SEPARATS PER 40 ANYS

Entre el 4 d’octubre de 1976 i 14 d’octubre de 1977 vaig treballar a Castelló. Allí estava aquell històric 15-J quan els espanyols van anar a votar per primera vegada en moltes dècades per a elegir els que havien de ser els nostres representants per al Congrés i el Senat. Tenia 19 anys... Però no podia votar perquè en aquell temps la majoria d’edat era als 21...

Com bé podeu suposar, estàvem tota la setmana fora de casa. Ens hostatjàvem a la pensió Zaragoza, al carrer del mateix nom, baix mateix de la Farola i el parc Ribalta.

Treballava per a l’empresa BRYCSA de Barcelona que estava construint un col·legi internat per a la Diputació de Castelló a la partida de la Penyeta Rocha (o Roja, com es diu ara)

Hi anava amb l’encarregat de l’obra i el seu fill gran. Com que la família era originària de la Ràpita, els caps de setmana es quedaven allí, ja que ells vivien a Cornellà.

L’encarregat (de qui no tinc ganes d’anomenar-lo pel seu nom) era molt aficionat als joc: quinieles i loteria nacional. En aquell temps no hi havia molta cosa més. Recordo que comprava totes les setmanes al menys 10 dècims de loteria (un de cada terminació) Puc assegurar que la meitat del que guanyava ho acabava invertint en joc. Una vegada, un dels dècims que portava va sortit premiat en unes 300.000 pessetes de l’època (uns 1.800€) Per a celebrar-ho va decidir invitar-nos a la Tasca del Puerto del barri mariner del Grau.

Sempre he recordat aquell sopar. No exactament el que ens van servir, però tot el sopar va ser a base de racions, com per exemple cloïsses a la marinera. Quan ja havíem acabat, el cambrer ens va preguntar si ens apetia moixarra al forn. Davant del silencia generalitzat, sense deixar-me opinar, el cap de l’obra va dir que ell i jo si que la provaríem. I així va ser. De postres vaig menjar maduixes amb nata. Mai abans les havia provat i no cal ni dir-ho que les vaig trobar exquisides. Però anar fins a Castelló i a sobre a gastar-te una bona quantitat de diners, com comprendreu, no es pot fer sovint...  

Tant és així que he trigat 40 anys en trobar el moment per a repetir aquella experiència. Durant tot aquest temps he tingut grans experiències gastronòmiques que m’han fet gaudir del que menjava. De vegades marisc, d’altres carn o fins i tot peix (tot i que no sóc massa de peix) Però era el record d’aquella primera vegada el que sempre ha perdurat a la meva memòria.

Després d’anys, vaig aconseguir uns diners extra que me va fer arribar el Sr. Google gràcies a aquells lectors del meu blog la Via Augusta quecliqueu sobre la publicitat que tinc al final de l’entrada més recent. Gràcies això vaig poder convidar a la meva dona a la Tasca del Puerto. Després vam d’haver de trobar un dia per a poder anar-hi. Finalment els vam establir: seria el dia 4 de març. Tal com s’ha de fer amb aquests casos, vaig trucar un parell de dies abans per a encarregar taula.

El dia previst i sobre l’hora que havia reservat, entravem per la porta principal del restaurant. 40 anys abans s’entrava per la porta que dóna carrer Churruca, però ara està inhabilitada.

Només creuar la porta ja ens van atendre amb una gran amabilitat i, després de comprovar la reserva, ràpidament ens van acompanyar a la taula. Tot i que rem 2 ens van posar a una taula per a 4.

-Sempre tenim un mirament per aquells que ens truquen primer...

Són detalls que s’agraeixen (i no va ser l'únic)El metre (un dels propietaris juntament amb la seva mare) no va trigar en atendre’ns.  

-Bon dia i gràcies per haver vingut...

No recordo cap altre lloc on m’haguessin agraït la visita només arribar.

Ens vam decantar pel menú degustació que consta de 8 a 10 plats. Al final van ser 8, tots a compartir excepte l’últim, un crep de marisc. Ràpidament ens van preguntar si ens agradava tot, ja que ens servirien peix i marisc cru o érem al·lèrgics a alguna cosa.

Per a beure vaig dubtar entre dos vins de la zona. El metre (que fa les funcions de sommelier) me va aconsellar el Clotàs Monastrell 2011. 

-És un vi excel·lent- ens va dir-. Surt a la guia Akatavino amb una puntuació de 93. 

