XVII FIRA DE LA TERRISSA DE LA GALERA

Dijous 29 d’abril, l’honorable conseller de Governació Jordi Ausàs inaugurarà la XVII Fira Internacional de la Terrissa de la Galera.
Quan d’una fira es porten 17 edicions ja es pot dir que és una fira totalment consolidada. Els més de 100 estands d’expositors i les més de 40.000 persones que la van visitar l’any passat, així ho avalen.
Des del bon començament, l’entitat organitzadora, “L’Associació Cultural galerenca lo Cadup” i l’ajuntament de la Galera van tenir la idea de dedicar cada edició a una comunitat autònoma d’Espanya. Enguany, per tor, li toca al País Basc. I, des de l’any passat, també hi ha un país de la UE convidat. Si l’any passat aquest honor va recaure en Alemanya, aquest any és França qui ocuparà un lloc de preferència dintre del recinte firal.
Ahir vaig estar a la Galera per un tema personal i ja vaig poder veure con els estands ja ocupen, principalment, els carrers Major i Sant Llorenç, els dos més llargs de la població, així com d’altres d’adjacents. La “plaça”, on s’hi fa el mercat és l’espai reservat per a la comunitat convidada i on s’hi fan les demostracions de donar forma al fang amb el torn i els actes més protocol•laris.
I a la plaça d’Espanya, la que està al front de la casa consistorial, serà on s’ubicarà la carpa destinada a albergar la delegació de França.


Recordo que als baixos de la casa consistorial hi ha el centre d’interpretació de la terrissa, Terracota on, a més de poder veure una àmplia exposició d’utensilis fets de fang, també hi són els arbres genealògics de les dues principals famílies terrissaires de la població.
I per aquest any una novetat. Igual com passa a Prat de Comte, la Galera recuperarà la vella tradició d’elaborar aiguardent. Només una anècdota de les moltes que podria contar sobre el tema. A molts de pobles de la comarca del Montsià, a l’aiguardent se l’anomenava “galera”, degut a la seva procedència.
Ara només manca que el temps sigui benèvol i que els ciutadans del poble i els visitants puguin gaudir d’una fira, al meu parer incomparable respecte a les que es fan al nostre territori.

L’UNIVERS VIRTUAL DELS CROMOS

Aquest article es va publicar ahir a Vinaròs News i, encontra del que és habitual, en lloc de penjar-lo ahir diumenge, ho faig avui.

