Vaig poder fer una pregunta al director General de l’Agència Tributària, Luis Pedroche, per a una entrevista que van publicar a la nostra revista. Aquesta entrevista només pot ser visualitzada pels treballadors de la casa, ja que està penjada de la Intranet corporativa.
La pregunta era sobre les mesures fiscals que pensava adoptar l’Agència Tributària (espanyola) per als sectors en crisi del nostre territori, com són l’agrícola, el ramader, el pesquer i la petita indústria. Tal vegada hauria pogut també fer menció d’altres com el transport per carretera... És igual, ja que no hi va haver resposta per part del director general. Bé sí, que el tema no era de la seva competència.
Evidentment la resposta no m’ha deixat satisfet ni molt menys! És cert que qualsevol mesura econòmica o financera que es prengui haurà de ser elaborada pel Ministeri d’Economia i Hisenda (l’Agència Tributària en forma part) i posteriorment aprovada pel Consell de Ministres i perceptivament publicada al BOE.
Jo no sé si Luis Pedroche està o no al corrent del estudis que es deuen d’estar fent. Si la resposta és no, em preocuparia, ja que, la seva opinió hauria de contar molt a l’hora de mirar com s’apliquen aquestes mesures a l’hora de fer les respectives declaracions.
La Unió Europea prohibeix explícitament els ajuts directes dels estats membres als sectors o empreses, però sempre n’hi ha d’altres que es venen aplicat amb certa regularitat. Potser la més comuna sigui la reducció del percentatge de beneficis en la Estimació Objectiva. L’agricultura de les nostres comarques, sovint, s’ha vist afectada per aquestes reduccions que, dit d’una altra manera, significa la obtenció de menys beneficis empresarials, per la qual cosa, es paga menys impostos a la Hisenda Pública.
Altres ajuts han estat bonificacions sobre el gas-oil, sobre tot en els sectors agraris i pesquers. I els transportistes (s’inclouen els taxistes i els autobusos) també han obtingut determinats tipus de beneficis fiscals a l’hora d’aplicar els mòduls que determinen els guanys finals pels que es tributarà.
M’hauria agradat poder-vos avançar alguna d’aquestes mesures i així, anar tranquil•litzant (o no) aquests sectors tan perjudicats per la crisi econòmica, que, tots patim, però uns més que els altres.
dimecres, 19 de novembre del 2008
dimarts, 18 de novembre del 2008
SUPOSICIONS ESTRATÈGIQUES
Segurament que el que avui us explicaré només són suposicions, tal vegada infundades. Tal vegada sense gaire sentit...
Però en política no és tot explicar el que veus i treure’n les teves pròpies conclusions. De vegades també cal mirar més enllà del que t’estan ensenyant per esbrinar quines són les estratègies que volen fer servir per aconseguir l’objectiu. I en política d’objectiu només n’hi ha un: governa!
Fa molts dies que es parla (fins i tot jo ho he fet) de l’acord que han assolit els socialistes catalans i el partit de Josep Antoni Duran i Lleida, Unió Democràtica de Catalunya, amb el consegüent enuig per part de Arturo Mas, l’inventor de la casa gran del catalanisme que, al pas que va, sembla que es quedarà en un no res.
La setmana passada, com sabreu els que segueixen la política d’aquí, es va jutjar la que va ser la cúpula del Departament de Treball amb l’Ignasi Farreras al cap davant com a conseller. En la política de pactes entre la “C” i la “U”, el departament de treball ha tocat sempre a la “U”. Al seu dia ja es va denunciar que amb estudis ficticis, subvencions a escoles taller que no existien, etc., Unió es finançava de forma il•legal. Però quin partit no ha fet coses semblants o ha acceptat el finançament de terceres persones de forma anònima? I algú creu que qui fa donatius a un partit, no espera res a canvi? Evidentment que no!
Com deia, la setmana passada, es va jutjar la cúpula de Unió i, ves per on, el govern de la Generalitat, que exercia l’acusació particular, de forma inesperada, va abaixar la petició de condemna de l’exconseller Farreras de 5 a 2 anys. I ja sé sap que, si no té antecedents, les penes inferiors a dos anys no comporten presó.
