SOBRE LES DIMISSIONS DEL CONSTITUCIONAL

La Maria Dolo de Cospedal diu sobre les dimissions de tres magistrats del constitucional que “són una mala notícia”. Jo no sé si és bona o mala (ara per ara no tinc prou arguments per a fer valoracions), però el que em sembla és que és un acte de coherència que en democràcia s’hauria de produir moltes més vegades.

No sé si les dimissions s’han produït arran de no haver declarat Bildu inconstitucional tal i com pretenia la dreta extrema d’aquest país. Tal vegada. És evident que després dels bons resultats que va aconseguir la coalició aberzale a les passades municipals del 22 de maig i després de saber-se el nombre d’alcaldies i presidències de diputacions forals que tindrien, més d’un s’ha hagut de arrapar per les parets.

És la democràcia, el que reclama el moviment 15-M: què el poble voti amb llibertat i que tothom s’hi pugui veure representat amb algun dels candidats i candidates que es presenten a unes eleccions. Des de feia uns anys, el País Basc tenia una democràcia “coixa”. Un bon nombre de ciutadans no sabien a qui votar perquè els “legals” no els representaven.

Sembla ser que els tres magistrats dimissionaris són del grup considerat “progressista”, encara que, de vegades, no saps on acaba el progressisme i comença la dreta rància que tenim en aquest país. La línia no està prou ben marcada.

Potser si fa uns anys els magistrats del grup “conservador” que, com passa amb els dimissionaris, tenien el seu mandat caducat, haguessin dimitit, l’Estatut no s’hauria retallat de la forma que es va fer. Un Estatut que després de sortir-ne del TC, on portava anys sense que sabessin que fer amb ell, el van deixar, a la pràctica inútil, ja que tal com va quedar, haurem d’esperar millors temps per aprovar-ne un altre que correspongui a la realitat i els desitjos del nostre país.

Per aquells que creguin que el que s’hauria d’aprovar és una constitució catalana en lloc d’un nou estatut, els hi recordaré que si fa uns anys era inviable, després dels resultats de les darreres autonòmiques i municipals, encara se’m fa més difícil pensar en una Catalunya independent.

Somiar podem fer-ho sempre que vulguem i ningú ens ho pot privar, però una cosa són els somnis i l’altre ven diferent la realitat del dia a dia amb un govern de CiU pactant amb el PP què, a sobre, té la força política més gran que mai havia tingut a Catalunya des del dictador Franco on, recordem-ho té l’alcaldia de Badalona, la tercera ciutat més gran de Catalunya i compartirà el govern a Diputacions com la de Barcelona i Tarragona (en aquesta, sinó recordo malament serà la tercera legislatura que governen de la ma)

El poble va votar dreta i els ciutadans només tenim dues possibilitats: o acceptar-ho o fer que el proper cop no sigui així. Del nostre vot depèn.     

ELS MÒDULS AGRARIS DE L’IRPF I UNA XAFARDERIA DE L'AJUNTAMENT D'AMPOSTA

Retornem al dimecres 9 de juny, al darrer ple de la legislatura 2007-2011 de l’Ajuntament d’Amposta. Encara que cronològicament va succeir en ordre invers a com ho explicaré, us contaré dues coses que van succeir abans i al final de l’acte.

En acabar el ple, i tal com vaig explicar en aquest mateix blog, va arribar l’hora dels comiats personals entre els regidors que hem compartir escó durant la legislatura passada. Alguns (la majoria) van venir en busca meva per acomiadar-me (també els funcionaris municipals que normalment assistien als plens, es a dir, secretaria Maria Cinta Vidal, la interventora Maria del Mar Medall i el que durant molts d’anys va fer de secretari en funcions Ramón Noche), també em vaig apropar a alguns com per exemple a Pere Vida, que també s’acomiadava i Josep Garriga.

Vaig aprofitar l’avinentesa amb qui va ser designat fa poques setmanes nou Delegat d’Agricultura a les Terres de l’Ebre per a demanar-li que, per a l’any vinent, s’hauria de tenir més cura a l’hora d’introduir canvis als mòduls de l’IRPF agraris. Els darrers anys no hi ha hagut pràcticament modificacions respecte al que estableix originàriament l’Agència Tributària. Això comporta, només per posar un exemple, que el percentatge de benefici dels cítrics a les comarques del Montsià i el Baix Ebre sigui d’un 26 %, mentre que a la comarca veïna del Baix Maestrat s’estableixi en un 9 %. Sense cap mena de dubte una discriminació flagrant de cara als nostre pagesos.

El tema va portar certa controvèrsia passades les eleccions municipals quan els dirigents d’Unió de Pagesos de les nostres comarques van fer responsable de la situació a l’anterior Director dels Serveix Territorials d’Agricultura Antoni Espanya que, a la vegada, va criticar l’actitud dels dirigents sindicals als qui també va acusar de passivitat davant la situació.

L’actual delegat va dir que “hi treballaria” per evitar que es torni a repetir la situació contraria que han patit els pagesos de les nostres terres en els darrers exercicis fiscals.

