dissabte, 27 de desembre del 2008

FELICITACIONS PER SMS I INTERNET

El Nadal i l’any nou, unes de les festes més arrelades a les costums cristianes i també a d'altres religions, ha estat sempre la festa on, tradicionalment, s’ha felicitat tot desitjant pau, felicitat, etc.
Però és evident que les coses han canviat moltísim. Sobre tot amb l’arribada de les noves tecnologies. Els missatges de text que s’envia via mòbil (SMS) són tot un clàssic, sobre tot la nit de Cap d’Any, arribant a col•lapsar les línies telefòniques. També les felicitacions per Internet s’han obert pas, sobre tot en aquests darrers anys on, la majoria d’ordinadors ja estan connectats a la “gran xarxa”. Evidentment, entre unes i les altres, amb presentació i disseny, no hi ha color. Les felicitacions per Internet són molt més vistoses i fins i tot, imaginatives.
Abans eren les famoses felicitacions de Nadal les que tenien un major pes específic. Felicitacions con les de Unicef o d’altres s’escrivien a ma i s’enviaven per correu als familiars i amics. Era tanta la saturació del serveis de Correus (perdó, Correos!) que, recordo que un any, fins i tot demanaven que fossin enviades amb molt de temps i que es poses all sobre “Nadal), així, Correus (perdó, Correos!) les aniria lliurant poc a poc i sense urgències.
Jo era un dels que solia enviar felicitacions per correu. Quasi sempre les de Unicef que les comprava a Correus (perdó, Correos!) o fins i tot les demanava per carta al organisme de les Nacions Unides.
Ara felicito als meus amics i familiars (he invertit l’ordre perquè tinc molts més amics que disposen de correu electrònic que no familiars, per Internet.
A mi em sol arribar quasi que de tot. N’hi ha que encara ho fa amb les típiques felicitacions de targeta, sobre tot entitats, organismes oficials, etc. I els amics i amigues ho solen fer per correu electrònic i també pel mòbil.
Finalment us vull deixar unes mostres de felicitacions rebudes via SMS: “Que la pluja de pau, l’esperança la felicitat i l’amor, t’enxampi amb el paraigua trencat i esquitxi a tots del teu voltant. Bon Nadal i feliç any 2008”. “Per als bons moments gratitud, per als dolents esperança, per a cada dia una il•lusió i, sempre, sempre, felicitat. Bon Nadal”. I finalment: “No te he felicitado antes porque tengo paperas. Cuando tenga paputas te aviso y nos vamos. Feliz Navidad”

dimecres, 24 de desembre del 2008

BON NADAL

Suposo que no tots els que llegiu aquest blog enteneu el Nadal des d’un punt de vista estrictament religiós. Jo tampoc! Però és que les festes per aquesta època de l’any van començar sent paganes. Eren les festes del començament de l’hivern. Els romans les feien en honor a Júpiter.
Diuen es estudiosos més escèptics sobre el cristianisme que Jesús de Nazaret no va néixer en aquesta època de l’any. Que segurament va ser més cap a l’estiu. També suposo que sabeu que aquest any no és el 2008 des del seu naixement. Hi va haver un error de càlcul d’uns dos o tres anys. Ara tan si val...
El que és segur és que la celebració del Nadal ha canviat molt des de que jo era petit a ara. Llavors, la meva mare feia un bon dinar el dia a Nadal i també per Sant Esteve. Però res de marisc ni aquestes coses. Una mica de sopa i carn d’olla i ja està. Però era dinar de festa! A casa no fèiem ni el belem, ni col•locàvem un arbre, ni res de tot això. La tradició catalana del Tió no era costum per aquesta zona, encara que m’han dit que a algunes cases de Tortosa si que es feia. De totes formes, no fa gaires dies, vaig estar buscant aquesta tradició i vaig trobar diverses cançons de les que canten els xiquetes per fer-lo cagar. Ni havia de quasi tot arreu de Catalunya, però les més properes aquí eren del Priorat i també del Matarranya. La primera vegada que vaig fer cagar el tió (i l’única) va ser a Cervià de les Garrigues. Havíem anat a collir olives i els amos van posar sota el tronc una copa en forma de calze. I és que aquell any prenia la primera comunió...
El que si que recordo és que abans hi havia molta més tradició de fer calendaris. Sobre tot de paret i de butxaca. El meu pare en volia un per a cada una de les casetes de camp. Una vegada tenia que anar a posar benzina a la gasolinera que hi ha al costat del barranc de Lledó, entre Santa Bàrbara i Tortosa. El meu pare m’havia encarregat de demanar-ne un. I així ho vaig fer. Eren els primers anys dels post franquisme i del “destape”. Al demanar-li a l’operari de la gasolinera aquest em va preguntar si el “volia amb poca roba i pelut”. Li vaig dir que si, pensant-me que me’l donaria d’una “titi” ensenyant pit i pèl. Me’l va donar d’uns gossos. El senyor no em va enganyar...
En quan als calendaris de butxaca, recordo que l’any que en vaig aconseguir més, va ser el 1976. Potser una vintena i tots de xiques... A la majoria de se’ls hi veia re, però s’intuïa molt! I és que va ser l’època en que em treia el carnet de conduir i sempre estàvem pels bars. Encara recordo el que em va costar treure’l: 13.900 pessetes. En vermuts, cerveses i cafès, segur que me’n vaig gastar moltes més!
De totes formes, cregueu o no amb el Nadal, us agradi més o menys, que ho passeu bé, que sigueu feliços. I el més important, que el dia 7 ho poguéssiu estar contant!! Bon Nadal per a tots i totes!!