La meva suposició és: “No hi pot haver un acord secret que, mentre es baixa la petició de condemna a Farreras, Unió faci un front comú amb el socialistes per a pressionar el govern de Madrid i de retruc desgastar Mas en favor de Duran. Potser la pregunta és: Què guanyen els socialistes? Aparentment el govern d’Entesa té estabilitat política i, no hauria de perillar una estratègia comuna dels tres partits. Però és que els altres dos, per la seva part, també estan apropant posicions i anteposar-les a les de l’altre partit del govern. Així que tot plegat, em sona a una recol•locació estratègica dels principals partits catalans al marge del PP i Ciutadans.
Així, caldrà esperar els propers mesos per acabar d’avaluar l’abast d’aquests pactes i les conseqüències futures per a la política catalana.
Però en política no és tot explicar el que veus i treure’n les teves pròpies conclusions. De vegades també cal mirar més enllà del que t’estan ensenyant per esbrinar quines són les estratègies que volen fer servir per aconseguir l’objectiu. I en política d’objectiu només n’hi ha un: governa!
Fa molts dies que es parla (fins i tot jo ho he fet) de l’acord que han assolit els socialistes catalans i el partit de Josep Antoni Duran i Lleida, Unió Democràtica de Catalunya, amb el consegüent enuig per part de Arturo Mas, l’inventor de la casa gran del catalanisme que, al pas que va, sembla que es quedarà en un no res.
La setmana passada, com sabreu els que segueixen la política d’aquí, es va jutjar la que va ser la cúpula del Departament de Treball amb l’Ignasi Farreras al cap davant com a conseller. En la política de pactes entre la “C” i la “U”, el departament de treball ha tocat sempre a la “U”. Al seu dia ja es va denunciar que amb estudis ficticis, subvencions a escoles taller que no existien, etc., Unió es finançava de forma il•legal. Però quin partit no ha fet coses semblants o ha acceptat el finançament de terceres persones de forma anònima? I algú creu que qui fa donatius a un partit, no espera res a canvi? Evidentment que no!
Com deia, la setmana passada, es va jutjar la cúpula de Unió i, ves per on, el govern de la Generalitat, que exercia l’acusació particular, de forma inesperada, va abaixar la petició de condemna de l’exconseller Farreras de 5 a 2 anys. I ja sé sap que, si no té antecedents, les penes inferiors a dos anys no comporten presó.
La meva suposició és: “No hi pot haver un acord secret que, mentre es baixa la petició de condemna a Farreras, Unió faci un front comú amb el socialistes per a pressionar el govern de Madrid i de retruc desgastar Mas en favor de Duran. Potser la pregunta és: Què guanyen els socialistes? Aparentment el govern d’Entesa té estabilitat política i, no hauria de perillar una estratègia comuna dels tres partits. Però és que els altres dos, per la seva part, també estan apropant posicions i anteposar-les a les de l’altre partit del govern. Així que tot plegat, em sona a una recol•locació estratègica dels principals partits catalans al marge del PP i Ciutadans.
Així, caldrà esperar els propers mesos per acabar d’avaluar l’abast d’aquests pactes i les conseqüències futures per a la política catalana.
dilluns, 17 de novembre del 2008
QUAN TOTHOM TÉ RAÓ
Avui, el Periódico de Catalunya porta una noticia que he considerat que calia comentar. El títol és: “Una fundació del PSOE atribueix a l’Estatut l’ajustat triomf del 9-M”. I subtitula “Alternativas advoca per moderar la política autonòmica del Govern Zapatero” i també: “El PSC assegura, per contra, que la victòria va ser gràcies a Catalunya i Euskadi”.
Sovint conto una acudit tot preguntant: Quan dos es barallen, quan sumen? El resultat és mil dos-cents. Per què? Perquè si sents (600) a un té raó i si sents (600) a l’altre també!
I, efectivament, penso que tan la fundació Alternativas, com el PSC , tenen raó. Però també hi ha una cosa que m’ha vingut al cap de sobte. Recordo que fa quatre anys, el lema de Campanya del PSC deia: “Sí és bo per a Espanya, és bo per a Catalunya”. Crec que amb el resultat d’aquest estudi es demostra que no!
