INTERVENCIÓ DE TONI ESPANYA SOBRE ELS PRESSUPOSTOS DE L'AJUNTAMENT PER AL 2013

Per tercera vegada consecutiva en la seva història recent, ens trobem amb uns pressupostos municipals que pateixen un decreixement. El 2010 el pressupost fou de 26,7 milions d’euros,  el 2011 va baixar a 21,2 el 2012 a 21,0 i el 2013 serà de 19,2, és a dir un 8,3 % menys que l’any anterior. En tres anys aquest ajuntament ha perdut 7,5 milions d’euros pel que fa als ingressos i ha imposat una reducció equivalent en l’apartat de despeses, és a dir, gastem un 30 % menys ara que fa tres anys.

Contràriament al 2012 hi ha una lleugera pujada dels ingressos corrents, que passen dels 18,94 als 19.04 milions d’euros, la qual cosa s’explica per l’increment recaptador lligat a l’IBI, que el 2013 serà d’un 2 % més que vostès van aprovar en solitari i per la major previsió pel que fa a l’impost de plusvàlues. Tot i això  continuem amb aportacions sota mínims vinculats als impostos lligats a la construcció i per fi, hi ha una estabilització de les transferències corrents de les Administracions superiors (Estat i Generalitat) que ens situen en 4,93 milions d’euros respecte els 5,15 de l’any passat i que hem de recordar que estàvem en caiguda lliure també des del 2010.

Respecte les despeses, que és l’apartat que des del nostre punt de vista ens hem de mirar amb més atenció que mai ates la importància que tenen els escassos i per tant valuosíssims recursos públics, ens trobem que de forma similar a l’any passat, baixen un 3,6 % i passem dels 16,7 milions d’euros als 16,1, 600.000 euros menys. Aquesta xifra d’entrada és un bon indicador ates que reflexa la voluntat de gastar menys, en uns moments que requereixen màxima contenció. Dit això, si analitzem la despesa en els dos grans blocs de personal i bens i serveis, la valoració ja és diferent.

Pel que fa a la despesa en personal aquesta continua sent la partida més gran del pressupost amb 8 milions euros i un 41 % respecte al total de despesa. Aquest capítol baixa un 5,5 % respecte el 2012, any en que ens vam gastar 8,5 milions d’euros. Aquesta tendència a la baixa en la despesa de personal, va començar amb el decret de l’Estat del 2011 que baixava un 5 % el sou dels funcionaris, que al 2012 ha continuat amb un 7 % imposat per l’Estat amb la retallada de la paga extra de Nadal i que el 2013 s’ha traduït en una congelació de la massa salarial de tots els treballadors públics, inclosos els del nostre ajuntament.

Valorem positivament els gestos de disminuir un 15 % el sou dels càrrecs de confiança i el mateix nivell les aportacions als grups polítics municipals i també un 5 % dels sous i assistències tant dels regidors del govern com dels l’oposició. Tot i això hagués estat més just que la disminució en aquest darrer apartat fos del 7 % ates que aquest percentatge ha estat la retallada que han sofert els treballadors municipals i el càrrecs polítics hem de donar exemple i solidaritzar-nos els esforços que s’imposen als que menys culpa tenen del que està passant.

