quan el govern d’Entesa va aprovar-ne la llei, l’oposició de CiU la va criticar i hi va votar en contra. Es va defensar de les crítiques del partit que donaven suport al govern dient que no els agradava. Ara que estan al poder l’han deixat pràcticament sense efectes. Una vegada més es demostra que CiU està en contra de reconèixer formalment les vegueries.

Les reivindicacions dels indignats m’han fet pensar quina podria ser una bona manera de donar veu al poble més enllà dels partits polítics. Llavors he recordat que ara fa 9 anys, en ple moviment anti-PHN, l’assemblea local de la Plataforma en Defensa de l’Ebre d’Amposta volia presentar una moció al ple de l’ajuntament per a reclamar suport econòmic i logístic. No va ser possible fer-ho ja que el govern majoritari de CiU ho va impedir. Van tenir que ser els grups de l’oposició els qui van presentar la moció. Evidentment es va rebutjar.

Des del PSC també s’ha vingut reclamant, de forma insistent,  la possibilitat de donar veu al president de la Federació d’associacions de veïns de la ciutat. CiU també ho ha rebutjat.

L’alcalde d’Amposta a l’única persona que permet asseure’s als plens sense ser-ne regidor és a l’anomenada “alcaldessa” del Poble Nou, oficialment “representant de l’alcalde a la pedania del delta”. I ho dic així, perquè ara mateix no recordo haver-li sentit mai la veu a cap ple. És, com la resta de regidor, “la veu del seu amo”, es a dir, de l’alcalde. I aquest, a la vegada, tampoc farà res que se’n surti del guió. O sigui, que estigui beneit des de Barcelona.

LES RELACIONS CIU-PP O EL PEATGE D’UN SUPORT

La setmana passada llegia al diari digital “el Plural” que dirigeix el periodista català Enric Sopena que el PPC volia demanar a CiU que es tornessin a autoritzar les corrides de toros a Catalunya com a una de les condicions per a donar-los suport parlamentari.

Serà cert o no, el que està clar és que l’estabilitat del govern de CiU passa, ara com ara, pel recolzament del PP català i, el preu d’això no serà ni molt menys un xec en blanc.

De moment, la presidenta popular de Catalunya ja va demanar que el seu fill pogués rebre un ensenyament bilingüe. Es a dir, en català, però també en castellà. D’aconseguir-ho, és evident que el model d’ensenyament de català i tot el tema de la immersió lingüística se’n aniria en orris.

CiU podia escollir entre el suport dels populars o bé d’altres forces polítiques, com per exemple d’ERC. Les polítiques que es desenvoluparan durant la legislatura serien de signe totalment contraposat amb el suport d’una o de l’altra formació.

El govern d’Entesa (o el tripartit com els hi agradava dir als convergents) era, per definició un govern “nacionalista i d’esquerres”. En canvi, a l’actual govern “tripartit” (CDC, UDC i PP) no sé com qualificar-lo. De dretes? Segur. Nacionalista? CiU és nacionalista català, fins i tot, líders com Jordi Pujol s’han declarat independentistes i, el PP, en canvi, és nacionalista espanyol. Un “allioli” una mica difícil de lligar. Però als partits de la dreta els ha importat sempre més el poder que no les ideologies i està clar que governaran sense tants estralls com es van produir en les èpoques del governs de Maragall i Montilla.

De no ser així, ¿com s’entendria què un partit (el PP) que va portar al Tribunal Constitucional un Estatut recolzat per CiU i que va sembrar la catalanofòbia arreu de l’estat espanyol, ara arribi a pactes de govern amb un partit que sempre s’autoproclamat el gran defensor del catalanisme polític?

El que deia, primer els interessos polítics dels partits i després els de la ciutadania de Catalunya.     

MAS SUGGEREIX TREBALLAR A TEMPS PARCIAL

La setmana passada, el president de la Generalitat Arturo Mas va fer una proposta per a mi sorprenent. Segons ell, els qui treballem hauríem de fer-ho a temps parcial, amb la consegüent disminució de sou, per així reduir l’atur.

Realment no sé si va ser una proposta seriosa i meditada la que fa ver el president o simplement una bajanada.

Quan es fa una proposta com aquesta hi ha que tenir en compte les diverses variables que s’hi poden trobar a tot col·lectiu. I els ciutadans de Catalunya en formen un d’uns 7 milions de persones i, entre les quals, n’hi ha un bon nombre que, afortunadament, treballem.

Però és evident que les remuneracions econòmiques i socials no són iguals per a tot. Dit això, i depenent dels ingressos, la majoria de la gent, viu al nivell que li permet el que guanya, però també per les despeses que té. Un exemple, una persona que guanya 30.000 euros anuals i s’ha de canviar el cotxe, se’n podrà comprar un de 20.000 euros (pagat a terminis) i un altre que en guanyi 100.000, segurament se’n comprarà un de 60.000. Avui en dia es força estrany que els ciutadà “mitjà” no estigui pagant un préstec (o dos) al banc. I as sobre, com és el meu cas, un fill que està estudiant fora. Si ara (amb el suo reduït) ja ens resulta prou difícil poder arribar a final de mes, que passaria si a sobre se’ns reduís encara més el sou...   

