JESÚS ÁVILA GRANADOS A GANDESA

El passat divendres, l’escriptor, periodista i amic Jesús Ávila Granados va presentar el llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” a la biblioteca municipal de Gandesa, la capital de la Terra Alta.

L’encarregat de obrir l’acte i presentar l’escriptor va ser el miravetà Aureli Monge, també un gran coneixedor de l’ordre dels Cavallers Templers. No envà,  

Jesús Ávila no va defraudar ningú. En la línia que el caracteritza va parlar dels templers i de la seva obra. La xerrada va estar il·lustrada en tot moment per una projecció de diapositives i, també per un seguit d’anècdotes que, tant l’autor del llibre, com el seu presentador, explicaven d’aquella ordre religiosa-militar dels segles XII-XIV.

Jesús va explicar el paper que va jugar el balear Ramon Llull, de qui creu que va ser un mag de l’odre i que tenia com a missió unificar els templers amb els cavallers de l’ordre de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem. Durant el viatge, cap a Jerusalem, Ramon Llull, va ser enverinat pels seus per ordre el Papa. Encara que va sobreviure gràcies a les cures dels metges templers.

També va explicar l’estada del càtars a Catalunya. Una vegada derrotats per les tropes del rei francès, els qui van poder escapar dels seus territoris del S de França, molts van establir-se a Catalunya, però d’altres ho van fer a Sant Mateu del Maestrat. Jesús Ávila troba, al menys curiós que, als cinc anys d’haver arribat els càtars a Sant Mateu, es fundés l’ordre de Montesa.

Quan al final de la presentació, el públic assistent, li va preguntar sobre temes concrets, fins i tot locals, Jesús Ávila va donar resposta a les preguntes i es va mostrar com un gran coneixedor del nostre territori.

Finalment, va signar els llibres que havien adquirit els assistents, alguns, com vaig poder comprovar, fidels seguidors de l’escriptor. 

  

L’ADMINISTRACIÓ I LES NOVES TECNOLOGIES

Sempre dic que actualment estem vivim a l’era de la tecnologia. Superada la revolució industrial del segle XIX i després de les dues guerres mundials de la primera meitat del segle XX, els canvis soferts per la humanitat han estat brutals. Sense cap mena de dubte, la informàtica i, sobre tot Internet, han revolucionat com mai el món desenvolupat, fins convertir-se en eines imprescindibles de la societat actual.
Avui és possible fer una conferència on el ponent estigui a centenars o milers de quilòmetres de distància o una reunió entre diversos membres sense sortir de les seves respectives ciutats o enviar un document a l’altre costat de món en només uns segons i a un cost molt baix, quasi que simbòlic. .
Però par a que tot això sigui possible s’han de posar a l’abast dels usuaris la tecnologia necessària per a portar-ho a terme. Aquesta tecnologia serà més o menys sofisticada depenent de la mida de les empreses i, també si es tracta d’estaments de govern o d’administracions públiques.
Aquests avenços tecnològics els visc, més o menys, amb el dia a dia de la meva administració.
Certament, l’administració tributària espanyola, des de fa anys, ha fet un esforç considerable per a posar a l’abast del públic els mecanismes imprescindibles per a que es puguin fer per Internet tota mena de tràmits per mig de la seva “oficina virtual”. Comparada amb la resta d’administracions, l’Agència Tributària, sempre ha estat capdavantera. La qual cosa és força lògic si pensem que, gràcies a la seva eficàcia a l’hora de  recaptar impostos, depèn, en bona part, que l’estat pugui complir amb tots els seus compromisos econòmics i socials.
La majoria de les altres administracions, poc a poc, també van adequant els seus sistemes de treball i utilitzen cada cop més les noves tecnologies per a facilitar que el ciutadà pugui realitzar tota mena de gestions. Del més senzill, com seria poder “baixar-te” un qüestionari per a fer una petició, al més sofisticat com fer un pagament on, a part de l’usuari i l’administració, també intervé una entitat financera.
Alguns d’aquests tràmits, el més complexos, necessiten una eina imprescindible: el certificat d’usuari que emeten determinats organismes certificadors, com per exemple la Fàbrica Nacional de Moneda y Timbre o el Document Nacional d’Identitat “digital”, que al portar un xip incorporat i, sempre i quan disposis d’un lector de targetes, et permet fer les mateixes gestions.
L’Agència Tributària, a part de ser una administració de referència, tecnològicament parlant, és un organisme que intervé directa o indirectament a l’hora d’obtenir subvencions, beques, participar en concursos, contractar treballadors estrangers, o gestionar la targeta de transports. Per a realitzar totes aquestes gestions (i també d’altres), és imprescindible haver complert amb les obligacions tributaries requerides.
Per evitar tràmits i, sobre tot desplaçaments amb la consegüent pèrdua de temps, l’Agència Tributaria facilita a les altres administracions, mitjançant la signatura de convenis de col·laboració, poder consultar la situació requerida dels sol·licitants dels ajuts o la resta de tràmits. Així, tant els departaments dels altres ministeris, com les administracions autonòmiques i locals, poden accedir amb certa facilitat a les dades de les persones físiques i jurídiques prèvia autorització per escrit dels usuaris. 
Poques són les administracions que encara ara no utilitzin aquesta via de simplificació burocràtica. Però entre elles en cal destacar una: l’Administració de Justícia.
Sóc de l’opinió que l’Administració de Justícia no vol adaptar-se als noves tecnologies que li permetrien simplificar molt la feina quotidiana dels jutjats i tribunals.
No fa gaires dies m’explicaven que, per a un procediment, un jutge demanava els “originals” d’uns documents fiscals. Com aquests documents s’havien enviat per Internet, a l’interessat li era impossible poder aportar uns documents “segellats” per l’Agència Tributària, tal i com es feia habitualment fa uns anys. I el jutge insistint en la necessitat de tenir els originals.
El més greu de tot és que hi ha una llei estatal que regula la presentació telemàtica de declaracions, autoliquidacions, etc. Llei que, al menys en aquests cas, el jutge pareix que desconeixia. És que ell no presenta la seva renda per Internet?          