Dit això hi ha alguns punts negres en aquests apartat que són difícilment assumibles per al nostre grup municipal. Per una banda, vostès mantenen pel 2013, un partida important del voltant de cent mil euros en concepte d’incentius de productivitat i gratificacions a alguns funcionaris municipals. Ja saben com en anys anteriors que aquest punt és un dels principals esculls si volen comptar amb el nostre suport. No vull ser reiteratiu però el Comitè d’Empresa de l’ajuntament s’ha manifestat obertament contrari al famós “decret de gratificacions” perquè és un greuge comparatiu entre els treballadors municipals i perquè en aquests moments d’austeritat pressupostària on tots els empleats públics estan contribuint de forma “obligatòria” a la reducció dels seus salaris, especialment els del nostre ajuntament que se’ls ha retallat un 7 % de la seua massa salarial bruta, és injust i “immoral” que alguns “escollits” estiguen al marge d’aquestes retallades. No entenem tampoc com després de tres anys, encara usen l’argument del catàleg de lloc de treball que està elaborant la Diputació de Tarragona per continuar justificant aquest abús. Tampoc entenem les formes que s’empren, mitjançant un decret que pressuposa una productivitat per l’any que comença, es a dir, paguem per una productivitat no realitzada ! Aquesta estratègia que hauria de ser digna d’estudi en les universitats que imparteixen cursos sobre funció pública. I tampoc entenem la discrecionalitat i poc rigor del repartiment d’aquestes prebendes. Com és possible que l’àrea d’urbanisme s’endugue 18.000 euros en gratificacions entre cinc tècnics quan ha hagut una baixa importantíssima en la càrrega de treball d’aquest àrea i hi ha mesos que per la comissió no passa una sola llicència de nova construcció ? Per no parlar dels 4 treballadors municipals que continuen enduent-se 45.000 euros en conjunt, 5.000 menys que l’any passat, de sobresou gràcies a l’esmentat decret.

Par l’altra banda, vostès han après a externalitzar serveis per no justificar nous càrrecs de confiança però que a la pràctica fan el mateix paper. Ens referim al servei d’assessorament extern de l’àrea d’Empresa i Indústria que ens costa 40.000 euros l’any i també al de Fires que està al voltant dels 6000. És una manera de camuflar noves contractacions que estan posant en practica d’un temps cap aquí.

En definitiva, creiem que continua havent molta capacitat d’estalvi en la més gran bossa de despesa, optimitzant per una banda els recursos humans i per l’altra reduint les contractacions d’urgència i assessoraments externs, que acaben sent contractacions “a dit” i d’algun càrrec de confiança. La transparència en la contractació de personal continua sent una de les assignatures d’aquesta casa.

Pel que a la despesa corrent, la segona partida en importància del pressupost, a comprovem que queda estabilitzada en 6,7 milions d’euros pel 2013, el mateix import que pel 2012. Fem una valoració positiva d’alguna de les mesures de contenció que vostès apliquen, algunes de les quals ja va proposar el nostre grup al Ple de pressupostos de l’any passat. Així aplaudim la previsió que fan de reducció de la despesa en partides com la de telefonia, protocol, publicitat, Revista Amposta, Festes Majors, etc ... En algunes encara haguessin pogut anar més enllà. Però els he de recordar que encara hi ha moltes partides de despesa corrent que es pot millorar. Em consta que han conscienciat els gestors dels serveis i bens municipals i que estan mirant com reduir la despesa però encara continuen sent molt altes en casos com:

• 475.000 euros en conservació i manteniment d’edificis municipals i reparacions de vehicles

• 300.000 euros ens consums elèctrics d’edificis municipals

• 100.000 en calefaccions d’edificis públics (continuem tenint edificis que gasten el triple que altres en calefacció tenint volumetries similars)

• 82.000 en lloguers d’edificis (mentre tenim l’Escorxador vell i nou buits i sense ús)

• 80.000 euros en combustibles

• 15.000 euros en indemnitzacions patrimonials per mal estat de la via pública

I sense esmentar com ja saben tots els serveis municipals que són deficitaris i que sumen en conjunt més d’un milió d’euros més que han de sortir les arques municipals. Vull fer notar que la piscina municipal que l’any 2012 va aconseguir disminuir el seu dèficit, pel 2013 es preveu que el  tornarà a incrementar. Hi ha molt de camí a recórrer com veuen encara en aquest apartat tot i que he reconeixem que han començat a fer algun gest en la bona direcció tot i que encara insuficients.