M’imagino que ell, el president, també està disposat a “treballar a temps parcial” i reduir-se el sou en la mateixa proporció que les hores que no dedicarà a ocupar el seu càrrec. I com ell, tota la resta del govern (consellers, secretaris generals, directors generals, sotsdirectors, etc.)

Per tant, i per a compensar els meus ingressos i poder complir amb totes les obligacions que tinc, m’agradaria compaginar el meu treball amb el de President de la Generalitat o, si aquest no és possible, amb el de conseller o un altre alt càrrec. Sé que haver d’anar a Barcelona per tal de desenvolupar la meva nova activitat és una problema afegit i que s’hauria de solucionar. Però fins i tot per això tinc la solució. Al territori també hi ha membres del govern: delegat territorial, delegats dels diferents departaments. Segur que a l’amic Jordi Borràs, president de l’IDECE no l’importaria compartir amb mi el seu càrrec.

Una mica més de rigor a l’hora de fer propostes i, sobre tot, que siguin viables.  

LA DRETA QUE VA PORTAR GRÈCIA AL COLAPSE ECONÒMIC, VOL TORNAR AL PODER

Quan el socialista Papandreu va guanyar les eleccions a Grècia fa un parell d’anys, el panorama ja era desolador. L’anterior govern conservador que havia portat el país pràcticament a la bancarrota.

Es va valer d’una consultora de prestigi internacional per a falsificar els dades macroeconòmiques. Mentre el dèficit públic declarat pel govern era del 3,7 %, a la pràctica s’apropava al 13 %, quasi 10 punts més.

En dos anys, malgrat el rescat econòmic per part de la UE i les dures mesures per a contenir el dèficit imposades, la situació segueix sent igual o pitjor que fa dos anys i ja s’està parlant d’un segon rescat.

Mentre Papandreu està disposat a fer un govern de concentració nacional on hi tingui cabuda els tecnòcrates, els conservadors no paren de posar impediments. Fins i tot, en unes declaracions públiques fetes abans d’ahir mateix, el primer ministre va dir que “si el problema era ell, se’n anava cap a casa i que no estava pegat a la cadira”. Unes declaracions que, baix el meu punt de vista, l’honren. No tothom (i no cal nomenar ningú....) té la valentia de fer-les. No obstant, avui mateix tenia previst presentar el nou govern remodelat (amb entrada de tecnòcrates) i presentar una moció de confiança al parlament grec on, el seu partit, compta amb majoria absoluta .

Mentre, els conservadors no paren de demanar eleccions anticipades. Una situació inversemblant. ¿Cóm és possible que un partit que va arruïnar un país i que només fa dos anys va perdre de forma estrepitosa les eleccions generals, pugui tenir ara l’atreviment de demanar la dissolució del parlament i unes noves eleccions.

Malgrat tot, més inversemblant seria encara que, de produir-se aquest fet, la ciutadania grega acabés per donar la confiança als conservadors.

SOBRE LES DARRERES ACCIONS DELS INDIGNATS

Amb l’acció que van començar ahir al vespre davant del parc de la Ciutadella de Barcelona, el moviment del 15-M o “els indignats” han traspassat la “línia roja”, la qual cosa, mai hauria d’haver passat.

Fins ara estava al costat dels indignats de forma implícita. Fins i tot vaig recolzar-los a la concentració d’Amposta de la tarda del 21.

Avui llegia les manifestacions fetes per JoanManuel Serrat en la seva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona y em sentia plenament identificat. La joventut actual té motius per estar indignada amb l’actual sistema democràtic, amb els polítics, amb els banquers, etc.

Fins ahir les actuacions que portaven a terme eren correctes. Qui em segueix sabrà que vaig ser dels primers que vaig demanar la dimissió del conseller Felip “Fuig” per l’actuació del mossos a la plaça de Catalunya del 27 de maig que vaig considerar, al menys, fora de lloc.

Però amb els fets d’avui, com he dit al començament, han traspassat la “línia roja”. Fins i tot, segons les noticies que oferia de bon matí TV3 des de les immediacions del passeig Picasso i la plaça de Barcelona, alguns membres del col·lectiu estaven en contra d’algunes de les accions que s’estaven prenent (com fer  barricades amb tanques metàl·liques” a primera hora i els insults i agressions més tard, no només a càrrecs electes sinó, fins i tot, a periodistes i treballadors del Parlament de Catalunya), ja que tal cosa no s’havia acordat a l’assemblea que s’havia fet prèviament. Fets com aquest desvirtuen l’esperit del 15-M i fins i tot, poden acabar per debilitar-lo. Mentre els col·lectiu segueix unit, la força que tindran serà il3limitada, però en el moment que el sector més radical (en tot grup sempre hi ha diversos sectors) prengui el poder, a part de la credibilitat, també estarà en joc la continuïtat del moviment.