ESTAT D’ALARMA

El dia d’ahir passarà a la història de la democràcies espanyola per haver estat declarat “l’estat d’alarma” per part del govern central.

I tot degut a una vaga encoberta i salvatge dels controladors aeris, un dels col·lectius d’elit dintre del món laboral.

Divendres, mentre anava a treballa, ja vaig escoltar com el ministre de Foment José Blanco, referint-se a aquest col·lectiu, deia que “no permetria que, una vegada més, fessin hostatges els ciutadans”. Segurament la magnitud de la tragèdia es veia venir, però, en aquella hora, els principals esdeveniments encara havien de transcorre”.

De fet, divendres, quasi no em vaig assabentar de res més. Encara que fos l’última Fira Amposta com a regidor, tenia un compromís amb l’amic Jesús Ávila Granados que, a Gandesa, tenia previst presentar el llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” (que ja va presentar al Parador de Tortosa ara fa més o menys un any)

Sopàrem al Pinell de Brai i jo estava segut d’espatlles a la televisió, quan un amic que m’acompanyava i que la tenia al davant, va advertir-nos del succés de la vaga de controladors aeris.

Segons els diferents mitjans, entre el 80 i 90 % del col·lectiu van decidir presentar simultàniament la baixa mèdica. Això suposava tenir que cancel·lar, a la pràctica la gran majoria dels vols nacionals i internacionals que tinguessin com a sortida o destinació un aeroport espanyol.

Aquesta situació va fer que el govern sencer, encapçalat pel seu president José Luis Rodríguez Zapatero, s’hagués de reunir en un gabinet de crisi i adoptar una mesura inusual: la declaració de l’estat d’alarma.

A la pràctica, la mesura, va suposar la militarització dels controladors i, per tant, se’ls aplicava el codi penal militar. Acte seguit, molts dels treballadors ja van començar a ocupar els seus respectius llocs de treball, sobre tot a Barcelona i Madrid, els dos aeroports més afectats.

 Això vol dir, ni més ni menys, que la suposada malaltia no era tal, ja que si, de veritat, estàs malalt, a la pràctica estàs impossibilitat per acudir a treballar.

Però hi ha una cosa molt greu i de la que no he sentit parlar. Quin paper hi juguen els metges amb tot aquest enrenou? Perquè són els metges els qui firmen les baixes laborals, no? És que estaven en plena connivència amb el controladors. Crec que a l’hora de demanar responsabilitats hauria que demanar-ne als controladors (i també al seu sindicat, encara que va voler aparèixer ahir com a innocent davant de tota aquella situació), però també als metges que van signar les baixes.