Que l’Estatut va desgastar a molts polítics catalans, és evident. I sinó que li pregunten al President Maragall, si li va passar factura o no. També els resultats electorals globals dels tres partits que conformen el govern d’Entesa actual, no van ser els que esperaven, tot i el bon balanç de la gestió dels tres anys anteriors. Recordo que va estar a un pèl de no obtenir els diputats necessaris per a torna a repetir el tripartit! Amb detriment, es clar de CiU que, sense fer gaire cosa, va veure com s’incrementava el seu nombre d’escons al Parlament i, també, a Ciutadans, els novells a l’hora de configurar el Parlament i que només s’entén la seva presència pel desgast dels partits clàssics. Penso que a les properes eleccions (miro de no dir si seran dintre de d’un any o dos) Ciutadans no obtindrà cap diputat...
Mal que ens pesi a molts, la realitat és que a Espanya, hi ha un gran sector del PSOE que és anti-català. Només dos noms: Rodríguez Ibarra i Bono. Però hi ha una gran part de la militància i encara més dels seus votants, que estan en contra de Catalunya. En aquest sentit, un votant del PSOE i un altre del PP no difereixen tant! Fins i tot arribo a pensar que es sentien més còmodes amb el “pidolaire” Pujol al poder que amb un govern d’esquerres on hi és el partit “germà”, el PSC.
I el PSC té raó. Els resultats electorals són els que són i això no pot discutir-ho ningú. A Euskadi i, sobre tot a Catalunya, els socialistes van treure els millors resultats de la seva història. Mai a Tarragona s’havia tret un quart escó. Ni l’any 82 amb el “canvi” de Felipe González. Però aquí va pesar més la por de tornar a veure al govern el PP, amb el que suposa per a Catalunya (i a Espanya) de pèrdua de llibertats individuals i col•lectives i de veure com s’afavoriria a les autonomies on el PP governava, que no un vot convençut pels bons resultats socialistes en els quatre anys de govern.
Cal entendre així que, bona part dels vots que van anar a parar als socialistes és un vot prestat, de gen que, d’acord, en un moment donat, no se’ls fa estranys votar al PSC, però que en altres eleccions pot anar a parar a altres llistes (i no vull citar cap nom, ja que es podrien incloure quasi tots)
Així que, faria bé Rodríguez Zapatero d’estudiar-ne bé els resultats i mirar que és allò que li interessa més. Encara que la solució al dilema ja la tinc (a l’igual que molts de vosaltres): jugar a la puta i la ramoneta. O sigui, dir que “aprovarà l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya”, per a després retallar-lo quan va arribar al Parlament espanyol i tornar a ser retocat pel Tribunal Constitucional Així donarem la raó a Alfonso Guerra, qui va dir que “al final no el reconeixeria ni la mare que el va parir!”
Sovint conto una acudit tot preguntant: Quan dos es barallen, quan sumen? El resultat és mil dos-cents. Per què? Perquè si sents (600) a un té raó i si sents (600) a l’altre també!
I, efectivament, penso que tan la fundació Alternativas, com el PSC , tenen raó. Però també hi ha una cosa que m’ha vingut al cap de sobte. Recordo que fa quatre anys, el lema de Campanya del PSC deia: “Sí és bo per a Espanya, és bo per a Catalunya”. Crec que amb el resultat d’aquest estudi es demostra que no!
Que l’Estatut va desgastar a molts polítics catalans, és evident. I sinó que li pregunten al President Maragall, si li va passar factura o no. També els resultats electorals globals dels tres partits que conformen el govern d’Entesa actual, no van ser els que esperaven, tot i el bon balanç de la gestió dels tres anys anteriors. Recordo que va estar a un pèl de no obtenir els diputats necessaris per a torna a repetir el tripartit! Amb detriment, es clar de CiU que, sense fer gaire cosa, va veure com s’incrementava el seu nombre d’escons al Parlament i, també, a Ciutadans, els novells a l’hora de configurar el Parlament i que només s’entén la seva presència pel desgast dels partits clàssics. Penso que a les properes eleccions (miro de no dir si seran dintre de d’un any o dos) Ciutadans no obtindrà cap diputat...