La veritat és que estava molt bo. Ens va agradar molt.

De tot el dinar, la part més fluixa van ser els postres. Els que vam menjar estaven bons, però es pot superar fàcilment. Si no tenen algú especialitzat en postres, l’haurien de tenir. Un exemple. Els postres que fa Josep al restaurant de la Tancada són exquisits, tan amb el sabor, com en la textura, com a l’hora de presentar-los.

Per acabar només diré una cosa: No trigarem 40 anys en tornar... No sé quan ho farem, però el que puc assegurar-vos és que si tenim l’ocasió, tornarem a la Tasca del Puerto del Grau de Castelló.   

Aquí estava la pensió Zaragoza. 

LA DEMOCRÀCIA IMPERFECTA

Divendres passat, Alejandro Cao de Benós, el autoanomenat ambaixador de Corea del Nord a Espanya i president de l’Associació d’Amics del Poble de Corea del Nord, va fer una xerrada a Amposta organitzada per l’agrupació local del Partit dels Comunistes del Poble de Catalunya.

Segons una amiga que va assistir a l’acte, la xerrada va estar molt bé i, amb un to molt moderat i didàctic, el ponent va parlar de les bondats del règim nordcoreà.  

Li vaig dir a la meva amiga que no m’identificava gens amb un règim on la presidència era hereditària i on el president ordenava executar a aquells que li podien fer ombra.

-No ens entendrem... –va ser la resposta de la meva amiga-.

-Per què no –li vaig dir- Jo tinc una ment molt oberta i estic disposat a entendre-ho tot. Però no me diràs tu que Corea del Nord no és una dictadura... Del proletariat si vols... Però una dictadura...

-I no és bo saber que des de que naixes fins a que mors tens totes les teves necessitats cobertes? –va ser la seva resposta-.

-Evidentment, com a Cuba... Però a canvi de què? De la llibertat...? –li vaig remarcar-.

Ho vam deixar aquí.

Sempre s’ha dit que la democràcia és la forma de govern menys dolenta... Amb això està quasi tot dit, ja que, implícitament s’accepta de que no és perfecta. Podria ser-ho de no ser per molts polítics que l’acaben prostituint i corrompent. La veritat és que no conec cap país que es consideri democràtic que no tingui grans llacunes.

Les mal anomenades dictadures del proletariat (potser la darrera va ser la d’Albània) no són tal, ja que existeix una classe governant a qui dóna suport l’exèrcit (de vegades la identificació entre el govern i l’exèrcit és tan gran que es pot arribar a confondre) i l classe treballadora que sí, pot tenir totes les seves necessitats cobertes (sanitat, ensenyament, oci i cultura, transport...), però que no disposa de la llibertat necessària a l’hora d’expressar les seves idees o accedir a Internet.

La qüestió està en l’estat del benestar. Els ciutadans (paraula que es va començar a utilitzar durant la Revolució Francesa) haurien de poder gaudir de tots els serveis necessaris a cost zero. Però després arriben els interessos particulars que utilitzant els polítics que governen, reben unes concessions que acaben beneficiant a les dues parts: ensenyament concertat,  sanitat concertada, transport privat...

La història està plena d’exemples de serveis públics i fins i tot empreses públiques que han estat privatitzades amb el perjudici que aquest fet acaba causant al ciutadà o usuari.

Un dels serveis més bàsics que ha passat de ser gestionat per les administracions públiques a ser-ho per les empreses privades, és el subministrament d’aigua. Tret de reductes molt menuts on l’empresa privada no tindria pràcticament benefici, la gestió de l’aigua sol estar en mans privades, tot i que darrerament alguns ajuntament ho estan revertint per a tornar-ne a tenir el control.    

Hem pogut comprovar que la venda d’empreses públiques (ENHER, ENDESA, Iberia, Red Eléctrica Española, CAMPSA, SEAT, Telefònica, Tabacalera...) s’han fet indistintament amb governs socialistes o populars, per a que després, algunes d’aquestes companyies, en agraïment, col·loquessin als seus consells d’administració alguns dels membres dels diferents governs que van intervenir en les privatitzacions. Són les anomenades portes giratòries.

Acabant amb aquestes pràctiques, la democràcia recuperaria part del prestigi perdut, però no la faria perfecta, ja que encara quedarien molts altres temes que solucionar: monarquia, justícia, corrupció...

