dijous, 6 d’agost del 2009

LES POMES MADURES


Es diu popularment que quan “una poma està madura, cau per si sola”. Això és el que els està passant als del PP: encara no s’ha tancat un cas que ja se’n reobre un altre. Després, desesperats, com aquell que s’aferra a la vida, aprofiten la més mínima oportunitat per “morir matant” i ataquen al que consideren el seu enemic (en aquest cas els socialistes) de forma barroera y, de vegades, sense gaire sentit.
És evident que el PP no té un problema, en té molts: Madrid (Gürtel i el dels espies), València i ara Mallorca. Sense comptar amb tants d’altres que s’han produït al llarg de la geografia espanyola, sobre tot relacionats amb el tema immobiliari.
Intentar desviar l’atenció amb les caceres del jutge Garzón, les subvencions atorgades per Manuel Chaves del temps de president de la Junta d’Andalusia o sobre les paraules que va dir ahir abans d’ahir la vice-presidenta de la Vega respecte al recurs que presentaria la Fiscalia General de l’Estat, són només cortines de fum per a que els ciutadans, per uns moments, girin el cap ca a l’altre costat.
Qui estem al món de la política sabem que això passa. Jo mateix no ficaria la ma al foc per cap company meu que hagi tingut responsabilitats de govern i hagi disposat d’un pressupost que administrar. El diner és molt llaminer i hi ha qui pensa (en raó) que tothom té un preu; el que cal es trobar “a partir d’on”. Conec dos exalcaldes de diferents colors (un de CiU i un altre del PSC) que em van dir que els i van proposar comissions a canvi de determinats favors. És cert, com ells em van explicar, que es tractava de quantitat petites, d’aquelles que dius “per això no em faré ric”... Què hauria passat si s’hagués parlat de quantitats més grans i després d’una n’hagués arribat una altra?
Segurament no m’ho haurien dit mai.
Sobre el darrer cas dels populars a Mallorca, un lloc a on, de per si, té un potencial urbanístic desmesurat, cal pensar que qualsevol “xanxullo” deu de ser quasi que inevitable. En aquest cas ha estat el sobre cos d’un velòdrom. Una instal•lació esportiva que, segons es diu, tenia que ser l’obra “estrella” de l’expresident i exministre de Medi ambient Jaume Matas (de nefasta memòria per a molts d’ebrencs) i que, com aquell qui no vol, va duplicar, pràcticament els seu cost inicial pressupostat: de no arribar a cinquanta milions d’euros va passar a costar-ne 90!
El nou govern socialista no podia fer una altra cosa que demanar a la fiscalia una investigació. És el que s’ha fet.
Però el ridícul més espantós, al meu entendre, és que, a sobre, la pista de ciclisme on Guillermo Timoner (el mallorquí que va ser diverses vegades camió del món de persecució trasmoto) hauria estat feliç de poder córrer, no ha estat homologada per la Unió Ciclista Internacional. Això vol dir ni més ni menys que les marques no poden ser reconegudes y l’inhabilita per disputar qualsevol prova oficial, com per exemple uns campionats del món.
Si mai a la vida, qui estigui de responsable d’esports a les Illes Balears vol organitzar un gran esdeveniment ciclista en pista, haurà, encara, de gastar-se més diners y reformar la pista per a ser reconeguda oficialment. “¡Apaga y vámonos!”

dimecres, 5 d’agost del 2009

TERRASSES D’ESTIU


I d’hivern... Els bars i cafeteries, quan arriba el bon temps, solen col·locar a peu de carrer terrasses per a que els seus clients puguin prendre tranquil·lament un cafè, una cervesa o el que sigui. Això comporta un permís per part de l’ajuntament que els hi cobrarà una taxa per ocupació de la via pública.
Donant un tomb per Amposta veurem com, per aquesta època, el nombre de bars que instal·len terrassa són nombrosos. I el dia del bou capllaçat, ja ni em parléssim!
L’any pasta, ara fa més o menys un any, la cafeteria Twister en va instal·lar una al carrer Murillo cantonada amb el Canadà. Aquest bar el recordareu perquè va tenir una actuació del Mossos d’Esquadra que la seva propietària va denunciar per "desproporcionada” i el Diari de Tarragona va difondre la notícia. La cafeteria va tancar el mes de març, només un mes i mig després de l’actuació policial, però la terrassa no la va treure. Ni falta que els feia! Avui, 5 d’agost encara està ocupant “dues places d’aparcament” sense que l’ajuntament els hi cobri la taxa corresponent.

Durant aquest període de temps, diversos veïns del bloc on es trobava la cafeteria han anat preguntant a l’ajuntament sobre la situació de la terrassa. Primer l’ajuntament deia que calia complir els tràmits: fer les notificacions pertinents i deixar passar els terminis corresponents. La darrera vegada, el regidor de governació va informar que ja havia donat l’avís a la brigada municipal per a que desintal·lessin la terrassa i li repercutissin el cost a l’antiga propietària.
No obstant, davant la possibilitat de que l’antiga propietària tornés a obrir un bar, es va preguntar si “els constava que l’hagués obert”. Tant el regidor com el màxim responsable de la policia van negar tenir cap tipus d’informació al respecte.
Només uns dies després d’haver efectuat aquesta consulta (menys d’una setmana), quasi per casualitat, me’n assabento per una ciutadana que n’havia obert un altre a la rambla Terradelles i que li havia posat “El bar de Mou”, con el de la famosa sèrie dels Simpson.