Mal que ens pesi a molts, la realitat és que a Espanya, hi ha un gran sector del PSOE que és anti-català. Només dos noms: Rodríguez Ibarra i Bono. Però hi ha una gran part de la militància i encara més dels seus votants, que estan en contra de Catalunya. En aquest sentit, un votant del PSOE i un altre del PP no difereixen tant! Fins i tot arribo a pensar que es sentien més còmodes amb el “pidolaire” Pujol al poder que amb un govern d’esquerres on hi és el partit “germà”, el PSC.
I el PSC té raó. Els resultats electorals són els que són i això no pot discutir-ho ningú. A Euskadi i, sobre tot a Catalunya, els socialistes van treure els millors resultats de la seva història. Mai a Tarragona s’havia tret un quart escó. Ni l’any 82 amb el “canvi” de Felipe González. Però aquí va pesar més la por de tornar a veure al govern el PP, amb el que suposa per a Catalunya (i a Espanya) de pèrdua de llibertats individuals i col•lectives i de veure com s’afavoriria a les autonomies on el PP governava, que no un vot convençut pels bons resultats socialistes en els quatre anys de govern.
Cal entendre així que, bona part dels vots que van anar a parar als socialistes és un vot prestat, de gen que, d’acord, en un moment donat, no se’ls fa estranys votar al PSC, però que en altres eleccions pot anar a parar a altres llistes (i no vull citar cap nom, ja que es podrien incloure quasi tots)
Així que, faria bé Rodríguez Zapatero d’estudiar-ne bé els resultats i mirar que és allò que li interessa més. Encara que la solució al dilema ja la tinc (a l’igual que molts de vosaltres): jugar a la puta i la ramoneta. O sigui, dir que “aprovarà l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya”, per a després retallar-lo quan va arribar al Parlament espanyol i tornar a ser retocat pel Tribunal Constitucional Així donarem la raó a Alfonso Guerra, qui va dir que “al final no el reconeixeria ni la mare que el va parir!”
diumenge, 16 de novembre del 2008
LA CIMERA DE WASHINGTON
Després d’usar tota la diplomàcia possible i buscar-ne aliats per mig món, finalment el President del Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero va aconseguir estar-hi. Ell va ocupar el seient núm. 21. Així l’inicial G-20, on, en teoria devien d’estar els 20 països més poderosos del planeta, va incrementar-se en 1 més.
Ningú podrà dir que Zapatero no va acudir a la cimera de Washsington amb els deures fets. Així com es va confirma la seva assistència, es va reunir amb les principals forces socioeconòmiques del país. Primer van ser-ne els principals sindicats (la UGT i CC.OO) Després els principals bancs i caixes. I finalment va rebre el suport del líder de l’oposició i president del PP Mariano Rajoy.
Zapatero podia anar tranquil a la cimera i aportar tots els arguments que n’havia extret de les diferents reunions prèvies.
Recordo que fa uns mesos, quan mig món desenvolupat tenia que injectar mils de milions a les respectives entitats financeres i d’assegurances, Zapatero presumia de tenir un dels millors sistemes bancaris del món. El temps li ha estat donant la raó. El govern d’Espanya ha exercit un gran control d’aquestes entitats a través del Banc d’Espanya.
Poca cosa encara sé sap dels resultats de la cimera que va convocar George Bush. Se n’ha dit que a partir d’ara, els governs (en el cas d’Europa ha de ser la pròpia Unió Europea) exerciran un millor control sobre els mercats.
Al meu parer hi ha molt per controlar. És evident que ha estat el món de les finances el que ha provocat la crisi. Però les multinacionals són les que n’estan traient un millor benefici. Sobre tot les grans petroleres que, sense tenir el monopoli del subministrament de carburant als països on actuen, ningú pot negar que, a la pràctica sigui així. La política de pacte de preus ha estat provada molts de cops. La darrera setmana, el gegant energètic i empresa pública russa Gasprom va interessar-se per la compra d’un 20 % de les accions de la privada espanyola Repsol. Això significaria més poder per a la russa. Aquest és un exemple del control que s’ha d’exercir des dels diferents governs per evitar que el poderosos encara es facin més grans.