dimarts, 23 de desembre del 2008

INCONTINÈNCIA PRESSUPOSTÀRIA

Al finalitzar l’any són moltes les administracions que aproven els pressupostos per a l’any vinent. Entre aquestes, les menys importants, però també les més nombroses, són els ajuntaments. Així, és normal llegir al diari que s’han celebrat plens per aprovar els pressupostos de l’any 2009.
Els pressupostos significa posar números als fets que preveus. Hi ha tres grans capítols: els ingressos (si no hi ha entrades no hi pot haver sortides), les despeses i les inversions. Normalment aquest darrer capítol va per “lliure”.
Davant d’una època de crisi, on s’ha de posar el fre a la majoria de les coses, cal pensar, també en posar-lo a l’hora de confeccionar els pressupostos.
En el capítol d’ingressos hi ha que mirar que la pressió fiscal es moderi o fins i tot que s’abaixi. Tant els impostos municipals (l’Impost sobre bens immobles és el més important de tots), com les taxes, s’ha de mirar de congelar-les o que les seves pujades siguin per sota de l’IPC (increment de preus al consum), que és el termòmetre que marca l’apujada de preus i en la que es basen les pujades dels sous, pensions, lloguers, etc. Potser el capítol més difícil de contenir és el de les despeses. Reduir-les no és tasca fàcil. Penseu que a un ajuntament, el 50 % d’aquest capítol solen ser despeses de personal (sous més seguretat social) I l’altre despesa corrent: llum, aigua, telèfon, manteniment, reparacions, compres de consumibles (material d’oficina), els pressupostos de les regidories (cultura, festes...), etc. Abaixar aquestes despeses és tot un repte.
Ara bé, el capítol més important (pressupostàriament sol ser sempre el que té més dotació), és el de les inversions. Però per a poder invertir cal tenir diners i aquests poden obtenir-se de tres maneres: recursos propis, transferències d’altres administracions (subvencions de l’Estat, Generalitat i Diputació) i finalment, els préstecs.
En aquests darrers anys, l’ajuntament d’Amposta ens tenia acostumats a dedicar a les inversions uns recursos propis entre 6 i 12 € (o sigui entre mil i dos mil pessetes) I l’any passat es va inflar tant aquest capítol que l’alcalde ja va avisar: “sinó és ven patrimoni, no es podrà invertir”. Però de cara a la ciutadania queda molt bé dir. L’any que ve farem un nou pavelló, una nova piscina, urbanitzarem la majoria de carrers... I “pujarem a la Lluna”. I a l’hora de la veritat, d’aquest pressupost, difícilment s’aconseguirà executar un 20 %.
Aquest any, pareix que sí. Pareix que el pressupost sigui molt més realista. En recursos propis es destinaran uns 350.000 €, que no és que sigui una gran xifra, però que no té punt de comparació amb les dels altres anys. I, sobre tot, estan pensats per a crear llocs de treball al sector públic. Quan els sector privat per ocupació, han de ser les administracions les encarregades de crear-ne. Mai s’assoleixen tants llocs nous com els que es perden, però s’ha d’intentar crear-ne el màxim possible.
Si a més a més se li suma les transferències que s’han de fer des del govern de l’Estat i que no s’inclouen als pressupostos i que també són per a reactivar l’ocupació, l’any 2009, al menys, s’ha de mirar de que no s’incrementin les llistes d’aturats.
Menys inversió, sí, però ha de generar molta més ocupació.

