“NO SEAMOS HIPÓCRITAS Y HABLEMOS MANDINGA”

El president del Senat està disposat a suprimir l’oficialitat de les llengües “autonòmiques” de la cambra alta.

Quan la passada legislatura es va aprovar que les llengües oficials de les diferents comunitats autònomes fossin també oficials al Senal, la norma ja va crear controvèrsia entre els populars que fins i tot es van mofar per la utilització de la traducció simultània a part, evidentment, de considerar-la inútil i, sobre tot, cara.

Si la pretensió de molts grups polítics és que el Senat s’acabés convertint en la cambra de representació “territorial”, durant la legislatura actual segur que s’aconseguirà: serà la cambra de representació territorial de “la unitat d’Espanya”. O és que Espanya no és “un territori únic i indivisible i una unitat de destí  en l’univers”? (La traducció ha estat una mica lliure, ja que la figura castellana “en lo” és de difícil traducció al català –potser ho hauria hagut de posar en castellà?-)

A sobre, i com que para “brou dues tasses” (us agrada aquesta?) el president del Senat (perdoneu que no el citi pel seu nom ja que encara no me l’he aprés, com tampoc coneix ell el meu...), en un despropòsit més, va dir que “parlar qualsevol llengua autonòmica era hipòcrita”.

Definim “hipocresia”: “Simulació de qualitats i de sentiments que hom té”. Fort, no? Ara resulta que els qui parlem català (o basc o manding) no ho fem perquè sigui la nostra llengua materna, és que “ens volem fer el xulo” o alguna cosa així...   

Per tant, un com més, es demostra que els espanyols de l’Espanya (aquí podríem  posar personatges coneguts, els de sempre i també desconeguts –n’hi ha milions d’aquests-) ni ens comprenen ni ens volen comprendre. I no estic parlant de comprendre la nostra parla, sinó de la nostra singular manera de ser: costums, tradicions, etc.

És més fàcil que entenguin a un aborigen africà que parli en “manding” (comparació que va fer el president del Tribunal Suprem Carlos Dívar) que qualsevol conciutadà que parli català, basc o gallec. Penso que s’ho haurien de fer mirar tots plegats...

Amb actituds així, políticament, estem retrocedint de cop 30 anys. En lloc de intentar entendre’ns i mirar de conviure el millor possible, sempre ens estant ficant pals a les rodes per no dir una altra cosa més malsonant.

Ahir l’expresident Pujol va fer unes declaracions. Ja sabeu que, normalment, no estic d’acord amb ell, però el que va dir ahir si. Semblava que era seguidor del meu blog o va escoltar quan el passat mes d’octubre el Centre d’Estudis d’Opinió en va fer l’enquesta. Llavors ja vaig dir que, per a mi, “les relacions entre Catalunya i Espanya estaven caducades”. Ahir ell va dir pràcticament el mateix.  

FOTOS DE LA GALERA IV

LA IRRESPONSABILITAT DEL CONSELLER PUIG

Per molt bon resultat que puguin donar les patrulles ciutadanes (o sometents) que vigilen les explotacions agràries i ramaderes, no deixa de ser un despropòsit i una irresponsabilitat que Felip Puig, el màxim responsable de la seguretat de Catalunya surti en la seva defensa. L'actitud dels pagesos és també una temeritat.  

La seguretat ciutadana és potestat (única i exclusivament de la policia) i dintre de Catalunya, dels Mossos d’Esquadra i les diferents policies locals en el seu àmbit municipal. Em perdo al parlar de les funcions que tenen cada un dels cossos policials, es a dir, Mossos, Policia Local, Policia Nacional i Guàrdia Civil. Sé que unes tenen competències en estrangeria,  d’altres en ports i aeroports, altres en estupefaents... És igual. Mai un sometent pot atribuir-se aquestes funcions, per molt que siguin ensinistrats pels Mossos en tasques de vigilància, com diuen les informacions periodístiques.  
Sé suposa (només sé suposa) que les patrulles ciutadanes van desarmades i que només van tasques de control i vigilància. Per tant, cal descartar (en principi) que puguin causar ferides greus o fins i tot la mort dels malfactors. Però desgraciadament no tots els malfactors són iguals. N’hi ha que només en veure les patrulles giraran cua, però d’altres, molt més violents, poden plantar cara als ciutadans. I si ho fan, qui no em diu a mi que puguin anar armats i disparar les seves armes contra ells...
Si un dia, per desgracia (i espero que no sigui així), hi ha un ferit greu o una mort (m’és ben be igual si és la d’un pagès o un delinqüent) a qui li haurem de demanar responsabilitats?
Es va criticar molt a Saura quan, durant el govern del President Montilla, el Mossos d’Esquadra es van excedir en les seves tasques... I a Felip Puig, no li em de retreure la seva irresponsabilitat. Hi ha qui opina que ho fa per racisme... Ep! Què no ho dic jo, només dic el que man dit a mi. 
Coses així em fa dubtar de que Mas escollís els “millors” per a formar part del seu govern. Començant pel propi President.  