Somiar, com pensar, és de franc... Al menys fins que algun polític sé li pugui ocórrer crear un impost que ho gravi. No vull cridar al mal temps...      

L’AMPOSTA QUE NO CANVIA

John Fitzgerald Kennedy, un dels polítics més carismàtics i influents del segle XX va dir adreçant-se al seu poble:

-No preguntis que pot fer Amèrica per tu, sinó el que tu pots fer per Amèrica.

Aquesta frase és pot extrapolar a totes les nacions, a tots els pobles i per extensió a tots els ciutadans.

Sovint veig conformisme per tot arreu, com si les coses no anessin amb ells, com si els problemes dels ciutadans s’arreglessin sols, sense caler fer res. Després ens estranyem de que Rajoy no faci res... Si està reflectint el caràcter d’una gran part dels espanyols... (inclosos els catalans)

Però el més trist de tot és que, damunt, fem culpables a aquells que miren per solucionar els problemes del col·lectiu i no volen entendre que si s’aconsegueix millorar alguna cosa, ells també acabaran beneficiant-se. Les conductes incíviques i intolerants solen estar a l’ordre del dia. Dos exemples:

-Com sabeu, la plataforma Prou! AP-7 gratuïta ja! continua tallant setmanalment l’N-340 per a demanar la gratuïtat de l’autopista, però també lluitar per l’anta sinistralitat de la nacional que creua el nostre territori. El temps màxim dels talls ha estat de 40 minuts. Els veïns que acudeixen al tall ho fan de forma desinteressada i no hi treuen cap benefici personal. Tot i això, de tant en tant es produeixen queixes d’alguns usuaris als que els hi és imprescindible passar per allí en aquell precís moment i no poden esperar-se uns pocs minuts.

-Un exemple prou semblant el vaig viure el dia 31 de desembre, mentre s’estava fent la cursa solidària de Sant Silvestre. Un cotxe que baixava per l’avinguda de Catalunya es va haver d’esperar per a deixar passar els participants que venien pel carrer Amèrica. Com portava pressa, no es va poder esperar i en sortir esperitat, va estar a punt d’emportar-se’n a un per davant.  

Per tant, considero, que quan algú m’ataca a les xarxes socials dient-me coses com cansino o sinó tinc d’altra feina que publicar fotos sobre consultes incíviques, que si sóc un polític frustat, etc. quan publico fotos normalment relacionades amb la circulació i la brossa, entenc que només sóc un més dels pocs tontos que volem canviar el món per a millor.

Com que tinc una manera de pensar i, per moltes crítiques que pugui rebre no crec que aconsegueixi ningú que la canviï, hi ha actituds de determinades persones que me grinyolen (què voleu que us digui?) i no puc entendre com a algú pot arribar a cansar-se de veure fotos meves publicades per les xarxes socials que només pretenen consciencia als meus conciutadans de la situació d’Amposta i no els cansi veure les illes de contenidors amb bosses de brossa pel terra i tota mena de deixalles. O com sé poden justificar actituds intolerants de molts de conductors que deixen el seu cotxe allà on els hi dóna la gana (literalment) sense que els hi passi pel cap ni per un moment que amb la seva actitud poden estar perjudicant als altres, sobre tot a aquells més febles socialment parlant (persones amb problemes de mobilitat, xiquets i resta de vianants)

També me’n he adonat de que alguns, amb la seva actitud, pretenen que no es visualitzin els problemes que té Amposta. Si no surten a les xarxes socials, no existeixen... Si aconsegueixen desactivar-me semblarà que tot millora de sobte. Fins i tot m’han arribar a suggerir que fotografiés aquelles coses que es fan bé... Fer bé les coses no hauria de ser l’excepció, sinó la norma i l’objectiu de tothom.  

Ja sabeu que l’apartat de denúncia que publico diàriament a la Via Augusta, es diu, després d’haver canviat un parell de vegades de nom, Lo poble que volem. I el títol, desgraciadament, me dóna la raó tots els dies. Mentre hi hagi gent que trobi cansino el que faig, justifiqui allò que, al menys des del meu punt de vista és injustificable o que posin el nivell de tolerància precisament en els seus propis actes, Amposta no canviarà, com no ha canviat des de fa dècades... Tot i el canvi d’estil de l’equip de govern amb l’alcalde al capdavant (o al menys això és el que vull creure...)

