LES MUNICIPALS A LA COMARCA DEL MONTSIÀ, 2a PART: INTUÏCIÓ MASCULINA

Normalment es parla de la “intuïció femenina”, d’aquell “sisè” sentit que pareix que disposen algunes persones de gènere femení.
Fa pocs dies, l’agrupació del PSC de la Sénia, va escollir el qui serà el seu candidat a les properes eleccions del 22 de maig. De ser escollit pels ciutadans del seu poble, es convertiria en el successor de qui ha estat alcalde en les dues darreres legislatures: Víctor Pla.
L’alcaldabe és Manel Tomàs, un enginyer industrial de 37 anys que va guanyar la votació (primàries?) al regidor d’hisenda Juan José Royo que havia anunciat la seva candidatura a la recerca d’un canvi al seu municipi. La direcció del PSC de les TT.E. no tenien cap notícia de la maniobra de Pla ni coneixien l’ara candidat, tal i com em va explicar la secretaria d’organització i alcaldessa de Tivenys Maria Beltran.  
Vaig pensar que a la Sénia no hi ha molta gent que es digui “Tomàs” de cognom. O dit d’una altra manera, el cognom Tomàs no és característic d’aquella població del Montsià. Però si és força característic de la veïna població de la Galera. Segurament, allí, és el cognom més corrent, juntament amb Ferré, Ferreres, Cortiella, etc. Ràpidament vaig pensar que possiblement els seu pare podria ser galerenc. Vaig recordar que José Juan Tomàs, fill de Pepe l’Alemán i Teresina la Carrila, estava casat a la Sénia i que, per la seva edat, bé podria tenir un fill d’aquella edat.
Després de fer les meves indagacions (dissabte per exemple li vaig preguntar al meu amic Paco, d’Ulldecona que ha treballat a la Caixa de la Sénia durant molts d’anys) puc afirmar sense marge d’error que, el candidat socialista, efectivament, és el net de la tia Carrila i el tio Alemán que vivien al carrer Major de la Galera.
El pare de Núria Ventura, l’alcaldessa d’Ulldecona y diputada autonòmica, també és de la Galera i, de ser reelegida i si es donés la circumstància que Manel Tomàs també ho estès de la Sénia (la qual cosa entra dintre del possible), es donaria un fet força particular: serien dos els municipis del Montsià que tindrien com alcaldessa o alcalde fills de galerencs.
Per una vegada la “intuïció masculina” no m’ha fallat. De fet, sense voler equiparar-me a un dona, en tinc força, sobre tot, quan de temes de política es tracta.

ENS HAURÍEM DE PLANTAR

Amb tota seguretat, si Karl Marx visqués al segle XXI, la famosa frase de “La religió és l’opi del poble”, l’hauria dit de la següent manera: “El futbol és l’opi del poble”.

És l’esport rei, tothom el reconeix així i, les xifres de negoci que mou són desorbitades. La setmana passada, es van fer públics els clubs més rics del planeta. Un cop més està encapçalat pel Reial Madrid amb 438 milions de facturació, seguit de ben prop per Barça amb 398. Entre tots els equips que hi ha al món, dos clubs d’aquí, els més històrics, el que seguim més aficionats, són els més rics. Això vol dir alguna cosa, no?

Si les coses son així no ens hem d’estranyar que quan un d’aquests equips (i algun més) vagi a fitxar un jugador, els hi demanin xifres desorbitades. El Madrid ha arribat a pagar quasi 100 milions d’euros (concretament 93) per Cristiana Ronaldo. I en el cas del Barça, on la majoria dels seus jugadors són fets a la Masia, Alves demana 10 milions per a renovar i seguir així portant la samarreta blaugrana uns quants anys més.

Dit això, la Lliga de Futbol professional, vol fer vaga el primer cap de setmana del mes d’abril per que no volen que s’ofereixi “en obert” cap partit de futbol.

O dit d’una altra manera. Que el partit que ara retransmeten els canals autonòmics i la Sesta (és així?) dissabte al vespre, que no es televisi. O millor dit (imagino) que també sigui de pagament.

