divendres, 26 de novembre del 2010

“EL MODEL DE TORTOSA” DE MAS


Quan Mas va “mitingnejar” a Tortosa va dir que volia per a Catalunya el “model de Tortosa”.
Al míting central del PSC , el senador i exalcalde Joan Sabaté se’n va referir tal i com ho explica el setmanari la Veu de l’Ebre. Sabáté va parlar de la forma de governar autoritària que té l’alcalde de Tortosa Ferran Bel i també va dir que “fins i tot els seus li tenen por”.
Però per a mi, el “model de Tortosa” n’és un altre. Sense entrar a valorar si “governa de forma dictatorial”, ja que jo no el conec prou ni el pateixo, el model a que es va referir el candidat de CiU Arturo Mas, anava per “replegar” el vot del PP i que acabi sumant amb els de CiU.
A les darreres municipals, a Tortosa, CiU va tenir l’habilitat de fer que els votants habituals del PP decidissin canviar el vot i fer-ho per la coalició nacionalista. Recordem que a Tortosa el PP (al menys fins els 2003) tenia una molt bona representació municipal. Ara (si no vaig errat) només té un regidor.
Però Ferran Bel no es va inventar res. Aquesta estratègia electoral ja fa anys que es va posar en pràctica a Amposta i amb molts bons resultats, per cert.
Durant les dues darreres legislatures, a Amposta no hi ha hagut cap representant “popular”. De fet, el darrer va ser Ramón Chorda que va acabar abandonant el partit i presentant-se en una candidatura d’Independents per l’Ebre.
Aquesta estratègia de CiU és la que li porta poder gaudir de majoria absoluta. Segurament obtindrien l’alcaldia igualment, amb el suport del PP o fruit d’algun altre pacte postelectoral. Però tenir majoria absoluta dóna unes condicions de govern amb “mans lliures” per a poder governar sense cap mena de pressió.
Arturo Mas voldria aconseguir el mateix model per a Catalunya. O bé que els votants del PP li donessin el suport i votessin per CiU diumenge (i d’aquesta manera no els hi caldria fer cap pacte de govern) o, de no poder ser així, si al menys comptar amb el recolzament del partit de la lideressa Alicia Sánches-Camacho que, segurament, a l’hora d’exigir, posaria menys condicions que Joan Puigcercós i ERC.
Però caldrà esperar encara uns dies (al menys un parell si CiU aconseguís diumenge la majoria absoluta) o tal vegada unes setmanes, per a poder saber quins pactes s’acaben concretant.
I Amposta, què diu CiU del “model de Tortosa”? No els hi he sentit dir res, però coneixent-los m’imagino que no els hi ha degut de semblar gens bé, per molt que la “idea” hagi vingut del seu màxim líder.  

