dimarts, 11 de maig del 2010

NOMS PROPIS


Alguns dels personatges que citaré a continuació han fet com la cançó de Ricky Martin: “Dos pasitos pa lante, Maria, dos pasitos pa tras”. De totes formes, aquesta actitud és força habitual (més del que caldria)

1. Angela Merkel presidenta del govern alemany. Després de la derrota soferta pel seu partit (CDU) a una de les regions més riques i poblades del seu país, Renània del Nord-Westfàlia, ha hagut de repensar-se la seva política econòmica d’abaixar els impostos.
2. Gordon Brown, el “premier” britànic, cap de files del partit Laborista, després de perdre les eleccions de dijous passat contra el candidat conservador David Cameron, està negociant am el tercer en discòrdia, el liberal-demòcrata Nick Clegg, la formació d’un govern de coalició. Per a fer-ho possible ha hagut de prometre diverses coses, entre les que destaquen la seva retirada com a líder laborista al congrés de la propera tardor i la reforma de la llei electoral, que, fins ara, fomenta el bipartidisme a les illes Britàniques.
3. Josep Antoni Duran i Lleida, president del comitè de govern de UDC (la “U” de CiU) Va dir el passat cap de setmana que s’haurien d’avançar les eleccions per a facilitar l’alternança del govern de la nació. Les crítiques a dites manifestacions per part dels principals partits (PSC, ERC, ICV, etc.) no es van fer esperar ja que de les paraules de Duran s’interpretava que “volia que el Partit Popular assumís el govern de l’Estat” (fins i tot li van arribar a dir que “volia ser ministre amb el PP). A mi em sembla que a Duran “ja sé li ha passat l’arròs”. Ho hauria pogut ser tot dins de CiU si no hagués estat el líder del partit minoritari de la federació. Mas i Convergència li han barrat el pas. Potser ser ministre amb el PP seria el darrer tren de Duran per poder tenir responsabilitats de govern. Ahir va dir que les seves declaracions s’havien extret de context.
4. Arturo Mas, president de CDC (la “C” de CiU) Va dir que desconfiava de la capacitat de governar tant al president del govern de l’Estat com el de la Generalitat de Catalunya. Com sempre, ell és el “millor de tots”. Mai ho ha demostrat, però s’ho pensa. Igual no va tenir iaies. Aquest no ha donat cap pas enrere, ni el donarà...
5. Mariano Rajoy, president nacional del PP (al partit de la dreta i de l’extrema dreta) va donar suport incondicional a Francisco Camps, el president de la “Cheneralitat” valenciana dient que serà el millor candidat de cara els propers comicis autonòmics, malgrat la imputació d’aquest en el cas Gürtel. També ha tingut que fer marxa enrere i condicionar-ho a la resolució que puguin prendre els tribunals sobre la xarxa corrupta que esquitxa el PP en diverses comunitats autònomes.
6. Esperanza Aguirre (Dña. Espe o Espe), presidenta de la Comunitat de Madrid. Ahir va quedar ben retratada a l’Assemblea de Madrid al rebutjar una esmena presentada pel PSM-PSOE que demanava la retirada del sou als diputats imputats (també) pel cas Gürtel. Només fa uns mesos Dña. Espe va presumir d’haver apartat del grup Popular als citats diputats i haver-los “arraconat” al grup Mixt. Una estratègia de “si però no”, que ara ha quedat destapada quan s’ha demanat la retirada del sou que és, aproximadament d’uns 4.000 € mensuals.

dilluns, 10 de maig del 2010

LA LLISTA DE CIUTADANS (C's)