Les vagues, per molt reivindicatives que siguin, sempre tenen un rerefons econòmic. Si la patronal acaba posant diners sobre la taula, les negociacions s’acaben per suavitzar.

Però recordem la història. En l’època del govern del PP, es fa ver una llei on es declarava el futbol com un espectacle “d’interès públic”. Fins llavors, els partits que enfrontaven el Barça i el Madrid (sempre solen ser els més interessants), les televisions els donaven els dos. El de la primera volta i el de la segona volta. A partir d’aquella llei, un dels dos ja es va començar a televisar en una cadena de pagament: Canal + o Canal Satèl·lit Digital (que van acabar per fusionar-se sota la denominació de Digital +)

A partir de la temporada passada, encara es va donar un pas més. Es van crear les plataformes digitals Gol TV i Canal + Futbol que tenen els drets de la majoria dels partits que es juguin a la lliga espanyola, encara que sigui un partit de poc interès com el Sporting de Gijón-Hercules (amb tots els respectes per aquests do modests clubs de futbol)

I tot això què comporta? Què ens rasquem la butxaca. Ara, de tant en tant, els seguidors del Barça (o dels altres equips), encara podem veure algun partit de futbol per TV3. alguns encara en podem veure uns quans més al Digital + diumenges a les 9 de la nit. Però a partir d’ara, si s’aconsegueix això, o ens abonem a una de les dues plataformes digitals que els oferiran o ens quedem sense futbol.

No creieu que ja és hora de plantar-nos? De dir prou a tot aquest abús que se’ns està fent!

Si la majoria dels espectadors deixéssim d’estar abonats a qualsevol televisió de pagament, potser llavors les coses canviarien. Potser aniria en detriment dels resultats dels nostres equips favorits? Potser sí, però ens deixarien de prendre el pèl.

Potser el que ara us explicaré ve al cas o potser no, però tinc ganes de contar-ho. Ahir vaig veure la final de la copa del Rei de bàsquet entre el Barça i el Madrid (68-60) i a la llotja, molt pop de “Juanca” estaven els presidents Sandro Rosell i Florentino Pérez. Després vaig veure l’Espanyol Madrid de futbol (0-1) i quan ja feia una estona que anava el partit, Florentino va fer acte de presència al camp de Cornellà el Prat. Tant important era l’encontre per fer el viatge amb un vol privat des de Madrid fins a Barcelona? Això no és fer ostentació i una despesa innecessària?

Avui quan ho he comentat amb companys de treball, m’han respost que “Se’n fan moltes de disbauxes”. Potser sí, i així ens va. Però no donéssim sempre la culpa als polítics. Els “grans” homes de negocis, als temps que corren, haurien de donar exemple de contenció econòmica i no ho fan...