Aquest matí jo feia una comparació. Tal vegada una mica exagerada, però perfectament comprensible amb els moments que s’estan vivint. Segurament el que ara diré pot crear certa controvèrsia. En sóc conscient. Quan el dia 17 de juliol de 1936, les autoanomenades forces nacional encapçalades per Franco, Mola i Sanjurjo es va aixecar en armes  en contra de la II República espanyola, es va considerar un cop d’estat perquè intentaven enderrocar un govern legítim sortit de les urnes.

El mateix passa amb els diputats d’ara. Agradi o no, van ser escollits per les urnes en uns comicis democràtics i plurals.

Jo tampoc estic d’acord amb les retallades que comportarà aprovar els pressupostos de la Generalitat que s’havien de començar a debatre avui al Parlament de Catalunya. A les eleccions de novembre vaig votar una opció política que ara no governa Catalunya i el meu descontentament el seguiré mostrant quan es convoquen els proper comicis.

Les eleccions són el màxim exponent de la democràcia i és allí quan hem d’expressar-nos a favor d’una determinada força política i, conseqüentment,  en contra de la resta. O, si es desitja, votar en blan en contra del sistema.

Però mai usar la força en contra de la democràcia establerta. Quan s’ampra la força, es perd la raó i, en conseqüència, les queden il·legitimitades les pròpies idees.   

Podeu llegir més al Periódico de Catalunya. 

I Público.   

BERLUSCONI: ASCENS I CAIGUDA D’UN DICTADOR

Quan “Il Cavaliere”, de nom de pila Silvio Berlusconi va ser elegit per segon cop com a primer ministre d’Itàlia, recordo que ja vaig expressar absoluta estupefacció. Cóm podien els italians reelegir un personatge com aquell?

Berlusconi s’ha comportat com un autèntic dictador. I per tant, usant una paraula molt italiana, com un veritable feixista.  Igual com va ser-ho Mussolini en la seva època.

Però el millor que els hi pot passar a aquesta mena de dictadors, per molt que hagi estat escollit per les urnes (també ho va ser Hitler), és que la caiguda sigui tant vertiginosa com va ser l’ascens. Tot apunta que així serà. No obstant, després de les davallades electorals que ha patit, “l Cavaliere” pensa seguir al càrrec els dos anys que encari li queden. Deien aquest matí per la ràdio que, a part del seu partit, encara compta amb els suports de la feixista Lliga Nord i d’una quarantena de diputats trànsfugues (voldria saber quins motius els van portar a deixar el seu anterior partit)

Si a les passades municipals de fa aproximadament un mes Berlusconi va patir una severa derrota, el que va passar aquest cap de setmana, com explicava aquest matí Carles Francino a la SER, ha estat una pallissa en tota regla.

Aquest cap de setmana passat (dissabte, diumenge i dilluns) es va fer a Itàlia un referèndum on es preguntaven tres coses:

1.- Sobre la implantació de l’energia nuclear (a Itàlia feia algunes dècades –des de Txernòbil- que s’havia abandonat el programa nuclear)

2.- Sobre la privatització de l’aigua.

3.- Sobre la confecció d’una llei per la qual no se’l pugui jutjar.

De fet, molts d’italians es van agafar el referèndum com un plebiscit a favor o en contra de Berlusconi.

De fet, per a que fos vinculant el resultat del referèndum, la participació havia de superar el 50 %. Dissabte explicaven que un membre de l’executiu italià recomanava a la gent no participar-hi i que aprofitessin el temps per anar a la platja... Evidentment el govern era el més interessat en que la participació fos baixa per així poder promulgar les lleis a la seva mida i posar-les en vigor sense cap trava.

Segurament que de les tres coses que es preguntaven la que, en principi, la que tenia més repercussió era el tema de l’energia nuclear. Un mal moment per a fer-ho, després de  que Alemanya hagués anunciat l’abandonament del seu programa després de l’incident a les nuclears japoneses.

El tema de la privatització de l’aigua no és menor. L’aigua és un gran negoci i encara ho serà més. Al nostre país l’aigua és un “bé públic” sovint gestionat per empreses privades. Companyies com AGBAR (Aigües de Barcelona) Aigües de Catalunya, SOREA (del grup AGBAR), CAT (Consorci d’Aigües de Tarragona), etc. Ja fa molts d’anys que van negoci amb la distribució i venda de l’aigua. Per no parlar de l’envasada.  

Finalment, la darrera llei que volia aprovar el govern de “Il Cavaliere”, era una llei comparable a la que van aprovar els dictadors de l’Argentina i del Uruguai, on se’ls eximia de tota responsabilitat durant el temps que van ocupar els seus càrrecs. Fins i tot d’un tema tant escabrós com la “inducció a la prostitució”.  Sobre aquest darrer tema, Berlusconi havia de comparèixer avui davant d’un tribunal de Milà. Dic “havia” perquè segons sembla no tenia cap intenció de fer-ho.

Ahir, una neboda meva, al Facebook deia que volia anar-se’n a viure a Itàlia pel tema de l’energia nuclear. És ben lliure de fer el que vulgui, però políticament parlant, Itàlia sempre ha estat un país molt inestable. Molt més que el nostre. I en el tema social i econòmic, tampoc n’hi ha per tirar-ho coets.