Coneixeu una obra anomenada “La importancia de dir-se Erenest”?
Al partit Ciutadans, Partit per a la Ciutadania, la importància és dir-se Albert!
Encara que us sembli estrany, l’Albert Rivera, la “cara” visible de C’s va ser escollit pel seu nom, no per la seva vàlua.
Segons he llegit avui al Periódico, van posar els noms per ordre alfabètic i van escollir el primer per a que els representés.
Si això és cert, em dóna a pensar moltes coses. Primera : O tots volien ocupar el càrrec o no el volia ningú i es va adoptar una solució salomònica. Imagino que és més provable el segon cas, ja que si hi hagués hagut més d’un candidat, no crec que els que no haguessin estat escollits s’haguessin mostrat conformes amb la fórmula.
Segona. Cap d’ells coneix les regles d’arxivament? És conegut (sobradament) que els arxius, llistes (la de telèfons per exemple) es fan sempre per ordre alfabètic de cognoms en el cas de les persones físiques i per la primera lletra de la raó social en el de societats. Encara podria donar-vos més detalls, però no crec que sigui important fer-ho ara.
Personalment no penso que sigui la millor manera d'escollir un representant (diguem-li president, secretari general, etc.) Dintre dels partits ha d'existir, primer que res, el principi de democràcia interna. Però no sempre l'afiliat té la possibilitat d'elegir el seu candidat preferit. Normalment els candidats els "imposen" les direccions nacionals o territorials y els militants, per "majoria" els acaben escollint. Aquest sistema garanteix la fidelitat dels candidats amb la línia oficialista del partit. Poques vegades acaba escollit un candidat sense contar amb el suport de la direcció.
Recordeu-vos-en de les primàries que es van fer al si del socialistes per buscar substitut del carismàtic Felipe González. Hi havia dos candidats: Joaquín Almúnia i Josep Borell. El primer era l’escollit per l’aparell del partit i el segon el candidat popular. Va acabar imposant-se Borrell, però no sé sap com ni perquè (?), de sobte van sortir a la llum una sèrie de casos de corrupció que esquitxaven a alguns dels que havien estat els seus subordinats en les èpoques de responsabilitats de govern (Secretari d’Estat d’Hisenda, Ministre de Transports...) Aquesta va ser la causa de la renuncia de Borrell. Almúnia es convertia en l’únic candidat a disputar-li el govern al PP d’Aznar.
Una altra manera de fer-ho és l’assembleària. Es diu que ERC ho és, però és "assembleària pura" o també s'acaben seguin les pautes que marquen els de "dalt"?
Segueixo dient que em sembla estrany que C's haguessin escollits els seus representants amb aquest sistema. Si realment ho van fer així, demostra la manca de maduresa del partit. Potser per això les perspectives de repetir èxit a les properes autonòmiques siguin més bé escassos.
I Aznar va elegir Mariano Rajoy con el seu seccessor al PP "a dit".

diumenge, 9 de maig del 2010

BARÇA DE BÀSQUET: CAMPIÓ D'EUROPA!!


Quin cap de setmana d’emocions fortes i intenses!! Tal i com ho preveia ahir pel dematí.
86 a 68. El resultat ho diu tot, però és el de menys. Si només s'hagués guanyat d'un i a la pròrroga, igualment seríem campions d'Europa, però és que a sobre s'ha guanyat per 18!
Quin equip! L’equip de bàsquet del FC Barcelona han demostrat que són sense cap mena de dubte el millor equip d’Europa. Si ja en la lligueta i, amb posterioritat amb les eliminatòries van ser els que millors estadístiques van tenir (sobre tot de partits guanyats), a l’arribar a la Final Four de París, hauria estat una decepció que, aquest any no s’hagués acabat assolint el campionat.
I com a fet tothom pinya! Exjugadors de l’entitat. Velles glòries com s’ha dit per televisió. Amb Rodrigo de la Fuente, l’únic capità que l’havia aixecada abans de Roger Grimau. Directius, encapçalats pel president Jan Laporta (aquests dies no ha parat: Barcelona, París, Sevilla, Barcelona i un altre cop París) Però, sobre tot, vull destacar els jugadors del primer equip de futbol que hi eren presents: Xavi, Piquè, Bojan... ¿Quants clubs del món poden presumir de jugar una final europea i tenir asseguts a la fila zero donant-los tot el suport jugadors de futbol del mateix club i, a sobre, del milloret que hi ha pel món? Penso que molts pocs clubs tenen la categoria que té el nostre. I no sóc soci, però com aficionat em sento part integrant d’aquesta gran família blaugrana. Faltaria més!!
Felicitats a Xavi Pasqual (un entrenador de la casa que, l’any passat ja va ser escollit el millor entrenador de la lliga espanyola) i a tot els seus jugadors. Aquest any han demostrat que són els més grans.
El que no s’haurà pogut guanyar amb el futbol, al menys es guanyarà amb el bàsquet... I qui sap si també en handbol.
Una menció especial per a Joan Carles Navarro, el millor jugador d'Europa i que aquesta nit ha estat elegit el MVP de la gran final. Tot un reconeixement!
Ara només cal arrodonir la temporada guanyat la lliga (la de bàsquet i la de futbol) Amb això, amics i amigues culers, aquest any ja ens podríem donar per satisfets.
I acabo com ahir: VISCA EL BARÇA!!