UNA GRAN PREGUNTA

Perquè són més “intolerants” amb la fum del tabac els exfumadors que els qui no hem fumat mai? He posat “intolerants” entre cometes perquè, de fet, no penso que ho siguin, simplement reivindiquen el seu dret a no “tenir fum”.
Els exfumadors saben el que significa fumar. Molts d’ells ho han deixat per “prescripció facultativa” o perquè han tingut un ensurt en el seu estat de salut. Per tant, actuen amb “coneixement de causa”.
Els que no hem estat mai fumadors, suposo que estem molt més acostumats a conviure amb la fum en un clima de “certa normalitat”. Efectivament, de vegades, hem tingut les nostres diferències amb algun fumador, però degut a la seva intransigent postura, sempre he considerat que la nostra, era una “batalla perduda”. Només les successives normatives restrictives amb el tabac han aconseguit fer respectar els drets dels no fumadors.
Fins no fa gaires anys, la societat era “fumadora”. Fumar era un “hàbit social ben vist”. A la televisió, la ràdio i els diaris, eren constants els anuncis de cigarrets i altres productes del tabac, com ara els cigars purs.
Qui no se’n recorda quan a les bodes es repartia tabac entre els convidats? En aquests esdeveniments era on bona part de la mainada feien les primeres pipades amb el consentiment dels pares.
Els actors i actrius de cinema, sovint, sortien a la pantalla recreant-se amb els cigarrets i fent mirades suggerents per mirar de cridar l’atenció de la noia o el noi a qui volien conquerir amorosament.
I qui no se’n recorda d’aquella famosa fotografia on apareixia el líder del PSOE Felipe González “donant foc” al llavors president del govern espanyol Adolfo Suárez?
Totes aquestes seqüències, avui són impensables.
Les “autoritats sanitàries” fa anys que adverteixen dels riscs de fumar i han anar endurint les lleis per tan de reduir al màxim el consum de tabac. I és que la despesa sanitària i les prestacions derivades de les morts i invalideses produïdes per càncers de pulmó suposen una càrrega a la societat, ja de per si força castigada.
Els fumadors apel·len al seu dret de fumar i diuen sentir-se com a “bitxos rars” dintre de la societat actual. L’altre dia, em van deixar un comentari al meu blog “la Via Augusta” on em venia a dir un suposat fumador que havia que haver “tolerància”. Tolerància de qui?
Segons les experiències que he tingut al llarg de la meva vida, el fumador pretén fumar allí on li apeteixi fer-ho, sense reparar amb les molèsties i perjudicis que ocasiona als no fumadors del seu entorn.
Un altre comentari anava en el sentit de que, difícilment, un no fumador, trobava amb un bar on no es permetés fumar, ja que a la immensa majoria estava premés fer-ho. Si abans no hi havia cap “tolerància” per part dels no fumadors (poques vegades m’han demanat permís per a fumar prop de mi, com a molt m’han preguntat: “No et molesta que fumi, oi?”) per què ara, de sobte, ens demanen als no fumadors una consideració que mai ens havien tingut?    
Al principi van poder establir-se zones de fumadors i no fumadors dintre dels restaurants i bars i, alguns establiments hotelers, van decidir fer obres i optar per habilitar zones de fumadors diferenciades. Però no tots i, al final, en molts de llocs es va acabar per incomplir la normativa. També és cert que, qui va decidir fer obres de condicionament, ara, al cap de pocs anys, es troba amb una instal·lació inútil. La llei, per aquests casos, no preveu cap tipus d’indemnització. Els propietaris d’aquests establiments si que tenen raó per estar empipats.    

UNS PINOTXOS DE CARN I OSSOS

“Por supuesto que me compro los trajes”. Aquesta va ser la resposta contundent que va donar Francisco Camps, el president de la “Cheneralitat” Valenciana a la pregunta per a “lluïment” un dels seus diputats.

En català, “traje” es diu vestit. Una paraula que, personalment, no m’agrada gents ja que es presta a una seriosa confusió amb els vestits que usen les dones. Potser sigui una dels pocs conceptes que no tenim una solució clara i específica. Vulgarment li diem “tratge” i ens quedem tan amples.

Evidentment Francisco Camps va mentir. Tothom sabia (fins i tot D. Mariano Rajoy) que Camps havia rebut vestits de la trama Gürtel com a compensació dels contractes per a organitzar tot tipus d’esdeveniments que els havia adjudicat la “Cheneralitat”. El jutge li demana a Camps més de 40.000 euros, és a dir més de 6,5 milions de pessetes. Una xifra que des del PP es considera exagerada i que jo considero que insignificant per a una persona com el president valencià encara que, segons les llibretes d’estalvis que va mostrar, no tingui aquests diners. Per a una persona com Camps que va permetre que la Gürtel s’escampés per la seva comunitat con una teranyina, el preu, hauria de ser polític, el tema econòmic hauria de quedar en un segon pla.

L’altra “pinotxa” és la secretaria general i ma dreta del president nacional Mariano Rajoy: Maria Dolores de Cospedal. La “bien pagá” (tal i com sé la coneix popularment)

Cospedal va acusar sense cap mena de proves que “els socialistes estaven al darrera d’uns seguiments que va patir l’alcaldessa de Ciudad Real”. Ara s’ha sabut que les investigacions les va encarregar un funcionari del propi ajuntament que havia rebut setge laboral per par de l’alcaldessa.

Ara, ni la Cospedal ni Camps volen opinar sobre aquests temes. Serà pel alguna cosa?

Podeu llegir l’interessant article d’Enric Sopena sobre Rajoy i Camps.