La crisi econòmica i financera mundial està afectant amb
molta intensitat l'economia productiva de béns i serveis.
L'impacte en l'ocupació comença a ser molt important i tot
apunta que continuarà empitjorant en els propers mesos.
De moment, un nombre important d'empreses estan
rescindint els contractes temporals i empreses clau per al teixit
industrial de Catalunya han presentat processos de
reestructuració o tancaments, que provoca que les empreses
que treballen per a elles incrementin les rescissions de
contractes i expedients de regulació (com en el sector de
l'automòbil, components i els serveis associats a aquesta
activitat).
Les dades de la construcció residencial apunten a una situació
de paralització general de l'activitat per a l'any 2009. La
decisió de les entitats financeres de restringir els crèdits està
afectant també una part important d'empreses de tots els
sectors que, tot i tenir productes i mercats competitius i no
estar vinculades directament a la crisi, veuen com la falta de
finançament està posant en perill la seva activitat.
D'altra banda, el descens d'ingressos de les administracions
públiques està provocant retard en els pagaments a les
empreses que treballen per a elles, creant-los greus
problemes de liquiditat.
En aquest context de dificultats, hi ha empreses que estan
aprofitant l'ambient social generat per la crisi econòmica per
a fer reestructuracions que no estan justificades de cap
manera en termes econòmics i productius.
Aquesta situació posa de manifest el que ja sabem des de fa
temps, el mercat només es mou en la lògica del màxim
benefici i no te capacitat d'autoregular-se sinó d'autodestruirse
com a tal mercat, arrossegant amb ell el conjunt de la
societat. Els poders públics no poden abdicar, com ho han fet
fins ara, del seu paper de regulador de l'economia i garant
que, aquesta, no estigui pel damunt dels ciutadans i dels
treballadors.
Ara, després d'anys de grans beneficis pels especuladors i les
empreses, no reinvertits de manera productiva ni redistribuïts
socialment, volen que la factura la paguem els treballadors
amb pèrdua de llocs de treball i de salari.
Davant d'aquesta situació, la UGT i CCOO de Catalunya
considerem necessària una resposta social i política
contundent: d'una banda, amb la mobilització social i, de
l'altra, aportant propostes que contribueixin a resoldre les
causes que han provocat aquesta crisi. Si no aprenem del
queens està passant, estarem incubant la propera crisi.
PER TOT AIXÒ EXIGIM,
— Garantir l'atenció i la protecció social a les persones que es
quedin sense feina reforçant les oficines del Servei
d'Ocupació de Catalunya amb programes d'ocupació i
formació que els permeti incorporar-se a noves feines en
sectors o empreses que les generen.
— Impulsar la creació d'una renda de suficiència de
ciutadania (tal i com preveu l'Estatut d'Autonomia) per
aquelles persones que no tinguin protecció d'atur.
— Ampliar els recursos de les administracions locals per a fer
front als riscos d'exclusió social, mitjançant polítiques de
reinserció.
— Que adoptin mesures que permetin a les empreses
afrontar la crisi, especialment a les petites i mitjanes.
— Que deixin clar que rebutjaran tots els expedients que no
vagin acompanyats per un pla industrial de futur i un pla
social per a respondre a l'impacte de la crisi.
— A les empreses afectades per expedients de regulació, que
presentin projectes industrials i plans de viabilitat de futur.
— Garantir amb caràcter urgent que els recursos econòmics
posats a la disposició de les entitats financeres arribin a les
empreses i a les famílies. Amb transparència i control
públic i social.
— Protegir l'interès general entrant com accionistes a les
empreses en què sigui necessari, mitjançant la
transformació dels ajuts públics rebuts en accions.
— Tancar ràpidament un bon acord de finançament per
Catalunya.
— Un Pla de Rescat de la Indústria, amb la injecció d'ajuts a
la competitivitat i de crèdits a la liquiditat, especialment
en aquells sectors o territoris que pateixen de manera
directa la crisi -com pot ser el sector de l'automòbil i el seu
auxiliar de components i serveis-, i per aquelles empreses
que garanteixin i creïn nous llocs de treball. Els recursos
han de venir tant del sector bancari com directament des
del Govern. Ampliar els recursos públics (ICO i ICF) per a
protegir processos d'innovació.