Pel que fa a l’apartat de transferències corrents, és a dir tot el conjunt de subvencions que des de l’ajuntament es dona a les entitats i associacions de la ciutat i el territori, veiem que passen de 1 milió d’euros a 915 mil. Aquesta partida té un descens  del 9 %, i pateixen especialment la baixada les entitats esportives amb una mitja d’un 10 %. Valorem que hagin mantingut el mateix suport que l’any passat a les entitats de caire social i cultural, però els he de recordar que situen la resta d’entitats amb el mateix suport que tenien el 2011.

Igual que l’any passat i l’anterior, el 2013 serà un any complicat per moltes entitats, especialment les esportives, que han vist reduïdes les aportacions per manca d’espònsors i d’impagament de moltes quotes de socis a causa de l’estat de les economies familiars. El que tocava per tant en mantenir el nivell de suport i fins i tot augmentar-lo Estem parlant de uns 100.000 euros extres o el que és el mateix, els que ens estalviaríem si suprimissin el decret de gratificacions. No cal dir, que pel camí es poden perdre moltes potencialitats individuals que haurien de nodrir en el futur l’important projecte esportiu de la ciutat que pivota al voltant de les entitats esportives, el centre de tecnificació i els estudis universitaris d’Educació Física.

Continuem notant a faltar un suport més decidit a les àrees de comerç, empresa, indústria i turisme. Coincidiran amb nosaltres que en aquests moments de crisi, aquestes activitats són les úniques que poden generar dinàmiques econòmiques positives a la ciutat. En números reals trobem que destinen pel 2012, 55.000 euros a la promoció del comerç el que suposa un increment important, però només 20.000 a promoció d’empresa i indústria i res destinat a la promoció turística. És a dir mantenen els mateixos números que l’any passat, però distribuïts de forma diferent. Continuem pensant que amb aquests xifres és difícil que aquestes àrees estratègiques ajuden a canviar la tendència econòmica d ela ciutat.

Quant a les inversions per al 2013 ens situem en una xifra mai vista en la història d’aquest ajuntament 375.968 euros, una xifra ínfima si tenim en compte que l’any passat ja estàvem en uns baixíssims 2,2 milions d’euros i fa 5 anys estàvem en xifres superiors als 15 milions i per tant l’impacte que aquesta injecció econòmica hauria de tenir en el conjunt d’empreses locals, una de les aportacions que hauria de fer la primera entitat publica municipal en aquests moments de crisi i poca activitat, serà inexistent. Aquestes son xifres d’inversions de municipis de menys de 500 habitants. L’única cosa positiva que veiem és que també per primera vegada en la història de les inversions municipals aquestes es finançaran al 100 % amb recursos propis, de la qual cosa ens hem de felicitar per aquesta és la via de futur, tot que la quantia sigue de moment tan modesta. També els he de fer notar que vostès mateixos incompleixen la projecció d’inversions quadriennal que van presentar al Ple de Pressupostos de l’any passat. Pel 2013 van posar 1,7 milions d’euros pels 375 mil que finalment seran

Pel que fa a l’apartat del deute. Segons les dades facilitades per Intervenció, l’ajuntament deurà 14,84 milions d’euros a 31 del XII del 2012 o el que és equivalent al 79,48 % del pressupost municipal i que supera el 75 %, de caràcter extraordinari que permet la Llei dels Pressupostos Generals de l’Estat pel 2012. L’any passat estàvem al 76,92 %, és a dir, hem pujat en pràcticament 3 punts el nivell l’endeutament. Tot i això lloem l’objectiu de situar-nos per sota del 70 % a finals del 2013, tant de bo sigue així perquè ens permetria disminuir la càrrega financera i alliberar recursos propis per augmentar les inversions i contribuir des de l’ajuntament a dinamitzar l’economia local.

