La Lear de Roquetes, dedicada a la fabricació de circuits elèctrics per a cotxes, irremediablement, tancarà portes dintre de poc temps. Una ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) en té la culpa. Llavors, els 518 treballadors que encara hi queden en plantilla, passaran a forma part de “l’empresa més gran del país”, l’INEM. O dit d’una altra manera: s’estaran a l’atur. El motiu del tancament de la fàbrica per part dels seus propietaris nord-americans, no són les pèrdues, ja que la Lear genera beneficis, és que a Polònia (on pareix que s’instal•larà la nova fàbrica), la ma d’obra és més barata i els beneficis empresarials, per tant, superiors. És el que s’anomena deslocalització.
Els 518 treballadors que es quedaran sense feina de cop, és una xifra molt elevada per a unes comarques que, comparativament parlant, estan molt despoblades respecte a les grans concentracions humanes que representen les zones metropolitanes de Barcelona i, en menor mesura, Tarragona. A més a més, les nostres comarques pateixen un dèficit històric d’indústries que ens haurien de permetre desenvolupar-nos adequadament i reequilibrar el territori català.
Tothom sabia que, tard o d’hora, la Lear de Roquetes acabaria tancant les seves portes (després del tancament de Roquetes només li quedarà la de Valls, comarca de l’Alt Camp) Això ho sabia tothom perquè en els darrers anys només tenia un client: la empresa sueca SAAB. I encara perquè aquesta havia posat la condició de que volia que la fabricació d’uns determinats circuits els fessin, precisament, a la fàbrica de Roquetes.
Dependre només d’un client, sentència a qualsevol empresa. I si a sobre, sé li afegeix que els seus propietaris ja feia temps que volien marxar, s’acaba d’entendre perfectament el motiu del seu tancament.
La implantació de la Lear a les nostres comarques va arribar per la compra de la MAI. La MAI tenia a començament de la dècada dels anys 80 dos centres de producció. El primer estava situat al polígon del Baix Ebre (a tocar de Campredó) i l’altre, al barri de Ferreríes de Tortosa, al costat de l’Ebre i que, en posterioritat, va ser reubicar a la vora de la plaça Corona d’Aragó.
Quan vaig decidir marxar l’any 1984 de l’empresa Juan Chaler SA de Vinaròs, on hi havia treballat els darrers cinc anys, un conegut em va parlar de la possibilitat d’entrar-hi a treballar. Després de fer-ne les proves i passar la revisió mèdica, ja no hi havia cap impediment per a formar part de la plantilla de treballadors d’aquella empresa. Només era qüestió de dies... Però els dies passaven i els directrius de la MAI no es posaven en contacte amb mi per anunciar-me el dia que tenia que incorporar-me al meu nou lloc de treball. Un dia em va arribar una carta. Vaig llegir-la ràpidament i em deia que “hi havia hagut un error i que, en aquells moments, no hi havia treballa per a mi i que si en sis mesos no trobava treball a un altre lloc, podia posar-me en contacte amb ells”. Van passar els sis mesos i com no m’havia sortit treball, vaig anar a les oficines del polígon. Amb un ambient molt gèlid, em van dir que seguien sense poder-me donar la feina.
Va passar un parell d’anys i un dia que vaig apropar-me per Vinaròs, vaig decidir passar a veure als que havien estat els meus companys. Després de anar-los saludant, de sobte un em va cridar i em va fer una pregunta un tant inesperada: Quan vas marxar d’aquí, ja tenies feina en un altre lloc? La meva resposta va ser negativa. I va continuar: Però n’estaves buscant? I jo li vaig contar que sí, que havia passat unes proves per posar-me a treballar a la MAI. La següent pregunta encara va ser molt més desconcertant: Però, no vas arribar a entrar? La meva resposta va tornar a ser negativa. Agustí, que així es deia el meu antic company, me’n explicà els motius. Els responsables de la MAI havien demanat informes a la que havia segut la meva antiga empresa Juan Chaler SA i, en parlar-los de les meves activitats sindicals, van optar per no contractar-me.
Jo, llavors, ja treballava a l’administració pública, on encara continuo després de quasi vint-i-quatre anys.
És evident que els responsables de Juan Chaler SL (si on recordeu, pràcticament absorbida per Hermanos Serret, SL), es van voler revenjar-se de mi i de la meva lluita sindical ens uns moments en que la fàbrica passava per una situació d’incertesa absoluta amb la “destitució” dels seu gerent Javier Bas.
Els que no es pensaven els qui em van voler causar perjudici, és que, amb els anys, m’acabarien fent un gran favor, ja que, amb molta sort, ara seria un dels 518 treballadors que es quedaran sense feina. O tal vegada, ja m’haurien acomiadat faria molts d’anys, com els hi va passar a d’altres amics i companys que conec.