FELIP PUIG DIMISSIÓ!!!!  

PROPAGANDA DEL PP: MOLT SOROLL I POQUES NOUS

Ahir el PP va aconseguir que tots els mitjans de comunicació parlessin sobre la possibilitat de “dació” dels bancs als titulars d’hipoteques. I avui se’n segueix parlant...
Com dic al títol, es tracta d’una hipotètica mesura que, segurament crearà més expectatives que resultats o dit d’una manera molt més col·loquial: serà un “enganya bobos”.
Segons sembla, de les opinions que he pogut escoltar fins ara, cap expert ni, per suposat, cap representant polític d’altres partits, es creu que la iniciativa pugui arribar a afectar a un col·lectiu important. De fet fins i tot es tenen dubtes de que es pugui arribar a aplicar.
I és que han quedat moltes coses en l’aire i, a sobre, les condicions, encara que possibles, tampoc les podran complir la majoria de les famílies hipotecades.
Primerament, la dació (o la possibilitat de l’execució de la hipoteca quedant-se l’habitatge), serà potestat dels bancs. Si el banc no ho vol aplicar, no estarà obligat a executar-la.
Després, la família, haurà de reunir el requisit de que tots els seus membres estiguin a l’atur. Si no hi estan tots, encara que vagin molt justos per arribar a final de mes, no podran cancel·lar-la lliurant-la al banc.
Després, evidentment ha de tractar-se de l’habitatge habitual. Si els que es va hipotecar és una segona vivenda, pensada, per exemple per al dia de demà d’un fill, no es podrà aplicar la dació.
Crec que queda suficientment demostrat, per les condicions imposades, que seran molt poques les afilies afectades. Ara bé, com deia al principi, el PP ja ha aconseguit que se’n parli a tots els mitjans.
Primerament, la llei hauria d’obligar als bancs a acceptar les dacions en tots els casos en que les famílies no puguin pagar la hipoteca. A part de pagar per la compra del habitatge, hi ha d’altres prioritats, com la de menjar i tot allò que es pugui considerar “necessitat bàsica”. Certament tenir un pis o una casa on viure, és una necessitat bàsica. Per tant, s’hauria de garantir a els famílies el dret de poder-les seguir ocupant encara que fos pagant un lloguer pràcticament simbòlic. L’estoc de pisos al nostre país és tan important que es trigaran dècades en poder-se vendre o llogar.  

La futura llei (si finalment s’acaba redactant –jo en tinc dubtes-), una vegada més, tracta en benevolència als bancs, en part, en una gran part, responsables de la crisi. Durant els anys de la bombolla immobiliària, a part de sobrevalorar els habitatges, no els importava incloure a l’hipoteca altres conceptes com el pàrquing, el cotxe o el viatge per anar de vacances al seu país i veure a la família. És el cas, per exemple, d’una família equatoriana que van comprar un pis al nostre bloc. Cap dels dos tenia feina fixa. Això no va ser inconvenient per a que l’entitat financera (una de les entitats que més problemes està tenint, ja que està per la segona reconversió) els hi deixés els diners. També se’ls va poder veure amb un cotxe nou. Quan es van quedar sense feina, els primers afectats van ser la financera que els hi va fer el préstec del cotxe (en van trucar algun cop preguntant per ells i els hi van enviar diverses cartes) i la pròpia comunitat de propietaris a la que van deixar de pagar les quotes obligatòries.

Actualment estem en vies de solucionar-ho amb l’entitat, però han hagut de passar molts mesos fins que acceptessin que tenien la propietat de l’immoble i va ser gràcies a les gestions efectuades per la comunitat. L’entitat financera mai va prendre la iniciativa de posar-se en contacte amb el president de la comunitat.