ELS TRESORS DEL BOSC, UNA EXPOSICIÓ DEL CERAMISTA JOAN PANISELLO

No hi faltava pràcticament ningú. Ahir a la tarda, a la sala d’exposicions que hi ha al pis superior de la Galeria del Quadre de Tortosa, familiars, amics, polítics i coneguts van voler fes costat al gran artista de la ceràmica Joan Panisello en la inauguració de l’exposició “Tresors del bosc”. Bé, sí, faltava el seu fill que es recuperar d’un accident que havia patit uns dies abans. Però fins i tot Francesc (Paco) Ferré, que havia anunciat que no hi podia assistir i així ho va dir en el seu parlament el propi Panisello, hi era present.

En arribar vaig veure i viure una escena que no té preu. Joan Panisello i Joan Rebull abraçats mentre el calero li deia al jesusenc: “És que ets tot un artista!”. Vaig permetre’m posar-me en la conversa (l’amistat que tinc amb tots dos no m’ho desaconsellava) i em vaig dirigir a Joan Rebull dient-li: “I tu li dius a ell que és un artista... I tu que ets? Tots dos sou uns artistes!!”. No era per menys...

Però d’artistes encara n’hi van haver més. Bronson Shoaw, el mestre vitraller, per posar un exemple. I algun membre de la PDE com ara Manolo Tomàs i Brian Cutts.  

Entre els polítics, l’alcalde de Tortosa, Ferran Bel que va arribar acompanyat pel seu soci de govern (que dintre d’un mes i escaig ja no ho serà) Ricard Forés. També els regidors del PSC Jordi Bonilla i Joan Sabaté (els he col·locat per ordre d’arribada)

Als parlaments, Joan Panisello va voler agrair a tos els que han col·laborat amb ell d’una manera desinteressada, sobre tot a la seva dona Joana, així com a tots els presents a l’acte. Panisello va explicar la seva tècnica de cocció de ceràmica anomenada Rakú, una tècnica oriental de la que se’n podia veure una mostra fotogràfica.

Amb el seu consentiment, jo també em vaig permetre fer unes fotografies per poder-vos-les mostrar. Espero que us agradin tan com em va agrada a mi l’exposició.  

        

CARRER TALLAT NO SENYALITZAT

Fa uns anys, quan a Amposta es construïa carrer si, carrer també, era freqüent trobar-te amb carrers tallats per obres sense previ avís i ni cap tipus de senyalització. Les empreses constructores pareixia que tenien “patent de cors” per a poder tallar els carrers quan els hi donés la gana.

Ara que la construcció ha baixat més que notablement, sembla que els “hàbits” adquirits durant aquells anys, continuen ben vigents.

Ahir per la tarda, sobre 2/4 de 4 aproximadament, venint de Tortosa, vaig sortir de l’Eix de l’Ebre per la sortida del camí de les Tosses i després de creuar la carretera per baix, vaig agafar el nou carrer que s’ha obert arran de la construcció del nou centre comercial. Un cotxe de Sorea em va avisar que no podia continuar ja que una grua de grans dimensions ocupava el centre de la calçada. Evidentment, sense cap tipus de senyalització. Ni una simple tanca.

Tres hores més tard, sobre 2/4 de 7, amb el cotxe de la meva dona, volíem passar pel mateix carrer en sentit contrari, es a dir, des de la plaça de la Castellania d’Amposta, el carrer que hi ha entre el nou centre comercial i el supermercat Ldel. La grua seguia allí. Estava senyalitzat? Evidentment no.

Sembla ser que la grua estava col·locant les bigues a les naus que s'hi construeixen, però penso que des de l'altre costat també es podia fer sense molestar a ningú. 

Qui és el responsable de que aquestes coses no passin? Evidentment l’alcalde.

A Amposta durant els anys dels diferents mandats de Convergència s’han tolerat moltes coses, sobre tot a amics, companys i coneguts. Ara, a veure qui és el guapo que les canvia d’un dia per altre.

Com quasi sempre l’interès particular d’uns pocs s’imposa per sobre de l’interès col·lectiu.

HUMOR NEGRE SOBRE LES RETALLADES SANITÀRIES

Una vinyeta d'Alfons López publicada ahir al diari Público.

80 ANYS DE LA II REPÚBLICA ESPANYOLA

Si aquest matí tenia una cosa segura era que el tema d’avui seria parlar-vos de la II República Espanyola, la de 1931.

De la que avui fa, precisament 80 anys. Una data massa important per deixar-la passar com si res i no fer-li un petit homenatge. És tot el que intento fer.

Avui a Espanya som uns 47 milions d’habitants. D’aquest, la meitat, aproximadament tenim el dret al vot, el dret individual més universal. I d’aquesta meitat, una altra meitat vota partits d’esquerra. I aquí va la meva reflexió: “D’aquests més de 10 milions d’espanyols, quants es senten realment republicans?”

Segurament molts dels qui voten socialista i, fins i tot nacionalista (CiU), si els hi preguntessis, dubtarien.

El motiu de tot això és que la majoria dels adults d’aquest país hem viscut molt de temps, primer en una dictadura i, després en una monarquia parlamentaria.

Després de Franco, sense cap mena de dubte una de les etapes més foques de la història del nostre país, va arribar la democràcia de la ma del “Borbó”. Joan Carles I va ser qui va impulsar la democràcia a aquest país, però ho va fer, entre altres coses, perquè a ell també l’interessava fer-ho.

La monarquia espanyola ha estat, tradicionalment, la institució més ben valorada en les enquestes i d’aquí que molts dels que es diuen d’esquerres, avui sé sentin més monàrquics que republicans. Però jo sempre he fet una pregunta: “Hi ha una institució menys democràtica de la monarquia?”. Hem tingut la possibilitat d’escollir qui havia de ser el nostre cap d’estat?

A la república si que tens la possibilitat de triar el cap de l’estat que vols que “supervisi” les polítiques del govern que és, com ara, qui dirigeix els destins de l’estat.

Però tornant a la II República, el problema que va tenir és que era una forma de govern massa avançada a l’època. I així es demostra amb la constitució que es va aprovar i que reconeixia molts de drets individuals i col·lectius que encara no estaven reconeguts a moltes de les societats més avançades de l’època. Per exemple el vot de la dona. L’equiparació d’aquesta en la majoria de drets i deures amb l’home, el divorci, etc. Només la democràcia va tornar-nos moltes d’aquells drets que ens van treure de forma prematura per la força de les armes, no de la raó.

Només 5 anys després, una part de l’exèrcit espanyol, al front del qual estaven Mola, Franco i Queipo de Llano, es van aixecar en armes en contra d’un govern legítimament escollit per les urnes només feia uns quans mesos. I és que la dreta, tant rància i reaccionària com la d’ara, no va acceptar mai que fossin les esquerres (gràcies sobre tot al vot de la dona) qui guanyessin les eleccions.

Veure’m un III República? Com deia el comentari de Joaquín Urquizú a l’entrada que ahir vaig fer en aquest mateix blog, “ell segur que no, perquè ja és massa gran i, nosaltres tal vegada”. Evidentment somiar és gratis i perquè no podem fer-ho en un règim que ens aporti encara més llibertats.