Per tant, si realment vols que Amposta canviï, posa’t les piles i fes alguna cosa que no sigui voler matar el missatger. De palmeros ja n’hem tingut prou durant els diferents governs de CiU.  

PRESEGUINT ALS DÈBILS

Sovint he criticat les formes que fa servir l’Agència Tributària a l’hora de recaptar. També sovint ens en adonem que no reben el mateix tracte els grans defraudadors que aquells contribuents que han comès alguna petita irregularitat (conscients o no) a la seva declaració de la Renda o s’han oblidat de presentar un pagament i se’ls multa inexorablement... És el que jo anomeno aconseguirdiner fàcil. És molt més fàcil recaptar una petita quantitat com a conseqüència d’una liquidació practicada per l’AEAT o l’import d’una multa per haver presentat una declaració fora de termini, que no iniciar un llarg i farragós procediment d’inspecció i del que no sempre s’acaba cobrant el deute contret.    

L’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) també fa servir mètodes similars i es dedica a perseguir els jubilats que cobrencomplements per mínims quan tenen ingressos per altres conceptes i la quantia total supera l’import de 7.116,18€ anuals (una mica inferior a la pensió mínima que és de 8.449,00)

Per a tenir dret al cobrament íntegre de la pensió s’ha d’haver cotitzat al menys durant 35 anys. De no ser així, l’INSS té complementa la pensió fins arribar a l’import de la pensió mínima. Però tal com he explicat, igual t’ho donen com t’ho poden prendre.

El passat més d’octubre mon pare va rebre una carta certificada a l’antic domicili de la Galera on ja fa més de 10 anys que no hi viu mentre la meva dona i jo estàvem de viatge. Tot i que mons pares (que tenen 88 i 85 respectivament) van intentar esbrinar el seu contingut, fins que la vaig llegir jo quan vàrem tornar de viatge, no van conèixer el seu abast.

Li comunicaven que per les dades que els havia facilitat l’Agència Tributària (una espècie de Gran Germà econòmic) sobre la declaració de la renda de 2014, mon pare havia sobrepassat el límit màxim per a rebre el complement per mínims i que havia de tornar una mica més de 400€. Fins i tot li establien un calendari de pagament per a que no li suposés una dificultat pagar-ho  (quina generositat per part de l’INSS!)  

Però de què ens estaven parlant??? Quins mínims??? SI MON PARE NO COBRA MÍNIMS!!!

És cert que els ingressos declarats per mon pare des de fa uns anys han sofert un petit increment degut a que abans no declarava la petita pensió que cobra de França (uns 150€ mensuals) De totes maneres cal dir que tot hi declarant la pensió estrangera, a la seva declaració de la Renta li retornen l’import íntegre de les retencions, es a dir, el resultat final no li varia per a res.  

Com no podia ser d’una altra manera li vaig redactar un recurs que vaig presentar pel registre general de l’AEAT el dia 2 de novembre, evidentment oposant-se a la resolució dictada per l’INSS per considerar-la improcedent.

A data d’avui, i quan ja ha passat més d’un mes i mig des de que es va presentar el recurs, l’INSS encara no ha contestat. De totes formes, segons la nova llei de Procediment Administratiu que va entrar en vigor el passat 2 d’octubre, les administracions disposen d’un màxim de 6 mesos per a fer-ho i ho han de fer! O sigui, ja no val allò del silenci administratiu, tan si és positiu com negatiu.

Estic desitjant llegir la resposta i com justifica l’INSS la ficada de pota. Fins al coll!!  

http://www.seg-social.es/Internet_1/Normativa/178742

http://riusconsultors.com/assets/circul/circular_mar_2_cat.pdf

https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2015-10565

L’IMPERI CONTRAATACA

Dimarts passat va morir Carrie Fisher, la princesa Leia de la Guerra de les Galàxies, una sèrie de pel·lícules de ciència ficció, de la qual forma part l’Imperi contraataca (1980)  

Uns anys més tard (1987) es va començar a crear a Amposta l’imperi convergent que va durar fins l’any 2015 quan les forces rebels capitanejades per l’actual Alcalde Adam Tomàs els hi va prendre el poder.