Si a aquest fet li sumem que la Generalitat ens devia a mitjans d’any 3 milions d’euros en conceptes diversos de subvencions i que segons l’Oficina de Gestió Tributària (OGT) els impagats – impostos, taxes, plusvàlues ... - de l’ajuntament estan en nivell similars al 2011, és a dir, gaire bé un milió d’euros, tot plegat ens porta al que els creditors i proveïdors estan cobrant a més de cent dies de mitjana per manca de liquiditat. Això també és un fet que encara ofega més l’encomia de les petites empreses que ens tenen com un dels seus principals clients. Per sort hem pogut donar una empenta important amb el préstec concedit per l’Estat però tenim pendent de pagament encara 4,7 milions d’euros segons dades d’Intervenció

Vull acabar amb l’altre gran argument que ens obliguen a votar en contra dels seus pressupostos generals pel 2013, és a dir, els de l’ajuntament més els de les empreses municipals: Hospital i GURSAM. Des del mes de juny estem denunciant diverses actuacions realitzades per alguns responsables de l’Hospital, entre ells vostè, que entenem que són casos flagrants de mala de mala gestió, opacitat i abús de la seva majoria absoluta en el si del Consell d’Administració. Vostè va amagar als Consellers de l’oposició el segon contracte de lloguer del servei de rehabilitació que ascendeix a la immoral xifra de 15 mil euros mensuals (iva inclòs) o el que és el mateix 180 mil anuals, vostè ens va dir el 2008 que la ubicació d’aquest servei seria provisional a l’espera que s’alliberés l’actual edifici que acull la residencia de gent gran mentre no es construïa la nova, vostè dilluns es va negar a rescindir el contracte que ens acabarà costant prop de dos milions d’euros el 2017, incloent l’iva, la clàusula de finalització de contracte i les obres de condicionament que vam fer al local de rehabilitació el 2008 , quant a Amposta hi ha en aquests moments plantes baixes de mil metres quadrats ubicades en carrers principals de la ciutat, disponibles per 3000 euros mensuals, és a dir, 5 vegades menys que el estem pagant ...

En definitiva un sumatori de coses tant pel que fa del pressupost municipal com al de  l’Hospital Comarcal que ens impossibiliten ni tants sols abstenir-nos com vam fer l’any passat.