De menut, per passar-ho bé, en tenia prou amb una roda vella de motocicleta i un bastó curt per empènyer-la, tot donant voltes pels carrers del poble buits de cotxes. Uns carrers per asfaltar plens de gats i gossos i de gent a peu o en bicicleta que anaven a comprar o venien del camp després d’un dia dur de treball. Qualsevol placeta o carrer una mica més ample que els altres es convertia ràpidament en un improvisat camp de futbol. Per porteries dues pedres i la pilota solia ser de plàstic. Les pilotes de cuir encara van trigar uns anys en arribar. També jugàvem amb patacons (ara més conegut per ‘tazos’), sovint fets amb les capses de mistos que tenien les nostres mares per encendre el foc de casa o trossos de cartes d’una baralla vella que ens havien donat al bar.
Però probablement una de les coses que més ens entusiasmava eren les col•leccions de cromos. Jo en vaig fer completar unes quantes. Algunes d’elles sortien a les rajoles de xocolata i també al cacau en pols. D’altres les tenies que comprar a la botiga com les dels jugadors de futbol dels equips de la primera i segona divisió espanyola o la coneguda col•lecció “Vida y color”, una de les més populars de l’època.
De les que ens sortien a la xocolata vull destacar les grans col•leccions de la marca Torras. Jo les vaig descobrir per casualitat. Bé, de fet va ser una botiguera del poble que li va donar a ma mare un dia que jo li vaig reclamar que volia xocolata, però de la que “portava cromos”. La primera col•lecció que vaig acabar va ser “Cosmorama de África”. Jo no entenia que volia dir “cosmorama”, però sonava bé. Després va venir “Escala en Oceanía”, “Europa nuestro continente” i “Pueblos y razas”. I després... Després ja vaig ser massa gran i vaig deixar de fer col•leccions de cromos per pensar en altres coses...
Però sempre havia trobat que hi faltaven àlbums. Si havia sortir l’Àfrica, l’Oceania i Europa, “on eren” els altres? Una pregunta de difícil resposta.
Quan vaig decidir escriure aquest article, vaig indagar per Internet i, encara que estava buscant col•leccions que tenien més de trenta anys i alguna d’elles més de quaranta, l’actual tecnologia m’ha permès “trobar-ne” les altres o al menys en part: “Viajando por América del Norte” i “Panoràmica de América Latina”. Segueixo ignorant si se’n va fer algun sobre l’Àsia.
Apart de les rajoles de xocolata, com he dit, també es podien trobar cromos als pots de cacau en pols que la Torras els hi va donar el nom de “Nitocao”. Dintre dels pots havia un precinte de seguretat que el podies bescanviar pels cromos que et faltaven. Al finalitzar la col•lecció (quan la Torras ja n’havia tret la següent), els demanaves a la fàbrica que tenia a Banyoles (avui comarca del Pla de l’Estany) i, de mica en mica te’ls anaven enviant. Encara que de vegades et tenies que fer-te el pesat fins poder finalitzar l’àlbum. Però era una relació de dues direccions, ja que si tu tenies cromos repetits, els hi enviaves per a que un altre xiquet de ves tu a saber d’on se’n pogués aprofitar.
Era tanta la relació que acabaves tenint, que podies sol•licitar un carnet de col•leccionista. Encara que llavors, a part de posar-hi el número quan demanaves els cromos, de ben poca cosa servia. No tenia, per entendre’ns, les possibilitats que et dóna ara ser soci del Club Súper 3 (per posar-hi un exemple)
Altres marques de xocolates (i també d’altres productes) utilitzaven el reclam dels cromos per a popularitzar-los entre la canalla, com per exemple la multinacional “Nestlé” i crec recordar que “Chocolates El Gorriaga” i d’altres. Però també hi havia editorials especialitzades com la catalana Bruguera o la valenciana Maga que sovint, a part dels tebeos i d’altres publicacions treien col•leccions de cromos de diverses temàtiques: amb escenes de pel•lícules de cinema, de personatges històrics, de flora i fauna, de monuments famosos, etc.
Els àlbums eren con una finestres des d’on podíem contemplar tot el món sense sortir de casa. No teníem ordinador, ni consoles de videojocs, i durant molts d’anys ni tan sols televisió, però... Ni falta que ens feien!

LA PRIMERA RENDA DE LA CRISI

El títol és prou coincident al que he trobat avui al Periódico: “Arriba la primera renda de la crisi”. De per si no seria cap notícia, ja que les coses, per repetitives, al final, ningú (o quasi) no em parla.
La declaració de la renda (o de l’IRPF) és una obligació força habitual entre la majoria d’espanyols. Des de la reforma fiscal que hi va haver al poc temps de morir el dictador fins la d’aquest any, la de 2009, ja es porten fets una trentena d’exercicis i tret d’algunes reformes de tant en tant i novetats (molt més sovint), bàsicament, el sentit de la declaració ve sent el mateix.
Però si llegim un dels subtítols, ja tindrem una pista del que passa aquest any: “Mots treballadors que es van quedar a l’atur el 2009 hauran de pagar per IRPF aquest any”.
Jo ho vaig veure venir i ja ho vaig anunciar ara fa un any. Vaig “engegar” una campanya per a que l’Estat declarés exempt la prestació d’atur. Vaig enviar cartes al director dels principals diaris (el Periódico de Catalunya, la Vanguardia, el Punt, Diari de Tarragona) La majoria m’ho han publicar. També, i com faig habitualment, ho vaig posar al meu blog.
Ningú em va fer més cas...
És evident que a “títol individual” no es pot lluitar, però els sindicats, associacions d’immigrants i altre col•lectius haurien pogut “fer seva” la proposta que vaig fer i intentar fer alguna cosa per evitar el que em sembla ja, en aquestes altures, inevitable.

