DESPRÉS DE LA VAGA DEL 29-S

Arran de la vaga del passat 29 de setembre, hem escoltat comentaris sobre els sindicats i el paper dels sindicats per a tots els gustos.
Aquests comentaris venien, sobre tot, de dos grups força diferenciats: d’aquells que van fer vaga “malgrat els sindicats convocants” i els que van decidir anar a treballar.
Vaig veure cartells anunciant la vaga de grups contraris als sindicats UGT i CC.OO. Fins i tot, al lloc on els sindicats convocants de la vaga van fer la concentració a Tortosa, en acabar aquesta, un altre sindicat va fer una mena de “manifestació paral·lela”. El argument més repetit per aquests sindicats era que “la vaga era necessària, però arribava tard”.
En canvi, els que van decidir anar a treballar, tenien un argumentari força discrepat. Normalment mantenien una postura en contra dels sindicats als que solien acusar “d’inoperants”.
També alguns polítics d’esquerres que es manifestaven en contra de la vaga, tenien la seva particular manera de pensar sobre UGT i CC.OO., sobre tot, com els sindicats més representatius i majoritaris.
Fins i tot, al si de CC.OO., dies després de la vaga, donaven la culpa del “fracàs” a la UGT i a la seva sintonia amb el PSOE, segons informava el diari la Razón.
La vaga del 29 no va ser un fracàs, ni tampoc un èxit. Hi ha qui la ha valorat com a “taules”, com en una partida d’escacs.
És cert que, la UGT, històricament, ha tingut molt més que una bona sintonia amb el partit socialista. Recordo que Pablo Iglesias va fundar les dues coses, primer el sindicat i després el partit. Per tant, les dues organitzacions han seguit camins paral·lels, amb finalitats comunes en una gran majoria de les vegades.
Però que ha passat quan el PSOE ha estat al govern i ha tingut que promulgar lleis lesives amb els interessos dels treballadors? El primer en “trencar” va ser Nicolás Redondo en els temps del govern de Felipe González. Ara li va tocar el torn a Zapatero.
Però és cert que a l’hora de fer una gran mobilització, des de la UGT costa més fer-la contra un govern “cosí”. Què s’hauria pogut fer abans? Segurament que sí.
En canvi discrepo dels polítics del meu partit que es mostren en contra dels sindicats en general i de la UGT en particular. Com també d’aquells que diuen que els sindicats “no serveixen per a res”.
Normalment els qui afirmen això últim, estan en contra de tot. Dels sindicats, però també dels partits i si m’apureu, dels sistema en si mateix.
Per la meva part, el que segueixo qüestionant és el model sindical actual. O millor dit les relacions que tenen els treballadors amb els sindicats. El percentatge d’afiliació sindical a Espanya és molt baix. Això fa que, igual com passa als partits polítics, per a “sobreviure” necessiten les subvencions de l’estat.
L’autonomia econòmica sindical, permetria, per una part, ser molt més forts que són ara i, en segon lloc, poder-se enfrontar al govern de torn, quan fos necessari, amb molta més llibertat i independència.

Vegeu la carta al director que apareix avui al Periódico.  

LA CAMPANYA DE MAS

Mas va prometre fer una campanya en positiu, ho recordeu. Suposo que s’esforçarà per a que així sigui. Durant els 7 anys que ha estat a l’oposició ja l’ha fet prou “en negatiu”, ja que res que hagi fet el govern d’Entesa (als qui ells insisteixen en anomenar “tripartit”)
Pel que sembla Mas ja compte en persones “suficientment preparades” per a fer les propostes més dures i polèmiques de la campanya.
Parlo, per exemple, de Josep González, president de PIMEC-SEFES. González va llançar la proposta de reduir el nombre de funcionaris de Catalunya. Caldria, però, que concretar més. Sovint s’identifica els funcionaris només amb el qui fan les tasques administratives. Però dintre del grup n’hi ha molts més: metges, professors, policia, etc.
Caldria concretar de quin o de quins col·lectius pensa reduir personal.
Però per a prendre una mesura com aquesta (el parla de fer una ERO a l’administració) és força complicat. Es cert que ell parla de “canviar la llei”. Però la reforma, a part de ser històrica, és força complicada i, evidentment, comptaria amb l’oposició de tots els col·lectius de funcionaris i, evidentment, dels sindicats que dels representen.

Parlant dels sindicats, des d’un de l’administració catalana, ja sé li va donar una solució alternativa: reduir al màxim el nombre de càrrecs de confiança! Una bona solució. N’hi ha algun d’aquests que no sé sap ben bé quin paper hi juguen: comissaris polítics? Censors?
Segurament els funcionaris gaudeixen d’unes avantatges que no tenen d’altres col·lectius. Però també hi ha inconvenients. Un d’aquests inconvenients és, per exemple, que no tenen atur. Amb la llei d’ara, un funcionari només pot perdre aquesta condició si se’l sanciona com a conseqüència d’un expedient disciplinari considerat com a “molt greu” que comporti una mesura així.

