dilluns, 7 de desembre del 2009

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "AMPOSTA 1908 CRÒNICA D'UN TEMPS"


El llibre “Amposta 1908 crònica d’un temps, memòria de 100 anys de ciutadania”, (aquest és el seu nom complert) va ser presentant dissabte passat dintre dels actes que s’organitzen en el marc de la 49ena Fira de mostres d’Amposta.
La presentació del llibre va ser seguida amb molta atenció pel nombrós públic assistent. Veia a ser com la cirereta del pastís que culminava els que han estat els actes de la celebració dels “100 anys de ciutat” d’ençà de l’atorgament del títol concedit pel rei Alfons XIII, precisament l’any 1908, l’any passat va fer just un any.
És un llibre recopilatori dels actes que s’han portat a terme en aquest darrer any i pico des d’aquell dia del mes de maig de l’any passat on “l’alcalde Joan Palau” va desembarcar a Amposta per oferir als seus ciutadans la noticia de la concessió del títol de ciutat i, encara millor, la construcció del pont sobre l’Ebre. Aquest pont (el pont penjant) a part de ser el símbol de la ciutat, va significar al seu dia superar la barrera natural que significava l’Ebre i poder-se comunicar amb l’altra llera facilitant el trànsit de persones i mercaderies amb les grans urbs catalanes com eren Barcelona i en menor mesura Reus i Tarragona.
Però tornem al llibre. És un llibre divulgatiu, sense grans pretensions. Consta de 100 pàgines però conté moltes il•lustracions. Fotografies i retrats de principis del segle passat. Està dividit en quatre capítols: Com era la ciutat, com es governava, com treballàvem i com convivíem. Finalment hi ha un plànol de la ciutat on es destaca els barris que composaven l’Amposta de 100 anys enrere.
Però això encara no es tot, ja que el llibre porta inclosa una sorpresa: un DVD que recull els principals moments dels actes de commemoració del centenari, amb fotografies de diversos fotògrafs ampostins i també de fons fotogràfics de diferents institucions, com per exemple l’Ajuntament d’Amposta, el Museu del Montsià, la biblioteca comarcal Sebastià Juan Arbó o l’Institut Ramon Muntaner. També conté diverses filmacions amb muntatge del realitzador ampostí Santi Valldepérez. Una de les coses més interessants són les explicacions que donen un bon nombre de ciutadans i ciutadanes de edat superior als 70 anys que recorden anècdotes i fets de la seva infantesa i joventut. Aquesta projecció ja es va poder veure en una de les exposicions que es va fer al Museu del Montsià. Són la memòria viva (com la resta de la seva generació) de les darreres dècades de la nostra ciutat.
El preu del llibre-DVD és de 12 euros i a partir de demà (avui a Amposta és festa local) podrà trobar-se a les principals llibreries de la ciutat.
Crec que és un llibre que no ha de faltar a cap casa d’Amposta i que tots i totes els qui van participar a la festa com els altres que, simplement, van fer d’espectadors, se’l miraran amb molta atenció.

