FOTO DENÚNCIA DEL DIA 25-09-2011

Runa al costat de l'avinguda Aragonesa. Encara que el solar sigui de propietat privada no crec que sigui el lloc adequat per dipositar restes d'enderrocs de cases.

500 NÚMEROS DE LA VEU DE L’EBRE

Abans que res felicitar a tots aquells (i aquelles) que han fet possible que el setmanari de referència a les Terres de l’Ebre pugui celebrar l’haver tret al carrer 500 edicions. És motiu de satisfacció per la feina ben feta; de no haver estat així, segurament, ara fa unes setmanes, no s’hauria celebrat l’efemèride.

Però el camí fins arribar aquí ha estat llarg i no exempt de problemes. Cal remuntar-se moltes dècades enrere per trobar-ne els orígens, ja que, l’actual projecte editorial, ha estat fruit de fusions de diverses capçaleres. La més antiga de totes va ser “la Voz del Bajo Ebro” (1957), editat a Tortosa i com el seu nom indica, en castellà. Era, com tota publicació que sortia al carrer durant la dictadura, un diari conservador, afí al règim establert. Posteriorment es reconvertiria en la “Veu del Baix Ebre” (1982), utilitzant tant en castellà com en català i dirigit per Ximo Rambla.

El periodista i amic Josep Bayerri va fundar l’Ebre Informes (1978), un setmanari també editat a Tortosa i que es contraposava al ja existent. L’Ebre Informes era de marcada tendència progressista i catalanista. Un dels seus directors va ser Artur Gaya, ara integrant del grup Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries.  

Al cap d’uns anys, es va fundar a Amposta un altre setmanari “Migjorn” (1983), el director del qual acabaria sent el periodista planer Josep Maria Arasa. Durant un temps, l’Ebre Informes i el Migjorn van compartir capçalera. Al cap d’uns anys aquest setmanari es traslladà definitivament a Tortosa i canviar la seva capçalera per l’Ebre (1995)

Finalment l’Ebre de Josep Maria Arasa i la Veu del Baix Ebre de Ximo Rambla s’acabarien fusionant en la Veu del Baix Ebre que dirigeix actualment la periodista Silvia Berbís. Ara, la Veu de l’Ebre, forma part d’un grup de comunicació que també té un canal de televisió.

Especialment intensos van ser els anys de la lluita ant transvasament de l’Ebre.  El setmanari va fer un seguiment exhaustiu de totes i cada una de les manifestacions, sobre tot, de els grans, d’aquelles on el poble ebrenc s’havia de desplaçar arreu de l’estat espanyol i fins i tot a Brussel·les, la capital comunitària (9-11-2001)

Durant molts d’anys vaig estar enviant col·laboracions periòdiques en forma de cartes al director. Encara recordo que una d’elles (Els paranys fiscals del PP) va ser tractada com article d’opinió. Però els meus escrits no sempre s’acabaven publicant. Un d’aquests era una dura crítica al govern municipal d’Amposta de l’època. Aquest fet va fer que demanés poder parlar amb el seu director i preguntar-li els motius. La seu social estava a la cèntrica plaça d’Alfons XII. Se’m va excusar i m’afirmà contundent que no havia rebut pressions per part de l’alcalde (avui senador espanyol) Però aquell escrit mai es va arribar a publicar a l’Ebre, tot i la meva insistència.

Després de la fusió amb la Veu del Baix Ebre, fins i tot van deixar-me de publicar-me. Segons el responsable de la secció de “cartes al director”, Ximo Rambla, el motiu era que enviava els meus escrits a més diaris i setmanaris i que ells només publicaven “escrits exclusius”. Com passa sovint, aquestes coses sempre va a criteri dels seus responsables, ja que més d’una vegada he vist escrits d’altres persones publicats a algun diari i, posteriorment al referit setmanari.

Alguns amic es preguntava el motiu pel qual la Veu de l’Ebre no hem donava una columna periòdica, vista la meva dilatada producció literària. M’imagino que per ells no era una persona rellevant per a tenir amb mi aquesta consideració. Aquesta gentilesa em va arribar de la ma d’Emili Fonollosa i Vinaròs News i per això li estaré sempre agraït.

I acabo tal i com havia començat, felicitant al setmanari la Veu de l’Ebre pels 500 números i desitjant-los una llarga vida editorial. Com diu la dita castellana: “El cortés no quita lo valiente”.

LA FOTO DENÚNCIA DEL 24-09-2011

No fa gaires dies us explicava que grups juvenils, sindicats, etc. col·locaven cartells a diversos llocs de la ciutat com ara vidries de locals en desús, mobiliari urbà etc. Però la pràctica s'ha estès, fins i tot, a alguna empresa privada i que aspira a fer negoci, tal i com es pot veure a la foto.
Ignoro si des de la regidoria de Governació de l'Ajuntament s'ha pres alguna mesura per a fer complir la ordenança municipal de policia i bon govern. Però és obvi que alguna cosa s'hauria de fer.

UN SOPAR AL RESTAURANT LES MOLES D'ULLDECONA

Anit varem sopar al restaurant les Moles d'Ulldecona. Per a la meva dona i jo era la primera vegada encara que al restaurant ja havíem anat a una boda. Per l'altra parella ja hi havia anat més d'un cop.
Per a sopar varem escollir el menú degustació reduït de 13 plats.
El xef Jeroni Castell fa la broma de començar el menú d'elaborats plats (el que es coneix com a cuina d'autor) de començar pel final... Però res és el que aparenta ser: tant la carta, com el cigar pur, etc. és comestible... Fins i tot el paper del caramel que et menges al final, quan ja estàs fent el cafè. El menú és molt variat: es pot degustar foie-gras, ostres, tonyina, cap i cua de vedella, cremes i mousse de verdures, etc. Alguns dels plats estan servits de forma molt original.
En arribar al final, estiguérem una estona parlant amb el xef (que em va reconèixer per que estem d'amics al Facebook) sobre la meva relació amb Ulldecona i d'altres temes.