Quan encara no han passat dos anys d’aquells fets (24 de maig), l’imperi convergent contraataca en un intent de desprestigiar l’actual equip de govern precisament per on creu que és més feble: l’estat de la via pública i concretament la neteja. Quins collons! Perdoneu-me l’expressió, però és que no me’n ve cap altra més al cap per a expressar el que sento. Fins i tot van crear el hashtaga Twitter #senseprojecte (per a escenificar que l’actual equip de govern d’Amposta no té projecte de ciutat)

Sabeu que vaig estar 8 anys compartint plenari i diferents comissions informatives a l’Ajuntament d’Amposta amb els convergents (ara del PDeCAT) i per tant, quan parlo d’aquella època ho faig amb coneixement de causa. Des del nostre grup, el PSC, sempre reiteràvem la nostra preocupació per l’estat de la via pública. Ho portàvem a cada programa i de la reivindicació en fèiem bandera. Dintre del concepte estat de la via pública incloíem principalment dues coses: la circulació i la neteja. Penseu que alguna vegada ens van fer cas? Si heu respost que sí, ERROR. Pràcticament mai van fer cas als grups de l’oposició i això poden testimoni tots aquells que van compartir la mateixa experiència que jo.

Encara recordo una anècdota que ens van explicar d’aquella època. Un dia un foraster estava comprant al mercat quan li va sonar el mòbil. Sembla ser que el seu interlocutor li va preguntar on estava i aquesta va ser la resposta:

-A Amposta, una ciutat molt bruta...

Ara, després d’un any i mig sense governar, els del PDeCAT sembla ser que han descobert les sopes de frígola i que ja no recorden que van governar l’imperi durant 24 anys i que en aquell temps la ciutat estava tan bruta com ara. Ja sé que al partit hi ha cares noves que sembla que van estar durant uns anys allunyades de la nostra ciutat i, per tant, igual és que no tenen constància d’aquests fets, però dintre del grup municipal de l’Ajuntament n’hi ha qui hi porta tota la vida i per tant hauria de conèixer perfectament com es trobava de deixada la nostra ciutat durant els anys en que van governar (ho torno a remarcar per si no havia quedat clar)  

Un altre dels argument que han fet servir per a votar en contra del pressupost municipal per al 2017 és que s’ha incrementat la pressió fiscal en el capítol de l’IBI (contribució urbana i rústica), un fet que no me quadra, ja que me sembla recordar (i si estic equivocat rectifiqueu-me) que aquest any s’han aprovat diferents bonificacions de l’IBI, a part d’una congelació generalitzada del mateix.

Segons el grup municipal del PDeCAT aquesta pressió fiscal respecte a l’IBI està xifrada en 1,8 milions d’euros... En canvi, un regidor de l’equip de govern m’ha dit que aquest 1,8 euros surt d’una sèrie d’immobles (blocs sencers, m’ha remarcat) que no pagaven IBI.

Si aquest fet és veritat demostraria la desídia d’anteriors equips de govern i fins i tot, penso, se’ls hi hauria de demanar responsabilitats polítiques. Segons el meu interlocutor, l’actual equip de govern exigirà el pagament dels darrers 4 exercicis no prescrits. Tot l’anterior ja ha volat...

Penso amb les coses que es poden fer amb1,8 milions d’euros... I les coses que s’haurien pogut fer durant aquests anysd’exempció a tots aquells propietaris als que no se’ls hi cobrava l’IBI...

I també penso en qui podien ser-ne els titulars... He de ser malpensat? Vosaltres mateixos...

Ara (si voleu) podeu llegir una informacions que va publicar el diari el Punt entre l'octubre de 2009 i el gener de 2010: Els veïns d'Amposta reclamen que s'endureixen les sancions per conductes incíviques

L'Ajuntament d'Amposta ha apujat un 70% l'IBI en els últims deu anys

NOTA: Totes les fotos que apareixen a continuació són dels anys en que governava CiU amb majoria absoluta. 

ASSABENTAR-SE’N PER LA PREMSA

Seu de la UGT a Vinaròs. 

Quantes vegades haurem escoltat: Me’n vaig assabentar per la premsa...

Sembla inversemblant que a l’era de les comunicacions, quan fins i tot els adolescents duen un mòbil (anava a dir a la butxaca) a la ma i no paren ni un moment d’usar-lo, de vegades sigui tan difícil comunicar.

Me’n vaig assabentar per la premsa (concretament al diari digital Aguaita.cat) que Valentí Marín, que havia estat Secretari General de la Federació de Serveis Públics de la UGT (el meu sindicat) en les darreres dècades (20 anys? Potser sí) havia de substituir a un altre dirigent històric de la UGT, Wifredo Miró que encara en portava més.

