IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (II)

Dintre de l’apartat de idees imaginatives per a superar la crisi, he d’informar-vos sobre una que apareix avui el Periódico de Catalunya: una espècie de caixer automàtic per a subministrar llet al detall.
Amb aquesta idea, que ja s’ha posat a la pràctica, s’aconsegueixen dues coses: abaixar el preu (ja que no es cobra l’envàs) i, precisament, al no anar envasada, no cal reciclar-lo. És una de les tres ‘R’ per evitar el consum d’envasos: Reducció, reutilització i reciclatge.

LA CAMARGA

Ahir vaig veure el documental “La Camarga” del realitzador ampostí Santi Valldepérez. Encara que feia molt de temps que n’havia sentit parlar, fins ara no havia tingut l’ocasió de poder gaudir d’un documental excepcional. I ho vaig poder fer perquè el mateix autor me’l va fer arribar, cosa que li agraeixo públicament el detall.
Per aquells que no coneguin la Camarga, cal dir en primer lloc que aquesta zona s’ubica a la desembocadura del riu francès Roine que forma un delta molt paregut al de l’Ebre. Fins ara no coneixia molts de detalls del documental. Una mica l’argument que va de famílies originàries del delta de l’Ebre que van anar a treballar a França, sobre tot a plantar arròs i es van quedar a viure allí. I també que hi sortia un jove cantant jotes en francès. Quan li vaig explicar a mon pare, aquest em va dir de seguida: Vicent! I és veritat, era Vicent Muñoz, fill de Valer (Valeriano) de la Galera i Rosita d’Amposta.
El documental té com a punt de partida el delta de l’Ebre. El “cavero” Amado Cebolla entrevista a dones i homes que van anar a treballar i que després de “fer la temporada” retornaven a casa. Era el grup més nombrós de la gent que marxava a França a treballar. I acaba a França entrevistant als que s’hi van quedar i van arrelar en terres franceses. Va ser el cas dels pares de Vicent i del seu germà gran, Homer.
Però al mirar-lo, les sorpreses anaven sortint un darrera de l’altra. Moltes de les persones que hi sortien, sobre tots els d’Amposta, eren gent que coneixia i als que havia parlat en innumerables ocasions, sobre tot de política. Alguns d’aquests, com ara Juan José Fuster, fill de Cervera del Maestre i casat a Amposta, més conegut per Calaix, ja són morts. També a les fotografies de l’època hi vaig poder reconèixer gent vinculada a la Galera, un poble que no es cita, però que també hi es present encara que de forma “passiva” al documental.
Algunes de les coses que es contàvem en resultaven familiars i les comparteixo totalment. També em sonaven alguns indrets, fins i tot, hi vaig estar en un dels llocs que s’esmenta: Domaine de Boisviel.
Boisviel, en la seva època d’esplendor (queda clar al documental que tots aquests llocs avui estan abandonats), era un mas dividit en dues parts: el Nord i el Sud. L’antic propietari l’havia repartit entre els seus dos fills. Els meus pares anaven en una colla de Santa Bàrbara i treballaven per al patró del N. En canvi al S hi anava gent de la Galera. Pareixia un poble! Hi havia quasi de tot: escola, cantina, camp de futbol, sirena per anunciar l’hora de posar-se a treballar i plegar, etc. Unes furgonetes equipades proveïen de menjar a la gent. Recordo una que venia queviures que al seu propietari li deien Tito i parlava castellà, que era una cosa important per entendres. Però n’hi havia que portaven carn, pa... Fins i tot un carnisser musulmà portava carn “especial” per als de la seva confessió. Alguna vegada hi havíem comprat. I de tant en tant alguna parada ambulant que venia productes de marroquineria...
També hi vaig reconèixer gent a les fotografies que hi sortien. En una d’elles s’hi poden veure els germans Homer i Vicent i la seva cosina de la Galera, Tere.

AMPOSTA ACOLLIRÀ LES FASES D’ASCENS A LA DIVISIÓ D’HONOR DE HANDBOL FEMENÍ

El cap de setmana de després de Pasqua, entre el 17 i 19 d’abril, Amposta acollirà la primera fase d’ascens a la divisió d’honor del handbol femení estatal.
Els equips que jugaran aquesta lligueta són l’amfitrió, l’Amposta, camió del seu grup, el Castro Urdiales de Cantàbria (també primer de grup), el San Sebastián de los Reyes (segon de grup) i el Tenerife (tercer classificat del mateix grup de l’Amposta)
És la quarta vegada consecutiva que l’Amposta sènior femení de handbol participa a la lligueta d’ascens sense haver aconseguit pujar mai. Aquest any tindrà una oportunitat d’or per a fer-ho.
A veure si és possible que per a la temporada que ve 2009-2010 podem veure al nostre pavelló a les millors jugadores estatals en aquest esport. Ànims Amposta!

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI

Aquest matí he escoltat a la ràdio (Cadena SER) que davant la crisi i per tal de no perdre la clientela, hi ha restaurants que ofereixen un menú sense fixar preu i que sigui el propi comensal que l’estableixi. Es a dir, que el client doni la “voluntat”. He escoltat dos exemples: un de Valladolid i un altre de Barcelona. Es veu que el de Valladolid dona un sobre per a que el client, de forma anònima posi dintre el que ell bonament creu que val el dinar. Fins ara no hi ha hagut ningú que hagi deixat el sobre en blanc!
No fa gaire, vaig posar una entrada que un restaurant de Tortosa, de la zona de Ferreries oferia menús a 1 i 2 euros i encoratjava a anar-ho a provar. No sé si hi va anar algú. Seria bo de que contés l’experiència.
Evidentment, en crisi o no, quantes vegades em anat a un restaurant i al sortir-ne em pensat que “ens han aixecat la camisa”. Segur que, pel que hem menjat, si ens haguessin demanat la voluntat, hauríem acabat pagant menys del que pujava la nota.
Una vegada em van explicar una manera de pagar el que és just. Us la explicaré: Quan es demana el que val i l’altre et respon “la voluntat”, es tenen que portar bitllets petits i sé li van donant poc a poc. De manera que arribat a un moment, per cada bitllet que li dones, cal mirar-lo als ulls per veure-li l’expressió. Quan l’altre ja es considerarà “ben pagat”, segurament podrem veure al seu rostre un somriure de satisfacció. Llavors li retirem el darrer que li em dipositat a la ma. Serà el preu just del servei que ens ha ofert!