— Retornar les prestacions per l'atur consumides pels
treballadors quan després de la suspensió es produeixin
extincions de contracte.
— Eximir de la cotització fiscal les rendes salarials i les
indemnitzacions provinents dels acomiadaments
individuals i col•lectius fins a 45 dies.
dimecres, 10 de desembre del 2008
dimarts, 9 de desembre del 2008
FIRA AMPOSTA
Parlar de la inauguració de Fira Amposta 2008 quan aquesta ja ha tancat portes, potser no te gaire sentit, però és que aquests dies he estat fora i no he pogut fer-ho i en tenia ganes.
A manca de representació oficial a qui convidar per aquest acte, l’alcalde d’Amposta, Manel Ferré va portar al president de PIMEC (una agrupació d’empresaris de Catalunya), Sr. Josep González Sala. Però era força evident que no devia de comptar amb la suficient “categoria” per a “tallar la cinta” i fer el discurs d’obertura. Així que va caler “buscar” algú de més renom de dintre del partir per a que fos “l’inaugurador” oficiós del certamen ampostí. I qui millor que el propi Arturo Mas, el líder “de moment” indiscutible de la formació convergent i l’impulsor de la casa gran del catalanisme!
Per les informacions que vaig tenir el dia anterior, era evident que hi seria. La noticia de la seva estada a les Terres de l’Ebre me la van donar a una fleca de Santa Bàrbara. El dia 4 de desembre es celebra la festivitat d’aquesta santa i és festa local a la veïna població del Montsià, també amb alcalde de Convergència. Així que em van anunciar de la presidència del líder de CDC a la missa i la processó del dia següent.
Era normal que si pel matí visitava Santa Bàrbara, per la tarda hi fos present a la inauguració de la fira. Però un pensava veure’l només arribar al recinte firal acompanyat del senador espanyol Joan Roig. Però em vaig equivocar...
Així, mentre la comitiva d’autoritats encapçalada per la banda de música de la Lira Ampostina es dirigia al pavelló de fires, a l’altura de la pizzeria Tratoria (on es va ubicar durant molts d’anys el Banc Central), Mas i Roig, tot saludant a l’alcalde i regidors de CiU que anaven, van passar a formar part d’aquesta comitiva, tot ocupant la primera fila. Fins i tot, el delegat del govern, màxima representació de la Generalitat al territori, va endarrerir la seva posició per cedir-los el llocs als acabats d’arribar. I allí van anar fins arribar al recinte de fires. Evidentment, l’acte, es va convertir en una trobada de càrrecs convergents, mentre que els assistents aliens a Amposta es podien comptar amb els dits de la ma... i sobraven dits!
Després, en el discurs d’inauguració, el Sr. González va carregar contra el govern Central (no tant contra el de la Generalitat) per no impulsar més ràpidament les mesures anticrisi que s’han aprovat fins la data.
Com que, quasi paral•lelament a la inauguració de la Fira, hi havia la d’una exposició de pintura del pintor calero Joan Rebull, a qui conec des de fa uns 25 anys i amb el que tinc amistat, hi vaig voler ser present. Entre els assistents, molts amics i familiars de Rebull, s’hi trobava un amic d’infantesa, Manuel Milián Mestre, periodista, escriptor, assessor d’empreses, exdiputat del PP per Barcelona i col•laborador de Josep Cuní als Matins de TV•, entre d’altres coses, que va fer tota una exposició sobre l’obra del seu amic. Rebull ens va presentar i vaig poder parlar amb ell una estona. Em va dir que González dirigia un grup d’empreses vinculades a CiU. A partir d’aquí sobra qualsevol comentari. Bé, si un, un de sol: Per aquests i d’altres fets anteriors, l’actual alcalde d’Amposta, Manel Ferré, és més sectari si cap que el seu predecessor al càrrec!!
