ALIMENTS, CRISI, AJUTS, ADMINISTRACIONS...

Un dia d’aquesta setmana, un company de treball, mentre esmorzàvem, ens explicava que en un programa de la televisió (no recordava si es tractava de Comando Actualidad) va sortir com els treballadors d’una empresa agrària havien de tirar les patates no considerades aptes per al consum, segons les normes de les autoritats sanitàries. Algunes d’elles només tenien petits talls que s’havien fet en el moment de la recol·lecció o, simplement, una punta verda o qualsevol altre tipus “d’imperfecció”. També les de petit calibre.

El meu amic opinava que amb els milions de persones que hi ha al món que no tenen que menjar, li semblava que en lloc de tirar-se podria es podria destinar com ajut per a tota aquesta gent. Evidentment això no deu de passar només amb les patates, sinó en la majoria dels altres productes agraris. Per no parlar dels excedents que de vegades hi ha.

Ahir vaig viure un primera persona un cas, infinitivament petit, si el comparem al que us he explicat, però que a mi me’l va recordar i que, segurament, no deu de ser, ni molt menys, aïllat. Al súper on sol anar a comprar en sortir del treball per a fer la compra diària (ja sabeu, pa, aigua, carn, etc.), vaig comprar un pack amb dos brics de gaspatxo de la marca blanca distribuïda per l’establiment. Al passar per caixa, la caixera se’n va adonar que un d’ells perdia una mica de líquid degut a un petit forat que tenia a la base. La meva sorpresa va ser quan em va dir que hauria de tirar els dos brics. “Però si un està bé!” Li vaig dir. “D’acord, però són les normes” em va respondre. Ni tant sols se’l podien quedar pels treballadors... Inaudit!

Desgraciadament, quan parlem de persones que pateixen fam, no em de pensar només amb els “negrets de l’Àfrica”. A casa nostra, degut a la crisi econòmica, també hi ha moltes famílies en greus problemes per arribar a final de mes i, en conseqüència per alimentar-se el suficient o de forma correcta. Però al menys aquí disposem d’un sistema d’ajudes per a pal·liar aquestes deficiències. Aquí, diverses ONG’s hi juguen un paper cabdal: Creu Roja, Càritas, Siloe, etc.

Però són les diverses administracions públics implicats les que han de vetllar pel bon funcionament de la distribució dels aliments.

Darrerament, hi ha sobre tot mares, que acudeixen als serveis socials de la Generalitat de Catalunya per demanar ajuts per als seus fills, sovint desatesos pel pare. El departament de Benestar i Família els hi demana un requisit que, fins ara, no s’havia demanat: “Resolució dereconeixement del dret a percebre la prestació del Fons de garantia delpagament d’aliments de l’Estat”. 

Algunes d’aquestes persones arriben a l’Agència Tributaria per a demanar-ho, ja que així se’ls hi indica. En ser ateses, ben bé no saben el que volen i ens mostren els full amb els requisits que se’ls hi ha lliurat. Davant les nostres primeres actituds de sorpresa, finalment tinguérem que esbrinar de que es tractava i on adreçar-se. Com el seu nom indica, es tracta d’una “resolució”, per tant, primer ha d’haver-hi una sol·licitud. I l’organisme competent és el Ministeri d’Economia i Hisenda (que no s’ha de confondre amb l’Agència Tributària que només és “una part del tot”, la que s’ocupa dels impostos)

Davant d’això és evident que al nostre país o falta coordinació entre les diferents administracions o sobren administracions o, al menys, “una finestreta única”, llargament reivindicada per molts ‘experts on acudir per a resoldre els dubtes.

LA DRETA QUE VA PORTAR GRÈCIA AL COLAPSE ECONÒMIC, VOL TORNAR AL PODER

Quan el socialista Papandreu va guanyar les eleccions a Grècia fa un parell d’anys, el panorama ja era desolador. L’anterior govern conservador que havia portat el país pràcticament a la bancarrota.

Es va valer d’una consultora de prestigi internacional per a falsificar els dades macroeconòmiques. Mentre el dèficit públic declarat pel govern era del 3,7 %, a la pràctica s’apropava al 13 %, quasi 10 punts més.

En dos anys, malgrat el rescat econòmic per part de la UE i les dures mesures per a contenir el dèficit imposades, la situació segueix sent igual o pitjor que fa dos anys i ja s’està parlant d’un segon rescat.

Mentre Papandreu està disposat a fer un govern de concentració nacional on hi tingui cabuda els tecnòcrates, els conservadors no paren de posar impediments. Fins i tot, en unes declaracions públiques fetes abans d’ahir mateix, el primer ministre va dir que “si el problema era ell, se’n anava cap a casa i que no estava pegat a la cadira”. Unes declaracions que, baix el meu punt de vista, l’honren. No tothom (i no cal nomenar ningú....) té la valentia de fer-les. No obstant, avui mateix tenia previst presentar el nou govern remodelat (amb entrada de tecnòcrates) i presentar una moció de confiança al parlament grec on, el seu partit, compta amb majoria absoluta .