dilluns, 22 de desembre del 2008

L’INCIVISME, UNA CAUSA DE DEGRADACIÓ

Quan he anat fora d’Espanya (només he visitat alguna zona de França i Andorra), la majoria de vegades he pogut constatar que l’estat dels carrers és molt millor que aquí. Pel terra no es solen veure ni papers, ni cap tipus d’envàs, ni burilles de cigarret, etc. Tampoc es veuen pintades (graffitis), els espais públics no estan tan degradats com aquí, etc.
En la majoria dels casos, la culpa la té una bona part de la nostra ciutadania. Un exemple. Jo no he fumat mai. Puc ser molt més brut que altres persones 8personalment penso que no), però una cosa que no he fet mai és tirar les puntes de cigarreta per terra ni els paquets de tabac, ni tampoc he buidat mai el cendrer del cotxe al terra. Però no només embruta qui fuma. També ho fan altres persones després de menjar-se un iogurt o un entrepà o després de sonar-se el nas. Us heu fixat la quantitat de mocadors de paper que hi ha al terra? Jo sí, perquè la meva gossa és una aficionada a menjar-se’ls i quasi que paper que veu, paper que se’n porta a la boca.
Però aquest comportament incivic, no només és culpa dels ciutadans. Quasi tant culpa en tenen les nostres autoritats. Primer caldria que hi hagués una paperera o contenidor a cada cantonada. De vegades, esperant tirar alguna cosa, la porto a la ma per mig poble! També mancarien més contenidors d’excrements d’animals i dispensadors de bosses. Encara queden moltes zones de les ciutats on no n’hi ha (sobre els pobles no cal parlar-ne, ja que directament no n’hi ha en lloc) Una vegada posades aquestes mesures a l’abast dels ciutadans, després s’han de prendre les mesures correctores que calgui; es a dir: sancionar!
Però els carrers no estan plens només de brutícia. També els afecta la degradació dels espais públics. Les reparacions dels desperfectes no donen tants de vots com les grans construccions i inauguracions! És per això que les nostres autoritats no hi tenen tanta cura a l’hora de resoldre “aquests petits problemes”. Els bancs, on es solen seure bona part de la nostra gent gran, no es pinten ni es reparen en la mesura que cal. Per no parlar de l’estat dels nostres jardins i fonts, etc. Per posar un exemple, a la plaça del mercat d’Amposta hi ha una font que fa anys que no funciona. El motiu? Costa massa reparar-la i con s’ha d’arranjar tota la zona, ja es farà quan toqui! L’any passat, dintre d’aquesta font, un avet de Nadal s’hi va estar diversos mesos! Ahir, el Periódico de Catalunya, sota el títol de “Els barcelonins demanen més mà dura amb les conductes incíviques”, portava una petita estadística. A la pregunta de si eren habituals les conductes incíviques, quasi un 80 % es mostrava a favor. I a la de com es podria combatre, més del 90 % deien que fent treballs per a la comunitat, més d’un 88 % opinava també que fent campanyes educatives i en posar multes hi estava d’acord més del 80 %.
L’educació sempre ha estat bàsica en qualsevol societat que tingui una cultura avançada. Des de les escoles s’ha de inculcar aquests comportaments socials. Però també per part dels pares.
Un pare (o mare) que acaba de fumar-se una cigarreta i la tira al terra, no és bon exemple per al fill que acompanya a l’escola... Tampoc si escup o aparca en doble filera o a sobre de la vorera. I, de casos com aquests, en veiem cada dia, mentre les autoritats en fan els ulls grossos la majoria de vegades. Tot hi les denuncies públiques que es fan d’aquests comportaments...