Un dia, un jove amb aspecte de “no tenir-ho tot”, truca a la porta del director d’una cèntrica sucursal prop d’un barri residència d’una població catalana important. El director, com el reconeix, abans de fer-lo fora, decideix escoltar-lo:
-Bon dia. Miri, jo venia a demanar un préstec.
-De quant diners estem parlant.
-Penso que amb 50 milions en tindria prou.
-I què faries tu amb 50 milions...?
-Miri, primer que res em compraria un cotxe, un bon cotxe; després em buscaria una núvia per anar-me’n amb ella a fer la volta al món; també em compraria un terreny per aquesta zona on fer-me una casa gran i bonica, amb piscina i jardí... Ah! Se’m oblidava, una vegada tindria la casa em casaria amb la meva núvia i faríem festes com les que fan a Beverly Hills.
-Mira jove, 50 milions són mols diners, no et conformaries amb menys...?
-Potser amb 25 ja en tindria prou...
-I per a què vols 25 milions...?
-Miri, primer que res em compraria un cotxe, un bon cotxe, però una mica més petit; després em buscaria una núvia per anar-me’n amb ella a fer un creuer per les illes Sheychelles; també em compraria un terreny per una altra zona on fer-me una casa una mica menys gran, però igual de bonica, amb piscina més petita i una mica de jardí... Em casaria amb la meva núvia i, això sí, faríem festes com les que fan a Beverly Hills.
-I no en tindries prou amb un préstec més petit?
-Potser amb 10 milions...?
-I què faries amb 10 milions...?
-Miri, primer que res em compraria un cotxe petit, però que donés “el pego”; després em buscaria una núvia per anar-me’n amb ella a fer un creuer per la Mediterrània; també em compraria un adossat prop d’una zona comercial que tingués un petit jardí i una piscina comunitària... Em casaria amb la meva núvia i, això sí, faríem festes com les que fan a Beverly Hills.
-Mira jove- li va dir el director de l’entitat bancària que ja no sabia que fer per a treure-se’l del damunt- Primerament hauries de ser client del banc... Ets client del banc?
-No, no ho sóc... Però si cal, m’obriré una llibreta...
-Això està bé. Primer t’obris una llibreta i després ja parlarem del préstec i de la quantia del mateix...
-Per cert, si m’obro una llibreta, a quin interès mels pagarà?
-Al 8 % (llavors els interessos anaven molt més alts que ara)
-Em sembla bé... Però... i el préstec, a quant me’l cobrarà?
-Al 16 %.
-Home! Això si que és un negoci rodó. Jo també me’n vull posar un de banc...
Finalment, el director que no sap que fer amb ell, li dóna 20 duros i l’envia. No havia passat encara 1 minut i tornen a trucar a la porta.
-Avant –diu el director-
-Per cert, sap el que li dic? Què jo mai seré client d’aquest banc.
El director una mica perplex, li pregunta:
-I això per què ho dius?
-Perquè si cada ximplet que passa li ha de donar 20 duros, al final arruïnarà el banc.
(Aquest relat, que més o menys va passar així i he hagut de tirar ma de la memòria, el va interpretar la Trinca allà pels anys 80 en un dels seus programes que feia habitualment a TV3 com “No passa res” o “Guaita que fan ara”)