PERMETEU-ME QUE US PARLI DE MI

Estimat lector, aquesta entrada que esteu llegint ara és la 1.500 d’ençà que diumenge 22 de juliol de 2007 vaig publicar el meu primer missatge i que vaig titular “L’Acebes i el Jueves”.
Des del dia 6 d’agost (dia de Sant Salvador, patró d’entre d’altres pobles de Godall) surto a la “Llista de blocs ebrencs”, i diu d’ell: “Bloc personal, política”.
Els que em seguiu habitualment en aquests dos anys llargs, sabeu, certament, que es tracta d’un blog eminentment polític, però també us he parlat de molts d’altres: del Barça, de cultura, d’actualitat, etc.
A part de les entrades que faig exclusivament al blog, també hi he penjat les “cartes al director” que sovint he enviat a diferents diaris. Vull agrair, sobre tot, el tracte rebur de Diari de Tarragona, ja que moltes d’aquestes cartes s’han publicar con la “carta destacada del dia” i, en un parell de cops, han tingut la consideració de fer-ho com article d’opinió. Parlant d’articles d’opinió, des del mes de setembre d’aquell 2007, estic col•laborant amb la revista d’informació general “Vinaròs News”, que dirigeix Josep Emili Fonollosa. He escrit, a raó d’un article cada quinze dies (menys l’agost que només se’n publica un) un total de 68 articles d’opinió (també de temàtica diversa, encara que són majoria els de tema polític)
Tots aquests articles els he acabat penjant al blog, però mai m’he avançat a la publicació de la revista vinarosenca. Des d’aquí i ara, li vull donar les gràcies públicament al seu director Josep Emili Fonollosa per haver-me donat, sense coneixem, només que per referències, la possibilitat de poder expressar molts dels meus pensaments i sentiment en públic i en un mitjà de divulgació consolidat i àmpliament seguit. També agrair als meus “incondicionals” que, de vegades, m’hagin enviat comentaris dels articles al meu correu personal.
Mesos més tard, i quan Gustau Moreno va decidir incloure una llista de blocs destacats a la “Marfanta” (possiblement el bloc més llegit de les Terres de l’Ebre), vaig decidir no fer tantes entrades com havia fet fins llavors i publicar-ne una al dia d’opinió (com he dit, quasi sempre política) i incloure-li una foto. Vaig trigar molt de temps abans no vaig decidir penjar fotos... Sobre les fotos cal dir que una bona part, la majoria, són de “collita pròpia”. De vegades han estat “robades”, sobre tot, quan busco algun dibuix que vagi bé amb l’escrit que he acabat de fer. També donar-li les gràcies a Gustau Moreno per haver-me inclòs a la Marfanta con un dels seus blocs recomanats i, en algun cop, per haver publicar l’entrada completa. Són petites coses que t’ajuden a seguir endavant. Segurament igual ho faria, però això t’ajuda a fer-ho amb més ànims i ganes.
El comptador de visites del blog, avui, marca sobre les 17.900 entrades des del 22 de febrer de l’any passat que, per un problema el vaig tenir que reiniciar. Són unes 40 visites diàries. Tic que dir que des del passat mes d’octubre he notat un increment a les entrades diàries que han fet que pugui una mica la mitjana. Hi ha hagut “puntes” que he sobrepassat les 100 entrades en un dia. Recordo per exemple, quan vaig parlar de la captura del gos confós per una lleona a la Sénia que vaig tenir en un dia unes 160 entrades. Aquest increment també ha pogut ser possible degut a que també surto a l'anomenada "Blogoesfera progresista".
Vull agrair també atots aquells que us heu posat com a seguidors del meu blog i als qui trobo pel carrer i em diuen que em van seguit, encara que sigui de tant en tant. I als que em deixeu comentaris... No sempre agradables.
Sobre els comentaris vull incidir al que ja vaig dir un cop. “No publicaré res que sigui ofensiu, bé de cara a mi o cap a una altra persona o grup”. A qui li piqui que es rasqui o, encara més fàcil, que no entri a llegir-ho que jo no l’he convidat a fer-ho.
Per acabar i si algú s’ha preguntat mai el perquè del “sapo roig”, li explicaré. Encara que com sabeu visc a Amposta, sóc fill de la Galera i el “malnom” dels galerencs és “sapos”. Sobre tot ens ho han dit sempre els de Santa Bàrbara i Godall (els dos pobles més propers i amb qui més rivalitat hi ha”. Hi ha una llegenda urbana que diu que ens ho va posar el taxista Mulet de Santa Bàrbara al passar un dia que plovia per la Galera i va veure molta gent pel carrer: “Pareixien sapos”. El de “roig” ve per la meva afinitat política.
Salut i us espero demà.