Por qué Paul Preston está equivocado sobre el monarca y la monarquía

Vicenç Navarro
Catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra

Paul Preston es un historiador que goza de un merecido respeto y estima entre las fuerzas democráticas que lucharon contra la dictadura en España por sus trabajos sobre aquel régimen que existió en España durante cuarenta años (1939-1978). Sus libros han sido y continúan siendo puntos de referencia en la historiografía española para miles y miles de, no sólo historiadores, sino gente normal y corriente que ha ido descubriendo lo que ocurrió en este país durante aquel periodo enormemente represivo. Historiador basado en la London School of Economics, es el decano de los historiadores anglosajones, estudiosos de la dictadura que en España se conoce como dictadura franquista.
Una nota personal. No conozco a Paul Preston, pero sí sus trabajos. Utilizo sus textos en mis clases a los estudiantes de Ciencias Políticas de la Universidad Pompeu Fabra, que encuentran su lectura absorbente pues muestra una cara de su país ocultada o silenciada en los mayores medios de información y persuasión a los que están expuestos en su vida cotidiana, incluso dentro de la academia. Aplaudo pues su inmensa labor esclarecedora de la naturaleza tan opresiva y cruel que caracterizó aquel régimen político. Cuando volví del exilio, hace ya muchos años, una de las realidades que me causó mayor tristeza e indignación fue ver lo poco que sabían los estudiantes de muchas universidades españolas y catalanas (en las que impartí docencia como profesor visitante) sobre la dictadura y su represión. El miedo y el silencio que conllevó, explica que las generaciones que vivieron bajo la dictadura callaran y no transmitieran a las generaciones más jóvenes lo que habían visto.
Y esta opacidad del pasado, que Paul Preston ha ido mostrando y denunciando, continuó durante la democracia, una democracia muy limitada y muy vigilada como consecuencia del enorme dominio que las fuerzas conservadoras (herederas de la nomenclatura que controló el Estado dictatorial) todavía tienen en las instituciones políticas, mediáticas e incluso académicas de este país. La Real Academia de la Historia ha publicado recientemente un volumen de la historia de España que contiene capítulos de alabanza al Dictador y al sistema político que estableció. Este dominio explica, por cierto, porqué muchos historiadores académicos españoles no hayan tratado aquel periodo con la frecuencia e intensidad que deberían, pues en su valoración para ser promocionados en la carrera universitaria, pueden estar evaluados por catedráticos conservadores, que en muchas áreas llegan a ser mayoría. No es por casualidad que algunos de los profesores universitarios que han sido más críticos con aquel periodo en sus escritos hayan sido historiadores —como Paul Preston— extranjeros. Durante muchos años eran los únicos que tenían acceso a las fuentes de datos que eran vetados a los españoles. Ni que decir tiene que esto ha ido cambiando y hay excelentes historiadores españoles que han hecho una labor extraordinaria, excelente y llena de rigurosidad. Pero muchos de ellos lo han hecho a un coste personal elevado. Su marginación de los centros de decisión tanto universitario como político y mediático es muy acentuada.
Estos son los costes de la Transición de la democracia a la dictadura, que se hizo en términos muy favorables a las fuerzas conservadoras, que impusieron un silencio sobre su pasado, lo cual me lleva al desacuerdo que tengo con Paul Preston, un desacuerdo mayor pues sus lentes, críticas con aquel régimen liderado por el General Franco, son excesivamente benevolentes en su análisis del monarca y el papel que el rey jugó en tal Transición.
 La transición no fue modélica
El punto de vista que Paul Preston expresa acerca del monarca es el que se reproduce en el establishment político y mediático español, basado en su mayor parte en Madrid. Es el que también ha sido promovido por las fuerzas conservadoras del país, a la cual se han añadido voces de las fuerzas democráticas que tuvieron un protagonismo en aquella Transición de la dictadura a la democracia. Según tal sabiduría convencional, la Transición —definida como modélica— fue fruto de un consenso entre los herederos de la dictadura y las fuerzas democráticas —lideradas por las izquierdas— que decidieron olvidarse del pasado y mirar al futuro, con gran generosidad por parte de todos, estableciendo una Constitución que recoge la síntesis de tal consenso, el cual permitió que se estableciera una democracia, homologable a cualquier otra en la Europa occidental, dotada con los derechos sociales, políticos y laborales existentes en todo sistema democrático. Y una persona clave en esta Transición modélica, que lideró aquel proceso (con un “comportamiento heroico” según lo define Paul Preston), fue el monarca que lideraba las fuerzas herederas del franquismo. En su libro sobre el monarca, Paul Preston, lo define como un demócrata, camuflado en las estructuras del poder dictatorial, que prácticamente esperaba su momento para desarrollar las libertades democráticas. Repito que esta visión es ampliamente extendida en el establishment español.
La idealización de la figura democrática del Rey
En esta idealización de la figura del Monarca se ignoran hechos que la contradicen, y entre ellos son.

1. El Monarca, nombrado por el General Franco como su sucesor, tenía como base de su poder todo el aparato del Estado heredado de la dictadura, incluyendo las Fuerzas Armadas y el Aparato Represivo. Tenía también la capacidad de incidir sobre la mayoría de medios de información en España, tanto públicos (controlados por la nomenclatura del Estado dictatorial) como privados.

2. Las fuerzas democráticas, lideradas por las izquierdas, acababan de salir de la clandestinidad, y su poder institucional y mediático era prácticamente nulo. El desequilibrio de fuerzas no podía ser mayor. De ahí que la Transición se hiciera en términos muy favorables a las ultraderechas y derechas gobernantes y muy desfavorables a las izquierdas.