El dia següent, abans de marxar de viatge, vaig comprar el Punt: ni una sola paraula sobre la inauguració de Fira Amposta... Potser és el que es mereixien!
A manca de representació oficial a qui convidar per aquest acte, l’alcalde d’Amposta, Manel Ferré va portar al president de PIMEC (una agrupació d’empresaris de Catalunya), Sr. Josep González Sala. Però era força evident que no devia de comptar amb la suficient “categoria” per a “tallar la cinta” i fer el discurs d’obertura. Així que va caler “buscar” algú de més renom de dintre del partir per a que fos “l’inaugurador” oficiós del certamen ampostí. I qui millor que el propi Arturo Mas, el líder “de moment” indiscutible de la formació convergent i l’impulsor de la casa gran del catalanisme!
Per les informacions que vaig tenir el dia anterior, era evident que hi seria. La noticia de la seva estada a les Terres de l’Ebre me la van donar a una fleca de Santa Bàrbara. El dia 4 de desembre es celebra la festivitat d’aquesta santa i és festa local a la veïna població del Montsià, també amb alcalde de Convergència. Així que em van anunciar de la presidència del líder de CDC a la missa i la processó del dia següent.
Era normal que si pel matí visitava Santa Bàrbara, per la tarda hi fos present a la inauguració de la fira. Però un pensava veure’l només arribar al recinte firal acompanyat del senador espanyol Joan Roig. Però em vaig equivocar...
Així, mentre la comitiva d’autoritats encapçalada per la banda de música de la Lira Ampostina es dirigia al pavelló de fires, a l’altura de la pizzeria Tratoria (on es va ubicar durant molts d’anys el Banc Central), Mas i Roig, tot saludant a l’alcalde i regidors de CiU que anaven, van passar a formar part d’aquesta comitiva, tot ocupant la primera fila. Fins i tot, el delegat del govern, màxima representació de la Generalitat al territori, va endarrerir la seva posició per cedir-los el llocs als acabats d’arribar. I allí van anar fins arribar al recinte de fires. Evidentment, l’acte, es va convertir en una trobada de càrrecs convergents, mentre que els assistents aliens a Amposta es podien comptar amb els dits de la ma... i sobraven dits!
Després, en el discurs d’inauguració, el Sr. González va carregar contra el govern Central (no tant contra el de la Generalitat) per no impulsar més ràpidament les mesures anticrisi que s’han aprovat fins la data.
Com que, quasi paral•lelament a la inauguració de la Fira, hi havia la d’una exposició de pintura del pintor calero Joan Rebull, a qui conec des de fa uns 25 anys i amb el que tinc amistat, hi vaig voler ser present. Entre els assistents, molts amics i familiars de Rebull, s’hi trobava un amic d’infantesa, Manuel Milián Mestre, periodista, escriptor, assessor d’empreses, exdiputat del PP per Barcelona i col•laborador de Josep Cuní als Matins de TV•, entre d’altres coses, que va fer tota una exposició sobre l’obra del seu amic. Rebull ens va presentar i vaig poder parlar amb ell una estona. Em va dir que González dirigia un grup d’empreses vinculades a CiU. A partir d’aquí sobra qualsevol comentari. Bé, si un, un de sol: Per aquests i d’altres fets anteriors, l’actual alcalde d’Amposta, Manel Ferré, és més sectari si cap que el seu predecessor al càrrec!!
El dia següent, abans de marxar de viatge, vaig comprar el Punt: ni una sola paraula sobre la inauguració de Fira Amposta... Potser és el que es mereixien!
EL POVET DE SANT VICENT (article publicat a Vinaròs News diumenge 7 de desembre)
Ben mirat, no fa tant de temps. Suárez ja era president del govern espanyol i els ajuntaments democràtics tot just acabaven de començar a caminar. A la Galera, José Tomàs, més conegut per “Lupe”, havia estat escollit alcalde fruit d’una candidatura de consens que agrupava homes de diverses ideologies. Possiblement ha segut l’ajuntament que més coses va aconseguir fer per al poble. Potser també perquè les mancances d’aquella època s’han anat resolent amb els anys i ara jo no existeixen.