dijous, 25 de novembre del 2010

ILP



Permeteu-me que faci una parèntesi a la temàtica que sobre les eleccions autonòmiques us parlava en aquests darrers dies, quasi darreres setmanes.
Quan estic escrivien aquestes línies, el cert és que hauria d’estar en un altre lloc. De fet, avui, no tenia previst escriure res.
Com molts sabeu, a les 7 ha començar el míting central de Catalunya al palau Sant Jordi de Barcelona. Era el lloc on tenia previst estar.
Però a la vida hi ha circumstàncies imprevisibles que et fan variar “l’agenda”. Així ha segut en aquest cas.
Ahir per la tarda, el meu amic Paco, des d’Ulldecona em trucava per a donar-me una “mala notícia”: la mort de Enrique Canalda Lázaro, més conegut per “Putxol”. Justament el dia abans havia fer els 53 anys i, com es deia abans “érem quintos”. Els que em coneixeu més sabeu de la meva relació amb Ulldecona on hi tinc molts i mots bons amics. Putxol era un d’ells. Encara que ideològicament érem molt diferents, això no impedia ser amics i gaudir d’aquesta amistat.
Tant Putxol com la seva família són profundament religiosos. Els qui avui hem assistit a la missa a l’església de Sant Lluc i hem escoltat les paraules del capellà, ens hem pogut assabentar perfectament.
Com l’església estava plena i he entrat dels últims, estava a la part de darrere, allunyat de l’altar major i prop de la porta. Aquesta, la porta, estava plena de cartells i un d’ells m’ha cridat l’atenció. No he dit res als meus amics, però he tingut temps d’observar-lo detingudament. Si fa uns anys, a algunes esglésies n’hi havia un amb un linx ibèric i un nen i es deia que estava més protegit l’animal que la criatura, el d’avui, tampoc m’ha deixat indiferent. Es veia mig gitats una família. El primer, tal i com correspon a les famílies cristianes, el pare, després la mare i després dues nenes. A sobre de tot es podia llegir: “Iniciativa Legislativa Popular en defensa del matrimonio, la familia y la infancia", promoguda pel ultraconservador "Foro de la Familia". 
Com tots sabeu, una Iniciativa Legislativa popular (ILP) és una recollida de firmes per a demanar al Congrés dels Diputats que s’elabori una llei que defensi les seves propostes.
L’Església, una vegada més es fica en temes polítics per a defensar els seus interessos. Volen fer creure als seus feligresos que la família, el matrimoni i els infants, estan en perill. Com si l’estat i les autonomies no els defensessin i ajudessin el suficient!
Però es clar, ells (l’Església) només té un model de família: la família cristiana; composada de pare, mare i fills nascuts, evidentment, dintre del matrimoni catòlic.
Però per a l’estat i les autonomies (als menys les governades per l’esquerra), de models de família n’hi ha molts més: monoparentals, on el pare i la mare estiguin casats pel civil o que no estiguin casats; o que tinguin dos pares o dos mares; que els fills no hagin nascut dintre del matrimoni, etc. (poso aquest etc. sense tenir el convenciment de si n’hi ha d’alguna classe més, però per si de cas)
L’Església vol fer creure que els valors de la família cristiana estan en perill. Igual que quan s’oposa a l’avortament, sé li ha de respondre que a ningú se l’obliga a res. Si algú es creient, com la família de Putxol i volen seguir els manaments de l’Església són lliures de fer-ho. Ningú els obligarà a renunciar de les seves creences. En canvi, la societat, molt més tolerant que l’Església catòlica, accepta que n’hi pugin haver de molts més tipus i tots estan reconeguts per la llei i tots eduquen als seus fills (o al menys ho haurien de fer) em els seus valors i les seves creences.
No crec que ningú vingui a que signi per aquesta ILP, però si m’ho demanen, evidentment, no ho faré.    