3. Los primeros borradores propuestos por el primer gobierno nombrado por el monarca para democratizar el sistema político, que él deseaba liderar, no tenían nada de democrático. El hecho de que tales primeros borradores se fueran abriendo se debió a la gran agitación social, liderada por el movimiento obrero y sus sindicatos clandestinos que se habían infiltrado en los sindicatos fascistas. Desde 1974 a 1978 España vio el mayor número de huelgas y movimientos de protesta que Europa haya visto, de manera que si bien Franco murió en la cama, la dictadura murió en la calle. El temor de los herederos de la dictadura era que hubiera una rebelión popular, contaminada por la Revolución de los Claveles ocurrida en Portugal. Tal agitación fue la que forzó los cambios del monarca, pues su principal objetivo, por encima de cualquier otro, era mantener la monarquía, y temía, que por mucho Ejército que controlara, el proyecto se le podría venir abajo si aquellas movilizaciones continuaban.

4. Esta apertura de las propuestas iniciales escasamente democráticas, hechas por el rey, tuvo sus límites, sin embargo. La Ley electoral, inicialmente aprobada por la Asamblea del Movimiento Nacional (los remanentes del movimiento fascista) como condición de su desaparición, estaba deliberadamente sesgada a favor de los territorios considerados conservadores, con el intento, según han reconocido autores de tal ley electoral, de marginar a las izquierdas, y muy en particular al Partido Comunista.

Dicha ley, aunque modificada, no ha variado en su sesgo, de manera que, aún cuando la suma de los votos a los partidos de izquierda ha sido mayoría en todas las elecciones (excepto dos) al Parlamento Español (las Cortes Españolas), las políticas públicas (excepto en limitados periodos) no han respondido a una voluntad de izquierdas. Aún hoy, España tiene el gasto público social por habitante más bajo de la UE-15.

5. El monarca y la monarquía han jugado un papel clave en la permanencia en el poder de los poderes fácticos como la banca y la gran patronal, que continúan siendo el centro del establishment conservador, el mismo establishment que ha sido responsable del enorme retraso político, económico y social de España. Y su intervencionismo en la vida política es mayor que la existente en otras monarquías, gozando de una inmunidad que no tiene parecido en otros sistemas monárquicos democráticos.

La evidencia de cada uno de estos puntos es abrumadora y queda sintetizada en mis libros Bienestar Insuficiente. Democracia incompleta. Lo que no se habla en nuestro país. 2002 y el Subdesarrollo social de España. Causas y consecuencias. 2006.
Se me dirá, como me lo han transmitido personas protagonistas en aquella Transición, personas que me honran con su amistad y a las cuales he tenido siempre gran respeto y estima (tales como el fallecido Santiago Carrillo), que no había otra alternativa. Parece que ello fue así (aunque tengo que admitir que cada vez tengo más dudas, a la luz de lo que se va conociendo) pero lo que sí considero un grave error es que se definiera la Transición como modélica o que se considerara al monarca como el mayor motor del cambio democrático. Me parece que cada día se ve mejor que de modélica, aquella Transición tuvo poco, pues ni se ha resuelto el enorme retraso social de España ni tampoco se ha solucionado el hecho todavía no admitido por la monarquía y por la Constitución, de que España es un país plurinacional. Hoy estamos viendo la gran agitación social consecuencia de los fallos heredados de aquella Transición inmodélica, tanto en el frente social como en el identitario.
Paul Preston no toca estos temas, lo cual es sorprendente, pues la evaluación del pasado debe incluir su impacto sobre el presente. Y el presente está yendo muy mal, y ello está relacionado con cómo no se resolvió el pasado. Lo único que dice Paul Preston es que si no hubiera rey, habría una Presidencia de la República que la ocuparía gente como Felipe González o José María Aznar, figuras claramente políticas que politizarían en exceso la figura del presidente.
Pero tal argumento ignora que si hubiera una República querría decir que no habría monarquía y que el establishment enormemente conservador, que ha actuado como freno a los cambios que este país necesita, tendría mucho menos poder. El establecimiento de una República en España sería un enorme cambio pues sería una rotura con el pasado dictatorial y su herencia, liberando la enorme energía, todavía por desarrollar, que significaría una nueva cultura democrática, que inevitablemente ocurriría con el establecimiento de una República. La extraordinaria limitación del sistema democrático español que ofrece escasísimas oportunidades a la ciudadanía para participar en la gobernanza de su país (resultado del dominio conservador en las instituciones españolas) se ampliaría en un sistema republicano, tal como ha ocurrido en otros periodos anteriores de nuestra historia, como fue la II República. En cuanto a la supuesta excesiva politización de la figura del presidente del país, tengo confianza en la ciudadanía española, pues el voto puede solucionar los problemas que el mismo voto crea, lo cual no ocurre con la monarquía.