L’IMMIGRANT: OBJECTIU ELECTORAL


El procés d’escriure una columna quinzenal és complex. Tens que pensar amb la suficient anticipació un tema i, si cal, documentar-te. De vegades, a darrera hora es produeixen canvis que poden afectar el contingut de l’escrit. És el cas que ens ocupa.
En un principi vaig pensar tractar el tema de la immigració des del punt de vista del hipotètic votant. Fins i tot havia pensat el nom de la columna: “El disputat vot de l’immigrant” (imitant el nom d’aquella pel•lícula de cinema de la transició espanyola: “El disputado voto del Sr. Cayo”, dirigida per Antonio Giménez-Rico i protagonitzada per Francisco Rabal i Juan José Galiardo -1978-)
Però en les darreres setmanes s’han produït fet inusuals que tenen que veure i molt amb els immigrants a la localitat de Vic (comarca de l’Osona) i també de Badalona (comarca del Barcelonès)
Per tant, us parlaré de com “s’usa” el vot de l’immigrant o el del ciutadà d’aquí amb finalitats electorals.
Durant els anys de bonança econòmica l’arribada d’immigrants al nostre país va ser massiva. Molts d’aquests procedents de l’Amèrica Llatina. A Amposta, per exemple, la colònia d’equatorians és una de les més nombroses juntament amb els marroquins i romanesos. Els llatins són els que més fàcil ho tenen a l’hora d’aconseguir la doble nacionalitat, ja que només els cal 5 anys de residència. Al vinguts d’altres països d’Europa, Àfrica o Àsia els en calen 10.
L’obtenció de la nacionalitat espanyola fa que, els nouvinguts, puguin gaudir d’alguns drets que als estrangers no se’ls hi reconeixen. Entre ells, segurament que el més important és el dret de vot (tret dels ciutadans de la Unió Europea amb residència a Espanya quan s’han inscrit expressament per votar a les municipals)
Això fa que la “disputa” per aquest nou vot dels immigrants sigui un objectiu prioritari per als diferents partits locals. Però a l’hora d’emportar-se el “gat a l’aigua”, com passa quasi sempre, és el partit que governa el poble qui té tota l’avantatja.
El passat més de setembre, des de l’ajuntament es van organitzar unes jornades per “donar a conèixer” el col•lectiu equatorià. Sense valorar l’èxit o no de dites jornades, els actes organitzats van ser nombrosos. Des de diferents proves esportives i culturals, passant per la projecció de documentals fins l’elaboració de diferents plats de la gastronomia típica del país.
Al cap de pocs dies ens varem assabentar que el responsable d’immigració de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Àngel Colom, havia visitat Amposta uns mesos abans per establir contacte amb els representants d’aquest col•lectiu i informar-los com constituir una associació on estiguessin representats. Després aquesta associació passaria a federar-se amb la resta d’associacions similars de Catalunya per acabar mantenint estrets lligams amb el partit liderat per Artur Mas.
Però també es pot usar l’immigrant amb finalitats electorals d’una forma molt diferent. Com deia al començament, a Vic, els tres partits que governen l’ajuntament (CiU, PSC i ERC) volien aprovar una ordenança municipal que els permetés denunciar els “estrangers sense papers” quan es vagin a empadronar al municipi.
Aquesta mesura (que no em consta que tingui precedents a tot l’estat espanyol) s’ha pres perquè per a “posar-se a l’alçada” de una de els forces polítiques (la segona en nombre de regidors) de la població. A les passades municipals, a Vic, Plataforma per Catalunya (PxC), una formació xenòfoba encapçalada pel seu líder nacional Josep Anglada (que va militar a l’ultradretà Frente Nacional de Blas Piñar) va obtenir uns resultats que caldria qualificar-los com a històrics, ja que va esdevenir la segona llista més votada només darrera de CiU.
Els problemes derivats de la immigració són els arguments més importants d’aquesta mena de partits. Si en època de bonança econòmica ja ho són, en períodes de crisi com el que estem vivint, encara més. Entre altres coses fan responsables als immigrants d’ocupar llocs de treball que podrien ocupar oriünds del país i si estan desocupats, d’obtenir amb facilitat recursos de les administracions públiques, fins i tot de forma preferent sobre els d’aquí.
Cal remarcar que l’any 2005, el ple de l’ajuntament de Vic, va rebutjar una mesura similar al considerar-la discriminatòria i racista. Però els resultats de PxC de les darreres eleccions i la proximitat dels propers comicis (primavera de 2011), fa que ara vulguin “desenterrar” la normativa que fa uns anys s’havia rebutjat per por a perdre més vots i més regidors i que els acabi guanyat la formació d’Anglada.
Més recent ha estat el cas de Badalona on el seu líder a nivell local Xavier Garcia Albiol, juntament amb la presidenta nacional Alícia Sánchez Camacho, van repartir uns fullets on es relacionava directament la delinqüència de la ciutat amb els romanesos. Diferents partits polítics (entre ells ICV-EUA) i altres associacions han denunciat els cas davant la fiscalia per si es constitutiva de delicte. Tot apunta que sí que ho és. El PP ja ha demanat perdó. Però Garcia Albiol continua al seu càrrec sense haver demanat perdó públicament.