diumenge, 6 de desembre del 2009

LA LEAR / MAI


La Lear de Roquetes, dedicada a la fabricació de circuits elèctrics per a cotxes, irremediablement, tancarà portes dintre de poc temps. Una ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) en té la culpa. Llavors, els 518 treballadors que encara hi queden en plantilla, passaran a forma part de “l’empresa més gran del país”, l’INEM. O dit d’una altra manera: s’estaran a l’atur. El motiu del tancament de la fàbrica per part dels seus propietaris nord-americans, no són les pèrdues, ja que la Lear genera beneficis, és que a Polònia (on pareix que s’instal•larà la nova fàbrica), la ma d’obra és més barata i els beneficis empresarials, per tant, superiors. És el que s’anomena deslocalització.
Els 518 treballadors que es quedaran sense feina de cop, és una xifra molt elevada per a unes comarques que, comparativament parlant, estan molt despoblades respecte a les grans concentracions humanes que representen les zones metropolitanes de Barcelona i, en menor mesura, Tarragona. A més a més, les nostres comarques pateixen un dèficit històric d’indústries que ens haurien de permetre desenvolupar-nos adequadament i reequilibrar el territori català.
Tothom sabia que, tard o d’hora, la Lear de Roquetes acabaria tancant les seves portes (després del tancament de Roquetes només li quedarà la de Valls, comarca de l’Alt Camp) Això ho sabia tothom perquè en els darrers anys només tenia un client: la empresa sueca SAAB. I encara perquè aquesta havia posat la condició de que volia que la fabricació d’uns determinats circuits els fessin, precisament, a la fàbrica de Roquetes.
Dependre només d’un client, sentència a qualsevol empresa. I si a sobre, sé li afegeix que els seus propietaris ja feia temps que volien marxar, s’acaba d’entendre perfectament el motiu del seu tancament.
La implantació de la Lear a les nostres comarques va arribar per la compra de la MAI. La MAI tenia a començament de la dècada dels anys 80 dos centres de producció. El primer estava situat al polígon del Baix Ebre (a tocar de Campredó) i l’altre, al barri de Ferreríes de Tortosa, al costat de l’Ebre i que, en posterioritat, va ser reubicar a la vora de la plaça Corona d’Aragó.
Quan vaig decidir marxar l’any 1984 de l’empresa Juan Chaler SA de Vinaròs, on hi havia treballat els darrers cinc anys, un conegut em va parlar de la possibilitat d’entrar-hi a treballar. Després de fer-ne les proves i passar la revisió mèdica, ja no hi havia cap impediment per a formar part de la plantilla de treballadors d’aquella empresa. Només era qüestió de dies... Però els dies passaven i els directrius de la MAI no es posaven en contacte amb mi per anunciar-me el dia que tenia que incorporar-me al meu nou lloc de treball. Un dia em va arribar una carta. Vaig llegir-la ràpidament i em deia que “hi havia hagut un error i que, en aquells moments, no hi havia treballa per a mi i que si en sis mesos no trobava treball a un altre lloc, podia posar-me en contacte amb ells”. Van passar els sis mesos i com no m’havia sortit treball, vaig anar a les oficines del polígon. Amb un ambient molt gèlid, em van dir que seguien sense poder-me donar la feina.
Va passar un parell d’anys i un dia que vaig apropar-me per Vinaròs, vaig decidir passar a veure als que havien estat els meus companys. Després de anar-los saludant, de sobte un em va cridar i em va fer una pregunta un tant inesperada: Quan vas marxar d’aquí, ja tenies feina en un altre lloc? La meva resposta va ser negativa. I va continuar: Però n’estaves buscant? I jo li vaig contar que sí, que havia passat unes proves per posar-me a treballar a la MAI. La següent pregunta encara va ser molt més desconcertant: Però, no vas arribar a entrar? La meva resposta va tornar a ser negativa. Agustí, que així es deia el meu antic company, me’n explicà els motius. Els responsables de la MAI havien demanat informes a la que havia segut la meva antiga empresa Juan Chaler SA i, en parlar-los de les meves activitats sindicals, van optar per no contractar-me.
Jo, llavors, ja treballava a l’administració pública, on encara continuo després de quasi vint-i-quatre anys.
És evident que els responsables de Juan Chaler SL (si on recordeu, pràcticament absorbida per Hermanos Serret, SL), es van voler revenjar-se de mi i de la meva lluita sindical ens uns moments en que la fàbrica passava per una situació d’incertesa absoluta amb la “destitució” dels seu gerent Javier Bas.
Els que no es pensaven els qui em van voler causar perjudici, és que, amb els anys, m’acabarien fent un gran favor, ja que, amb molta sort, ara seria un dels 518 treballadors que es quedaran sense feina. O tal vegada, ja m’haurien acomiadat faria molts d’anys, com els hi va passar a d’altres amics i companys que conec.

