diumenge, 6 de juny del 2010

QUI ÉS BERNARDINO LEÓN?



Sense haver fet una enquesta entre amics i coneguts, puc assegurar que més del 90 % ignoren, avui per avui, qui és Bernardino León Gross. I si d’entre els meus lectors n’hi ha algú que ho sap, segurament se’n ha assabentat ens les darreres setmanes, com m’ha passat a mi.
No fa gaires dies, la Pilar, una companya de treball se’m va apropar i va preguntar-me “si sabia qui seria el nou president del govern espanyol”. Em van venir molts dubtes abans de contestar, però finalment li vaig respondre amb una altra pregunta del tot lògica: Rajoy?
“No”, em va respondre ella, “Bernardino León!”. I acte seguit em va preguntar: “Saps qui és Bernardino León?”. Li vaig respondre que “no”, que “no en tenia ni idea”.
Llavors em va explicar una història que em va semblar del tot increïble. Em va dir que el personatge en qüestió tenia un càrrec dintre de l’actual organigrama del govern espanyol i que estava molt ben relacionat i que tenia molts “números” per a ser el futur president del govern d’Espanya, fins i tot, abans que Mariano Rajoy.
Va ser llavors quan em va parlar del club Bilderberg i de la relació de Bernardino León amb aquest grup format per una sèrie d’homes i de dones, de diversos països del món, pertanyents, sobre tot, a sectors polítics, financers i empresarials.

Al principi no li vaig donar més importància, fins que el passat diumenge 23 de maig, el suplement dominical del Periódico de Catalunya (Quadern del diumenge) duia a la portada un gran titular. “Bilderberg”. Complementava el titular una pregunta: “Què tenen en comú Jean-Claude Trichet, Joaquín Almunia, David Rockefeller, Henry Kissinger i la Reina Sofia?” i “Un grup de poder a l’ombra que es reuneix una vegada a l’any. Sitges acull la cita del 2010 durant la primera setmana de juny”.
A part dels citats amb anterioritat, també són membres del grup altres personatges com la reina Beatriu d’Holanda, Matias Rodríguez Inciarte, vicepresident del Banc de Santander i el propi Bernardino León.
El club pren el nom de l’hotel de la localitat holandesa d’Oosterbeek, on es van reunir per primer cop l’any 1954 i va néixer com un front “anticomunista”. Al llarg dels quasi 60 anys d’història, la composició del grup ha anat canviant ambla renovació de membres i finalitats.
Cal destacar, però, el poder d’influència que té a nivell mundial. L’elecció de Clinton i Obama com a presidents dels Estats Units o Blair com a cap de govern de la Gran Bretanya després d’haver passat pel club, no pot considerar-se casual.
Personalment penso que per arribar a ser president del govern espanyol, a Bernardino León encara li manca un llarg recorregut. Suposo que a ningú sé li escapa que Zapatero, avui per avui, és un líder en hores baixes, superat per la gestió que ha fet de la crisi econòmica d’Espanya. El PSOE caldrà que busqui ràpidament un substitut amb suficients garanties d’èxit per enfrontar-se als populars en uns comicis que, a molt tardar, seran en menys de dos anys. Però després de la pèrdua de tots els suports polítics arran del decret llei “de mesures anticrisi” aprovades pel Congrés dels Diputats el passat 27 de maig, cal pensar que, la propera primavera podríem tenir un avançament de les eleccions generals si, com pareix, el PSOE no reuneix suficients vots per aprovar la llei de pressupostos per al 2011.
Un líder polític de primera línia no es pot improvisar. Per la qual cosa, el procés, hauria de passar, forçosament, per la dimissió de José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general del PSOE, provocant la convocatòria d’un congrés extraordinari del partit on s’elegiria el nou secretari general, per acabar sent designat candidat socialista per a les properes eleccions.
Ara com ara, Bernardino León no és cap desconegut dintre del partit. Ni molt menys!, ja que és el secretari general de la presidència del govern i ha ocupat diversos càrrecs orgànics a l’agrupació local del PSOE de Màlaga, d’on és natural.
Daniel Estulin, expert amb el club Bilderberg, és qui ha relacionat el “nostre personatge” amb la possibilitat de arribar a ser president del govern d’Espanya.
Caldrà estar atents per veure si la profecia s’acaba convertint en realitat.

dissabte, 5 de juny del 2010

L’ARSENAL DE CASA MEVA



Avui, a la portada del Periódico, l’abaixador d’Israel a Espanya Rafael Schutz surt fotografiat al costat de “part” de l’arsenal requisat als tripulants i passatgers de del vaixell d’ajuda humanitària per a Gaza que l’exercit israelià va assaltar fa uns dies en aigües internacionals.
A la foto s’hi poden veure ganivets de cuina, navalles, “cuters”, “claus fixes”, etc.