I ara la xafarderia. Em vaig assabentar abans de començar el ple. Segons sembla, a qui ha estat regidor d’Esports i Joventut durant la darrera legislatura i que tampoc no continuarà, és a dir “D’j Pepo”, ja li han buscat ocupació. Es tractaria d’un càrrec de confiança lligar a la regidoria d’Esports.

Ahir dissabte, tot dinant, mon fill em va dir que ell també ho havia sentit a dir i em va concretar encara una mica més: es tractaria de la gerència de l’àrea d’esports.

Després del que he llegit avui al diari el Punt sobre que l’alcalde d’Amposta vol lluitar contra la crisi, imagino que aquesta serà la seva primera mesura creant un lloc de treball ben remunerat per agrair-li els serveis prestats, com s’ha fet sovint des de que CiU governa Amposta.  

SENSE TÍTOL

Em va arribar per correu electrònic. 


Pío Baroja (13/5/1904)

Corría el año 1904 y aquella tertulia, que había abierto el gallego Ramón
María del Valle-Inclán en el Nuevo Café de Levante, hervía por las noches
con la flor y nata de los intelectuales de la Generación del 98 y los
artistas más significados, entre ellos Ignacio Zuloaga, Gutiérrez Solana,
Santiago Rusiñol, Mateo Inurria, Chicharro, Beltrán Masses o Rafael Penagos.

Y aquella tarde noche del 13 de mayo de 1904 el que sorprendió a todos los
presentes fue Pío Baroja. Porque cuando se estaba hablando de los españoles
y de las distintas clases de españoles, el novelista vasco sorprendió a
todos y dijo:

"La verdad es que en España hay siete clases de españoles... sí, como los
siete pecados capitales. A saber:

1)     los que no saben;
2)     los que no quieren saber;
3)     los que odian el saber;
4)     los que sufren por no saber;
5)     los que aparentan que saben;
6)     los que triunfan sin saber, y
7)     los que viven gracias a que los demás no saben.


Estos últimos se llaman a sí mismos "políticos" y a veces hasta
"intelectuales".

TARRAGONA, REBEL·LIA O PANTOMIMA DE CIU?

Quan escric el comentari d’avui, a la majoria de pobles ja s’han constituït els nous ajuntaments, els de la legislatura de 2011-2014. Evidentment no puc parlar de tots, ni encara que sigui globalment. Nu puc ni ho vull. Em centraré en el de Tarragona, una ciutat que ha donat molt que parlar (valgui la redundància) en les darreres setmanes i que fins els darrers dies no s’ha aclarit el panorama polític, al menys de moment, ja que en el futur encara podien passar moltes coses.

Josep Fèlix Ballesteros en serà l’alcalde, gràcies a que, finalment no ha prosperat un pacte que la dreta ha intensificat aquests darrers dies entre la dreta d’aquí, CiU i la d’allà, el PP.

Si atenem a les declaracions que han fet els diferents protagonistes i a les notícies que han anat sortint als diaris, des de la direcció nacional de CiU, representada per l’Oriol Pujol (l’hereuet) es va manar als convergents de Tarragona que no pactessin amb el PP i que fessin alcalde al candidat de la llista més votada.

M’imagino a Joan Aregio, que durant molts d’anys va ser president de la Diputació i avui és el director general de Transit i a Joan Miquel Nadal, qui fou l’alcalde de Tarragona gràcies a una moció de censura al llavors alcalde Josep Maria Recasens del PSC, rebel·lant-se contra la cúpula dirigent del seu partit a Barcelona. Bons són tots dos! Evidentment encapçalats per la cap de cartell actual Victòria Forns que, segons diuen, és una senyora força prepotent i molt “d’ella”.

Com diu la meva dona (fa 9 anys que treballa a Tarragona i en una etapa anterior va conèixer personalment Nadal quan encara no era alcalde), aquests intent de rebel·lia (o suposada rebel·lia), va ser apaivagada des de Barcelona fent-li saber a la candidata que, “acatava les ordres o ja es podia anar acomiadant d’aconseguir pujar dintre del partit”. Difícilment sabrem la realitat del que va passar. Si finalment es van acatar les ordres per les bones o es va tenir que fer servir “la força” per a que avui, els convergents, no posessin obstacles a l’hora de fer alcalde a Ballesteros.

Però avui, el Periódico de Catalunya porta unes declaracions del candidat del PP. Segons Alejandro Fernández, “CiU li va plantejar fer fora a Ballesteros el 2012”. Una cosa així també s’ha dit de Badalona, però allí la moció de censura, en tot cas, la farien la federació nacionalista i el PSC. Segurament, i tal com estant anat les coses en aquests darrers dies, això no passarà, ja que la reedició d’un nou pacte del Magèstic, sinó de forma oficial, si al menys oficiosa, pareix una realitat.

Tot això em dóna que pensar si a Tarragona, CDC realment és van voler rebel·lar contra la direcció nacional del seu partit o només fa ser una pantomima de cara la galeria (representada pels seus votants)

Certament, i segons com vagi la legislatura, una nova moció de censura (la de 1989 va comptar amb el suport del CDS, si la memòria no em falla) podria fer fora als socialistes del govern de Tarragona. No obstant això, de vegades, resulta contraproduent, tal i com va passar fa uns anys a la Ràpita amb Miquel Alonso. Es diu que la gent no té memòria, però de vegades si que la tenen...