SOBRE LES DIMISSIONS DEL CONSTITUCIONAL

La Maria Dolo de Cospedal diu sobre les dimissions de tres magistrats del constitucional que “són una mala notícia”. Jo no sé si és bona o mala (ara per ara no tinc prou arguments per a fer valoracions), però el que em sembla és que és un acte de coherència que en democràcia s’hauria de produir moltes més vegades.

No sé si les dimissions s’han produït arran de no haver declarat Bildu inconstitucional tal i com pretenia la dreta extrema d’aquest país. Tal vegada. És evident que després dels bons resultats que va aconseguir la coalició aberzale a les passades municipals del 22 de maig i després de saber-se el nombre d’alcaldies i presidències de diputacions forals que tindrien, més d’un s’ha hagut de arrapar per les parets.

És la democràcia, el que reclama el moviment 15-M: què el poble voti amb llibertat i que tothom s’hi pugui veure representat amb algun dels candidats i candidates que es presenten a unes eleccions. Des de feia uns anys, el País Basc tenia una democràcia “coixa”. Un bon nombre de ciutadans no sabien a qui votar perquè els “legals” no els representaven.

Sembla ser que els tres magistrats dimissionaris són del grup considerat “progressista”, encara que, de vegades, no saps on acaba el progressisme i comença la dreta rància que tenim en aquest país. La línia no està prou ben marcada.

Potser si fa uns anys els magistrats del grup “conservador” que, com passa amb els dimissionaris, tenien el seu mandat caducat, haguessin dimitit, l’Estatut no s’hauria retallat de la forma que es va fer. Un Estatut que després de sortir-ne del TC, on portava anys sense que sabessin que fer amb ell, el van deixar, a la pràctica inútil, ja que tal com va quedar, haurem d’esperar millors temps per aprovar-ne un altre que correspongui a la realitat i els desitjos del nostre país.

Per aquells que creguin que el que s’hauria d’aprovar és una constitució catalana en lloc d’un nou estatut, els hi recordaré que si fa uns anys era inviable, després dels resultats de les darreres autonòmiques i municipals, encara se’m fa més difícil pensar en una Catalunya independent.

Somiar podem fer-ho sempre que vulguem i ningú ens ho pot privar, però una cosa són els somnis i l’altre ven diferent la realitat del dia a dia amb un govern de CiU pactant amb el PP què, a sobre, té la força política més gran que mai havia tingut a Catalunya des del dictador Franco on, recordem-ho té l’alcaldia de Badalona, la tercera ciutat més gran de Catalunya i compartirà el govern a Diputacions com la de Barcelona i Tarragona (en aquesta, sinó recordo malament serà la tercera legislatura que governen de la ma)

El poble va votar dreta i els ciutadans només tenim dues possibilitats: o acceptar-ho o fer que el proper cop no sigui així. Del nostre vot depèn.     

ELS MÒDULS AGRARIS DE L’IRPF I UNA XAFARDERIA DE L'AJUNTAMENT D'AMPOSTA

Retornem al dimecres 9 de juny, al darrer ple de la legislatura 2007-2011 de l’Ajuntament d’Amposta. Encara que cronològicament va succeir en ordre invers a com ho explicaré, us contaré dues coses que van succeir abans i al final de l’acte.

En acabar el ple, i tal com vaig explicar en aquest mateix blog, va arribar l’hora dels comiats personals entre els regidors que hem compartir escó durant la legislatura passada. Alguns (la majoria) van venir en busca meva per acomiadar-me (també els funcionaris municipals que normalment assistien als plens, es a dir, secretaria Maria Cinta Vidal, la interventora Maria del Mar Medall i el que durant molts d’anys va fer de secretari en funcions Ramón Noche), també em vaig apropar a alguns com per exemple a Pere Vida, que també s’acomiadava i Josep Garriga.

Vaig aprofitar l’avinentesa amb qui va ser designat fa poques setmanes nou Delegat d’Agricultura a les Terres de l’Ebre per a demanar-li que, per a l’any vinent, s’hauria de tenir més cura a l’hora d’introduir canvis als mòduls de l’IRPF agraris. Els darrers anys no hi ha hagut pràcticament modificacions respecte al que estableix originàriament l’Agència Tributària. Això comporta, només per posar un exemple, que el percentatge de benefici dels cítrics a les comarques del Montsià i el Baix Ebre sigui d’un 26 %, mentre que a la comarca veïna del Baix Maestrat s’estableixi en un 9 %. Sense cap mena de dubte una discriminació flagrant de cara als nostre pagesos.

El tema va portar certa controvèrsia passades les eleccions municipals quan els dirigents d’Unió de Pagesos de les nostres comarques van fer responsable de la situació a l’anterior Director dels Serveix Territorials d’Agricultura Antoni Espanya que, a la vegada, va criticar l’actitud dels dirigents sindicals als qui també va acusar de passivitat davant la situació.