Si fa o no fa el mateix que pot trobar-se a qualsevol casa.
Per això he volgut fer una foto de l’arsenal que s’hi pot trobar a casa meva per poder-lo comparar.
Avui s’ha sabut que els morts que van fer els soldats israelians tenien força forats de bala i havien estat disparats a una curta distància. Ens hem de creure la versió oficial de l’exercit israelià? Rotundament, no!
Avui, l’ambaixador s’ha disculpat per haver comparat aquestes morts amb les produïdes a la carretera. Val més tard que mai, però molt em temo que ha segut degut més per la pressió de l’opinió pública que no per penediment.

AL REI ARTUR I


Tradicionalment, els monarques, han dut un apel•latiu per a identificar-los. Així els coneixem pel Conqueridor, el Cerimoniós, el Gran, el Batallador, l’Humà, etc.
Per al Sant Jordi d’aquest any, l’escriptora Pilar Rahola va publicar un llibre sobre l’actual líder de CiU titulat el Rei Artur (a seques) Penso que si, acaba regnant a Catalunya, o sigui, si finalment assoleix la presidència de la Generalitat, caldrà afegir-li un sobrenom: el Demagog.
Als actes que ha fet aquests dies ha donat bona mostra d’això. Primer, quan el seu grup va votar “abstenció” al decret llei del govern central “de mesures anti-crisi” va dir que no “els hi havien donat suport” i que “ho havien fet per a que sortís endavant”. En canvi, quan el govern català diu que aplicarà les mateixes mesures (i alguna més), diuen que hi estan en contra i, en aquest cas, votaran “no” i, fins i tot, les congelaran si governen a partir de la tardor.
També li vaig escoltar dir que les mesures les “acabarien pagant les classes mitjanes i populars ».
Jo, senyor Mas, com la majoria de catalans, pertanyo al grup que vostè va citar (classes mitjanes i populars) I si tenim que fixar encara més un segment, li diré que a la meva família som de classe « mitjana baixa », ja que per poder comprar-nos un cotxe de 14.000 euros hem de demanar finançament per la totalitat de l’import (només li dic per a posar-li un exemple)
Si parlem de l’IVA, és cert que l’acabarem pagant tots quan anéssim a comprar els articles que, fins ara portaven un 16 % i a partir del juliol portaran el 18 %. Però crec que vostè estava parlant de les mesures que vol aplicar el govern català que són, al fi i al cap, les que a vostè l’interessen més per a ” poder-hi passar per sobre” amb la seva finalitat d’arribar al govern català.
Parlar d’apujar el tipus marginal de l’IRPF del tram autonòmic (català) per aquells que “declaren” més de 120.000 euros anuals, estem parlant de rendes considerablement altes (20 milions de pessetes de les d’abans) Si els qui declaren això els podem considerar de “classes mitjanes i populars”, no ho sé, què vol que li digui... Segurament que vostè si que deu de tenir uns ingressos que, si no arriba a aquesta xifra, poc li fa falta.
Però vostè, Sr. Mas, sap com jo que la “collita” més gran de vots surten, precisament, d’aquest segment de la població i que, políticament, a més a més, es diu que sé situa al “centre polític”. I vostè fa el discurs de cara aquesta gen amb una única finalitat: electoralisme. Ja sap bé que el que està dient no és del tot veritat. I això té un nom: demagògia !

divendres, 4 de juny del 2010

A L’ESTAT D’ISRAEL


Pel meu cognom dec de ser descendent dels jueus espanyols que es van d’haver de cristianitzar per no ser expulsats d’Espanya a principis dels segle XVI. Però m’identifico abans amb qualsevol poble oprimit i marginat, sigui de l’ètnia que sigui, que amb els seus opressors. En aquest cas, estic parlant dels pobles de Palestina i Israel.
Quan l’embaixador d’Israel a Espanya Rafael Schutz diu: “Sí, nou persones han mort, i 155 en l’atentat de l’ïndia. A qui li importa? Vint-i-tres espanyols han mort en les carreteres l’últim cap de setmana”. No és que falti a la veritat, falta a la intel•ligència de molta gent.
És cert que moltes morts passen totalment desapercebudes perquè, informativament parlant, la notícia no interessa gaire. Són persones anònimes per a la majoria dels ciutadans, però no per a la seva família, amics i propers. I també per a molta més gent que sol guardar un silenci tens.
Si els hebreus ploren la mort dels seus, les famílies de les seves víctimes també tenen tot el dret del món de plorar i recordar-los per sempre. Però sembla que als d’Israel això últim no l’importa gaire.