Tret d’uns anys en que vaig abandonar la militància, porto militant a la UGT des de 1982 quan me vaig afiliar a la Federació de Fusta, Suro i Afins de la Comarca del Baix Maestrat (Vinaròs) Després, quan vaig entrar a treballar a l’Administració Central me vaig afiliar, com us deia abans a la Federació de Serveis Públics.

Abans, quan passava alguna cosa important, des del sindicat t’enviaven una carta (d’aquelles que s’enviaven amb sobre i segell i que a dintre hi havia un paper normalment escrit per les dues cares: una en català i l’altra en castellà) I el carter del poble o del barri te la deixava a la bústia i, finalment després d’obrir el sobre l’acabaves llegint... Bé aquest potser no era el darrer pas. El darrer era tirar-la a la paperera que, a diferència d’ara no era virtual (allò que se’n diu paperera de reciclatge i que té una icona específica a la pantalla de l’ordinador), sinó que era física i la solies tenir a un lloc que no molestés de casa. Però t’arribaven... Què era l’important... I te’n assabentaves del fet... Què encara era més important...

Ara (sé suposa) quan hi ha alguna cosa important a dir, t’envien un correu electrònic que sol arribar amb molta més rapidesa que abans... I he dit sé suposo, perquè a mi no m’arriba cap comunicació de la UGT des de fa un bon grapat d’anys i no, no m’he canviat l’adreça de correu (l’equivalent a canviar-te de domicili, però virtualment) Segueixo tenint la mateixa adreça de correu electrònic que me va obrir Toni Espanya allà per l’any 2003 quan vàrem entrar junts a l’Ajuntament d’Amposta i així poder-me enviar tot tipus de documentació.

Els únics correus electrònics que m’arriben del sindicat són a través de l’amic Jordi Giménez, delegat de Justícia, però que rarament són del meu interès, ja que sol enviar informació del seu departament i de l’Administració de la Generalitat. De totes formes agraeixo l’atenció que té l’amic Jordi amb mi.

Fa anys que sóc molt crític amb la UGT en general. Sóc dels que opina que igual que la resta de sindicats, la UGT no ha tingut la resposta que hauria calgut esperar durant aquests anys de crisi econòmica. Tot i això, sóc conscient que hi ha companys sindicalistes que es deixen la pell pels seus companys fent una gran tasca de negociació, prevenció i assessorament.

Fa uns anys fins i tot vaig estar meditant abandonar el sindicat. Així li vaig comentar a Paco Túnez, delegat de la UGT al nostre centre de treball i me va demanar que no ho fes. I aquí estic...

Però haver-me assabentat per la premsa de que es feia un congrés territorial on s’escollia un nou secretari general, per a dir-ho finalment, m’ha molestat. No sé si hi ha d’altres militants que els hi ha passat el mateix o només (quina casualitat!) m’ha passat a mi. Fixeu-vos fins a quin punt estic emprenyat que poden felicitar al nou secretari general no ho he fet ni ho penso fer i això que som amics (o això sembla)

De vegades penso que les meves relacions amb el sindicat van començar fa uns anys quan me vaig queixar del poc respecte que tenien una gran part dels companys que anaven al sopar anual que es feia entre Nadal i Cap d’Any al fumar al restaurant omplint de fum el local. Un fet que, com sabeu està prohibit des de fa molts anys. Jo tinc un problema respiratori i, per tant, haver de respirar aquell aire m’era molt perjudicial. Aquell va ser el darrer anys. Ja no me van convidar (pagant-ho jo) cap anys més.  

De totes formes la meva llarga etapa sindicat està arribant al final. A l’octubre de 2017 me jubilaré i, tot i que podria continuar militant al sindicat de jubilats, me donaré de baixa definitivament.

LO POBLE QUE VOLEM (I QUE TENIM!)

Com sabeu els meus seguidors durant molts mesos vaig publicar a la Via Augusta una entrada pràcticament diària que vaig anomenar Foto denúncia. A finals de setembre vaig decidir canviar-li el nom i es va passar a dir Res canvia, tot segueix igual. Però arran d’alguns comentaris de lectors que justificaven l’incivisme, li vaig tornar a canviar el nom per Lo poble que volem, ja que per molt que m’hi esforci veig que hi ha gent a qui li agrada veure el poble desendreçat tal i com ha estat durant molts i molts d’anys.