L’actual delegat va dir que “hi treballaria” per evitar que es torni a repetir la situació contraria que han patit els pagesos de les nostres terres en els darrers exercicis fiscals.

I ara la xafarderia. Em vaig assabentar abans de començar el ple. Segons sembla, a qui ha estat regidor d’Esports i Joventut durant la darrera legislatura i que tampoc no continuarà, és a dir “D’j Pepo”, ja li han buscat ocupació. Es tractaria d’un càrrec de confiança lligar a la regidoria d’Esports.

Ahir dissabte, tot dinant, mon fill em va dir que ell també ho havia sentit a dir i em va concretar encara una mica més: es tractaria de la gerència de l’àrea d’esports.

Després del que he llegit avui al diari el Punt sobre que l’alcalde d’Amposta vol lluitar contra la crisi, imagino que aquesta serà la seva primera mesura creant un lloc de treball ben remunerat per agrair-li els serveis prestats, com s’ha fet sovint des de que CiU governa Amposta.  

TARRAGONA, REBEL·LIA O PANTOMIMA DE CIU?

Quan escric el comentari d’avui, a la majoria de pobles ja s’han constituït els nous ajuntaments, els de la legislatura de 2011-2014. Evidentment no puc parlar de tots, ni encara que sigui globalment. Nu puc ni ho vull. Em centraré en el de Tarragona, una ciutat que ha donat molt que parlar (valgui la redundància) en les darreres setmanes i que fins els darrers dies no s’ha aclarit el panorama polític, al menys de moment, ja que en el futur encara podien passar moltes coses.

Josep Fèlix Ballesteros en serà l’alcalde, gràcies a que, finalment no ha prosperat un pacte que la dreta ha intensificat aquests darrers dies entre la dreta d’aquí, CiU i la d’allà, el PP.

Si atenem a les declaracions que han fet els diferents protagonistes i a les notícies que han anat sortint als diaris, des de la direcció nacional de CiU, representada per l’Oriol Pujol (l’hereuet) es va manar als convergents de Tarragona que no pactessin amb el PP i que fessin alcalde al candidat de la llista més votada.

M’imagino a Joan Aregio, que durant molts d’anys va ser president de la Diputació i avui és el director general de Transit i a Joan Miquel Nadal, qui fou l’alcalde de Tarragona gràcies a una moció de censura al llavors alcalde Josep Maria Recasens del PSC, rebel·lant-se contra la cúpula dirigent del seu partit a Barcelona. Bons són tots dos! Evidentment encapçalats per la cap de cartell actual Victòria Forns que, segons diuen, és una senyora força prepotent i molt “d’ella”.

Com diu la meva dona (fa 9 anys que treballa a Tarragona i en una etapa anterior va conèixer personalment Nadal quan encara no era alcalde), aquests intent de rebel·lia (o suposada rebel·lia), va ser apaivagada des de Barcelona fent-li saber a la candidata que, “acatava les ordres o ja es podia anar acomiadant d’aconseguir pujar dintre del partit”. Difícilment sabrem la realitat del que va passar. Si finalment es van acatar les ordres per les bones o es va tenir que fer servir “la força” per a que avui, els convergents, no posessin obstacles a l’hora de fer alcalde a Ballesteros.

Però avui, el Periódico de Catalunya porta unes declaracions del candidat del PP. Segons Alejandro Fernández, “CiU li va plantejar fer fora a Ballesteros el 2012”. Una cosa així també s’ha dit de Badalona, però allí la moció de censura, en tot cas, la farien la federació nacionalista i el PSC. Segurament, i tal com estant anat les coses en aquests darrers dies, això no passarà, ja que la reedició d’un nou pacte del Magèstic, sinó de forma oficial, si al menys oficiosa, pareix una realitat.

Tot això em dóna que pensar si a Tarragona, CDC realment és van voler rebel·lar contra la direcció nacional del seu partit o només fa ser una pantomima de cara la galeria (representada pels seus votants)

Certament, i segons com vagi la legislatura, una nova moció de censura (la de 1989 va comptar amb el suport del CDS, si la memòria no em falla) podria fer fora als socialistes del govern de Tarragona. No obstant això, de vegades, resulta contraproduent, tal i com va passar fa uns anys a la Ràpita amb Miquel Alonso. Es diu que la gent no té memòria, però de vegades si que la tenen...          

FELIP PUIG O LA INÚTIL COMPAREIXENÇA AL PARLAMENT

Dimecres, el conseller de l’Interior del govern català va comparèixer al Parlament per a justificar allò que és  injustificable i per acabar per a no dir res. Ni tant sols va dimitir del seu càrrec!!

Segons el conseller (hi ha qui diu que a Polònia el caracteritzen molt bé amb el bat de beisbol) la càrrega policial va ser deguda a que “els mossos no van mesurar bé la violència dels concentrats”. “Manda huevos” que va dir Fedrico Trillo quan era president del Congrés dels Diputats...  

És d’una baixesa política “insultant” que un polític de la talla d’un conseller (bé, Felip Puig ha demostrat sempre per activa i per passiva que talla política no en té) per a deslliurar-se de tota culpa i no assumir responsabilitats, les vulgui traspassar (les responsabilitats9 al altres, en aquest cas als concentrats de la plaça de Catalunya, també anomenats “indignats”.