NOVA "GUERRA" PER LA LLENGUA


Aquesta setmana, concretament divendres passat, llegia al Periódico que l’Aragó obria un nou front de guerra. Si bé les obres d’art sacre de la Franja van ser (i són) una guerra oberta contra Catalunya, en aquest cas no és ben bé contra Catalunya però si contra el català.
Deia l’article (que estava il•lustrat amb la foto d’una manifestació del PP i del PAR amb banderes espanyoles i amb un lema: Nosotros no hablamos catalán) que l’Aragó vol imitar a la Comunitat Valenciana i vol crear la “Academia Aragonesa de la Lengua”. Evidentment per a defensar els seu aragonès, ara castellà. Ja que l’aragonès, com ja us contava una vegada aquí al meu blog, al parlar-vos de Jesús Moncada, és un idioma diferenciat del castellà, però molt poc parlat.
Normalment, als territoris fronterers, ja siguin entre estats o, simplement, entre territoris que parlen llengües diferents, s’hi troben zones a un costat i a l’altre d’aquestes fronteres on es parla una llengua comuna, sovint un dialecte de la llengua “mare” u oficial.
Tenim casos molt eloqüents com Suïssa on es parla fins a tres “grans” idiomes: el francès, l’alemany i l’italià.
Aquí, al nostre país (o estat si voleu) on la varietat de llengües és una riquesa extraordinària, aquest exemple passa sovint. No cal anar a buscar-lo a d’altres territoris, només cal mirar el nostre, de vegades anomenat “quinta província”.
La influència del català a l’Aragó va es del N fins al S del seu territori. També la influència del català va més enllà del riu Sènia i, tot i reconeixent que el valencià té trets diferencial, el gran filòleg Sanchís Güarner, parla del català com la llengua d’us dels vinarosencs.
Tradicionalment, els pobles del Matarranya limítrofes amb la Terra Alta, han tingut més vincles amb les Terres de l’Ebre que amb l’Aragó. La companyia d’autocars Hife (la Hispano de Fuente en Segures) tenia una línea regular que arribava fins Alcanyís.
Quan la xarxa hospitalària no era com la que coneixem ara, era freqüent que els habitats d’aquests territoris acudissin a Tortosa a la recerca d’un remei als seus problemes de Salut. Això també passava amb les poblacions del N de Castelló on, també molts d’aquests pobles estaven comunicats amb Tortosa per línies regulars de transport terrestre.
Tornant a la Hife, el seu nom delata la seva procedència, ja que la font “en Segures” es troba a Benassal. Jo encara recordo quan es denominava a una de les seves línies con el “cotxe de Benassal”. També, l’autobús de la Sénia que passava per la Galera, sortia, en primera instància, de Rossell.
Aquí al nostre territori (incloent-hi les poblacions que es situen més enllà dels límits administratius), que no ens parlin de diferències de parla, ni tan sols de costums, caràcter, etc. penso que som una unitat prou homogènia i amb més característiques pròpies que ens uneixen que no que ens separen. Bona mostra del que estic dient la tenim en la creació de la mancomunitat de la Taula del Sénia que agrupa poblacions dels tres territoris històrics: Catalunya, València i Aragó.
A principis de setmana vaig conèixer un senienc que em parlava amb tota normalitat dels masos que hi ha passada la Sénia i camí de la Tineneça de Benifassa i que, indistintament es poden trobar al costat valencià del riu o al costat català. Quan passada la Sénia creues el riu i t’endinses a l Tienessa, sempre havia cregut que ja em trobava al País Valencia, fins que t’introduïes al Parc Natural dels Ports i, allí sí, que et tornaves a retrobar amb Catalunya. Tal com em va explicar Roberto, ben bé no és així.
També la noia que regenta en l’actualitat la fonda la Morena de la Pobla ens deia si fa o no va, el mateix el mes passat. Ella havia estudiat a la Sénia i entenia que el català i el valencià eren una mateixa cosa.
Només postures de persones intransigents i sovint amb motius força interessats, volen crear unes diferències que, entre la gent, no existeixen.
Voldria acabar donant un toc d’atenció a aquest tipus de polítics. Que ens deixen en pau!