També cal recordar que entre les mesures aprovades per Zapatero està la de no cobrir les vacants produïdes per les jubilacions. És una bon manera de “suprimir” molts llocs de funcionaris sense tenir que recorre a “fórmules magistrals”.
Per tant, la reforma “en profunditat”, primer hauria de preveure equiparar el funcionari amb la resta dels treballadors: atur, jubilacions incentivades, prejubilacions, etc.
Una altra cosa que em va sobtar de les declaracions que acostumar a fer Arturo Mas, és que “no vol retornar al ‘pujolisme’”. Què vol dir Mas amb aquestes paraules? Fins ara jo havia cregut que el “pujolisme” és la doctrina de CDC. I a partir d’ara també ho seguiré creient... O és que Convergència té una ideologia diferent al que significa el “pujolisme”? Que no ens vulgui vendre “sopars de duro” que qui més qui menys ja fa molts d’anys que s’afaita...
Mas també diu que vol recuperar “l’autoestima dels catalans” És que alguna vegada l’hem perdut?
Crec parlar en nom de molta gent de l’Ebre quan dic que aquest territori, d’autoestima en té molt. No m’atreveixo a dir que li sobra, però en té quantitat. O no és autoestima voler viure al territori i del territori? Recordo que el darrer govern Pujol volia vendre l’aigua de l’Ebre a canvi de compensacions... Ah, ja! El no retorn al “pujolisme”... Ni ells s’ho creuen!  

MULTAR PER CREUAR EL CARRER

Creuar el carrer és una acció característica dels vianants. Ahir vaig escoltar que alguns municipis multen si ho fas malament. Es a dir, per un pas de zebra amb semàfor quan aquest està en roig o per algun altre lloc sense cap tipus de senyalització.
A l’entrevista que van fer a diversos ciutadans per a “il·lustrar” la notícia, com sempre passa, hi havia opinions para tots els gustos. Hi havia qui ho entenia perquè “anava en contra de la norma” i va haver qui va dir que “Pitjor és robar i ‘tots’ els polítics roben” (ja hi som!)
Com a ciutadà que vaig força a peu, sobre tot quan em moc per la ciutat, però que també sóc conductor i, per suposat, també vaig amb cotxe, crec que abans de multar els vianants, primer hauria que posar ordre a la forma de circular i d’aparcar de molts de conductors.
Al carrer i a la carretera el vianant és el més feble. Per tant, en cas de xocar una persona amb un cotxe, sempre, qui quedarà més mal parat és el ser humà. Si l’accident es produeixi fora del lloc establert per a passar el vianant, qui s’emportarà la pitjor part és aquest, per molts d’anys que pateixi el cotxe i, a sobre, no sé li donarà cap indemnització.
El conductor sap que pels carrers i carreteres és el “més fort” (i ja no parléssim d’alguns camioners que imposen la seva llei) Per tant, sovint, incompleixen la normativa dificultant la circulació dels vianants. Situacions com saltar-se els passos de zebra o aparcar-hi a sobre o fer-ho a les cantonades o d’altres llocs prohibit, són freqüents a qualsevol ciutat o poble amb un parc d’automòbils considerable.
I la sensació que tinc (al menys jo) quan vaig a peu, és que les autoritats competents (normalment la policia local) no hi posa les solucions adients.
Quan s’hagi posat ordre al trànsit rodat i els conductors siguin totalment cívics respecte als vianants, entendria que s’apliquessin mesures contra aquests últims. I “només” llavors.    

ELS ACCESSOS AL PONT “LO PASSADOR”

Si heu visitar el nou pont entre Sant Jaume i Deltebre (Jesús i Maria) us haureu adonat del deficient accés que hi ha per la part del municipi del Montsià.
El dia de la inauguració, quan al arribar a la darrera cruïlla el vaig trobar tallat, el cert és que no li vaig donar més importància, ja que m’esperava que no es pogués arribar fins al pont. L’afluència massiva de visitants i la seguretat del President de la Generalitat, ho haurien aconsellat així. Vaig deixar el cotxe darrera l’ajuntament santjaumenc i, des d’allí vaig continuar a peu. La distància és prou curta per poder-ho fer sense cap mena d’inconvenient.
Va ser dissabte al portar els meus pares quan me’n vaig adonar de les deficiències que té l’accés al pont. El carrer principal de Sant Jaume, el que passa per davant de l’església, és d’entrada. Quan arribes a la darrera cruïlla veus que hi ha una senyal que indica accés prohibit. O sigui, no pots arribar al pont seguit recte. Un petita i rudimentària indicació amb la inscripció de “pont”, indica que has de continuar cap a la dreta. Abans d’arribar a la seu de l’ajuntament, hi ha una senyal vertical que indica “Deltebre”. Allí cal continuar cap a l’esquerra i al final de carrer una altre cop cap a l’esquerra fins arribar a la rotonda d’entrada al pont.
La sortida no és molt millor. Ara si que pots sortir recte, encara que el carrer és força estret, per això no és de doble sentit. Però quan arribes a la primera cruïlla, no pots continuar, ja que, com ja he dit, el carrer és d’entrada. Així que cal triar anar cap a la dreta o l’esquerra.
Contrasta veure un pont de les magnituds i importància del que s’ha fet, amb aquests deficients accessos.
La primera cosa que penses és que s’haurien pogut tirar per terra algunes de les cases que hi ha ambdós costats del carrer i fer-lo molt més ample i apropiat per a entrar i sortir del pot. Però també penses que no es val voler crear més suspicàcies entre els veïns que podrien estar afectats per les expropiacions de les seves vivents. Algunes d’elles, les més properes al pont ja es van tenir que tirar per terra, amb el disgust considerable dels seus propietaris que el fet va representar. A l’altre costat, el restaurant Racó del Riu, ha quedat “enfonsat” i menys visible.
De totes formes ahir em van dir que ja s’ha licitat l’obra per a construir una variant per a poder entrar i sortir del pont sense donar tants de toms i molt més apropiada a la infraestructura. Segurament no serà la solució ideal, però millorarà moltíssim la situació actual.
A la part de Jesús i Maria això no passa i els accessos per la part esquerra son òptims.
Com anècdota cal dir que per aquella part, per la part de Jesús i Maria, ja hi ha qui fa negoci. S’ha col·locat una xurreria que subministra diversos productes als visitats i excursionistes que passen pel nou pont.