Fa uns anys ens van vendre la globalització mundial con el millor que podia passar al comerç. Deien que així les empreses es farien molt més competitives i productives. Crec que ara ja se’n pot fer balanç i aquest és negatiu. Crec que cal tornar a posar mesures proteccionistes al comerç local, garantir-ne la seva estabilitat i fomentar-ne les exportacions. Evidentment el gran comerç, com el petit que encara cada als nostres pobles, ha de ser un comerç especialitzat, de qualitat i competitiu.
No sé si quan parlen de control, aquest exemple és una de les mesures que es vol prendre. Evidentment, no la única. El control de les finances ha de ser, possiblement, el principal objectiu a assolir per aquells que no ho havien fet fins ara.
Una de les coses sobre la cimera que va començar ahir a Washsintong que no s’ha explicat el suficient, és que la reunió d’ahir només va ser l’obertura. Evidentment, tots els estats del G-20 tenen els economistes i tècnics suficients per estudiar tots els antecedents que han provocat la crisi mundial i mirar de posar-ne les mesures correctores que calgui a més de mirar que no es torni a reproduir dintre d’uns pocs lustres. Es veu que la cimera pot durar anys. Tot sigui pel bé dels ciutadans del món!
Ningú podrà dir que Zapatero no va acudir a la cimera de Washsington amb els deures fets. Així com es va confirma la seva assistència, es va reunir amb les principals forces socioeconòmiques del país. Primer van ser-ne els principals sindicats (la UGT i CC.OO) Després els principals bancs i caixes. I finalment va rebre el suport del líder de l’oposició i president del PP Mariano Rajoy.
Zapatero podia anar tranquil a la cimera i aportar tots els arguments que n’havia extret de les diferents reunions prèvies.
Recordo que fa uns mesos, quan mig món desenvolupat tenia que injectar mils de milions a les respectives entitats financeres i d’assegurances, Zapatero presumia de tenir un dels millors sistemes bancaris del món. El temps li ha estat donant la raó. El govern d’Espanya ha exercit un gran control d’aquestes entitats a través del Banc d’Espanya.
Poca cosa encara sé sap dels resultats de la cimera que va convocar George Bush. Se n’ha dit que a partir d’ara, els governs (en el cas d’Europa ha de ser la pròpia Unió Europea) exerciran un millor control sobre els mercats.
Al meu parer hi ha molt per controlar. És evident que ha estat el món de les finances el que ha provocat la crisi. Però les multinacionals són les que n’estan traient un millor benefici. Sobre tot les grans petroleres que, sense tenir el monopoli del subministrament de carburant als països on actuen, ningú pot negar que, a la pràctica sigui així. La política de pacte de preus ha estat provada molts de cops. La darrera setmana, el gegant energètic i empresa pública russa Gasprom va interessar-se per la compra d’un 20 % de les accions de la privada espanyola Repsol. Això significaria més poder per a la russa. Aquest és un exemple del control que s’ha d’exercir des dels diferents governs per evitar que el poderosos encara es facin més grans.
Fa uns anys ens van vendre la globalització mundial con el millor que podia passar al comerç. Deien que així les empreses es farien molt més competitives i productives. Crec que ara ja se’n pot fer balanç i aquest és negatiu. Crec que cal tornar a posar mesures proteccionistes al comerç local, garantir-ne la seva estabilitat i fomentar-ne les exportacions. Evidentment el gran comerç, com el petit que encara cada als nostres pobles, ha de ser un comerç especialitzat, de qualitat i competitiu.
No sé si quan parlen de control, aquest exemple és una de les mesures que es vol prendre. Evidentment, no la única. El control de les finances ha de ser, possiblement, el principal objectiu a assolir per aquells que no ho havien fet fins ara.
Una de les coses sobre la cimera que va començar ahir a Washsintong que no s’ha explicat el suficient, és que la reunió d’ahir només va ser l’obertura. Evidentment, tots els estats del G-20 tenen els economistes i tècnics suficients per estudiar tots els antecedents que han provocat la crisi mundial i mirar de posar-ne les mesures correctores que calgui a més de mirar que no es torni a reproduir dintre d’uns pocs lustres. Es veu que la cimera pot durar anys. Tot sigui pel bé dels ciutadans del món!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)