Tothom coincideix (tots menys el govern i els propis mossos) que la càrrega contra la multitud va ser desmesurada i, evidentment, evitable. La concentració de la plaça de Catalunya (també els altres arreu de l’estat) és pacífica i no ha produït cap incident (tret els d’aquell dia) Però davant la provocació policial i la utilització injustificada de la força (en la majoria dels casos) la reacció dels joves (i no tan joves) va ser lògica.

Felip Puig ha rebut diverses denuncies. Una d’elles d’un tècnic en noves tecnologies que, a més a més, va denunciar que sé li havien emportat l’ordinador i que no sé li havia tornat. De ser certa aquesta acusació, caldria qualificar l’acció com a robatori, ja que, quan per motius justificats s’ha de decomissar algun objecte, s’ha d’estendre el corresponent rebut o, on “nassos” reclama ara la persona a afectada? I en tot cas, cóm demostra que l’ordinador és seu? (Segurament que amb els  codis d’accés si en té, però el que segur que té, és un problema)

Per acabar, la compareixença de Felip Puig, des del meu punt de vista va ser del tot inútil. Què ho havia de fer? Segur que sí, però caldria haver aportat alguna prova de les greus acusacions que va fer contra els “indignats” (cosa que no fa ver) o una cosa encara millor, dimitir del seu càrrec tal i com li va demanar, fins i tot, algun grup polític del Parlament català.

Per acabar una reflexió que m’ha arribat via Facebook enviada per un adolescent de 14 anys:

Papa , què has fet avui a la feina?
- L'hi he rebentat el cap a cops de porra a un que demanava un món millor per a
tots!

SINDICATS I PATRONAL: POLS OPOSATS

Amb aquest títol podria parlar de diverses coses: del govern i l’oposició, els indignats i dels mossos... Però parlaré de la patronal i el sindicats amb el govern pel mig.

La reforma laboral ja va costar molt consensuar-la i que al final s’arriba a un acord, no va acontentar ni als uns ni als altres. Ara, amb la reforma dels convenis col·lectius ha tornat a passar el mateix. Després de mesos de negociació i quan ja s’havia arribat a un principi d’acord, sembla ser que la patronal madrilenya va desdir-se i, com es diu vulgarment, va acabar per “trencar la baralla”.

Evidentment les organitzacions empresarials i els sindicats són pols oposats que defensen interessos diferents, però s’hauria de poder arribar a un punt d’equilibri entre els que demanen uns i el que ofereixen els altres. S’ha vist que això és impossible.  

Si s’ha de buscar el detonant que ho va provocat, segons sembla, van ser els bons resultats del PP al conjunt d’Espanya (Catalunya inclosa) a les passades municipals i autonòmiques del 22 de maig.  La perspectiva d’un proper canvi de govern d’ideologia més propera als empresaris, va provocar el pas enrere de la patronal i, en conseqüència, el fracàs de la negociació. Un futur govern del PP faria seves les propostes de la patronal. Us en recordeu del “decretazo” del temps de José María Aznar?  

Una de els condicions que posava la patronal (inacceptable pels sindicats) era que, a la caducitat d’un conveni col·lectiu, si en 6 mesos no s’arribava a un acord de renovació, automàticament havia que començar de “zero”, es a dir, tornar a començar la negociació de tots els drets assolits pels treballadors al llarg de la història del sector o empresa.

La resolució del govern, com era previsible, tampoc ha satisfet la patronal espanyola.

A partir d’aquí faré unes valoracions.

Què vol la patronal? El que ja fa temps que ve reclamant. L’acomiadament lliure i barat.

Per altra banda, Joan (Juan) Rosell (ahir es discutia a la SER sobre quin era el seu nom) no és tan moderat com ens el volien “vendre” abans de ser escollit com a nou president de la patronal espanyola.

I parlant de la patronal espanyola (o catalana o valenciana, em dóna ben bé igual), des del meu punt de vista és la màxima responsable de que no es creï ocupació al nostre país. Són els empresaris, amb l’ajut del govern i dels sindicats, evidentment, els qui han de fer moure el motor de l’economia. Cosa que no fan. Potser perquè estan més preocupats en guanyar diners i invertir a d’altres països on no hi ha reforma laboral (perquè no hi ha lleis laborals), no hi ha negociació de convenis col·lectius (perquè no hi ha convenis col·lectius) i la ma d’obra és molt més precària i, a sobre, l’acomiadament ja no és que sigui lliure, és immediat: “Tu, no cal que et posis a treballa!”

És el país que tenim o els que ens queda d’ell. Això si, donem-li confiança a la dreta que ella ens solucionarà tots els problemes.  