Entre d’altres coses, va ser l’ajuntament que va fer les xarxes de clavegueram i d’aigua.
Fins llavors, la gent de la Galera l’havia anat a buscar, primer amb els càntirs tan típics del poble, després amb poals, a les dues fonts públiques que hi havia al municipi.
La primera d’elles es trobava al bell mig del poble, just davant de la casa consistorial, a la plaça d’Espanya. La gent del poble la coneixia com la “Font d’Eduardo”, ja que havia estat el propietari del pou i n’havia fet donació per a l’ús dels seus conciutadans. El “sortidor” estava situat al centre de la plaça envoltada de bardissa i arbrada, on hi destacaven dues palmeres. Tenia dues aixetes i estava il•luminada per dues bombetes i coronada per una pinya ornamental. Amb el temps va desaparèixer i va donar pas a una font decorativa situada a un costat de la plaça. El pou segueix existint a l’entrada del carrer Nou.
L’altre pou (sempre li hem dit "povet") estava situat a la llera del barranc de la Galera (que va donar nom al poble) i des d’allí es bombejava l’aigua salvant un desnivell de 5 o 6 metres fins al carrer Sant Vicent (també anomenat el “paumeral” per la quantitat de palmeres que hi ha) Només tenia una aixeta i el dipòsit de l’aigua era ben a vistes.
Pel poble s’explica una llegenda que va de generació en generació. Es diu que Sant Vicent (llavors el frare Vicent Ferrer) va passar per la Galera assedegat. Venia de passar per Godall on va demanar aigua i no li van voler donar (el pou que subministra l’aigua a Godall el van fer als anys 70 del segle passat a tocar del terme de la Galera, així que, en aquella època Godall no disposava de gaire aigua per a beure) Al demanar aigua, li van donar del pou que avui porta el seu nom. En “agraïment”, el frare va sentenciar que aquell pou mai esgotaria el cabal.
Recordo que ens els anys de sequera, els pous de la Galera, excavats a molt poca profunditat, s’eixugaven. Fins i tot el pou d’Eduardo. Però el povet de Sant Vicent, per molta aigua que la gent li tragués, sempre en tenia. Es tractava així d’un de tants miracles que va fer el Sant? Segurament els creients dirien que si, en canvi, la resposta al “misteri” és molt més simple.
Com he explicat, el pou està situat al mateix llit del barranc, quan aquest passa pel poble. Per a que “baixi” el barranc (es a dir, per a que porti aigua) s’han de complir dues condicions: que plogui molt i que bufi el vent de baix o de Llevant. Només en aquestes condicions s’obren les fons del Port o “bufadors” i brolla l’aigua. De vegades tan violentament com l’any 2000 que es va emportar arbres, ponts i fins i tot granges construïdes massa prop de la llera. És de suposar que la resta del temps aquesta aigua corre en forma de riu subterrani més o menys seguit el mateix traçat que el barranc de la superfície. I a Vicent Ferrer, que era un erudit, no li va passar per alt aquesta situació i els anys van donar-li la raó en el seu pronòstic.
Per aquella època, per la Galera passava la Via Augusta, la principal carretera per a desplaçar-se entre Barcelona i València.
A Gandesa, capital de la comarca de la Terra Alta es conta una història semblant. Pareix ser que Vicent Ferrer va estar-hi diversos cops i, fins i tot, hi va predicar. Gandesa es troba al camí entre Tortosa i Casp (Caspe), ja a la província de Terol. A la població de Casp sé la recorda pel Compromís (1412), un acord entre totes les forces vives de la Corona d’Aragó per a nomenar successor del regne a Ferran de Trastàmara, dit d’Antequera, el futur Ferran I, espòs de la regna de Castella Isabel I. Vicent Ferrer hi va jugar un paper molt decisiu a l’hora de prendre aquest acord.