dissabte, 5 de desembre del 2009

FIRA AMPOSTA: 22ena DIADA DE LA COMARCA DEL MONTSIÀ


Seguit l’agenda prevista, avui es celebrava la diada de la Comarca del Montsià organitzada pel Consell Comarcal dintre dels actes de Fira Amposta.
El convidat d’honor ha estat el Conseller Joaquim Nadal. Després de ser rebut per les diverses autoritats locals i comarcals a la sala Emili Vives de la seu del consell, tota la comitiva s’ha dirigit al recinte firal a visitar, sobre tot, l’estan del consell i el poble que li ha tocat, per torn, ser-ne el protagonista: Masdenverge.
Fora del recinte, el conseller ha estat rebut pels dirigents de la fira, així com per una àmplia representació del teixit econòmic de la nostra ciutat i, també, per la banda de música de Masdenverge.
En arribar a l’estan, ha estat la coral qui ha cantat un parell de temes, acompanyades al piano pel músic i compositor de la Unió Filharmònica Tomàs Simón.
Tot havent degustat alguna especialitat culinària i una copa de cava, s’ha procedit a visitar el pavelló de fires. Més tard, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, tots els polítics i els la resta d’acompanyants, s’han adreçat a la carpa instal•lada al costat del canalet de la Ràpita on s’han fet els parlaments pertinents.
El primer en prendre la paraula ha estat l’alcalde d’Amposta. El seu discurs, lluny de ser protocol•lari i “políticament correcte”, ha estat més bé bel•ligerant amb la política del conseller. Una vegada més l’alcalde ha demostrat no està a l’altura de la institució que representa. Ferré li ha dit a Nadal que si es mira Catalunya des de l’aire, es veurà com quasi tot el litoral català està urbanitzat fins arribar a l’alçada de l’Ametlla de Mar i li ha demanat que aquí també es puguin construir infraestructures turístiques per a poder atreure més turisme. Al parlar de Masdenverge s’ha referit com “la població del cor del Delta” (?) Fins el que jo sé, Masdenverge no és una població del Delta... Una altra cosa que li ha dit Ferré és que “no li agrada el mapa de la vegueria de les Terres de l’Ebre que s’ha publicat aquests dies a la premsa i que, des d’Amposta s’hi oposaran”.
El discurs del primer edil ampostí, ha “arrastrat” a l’alcalde de Masdenverge a complementar-lo, amb noves reivindicacions, com la de poder edificar “casetes” (ha deixat molt clar que no es referia a xalets” en sòl no urbanitzable o rústic. També li ha dit que el consell comarcal funcionaria millor si els representants de “tots els colors” (polítics) treballessin units. Després d’escoltar aquestes declaracions no sé si l’alcalde no coneix la realitat d’Amposta o, simplement, l’ha volguda passar per alt.
El discurs del president del Consell comarcal del Montsià i alcalde de Sant Jaume d’Enveja, Castor Gonell, ha estat més protocol•lari i fet en clau comarcal.
Amposta per si sola no serà res, per molt que tingui 22.000 habitants del 72.000 (crec que ha dit Ferré) que té la comarca del Montsià. Comparativament parlant, la població del Montsià és inferior a qualsevol ciutat de la zona metropolitana de Barcelona. Cal tenir-nos en compte, però no fent cadascú la “guerra” per la seva part, sinó acudint tots plegats i parlant sempre de forma col•lectiva.
La rèplica del Conseller Nadal no s’ha fet esperar. A l’alcalde de Masdenverge, Àlvar Arasa li ha dit que a part d’adjuntar colors hi ha que fer-ho de forma harmoniosa.
Amb Ferré ha estat molt més dur. De entrada li ha dit mentider per dues vegades (bé, no ha estat exactament així, però l’ha acusat de no dir la veritat que bé a ser el mateix si fa o no fa) Li ha respost que el litoral català encara té molts d’espais verges (afortunadament) Jo també li voldria fer atenció sobre l’oblit d’un poble (amb alcalde de CiU) on no fa gaires anys s’ha va construir un aparhotel molt prop de la línia del litoral que va portar a l’organització ecologista Greenpeace a fer una manifestació... A més d’altres urbanitzacions dintre dels seu terme.
I sobre el tema de la vegueria, a més de dir-li que la voluntat del govern de la Generalitat és que sigui la primera de Catalunya, ja que reuneix tots els requisits per a ser-ho, l’important és la seva creació, més enllà d’algunes diferències que hi puguin haver.
Sense dir-ho, igual Ferré com Nadal es referien (suposo) a la capital de la vegueria. Suposo que des del govern s’està pensant amb Tortosa i des d’Amposta es preferiria, com a mal menor, una capital compartida. Tot això amb presencia de l’alcalde tortosí Ferran Bel.
Jo voldria dir una darrera cosa. Els mèrits per a ser capital es guanyen i l’actual govern d’Amposta, com el que el va precedir, tenen a la majoria de pobles de la comarca del Montsià en contra (de passada també se’n ha referit Castor Gonell) I si els pobles d’on és capital Amposta hi estan en contra, difícilment hi trobarà en les comarques veïnes les suficients complicitats per a que la legítima reivindicació pugui convertir-se en realitat.