EL MEU DARRER PLE COM A REGIDOR

Avui, de bon matí, he assistit al darrer ple de la meva etapa com a regidor de l’Ajuntament d’Amposta. El motiu de fer-se el ple només 3 dies abans de que prenguin possessió els nous regidors sortits de les eleccions del 22 de maig, ha estat per aprovar totes les actes que quedaven pendents, tant la del darrer ple extraordinari fet el passat 17 de maig, així com les diferents comissions informatives a les que pertanyia, algunes de les quals s’havien convocat per darrer cop l’any passat i les juntes generals de l’Hospital Comarcal d’Amposta i la GURSAM (la societat anònima municipal de gestió urbanística)

Una vegada fet el tràmit, els qui ho han volgut, han pogut adreçar-se al ple per a dir el que sentien o acomiadar-se dels que han estat els companys de consistori en els darrers 4 anys. Josep Maria Monfort (Xose), el meu company de grup que també tancava avui la seva etapa de 12 anys com a regidor i jo, hem declinat l’oferiment que se’ns ha fet des de la presidència del ple. En canvi, Toni Espanya, el portaveu del grup, si que ho ha fet i ha volgut destacar “el bon clima que hi ha hagut, en general, entre els diversos regidors”, millor, segons ell, que els la legislatura anterior presidida per l’avui senador espanyol. Mentre deia això, Xose, que era el que estava assegut al mig de tots tres, li deia en veu baixa: “Això digues-ho per tu”.  Personalment compartia el mateix sentiment. També ens ha agraït la feina feta per nosaltres durant els 8 anys de convivència a l’ajuntament, encara que li havíem dit tots dos que no calia que ho fes en públic.   

Després d’ell han anat prenent la paraula el portaveu d’ERC Adam Tomàs i, l’exconsellera Marta Cid i Víctor Conesa que també “s’acomiadaven” avui. Finalment han estat el portaveu de CiU i el propi Alcalde. Els altres dos regidors de CiU que no continuaran la propera legislatura, tampoc no han pres la paraula.

Finalment i, una vegada aixecada la sessió per part de l’alcalde, ens hem anat saludant i desitjant-nos sort per al futur. Però les salutacions no han estat generals. Hi ha hagut algun regidor i regidora de qui no m’he acomiadat. De fet, Xose, no ho ha fet de ningú i ha marxat del saló de plens ràpidament.

Quan l’alcalde ha entrat a la sala de plens sobre les 8:30 del matí hi ha donat el “bon dia” general, jo, que era el regidor que més prop estava de la porta d’entrada, no li he contestat. Llavors s’ha adreçat a mi i m’ha dit. “Respon”. I jo li he contestat que em costava molt respondre i ell ha assentit. Les meves relacions amb el màxim edil municipal no han estat bones quasi que mai i dolentes des de fa aproximadament dos anys, exactament de d’un dilluns de festes majors de l’any 2009. Potser ell se’n hagi oblidat (cosa que m’estranyaria molt), però jo no.

L’alcalde ha tingut tot aquest temps per a intentar parlar amb mi en privat i mirar de superar les diferències. No ho ha fet ni tant sols ho ha intentat, tot hi saber que no li dirigia la paraula i que refusava saludar-lo. Difícilment (més que res perquè em conec) li tornaré a dirigir la paraula en el futur. En mi no tindrà mai un amic, ni tant sols un company.

Penso que amb aquesta explicació queda palès que “el clima de bona sintonia” a la que es referia el nostre portaveu, no era tal. Ni amb ell ni amb alguns regidors i regidores. Ja us en aniré parlant.

Les “bones” paraules de l’Alcalde el dia d’avui no canvien actituds anteriors...

EN TEMPS DE CRISI: POPULISME I DEMAGÒGIA

Ho hem vist amb els resultats de les darreres eleccions. El Partit Popular, però sobre tot Plataforma per Catalunya, en un discurs simplista i forta càrrega de populisme basat, sobre tot, en el problema que, segons ell, significa la immigració.

Allà on s’ha fet més palesa del que estic dient, ha estat a Badalona, amb el candidat popular Garcia Albiol fins i tot ha estat imputat per racisme.

Vic i el Vendrell són les places fortes de PxC amb 5 regidors a cadascuna d’aquestes poblacions. A Vic, on es presenta el seu líder Anglada, és la segona força política només pel darrera de CiU. També a les Terres de l’Ebre la “collita de regidors” ha estat força bona amb 2 a Roquetes i 1 a Tortosa i Amposta.

Dit això, a mena d’introducció, em centro en el tema del que us volia parlar avui: la nova campanya d’E-cristians, un moviment ultracatòlic.

Segons aquest moviment, “els avortaments d’avui repercutiran en les pensions del futur”. Evidentment, el tema pensions és un dels temes que preocupa més. Conscients de els notícies relacionades que surten, sobre tot, en la reforma que vol fer el govern central allargant l’edat de jubilació, limitant les jubilacions anticipades, augmentant els anys a computar per al càlcul, etc, en un intent de garantir-les al màxim, E-cristians, amb aquest discurs populista i demagog vol “preservar” els fetus amb l’amenaça de que “gràcies” a ells, podrem cobrar puntualment les pensions futures.