Mentre, els conservadors no paren de demanar eleccions anticipades. Una situació inversemblant. ¿Cóm és possible que un partit que va arruïnar un país i que només fa dos anys va perdre de forma estrepitosa les eleccions generals, pugui tenir ara l’atreviment de demanar la dissolució del parlament i unes noves eleccions.

Malgrat tot, més inversemblant seria encara que, de produir-se aquest fet, la ciutadania grega acabés per donar la confiança als conservadors.

L'ECLIPSI DE LLUNA D'AQUESTA NIT

Aquesta nit, atret per la "publicitat" que s’ha fet sobre l’eclipsi de lluna, he decidit agafar la meva càmera i anar-me’n cap al delta de l’Ebre acompanyat per la meva gosseta Electra.

S’anunciava com un fet extraordinari, amb tonalitats roges degut a les cendres en suspensió de no sé quin volcà. Però a l’hora de la veritat, res de res.

La que us mostro és la millor fotografia que he pogut fer a l’eclipsi de lluna d’avui. L’he feta sobre ¼ de 12 de la nit (evidentment) en un camí rural de la partida de Carlet, terme municipal d’Amposta, entre la carretera de Sant Jaume d’Enveja i la dels Muntells.   

SOBRE LES DARRERES ACCIONS DELS INDIGNATS

Amb l’acció que van començar ahir al vespre davant del parc de la Ciutadella de Barcelona, el moviment del 15-M o “els indignats” han traspassat la “línia roja”, la qual cosa, mai hauria d’haver passat.

Fins ara estava al costat dels indignats de forma implícita. Fins i tot vaig recolzar-los a la concentració d’Amposta de la tarda del 21.

Avui llegia les manifestacions fetes per JoanManuel Serrat en la seva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona y em sentia plenament identificat. La joventut actual té motius per estar indignada amb l’actual sistema democràtic, amb els polítics, amb els banquers, etc.

Fins ahir les actuacions que portaven a terme eren correctes. Qui em segueix sabrà que vaig ser dels primers que vaig demanar la dimissió del conseller Felip “Fuig” per l’actuació del mossos a la plaça de Catalunya del 27 de maig que vaig considerar, al menys, fora de lloc.

Però amb els fets d’avui, com he dit al començament, han traspassat la “línia roja”. Fins i tot, segons les noticies que oferia de bon matí TV3 des de les immediacions del passeig Picasso i la plaça de Barcelona, alguns membres del col·lectiu estaven en contra d’algunes de les accions que s’estaven prenent (com fer  barricades amb tanques metàl·liques” a primera hora i els insults i agressions més tard, no només a càrrecs electes sinó, fins i tot, a periodistes i treballadors del Parlament de Catalunya), ja que tal cosa no s’havia acordat a l’assemblea que s’havia fet prèviament. Fets com aquest desvirtuen l’esperit del 15-M i fins i tot, poden acabar per debilitar-lo. Mentre els col·lectiu segueix unit, la força que tindran serà il3limitada, però en el moment que el sector més radical (en tot grup sempre hi ha diversos sectors) prengui el poder, a part de la credibilitat, també estarà en joc la continuïtat del moviment.

Aquest matí jo feia una comparació. Tal vegada una mica exagerada, però perfectament comprensible amb els moments que s’estan vivint. Segurament el que ara diré pot crear certa controvèrsia. En sóc conscient. Quan el dia 17 de juliol de 1936, les autoanomenades forces nacional encapçalades per Franco, Mola i Sanjurjo es va aixecar en armes  en contra de la II República espanyola, es va considerar un cop d’estat perquè intentaven enderrocar un govern legítim sortit de les urnes.

El mateix passa amb els diputats d’ara. Agradi o no, van ser escollits per les urnes en uns comicis democràtics i plurals.

Jo tampoc estic d’acord amb les retallades que comportarà aprovar els pressupostos de la Generalitat que s’havien de començar a debatre avui al Parlament de Catalunya. A les eleccions de novembre vaig votar una opció política que ara no governa Catalunya i el meu descontentament el seguiré mostrant quan es convoquen els proper comicis.

Les eleccions són el màxim exponent de la democràcia i és allí quan hem d’expressar-nos a favor d’una determinada força política i, conseqüentment,  en contra de la resta. O, si es desitja, votar en blan en contra del sistema.

Però mai usar la força en contra de la democràcia establerta. Quan s’ampra la força, es perd la raó i, en conseqüència, les queden il·legitimitades les pròpies idees.   

Podeu llegir més al Periódico de Catalunya. 

I Público.