Entre d’altres coses, va ser l’ajuntament que va fer les xarxes de clavegueram i d’aigua.
Fins llavors, la gent de la Galera l’havia anat a buscar, primer amb els càntirs tan típics del poble, després amb poals, a les dues fonts públiques que hi havia al municipi.
La primera d’elles es trobava al bell mig del poble, just davant de la casa consistorial, a la plaça d’Espanya. La gent del poble la coneixia com la “Font d’Eduardo”, ja que havia estat el propietari del pou i n’havia fet donació per a l’ús dels seus conciutadans. El “sortidor” estava situat al centre de la plaça envoltada de bardissa i arbrada, on hi destacaven dues palmeres. Tenia dues aixetes i estava il•luminada per dues bombetes i coronada per una pinya ornamental. Amb el temps va desaparèixer i va donar pas a una font decorativa situada a un costat de la plaça. El pou segueix existint a l’entrada del carrer Nou.
L’altre pou (sempre li hem dit "povet") estava situat a la llera del barranc de la Galera (que va donar nom al poble) i des d’allí es bombejava l’aigua salvant un desnivell de 5 o 6 metres fins al carrer Sant Vicent (també anomenat el “paumeral” per la quantitat de palmeres que hi ha) Només tenia una aixeta i el dipòsit de l’aigua era ben a vistes.
Pel poble s’explica una llegenda que va de generació en generació. Es diu que Sant Vicent (llavors el frare Vicent Ferrer) va passar per la Galera assedegat. Venia de passar per Godall on va demanar aigua i no li van voler donar (el pou que subministra l’aigua a Godall el van fer als anys 70 del segle passat a tocar del terme de la Galera, així que, en aquella època Godall no disposava de gaire aigua per a beure) Al demanar aigua, li van donar del pou que avui porta el seu nom. En “agraïment”, el frare va sentenciar que aquell pou mai esgotaria el cabal.
Recordo que ens els anys de sequera, els pous de la Galera, excavats a molt poca profunditat, s’eixugaven. Fins i tot el pou d’Eduardo. Però el povet de Sant Vicent, per molta aigua que la gent li tragués, sempre en tenia. Es tractava així d’un de tants miracles que va fer el Sant? Segurament els creients dirien que si, en canvi, la resposta al “misteri” és molt més simple.
Com he explicat, el pou està situat al mateix llit del barranc, quan aquest passa pel poble. Per a que “baixi” el barranc (es a dir, per a que porti aigua) s’han de complir dues condicions: que plogui molt i que bufi el vent de baix o de Llevant. Només en aquestes condicions s’obren les fons del Port o “bufadors” i brolla l’aigua. De vegades tan violentament com l’any 2000 que es va emportar arbres, ponts i fins i tot granges construïdes massa prop de la llera. És de suposar que la resta del temps aquesta aigua corre en forma de riu subterrani més o menys seguit el mateix traçat que el barranc de la superfície. I a Vicent Ferrer, que era un erudit, no li va passar per alt aquesta situació i els anys van donar-li la raó en el seu pronòstic.
Per aquella època, per la Galera passava la Via Augusta, la principal carretera per a desplaçar-se entre Barcelona i València.
A Gandesa, capital de la comarca de la Terra Alta es conta una història semblant. Pareix ser que Vicent Ferrer va estar-hi diversos cops i, fins i tot, hi va predicar. Gandesa es troba al camí entre Tortosa i Casp (Caspe), ja a la província de Terol. A la població de Casp sé la recorda pel Compromís (1412), un acord entre totes les forces vives de la Corona d’Aragó per a nomenar successor del regne a Ferran de Trastàmara, dit d’Antequera, el futur Ferran I, espòs de la regna de Castella Isabel I. Vicent Ferrer hi va jugar un paper molt decisiu a l’hora de prendre aquest acord.
dijous, 4 de desembre del 2008
DIFÍCIL DECISIÓ
Si haguéssim de prendre la decisió d’escollir entre protegir el medi ambient o al ser humà, què escolliríem? La protecció del medi natural permet a les persones a viure amb unes condicions idònies per a la seva salut. És una de les coses que permet tenir una millor qualitat de vida. Però sense la protecció del propi individu, per a què serveix protegir l’entorn natural?