El mal que s’ha produït, al usuaris que volien aprofitar el pont de la Constitució per a desplaçar-se de vacances a algun indret d’Espanya o d’Europa, al sector hoteler, que ha vist reduïdes les seves expectatives de negoci i a la imatge d’Espanya que ha patit, una vegada més una vaga sanguinària en unes dates clau per al sector turístic.

Segons el codi penal militar, l’acte d’indisciplina pot comportar fins i tot penes de presó. Estaria bé prendre alguna mesura exemplar en contra de tots dos col·lectius (insisteixo, també als metges que van signar les baixes) Sinó pena de presó, potser si que no puguin treballar més al nostre país.           

ZAPATERO VOL FER CAIXA

El govern central, en la seva lluita per a reduir el dèficit públic de l’estat, ha posat a la venda unes quantes “cireretes” que encara són patrimoni nacional: els aeroports de Barajas (Madrid) i el del Prat (Barcelona) i també la societat estatal d’apostes (travessa, primitiva, Bono Lotto, etc.) Si bé no se’n desfà totalment, si que una bona part per endur-se’n una bona “tallada”.

Aquestes mesures em sonen a “neoliberals”. Així, mentre els món empresarial les aplaudeix, els partits a l’esquerra del PSOE, les posa en qüestió.

Com he dit, una d’aquestes mesures va encaminada en vendre el 49 % de les accions de l’aeroport del Prat. Aena, l’organisme estatal que controla els aeroports espanyols, encara se’n reserva la majoria absoluta. Pel que pareix dos son les grans empreses que, en principi, estan interessades en comprar: Ferrovial i la catalana Abertis que ja explota autopistes i túnels de pagament.

Resulta, al menys sorprenen, dues coses. La primera és que aquestes mesures s’hagin anunciat després de que CiU guanyés les eleccions de diumenge (demà està previst que les aprovi el Consell de Ministres) i la segona és que la Generalitat no hi participi. Tampoc pareix que vagi a participar l’ajuntament de Barcelona.

Des de l’oposició, CiU i altres partits del govern d’Entesa com ERC, fa anys i panys que venien demanant el traspàs a la Generalitat de Catalunya del aeroport del Prat.

Sense haver escoltat les declaracions del futur president Arturo Mas, jo també penso que ha estat “un càstig” al nou govern encara no formalitzat.

Suposo que les relacions entre Catalunya i Espanya, ara que a Catalunya hi haurà un nou govern, s’hauran de redefinir. El govern central no donarà “gratis” res al nou govern. L’exigirà un recolzament institucional que, fins ara no li havia donat.

CiU ha vist que, han estat altres partits, com el PNB, encara que no governi a Euskadi o Coalició Canària, els que li han recolzat els pressupostos per al 2011 a Zapatero. Per tant, sap CiU que no és imprescindible. Per tant, pot jugar al “gat i la rata” a l’hora de cedir noves competències per a Catalunya.

Tornant als aeroports, avui es deia que, pareix que Ferrovial vol quedar-se amb la part que es ficarà a la venda del de Madrid i Abertis ho faria amb el de Barcelona.

Les companyies aèries que operen al part, en la Boca dels seus presidents (Josep Piqué de Velig i Ferran Soriano d’Spanair) també han mostrat la seva satisfacció. La qual cosa demostra que les mesures adoptades van pel camí del neoliberalisme econòmic.

Potser sorprenent que l’Organisme Nacional de Loteries i Apostes de l’Estat (ONLAE) també es privatitzi en part. Cal pensar que és un organisme que genera uns molt bons beneficis. Per exemple, Jocs i Apostes de la Generalitat, amb els governs de CiU, també tenia una gestió privada. El govern d’entesa se’n va fer el control per a destinar, sobre tot, a obra social.

Però la crisi “obliga” i com els temps són durs, s’han de prendre mesures encara que siguin impopulars i, molt possiblement, a la llarga, perjudicials per a l’Estat.

Evidentment, aquestes privatitzacions no són noves. Molts governs (iguals socialistes que del PP), s’han venut les millors empreses de l’antic INI (Institut Nacional d’Indústria), com ara Campsa i la mateixa Iberia.