L’avortament és un dret socials que s’ha anat adquirint, consolidant i augmentant des de fa unes dècades. Com sempre diem els qui el defensem, a cap dona se la obliga a avortar i si ho fan, és perquè està en perill la vida de la mare, del propi fetus o per altres motius socials així ho aconsellen. Tampoc l’avortament és un acte exclusiu dels no creients, ja que són moltes les dones catòliques i amb un poder adquisitiu alt que acudeixen a les millors clíniques amb la seguretat que allí gaudiran d’unes mesures sanitàries i de seguretat molt més altes que a d’altres tipus de centres, alguns d’ells fins i tot clandestins o quasi.

La notícia sobre la campanya es va donar a conèixer ahir mateix i ha de durar 15 dies. Però a part d’això res més s’ha filtrat a la premsa o al menys jo, no ho he llegit. A què em refereixo? Simplement em pregunto d’on han tret les dades. És que han fet algun estudi? I si l’han fet, és tot el rigorós que cal. O és el que deia jo de bon començament? Populista i demagog. Personalment m’inclino per aquesta darrera opció.

FELIP PUIG EN ESSÈNCIA

Tan criticar el govern d’Entesa (el tripartit, segons CiU) i ara resulta que l’actual govern presidit per Arturo Mas comet errors encara més greus si cal.

Voler desallotjat divendres la plaça de Catalunya va ser un error en tots els sentits, per molt que l’alcalde en funcions Jordi Hereu s’hi mostrés d’acord.

Quan van començar les acampades, tan a Madrid com a Barcelona, la divergència de criteris des del primer moment va ser molt clara. Mentre la vicepresidenta Joana Ortega no descartava l’ús de la força per a desallotjar la plaça de Catalunya, el Ministre d’Interior Javier Pérez Rubalcaba feia unes declaracions contundents i assenyades: “Estem per a resoldre conflictes, no per a crear-los”.  Em pensava que els membres del govern de la Generalitat n’havien pres bona nota. Es veu que no.

Amb l’excusa de netejar, van interrompre els mossos  disposats a acabar amb l’acampada. Van errar l’estratègia i així els va anar. De fet no és la primera vegada que usen una estratègia equivocada. Ja us ho contaré.

El col·lectiu dels acampats, coneguts com els “indignats”, ho tenien molt fàcil. Via Twitter  van fer una crida i, ràpidament van acudir milers de persones a la plaça de Catalunya. M’imagino que per a donar-los-hi suport, ja que, fins l’arribada dels mossos, la violència no havia aparegut en lloc.

Digui el que digui Puig, i tal com es veu a les imatges, els mossos van pegar a tort i a dret amb l’única intenció de fer-los fora. L’excusa de celebrar allí la victòria del Barça en el cas de que es produís, era només això, una excusa. Bé podria haver-se traslladat al passeig Picasso, al costat de l’Arc del Triomf, tal i com es va proposar.

Ara resulta que Felip “Fuig” ha tingut la brillant idea de col·locar microcàmeres a la policia autonòmica amb la finalitat de gravar les accions dels ciutadans. NO dubto que davant l’actitud dels mossos, la resposta dels ciutadans sigui violenta, però qui la provoca? Si bé hi ha casos que la violència està premeditada, sembla ser que divendres no va ser així.

Aquest matí, al programa “Hoy por hoy” de la Cadena SER han fet burla de les declaracions del conseller d’Interior català i l’han acusat de voler crear “poli-periodistes”. També l’han criticat per l’intent de voler culpar per les imatges difoses als fotògrafs de premsa, tal i com passa sovint quan no agrada als qui manen. D’això se’n diu “voler matar l’emissari”.   

El que no es van arribar a imaginar ni Puig ni els caps policials és que, de sobte, els mossos es veiessin envoltats per una multitud de ciutadans que van acudir a la crida dels “indignats”. I que, ara possiblement sí, significaven una greu amenaça per a la policia.

Ara retornarem al passat, a l’època de la lluita anti-transvasament de l’Ebre i les protestes al President Pujol. Un dia, pel matí, va visitar Ulldecona. Aquell dia un grup de manifestants (entre els quals estava jo mateix) ens concentràrem davant les escoles velles d’aquella localitat. Durant l’espera, un mosso, darrere de les tanques de seguretat, ens filmava amb una càmera. Per tant, les portin al casc o a un altre lloc, l’ús de càmeres ja fa anys que és habitual... Ara que no ens vulguin vendre” sopars de duro”. Per la tarda, Pujol, inaugurava les noves instal·lacions de MEDESA a Amposta (la mateixa fàbrica que després de l’ERO amenaça en tancar) I ara bé el que us he dit més amunt que explicaria. Aquell dia, els mossos van protegir la carretera per on havia d’entrar l’expresident posant tanques als dos costats. Segons un em va dir un dels mossos presents, l’acció policial va ser errònia, ja que als manifestants se’ls hauria d’haver mantinguts agrupats a un sol costat. D’aquesta manera era més fàcil protegir a Pujol.

Han passat els anys i, sembla ser, que encara no n’han aprés.  

(L'acudit és del mestre Ferreres i es publica avui al Periódico de Catalunya)