A les Terres de l'Ebre encara es recorden i expliquen històries com la del Sagrat Cor dels ullals
Això va passar, perquè va passar, cap a mitjans dels anys seixanta. Un matrimoni d'Amposta, treballadors, republicans, d'esquerres, ell militant del PSUC, aleshores a la clandestinitat, van celebrar la primera comunió de la filla perquè l'època s'ho portava i més valia dissimular que destacar amb actituds públiques mal vistes pel vigent nacionalcatolicismo. Aquesta família gaudia de dues tietes, molt beates, molt valencianes i als ulls dels seus parents ampostins molt riques, que naturalment van ser convidades, no sense l'esperança d'un regalet que fes patxoca, qui sap si una medalla d'or amb cadeneta i tot, un rellotge o, si molta fortuna hi havia, una llibreta d'estalvis a nom de la nena amb una respectable imposició inicial.
Molt al contrari però, i no sé si amb tota la bona fe que es podria suposar, les devotes es van presentar amb un enorme embalum que el seu xofer ocasional va dipositar al menjador dels astorats pares de la nena, i un bon espai que hi ocupava. Amb gran pompa i cerimònia es va procedir a desembolicar el misteri, que va resultar ser una figura, que quasi tocava el sostre, del Sagrat Cor de Jesús. Un Corcovado de terracota, amb una mà al cor i l'altra com beneint el món. Van quedar muts, de l'esglai, sobretot la nena.
Aquella mateixa nit, passat i dissimulat l'ensurt, i sense cap més incidència digna de ser reportada, els pares van sondejar la nena sobre el que, en la seva volguda ignorància de les subtilitats de la teologia, amb tota naturalitat i sense la més mínima intenció vexatòria, en deien el Cristo. Com que va resultar que li feia més por que goig, van decidir que el pare el portaria a un lloc on estigués millor, i que més valia no parlar del Cristo amb ningú, i menys a l'escola.
A Amposta i les Terres de l'Ebre encara es conserva, sense que calguin arengues recomanatòries d'herois nacionals al Parlament, el costum de posar-s'hi ben d'hora ben d'hora. Abans que s'alcessin els altres, i per tant negra nit, el pare va carregar el Cristo a la furgoneta i, en compliment del que havien acordat, molt en secret, amb la dona, va conduir cap als ullals del Baltasar amb la intenció de capbussar-l'hi per sempre més. (Per si el lector encara desconeix el Delta —cosa molt mal feta, a la qual ha de mirar de posar remei com més aviat millor—, cal dir que els ullals són minúscules llacunes o estanys de fondària insondable, per on aflora l'aigua dolça, i glaçada, que s'ha filtrat sota terra a les muntanyes dels Ports)
Arribat que fou als ullals, indret a molt pocs quilòmetres de la ciutat on tradicionalment molts ampostins tenien hortets i s'hi construïen casetes, l'home va passar per davant del tros de terra d'un amic molt bromista, també militant del PSUC, que hi havia aixecat quatre parets i un sòlid emparrat per fer-hi ombra. No se sap si el Sagrat Cor tenia por de l'aigua freda i el va il·luminar de sotamà, però el cas és que va tenir la pensada de penjar-lo pel coll de l'emparrat.Quan l'amic va arribar al seu tros aquell mateix vespre, es va aturar en sec a uns quants metres, convençut que hi havia un penjat a la seva parra, i va girar cua, més que res per evitar tenir contactes amb els jutjats i els sempre inconvenients interrogatoris de la Guàrdia Civil. Entre setmana, l'indret era més aviat solitari i l'abundant vegetació mig tapava el penjat, de manera que, després de convence's amb unes quantes anades i vingudes que ningú més que ell el trobaria, es va armar de valor i s'hi va acostar prou per descobrir la facècia, que va adjudicar a l'última víctima de les seves bromes, també company de partit clandestí. De manera que es va carregar el Cristo al coll i, abans de la matinada, el va anar a plantar al bell mig de l'hort d'aquest altre amic, d'esquena i amb una mànega de reg a la mà. Mig venjat però encara no prou recuperat del cangueli, se'n va entornar esperitat.
Quan al cap de poc va arribar l'amo de l'hort es va posar fet una fúria a escridassar d'un tros lluny el descarat regant no autoritzat. De tot que li va dir, i l'altre immòbil, allí plantat, regant el mateix solc sense immutar-se. «No et facis el sord, que te la fotré», s'esgargamellava encara més l'amo de l'hort... Fins que al final també va descobrir l'error de percepció.
De poc li va valer a l'egregi Sagrat Cor penjat, despenjat i convertit en hortolà accidental de per riure haver-se volgut salvar de ser negat a l'ullal, perquè l'ampostí, armat d'ira i sobretot amb ganes de posar fi a la broma, es va emparar de l'estàtua i la va fotre de cap a l'aigua sense fons, on si teniu el valor de submergir-vos, a enorme i gèlida fondària, potser encara l'hi trobareu.
Tant sí com no, un cop vist l'anomenat ullal del Cristo, hauríeu d'arribar-vos fins al Poble Nou del Delta i entrar a Can Paquita on, a més a més de menjar d'una manera increïblement popular i bé per un preu de descregut, podeu, si hi sou assidus, fer-hi coneixences i amistats que us contin unes quantes històries bones, tant o millors que aquesta.
Escriptor.