dimecres, 24 de novembre del 2010

EL FRUSTRAT CARA A CARA I D’ALTRES CONSIDERACIONS


Varem ser molts els que ahir visquérem, sinó amb entusiasme de si s’acabava produït el “cara a cara” entre Montilla i Mas, si, al menys, amb la incertesa que dóna no saber segur si al final s’acabaria fent o no.
Pel matí li vaig preguntar a Joan Sabaté, aprofitant la visita que va fer a Amposta per donar suport a la candidata ebrenca Núria Ventura (per cert, el seu pare és de la Galera com jo i sa iaia paterna portava els meus mateixos cognoms sense ser de família –cosa prou freqüent als pobles...-)
Anaves seguin les informacions i sabies que la Junta Electoral de Barcelona havia traslladat a la Central de Madrid els recursos que havien presentat ERC, PP i C’s. Després que des de Madrid havien retornat la “patata calenta” a Barcelona. Que, finalment, la JE de Barcelona havia acordat per unanimitat que no es faria perquè no s’havia demanat amb un mínim de 5 dies que, pel que pareix, és perceptiu que sigui així.
Mentre, ahir per la tarda, vaig anar cap a Tortosa amb motiu del míting central que es va dur a terme amb la presència, com tots sabem, de Montserrat Tura. Aprofitant el desplaçament, vaig aprofitar per comprar-me alguna cosa...
A la sortida de la botiga, i com que al seu interior no hi havia cap client, el propietari (amic d’Eduard Ena) va acompanyar-me fins el carrer on varem seguir parlant d’aquest tema. Un tema que feia uns moments havíem encetat a l’interior de l’establiment comercial. No com expert, però si com a prou entès amb alguns aspectes de dret administratiu, li vaig dir: “Mira, de vegades, un recurs es desestima no per que no tingui raó el recurrent, simplement per extemporani, es a dir, perquè s’ha presentat fora del termini fixat. En casos així, l’òrgan competent, de vegades un tribunal, ja no entra a valorar el fons del recurs. Directament el desestima per no haver-se presentat dintre del termini”.
El “tema” va tornar a Madrid, en aquest cas perquè tant el PSC com CiU van presentar recurs contra la decisió de la JE de Barcelona. Finalment, Madrid, va prohibir el “cara a cara” pel mateix motiu que ho havia fet Barcelona.
A qui afavoria més el “debat a dos”. Personalment penso que al President Montilla. Totes les enquestes donen guanyadora a CiU i tot apunta que Mas serà el pròxim president de la Generalitat. Una sorpresa de darrera hora seria possible, però poc provable. Però coses més difícils s’han vist. Hi ha una dita que diu: “Només és impossible que una rata faci el niu a la cua d’un gat viu”.
Descartat un altre “tripartit”, les opcions de Montilla són remotes. Caldria, sinó guanyar les eleccions, al menys treure un resultat tant bo que li permetés governar en solitari o amb els suport d’ICV-EUA. Perquè després del que es va veure al debat, un pacte amb ERC em sembla del tot descartat.
Tots els analistes coincideixen que Puigcercós es va oferir a Mas “descaradament”. Evidentment, Mas, no podia acceptar-ho en públic, perquè primer ha de saber quans diputats li faran falta per a la investidura. Potser no cap. O potser en tindrà prou am el PPC...
Si el “tripartit”, amb Montilla, Carod i Saura era un govern “catalanista i d’esquerres”, ERC, sense Carod i amb Puigcercós, és més catalanista (independentista si voleu) i menys d’esquerres, ja que està disposat a pactar amb un partit que representa a la “dreta nacionalista catalana”.  



dimarts, 23 de novembre del 2010

Per què votaré el PSC

Un article de Francesc Moreno
 
El PSC està en hores baixes per la suma de quatre factors essencials: crisi econòmica, error estratègic, que neix del seu últim congrés (es va obstinar a ocupar l'espai de CiU i ha propiciat que es difumini el seu missatge nacional en el si del tripartit); escassa brillantor del seu candidat, perjudicat, a més, per expressar-se en una llengua en què la seva fluïdesa es ressent, i dificultats per defensar la via de l'Estatut davant la radicalització sobiranista i espanyolista.

Malgrat aquestes raons, que duran molts votants socialistes a abstenir o votar altres formacions polítiques, jo votaré el PSC. Ho dic des d'una posició crítica i en un moment en què el corrent general és el contrari.

Els meus arguments són simples: Catalunya continua necessitant, més que mai, una força de centre-esquerra amb una implantació que va des d’aquells que s'identifiquen amb posicions quasi sobiranistes fins als que estan còmodes amb l'actual nivell d'autogovern. No m'agraden les receptes neoliberals que volen aprofitar la crisi per debilitar al màxim l'Estat del Benestar. Prefereixo que Catalunya s'assembli a Baviera, un cantó suís o Califòrnia que a Flandes, Irlanda o Kosovo. La desaparició del PSC com una gran força política a Catalunya ens acostaria inexorablement a la situació d'aquests països.

El PSC no guanyarà, i als seus dirigents els està ben empleat. Però segueix sent una força política necessària a Catalunya. Si no existís caldria inventar-la.