A pesar del que pugui pensar la gent, quan surto de casa no vaig predisposat a fer fotos de tot allò que veig. M’encantaria no haver de veure les illes de contenidors plenes de trastos, bosses fora de les bústies, etc.; cotxes deixats a qualsevol lloc sense pensar que poden molestar a molts d’altres ciutadans, etc., etc. No, no surto predisposat i segurament per això més d’una vegada i més de dues m'oblido el mòbil a casa i, per tant, l’única càmera de fotos que es pot portar a qualsevol lloc sense que té molesti massa.

Després d’aquest preàmbul per a posar-vos una mica en situació, us vaig a parlar de 3 tipus diferents de situacions: les que es poden captar amb la càmera (i que ja us ben asseguro, són les mínimes), les que no es poden captar perquè solen passar en un breu instant i les que tot i que podria captar-les no ho puc fer perquè vaig sense mòbil.

Les primeres són les que percebeu. Aquelles que tenen una durada llarga en el temps i que, per tant, té permeten fer la foto encara que en aquell moment no portis el mòbil, ja que si tornes a passar per allí, la situació no ha canviat i, fins i tot, ha pogut modificar negativament.

El segon grup són aquelles situacions efímeres que passen en un instant i que no té donen temps de reacció, com per exemple, un cotxe amb més velocitat de la permesa, un conductor parlant pel mòbil, un que sé salta un stop o un altre que circula en direcció prohibida o comet algun tipus d’infracció, com per exemple girar quan ho té prohibit. Cada dia veig situacions així. Els stop de l’avinguda de Catalunya quan arribes al carrer Amèrica, no sé que fan allí si la majoria fan un cediu el pas... I qui diu de l'avinguda de Catalunya diu de molts d'altres que hi ha per la nostra ciutat. Davant d'un stop has de parar i si no ho fas estàs fent una infracció. Però es clar, si ningú té multa ni té treu punts... ¡Ancha es Castilla! 

Finalment, el tercer grup està comprés per aquelles situacions incíviques que tot i que són susceptibles de ser fotografiades no ho són. Bé perquè en aquell moment no porto la càmera o bé perquè igual aquell dia no estic el suficientment inspirat...

De totes aquestes situacions que us he explicat me sobten algunes coses, com per exemple:

-La inconsciència de la gent que no se’n adona (o no se’n vol adonar) del que està fent.

-La irresponsabilitat d’aquells que tot i que saben que ho estan fent malament, no els importa ni gens ni mica, tot i que puguin perjudicar a d’altres persones.

-La complaença de molts altres ciutadans que justifiquen determinades actituds i me converteixen a mi (o a d’altres com jo) en el dolent de la pel·lícula. És allò que s'anomena matar el trasmissor... 

-Què alguna de les situacions sembla que només les vegi jo, ja que ningú fa res per a evitar-les, tot i que al denunciar-les les faig ben paleses. 

-El poc interès de les autoritats municipals per a corregir tot aquest tipus de conductes.  

Tot i que hi ha situacions que són inevitables (d’infraccions i accidents de circulació n’hi haurà sempre), m’agradaria sortir de casa sense veure papers i d’altra mena de deixalles per terra i que la meva gosseta no estigués menjant-se mocadors de paper constantment; veure les illes de contenidors netes com una patena; no veure cotxes obstaculitzant el pas dels vianants o a la normal circulació d’altres cotxes.

Només amb aquestes tres millores la situació canviaria considerablement. Només és qüestió de mentalització (ja sé que demano molt!)

Voleu que us expliqui un exemple. Al maig de 2014, aprofitant que el nostre fill menut estava fent un Erasmus a Croàcia, hi vàrem anar de vacances. Ens trobàvem a Trogir prenent un cafè a l’aire lliure i va caure al terra el paper amb el qual ens havien embolicat unes pastes. Ràpidament una senyora ens va cridar l’atenció i ens va dir que l’havíem de recollir.

Creieu que aquí pot arribar a passar? 
Segurament mai passarà una cosa així. Ells, com aquell que diu, acaben de sortir d'un règim comunista on les normes d'obligat compliment eren molt estrictes. Aquí, més que demòcrates som anarquistes: tot hom campa com vol... 
Això si, quan ens multen ens queixem i intentem justificar la nostra conducta encara que no tingui cap explicació lògica. 
Som mediterranis... Som ebrencs...