Una vegada corroborada la informació i després de una “inspecció ocular”, es va poder veure com allí, també s’havia instal·lat una terrassa (podeu veure les dues fotografies fetes aquest matí mateix)
I jo pregunto, com es possible tanta condescendència per part dels responsables de l’ajuntament? Com sé li dóna permís per a instal·lar una terrassa quan encara no ha retirar l’altra? Ho acabarà pagant la “infractora” o “el poble”? I la més important: Existeix complicitat (o alguna cosa més)entre la interessada i algun responsable municipal?

UNA SITUACIÓ SURREALISTA


Ahir per la nit començaven oficialment les festes del Poble Nou del Delta amb la proclamació de les pubilles.
Per primer cop ens vàrem ajuntar amb el companys d’Esquerra i sopàrem plegats a un conegut restaurant del “passeig”. En acabar i després d’esperar-nos una estona a la plaça on s’anaven congregant autoritats, pubilles i públic en general, sortirem cap al recinte del ball per a formalitzar l’acte. Com tenia sed, vaig anar a buscar-me una aigua. Vaig comprar in tiket per 1 € i em vaig adonar que posava “aigua” I que els colors eren diferents segons la comsumició que demanaves. I ara ve la part surrealista.
En arribar a la barra que tenia forma rectangular d’unes dimensions aproximades de 10 x 5, hi havia un únic “barman”. De seguida em vaig adonar que era sort, ja que normalment, els clients li tenien que repetir el que volien. Però també perquè portava un audífon. I no només això, a un l’altre costat de barra tenia les begudes alcooliques: rom, ginebra, wodka, etc. i també el gel. I a la part per on atenia, els sortidors de la cola, la llimonada, etc. i una mica més enllà el de cervesa. Cada vegada que li demanaven un combinat tenia que desplaçar-se a l’altre costat a posar el gel i el licor i després, de tornada, el refresc.
Vaig esperar el meu torn amb una mica de ressignació i en tocar-me, mostrant-li el tiket pel costat escrit, li vaig demanar l’aigua. I ell em preguntar: “Una cervesa, no? Li vaig a tornar a demanar “l’aigua”. Ell es va dirigir al dispensador de cervesa i va començar a omplir el got. Mentre jo li cridava: “No, no...”. Res, ni cas. Al portar-me la cervesa li vaig dir: “T’havia demanat una aigua”. Va fer cara de “mosqueig” i em va servir l’aigua.

dimarts, 4 d’agost del 2009

CAS GÜRTEL VALÈNCIA (II PART)


La trama Gürtel valenciana està lluny d’haver acabat. La decisió del Tribunal Superior de Justícia de València d’arxivar la causa que imputava al president de la comunitat Francisco Camps per un suposat suborn, només significa un punt i seguit. A partir d’ara generarà una altra mena d’informació, però en seguirà generant! Serà con la segona part.
De moment avui es parla de la cara d’alegria de molts dirigents del PP, a part del propi Camps, també de Mariano Rajoy (el seu gran valedor) i dels recursos de cassació que s’interposaran davant el Tribunal Suprem per mirar de reobrir la causa.
Com demòcrates hem de tenir confiança amb l’estat de dret i respectar les decisions dels tribunals, però és cert que, amb tot això, se sent cert tuf.
La primera cosa que diuen els que no estan gens ni mica d’acord amb la decisió de l’alt tribunal valencià, és que reconeix que hi van haver regals a Camps i als antres imputats. Recordem-ho: Camps ho havia negat. Això, de per si, ja és perjuri (mentir al tribunal: com va fer Bill Clinton en el cas de la Mònica Levinskin) Però els més greu és no reconèixer que si Camps acceptava regals, aquest eren per aconseguir alguna cosa. Qui regala no ho fa de forma gratuïta, és que espera alguna cosa a canvi.

I això ho sabem bé els funcionaris. Evidentment, la mena de regals que ens poden fer (torró o bombons per Nadal) res té que veure amb els que li van fer a Camps, però les “contraprestacions” que esperen de nosaltres, tampoc tenen res a veure. Com a molt poden esperar més agilitat a l’hora de resoldre un expedient o més “tolerància” quan presenten algun imprès carregat d’anomalies. Dels govern valencià s’esperaven suculents i milionaris contractes per a organitzar esdeveniments!
No fa gaires dies, un sindicat agrari estava d’aniversari. Un des seus representants va aturar-se pel carrer per a convidar-me a l’acte o hi assistia el Conseller d’Agricultura Joaquim Llena i al posterior sopar. Li vaig donar diverses excuses per a no assistir, però el que no li vaig dir és que “no acceptar era no sentir-se obligat a ‘tornar-los el favor’”
Tornant al cas Gürtel, socialistes i ‘peperos’ s’acusen mútuament de haver volgut incidir amb el tribunal. Rajoy, fins i tot, va parlar ahir “inquisició”. Però el tribunal tenia presa la decisió al marge de qualsevol pressió externa ja vingués d’un partit concret o de determinada premsa. Sé sabia que el seu president era “alguna cosa més que amic” de Camps. Això hauria degut de ser prou motiu per a que es desinhibís del cas. La decisió d’arxivar el cas de la trama valenciana de Gürtel, recordem-ho, va ser presa per tres magistrats i el resultat de la votació va ser de 2 a 1. És evident que un dels tres no ho tenia gens clar. Massa sovint grans decisions (com la constitucionalitat o no de l’Estatut de Catalunya) depenen del vot d’un magistrat i, normalment, serà en un u altre sentit segons la tendència política del mateix. I a la Justícia, no ens enganyem, solen haver-me de color polític proper al PP que de progressistes!