Si em demaneu una opinió personal, jo escullo primer la preservació de la vida del propi individu, però sense descuidar els seu entorn natural.
Segurament hi ha qui pot discrepar de mi i tenir una opinió totalment en contra. Això és el que passa a la banda terrorista ETA. Segons sembla (al menys és l’excusa) prefereixen preservar el paisatge del País Basc, encara que sigui a cost de vides humanes. I no és que aquestes vides les deixen morir per desatenció, és alguna cosa més grossa. Les assassinen directament.
Els antecedents de l’assassinat d’ahir del constructor Ignacio Uria, propietari d’una empresa de les que construïa l’anomenada “Y” d’alta velocitat a Euskadi, cal buscar-los en els assassinat dels enginyers José Maria Ryan, cap de les obres de la central nuclear de Lemoniz (1981) i de Ángel Pascual (1982) i d’altres sabotatges i els atacs a l’autovia de Leitzaran (des de 1989 a 1995), on també hi van perdre la vida diversos operaris i policies. La central nuclear no va arribar a funcionar mai i a l’autovia se li va modificar el traçat inicial. Caldrà veure que passa amb l’alta velocitat.
No val aquesta excusa. ETA és una banda terrorista plena de pistolers i gent que prefereixen dedicar-se a les activitats d’extorsió, segrests i assassinats, que buscar una ocupació a la fàbrica o a l’oficina. És evident que els membres de la banda terrorista busqui viure bé. El millor que poden! I que els agafin i els tanquin a la presó, és un risc que s’ha d’assumir. En els darrers anys pocs han estat els membres de la banda que han mort per mantenir un tiroteig contra els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Si els detenen, es lliuren ràpidament sense oposar resistència.
Si fossin el que diuen ser, lluitadors per la independència del País Basc, no els importaria caure en combat i donar així la seva vida per una causa que creuen justa, com tantes i tantes persones ho han fet (soldats i civils amb ideals)
Si em demaneu una opinió personal, jo escullo primer la preservació de la vida del propi individu, però sense descuidar els seu entorn natural.
Segurament hi ha qui pot discrepar de mi i tenir una opinió totalment en contra. Això és el que passa a la banda terrorista ETA. Segons sembla (al menys és l’excusa) prefereixen preservar el paisatge del País Basc, encara que sigui a cost de vides humanes. I no és que aquestes vides les deixen morir per desatenció, és alguna cosa més grossa. Les assassinen directament.
Els antecedents de l’assassinat d’ahir del constructor Ignacio Uria, propietari d’una empresa de les que construïa l’anomenada “Y” d’alta velocitat a Euskadi, cal buscar-los en els assassinat dels enginyers José Maria Ryan, cap de les obres de la central nuclear de Lemoniz (1981) i de Ángel Pascual (1982) i d’altres sabotatges i els atacs a l’autovia de Leitzaran (des de 1989 a 1995), on també hi van perdre la vida diversos operaris i policies. La central nuclear no va arribar a funcionar mai i a l’autovia se li va modificar el traçat inicial. Caldrà veure que passa amb l’alta velocitat.
No val aquesta excusa. ETA és una banda terrorista plena de pistolers i gent que prefereixen dedicar-se a les activitats d’extorsió, segrests i assassinats, que buscar una ocupació a la fàbrica o a l’oficina. És evident que els membres de la banda terrorista busqui viure bé. El millor que poden! I que els agafin i els tanquin a la presó, és un risc que s’ha d’assumir. En els darrers anys pocs han estat els membres de la banda que han mort per mantenir un tiroteig contra els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Si els detenen, es lliuren ràpidament sense oposar resistència.
Si fossin el que diuen ser, lluitadors per la independència del País Basc, no els importaria caure en combat i donar així la seva vida per una causa que creuen justa, com tantes i tantes persones ho han fet (soldats i civils amb ideals)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)