SERÀ QUÈ NO, SR. MAS

El encara President en funcions Sr. Arturo Mas, demana als altres grups de la cambra catalana que s’uneixin al pacte de legislatura que van signar ell mateix com a cap de files de CiU i Oriol Junqueras d’ERC.

Per molt que ho digui i que insisteixi, serà què no, Sr. Mas. No s’han donat les condicions necessàries per a que cap de la resta dels grups s’hi pugui sumar.

És ben cert que, jo mateix, havia parlat d’un govern de concentració que contemplés, al menys, CiU, ERC, PSC i ICV-EUA. Encara que també és veritat que havia parlat d’altres possibilitats.

Quan el que es pretén fer és un govern d’unió nacional, cal, des de el primer moment, expressar aquesta voluntat per a que tots els partits que hi estiguin interessats puguin donar la seva opinió i aportar les seves propostes.

Ara com ara, el pacte signat entre les dues forces que més diputats tenen al Parlament, contempla les mesures acordades entre tots dos i, en l’hipotètic cas de que s’hi afegissin d’altres formacions, haurien de subscriure el text als 100 %, la qual cosa em sembla impossible.

El PSC no s’afegirà perquè el ful de ruta marcat no és el seu, està clar. Més enllà de les divergències internes que tenen els socialistes, és evident que hi ha un sector molt més nacionalista i, si m’apureu, fins i tot independentista, però d’aquí a caminar de la ma de Mas, hi ha una distància insalvable. Navarro ja va anunciar fa setmanes que ni governarien amb CiU ni tant sols votarien l’envestidra de Mas.  

El PPC hauria desitjat ser el soci de govern preferent, però CiU hauria hagut de renunciar al seu full de ruta, és a dir, fer el referèndum sobiranista i, evidentment treure’s del cap la idea independentista. Ara per ara, al menys sobre la taula, els objectius d’una i de l’altra formació són del tot divergents, fins i tot oposats diria jo.

Els d’ICV-EUA són els que més prop estan de les dues formacions que han signat el pacte de govern, però no crec que als seus dirigents els agradi gens ni mica haver de renunciar al que és el moll de l’os del seu programa: les polítiques socials. Joan Herrera es va cansar de repetir allò de: Això no és una crisi, és una estafa! El nou govern català seguirà retallant i, molt a pesar d’ERC, està clar que, encara que sigui menys, seguirà tocant els pilars del benestar.

C’s no té res a veure amb el futur govern. Ara mateix encara estan sobre el núvol per haver aconseguir 6 escons més, prova que la política que han fet en aquests dos anys els hi anat perfecte. S’arriscaran a canviar-la per perdre tot el què han guanyat? Evidentment, no.

I per acabar, les CUP. Algú s’imagina a les CUP pactant amb qualsevol de les formacions que hi ha Parlament? Jo no. Abans hauria d’haver una regeneració total de la política del nostre país. Mentre els partits que governin o que hi tinguin opcions, no deixen de donar suport als poderosos (banca, multinacionals, etc.), el pactes són del tot impossibles.

Per tant, Mas s’haurà de fer la idea que la seva única parella de ball serà Junqueras. Sí, ja sé que l’Oriol no és un sex symbol i que de vegades, ballant, ballant, el xafarà, però s’haurà d’aguantar i, també és possible que li hagi de donar algun pessic. És l’inconvenient de voler ser president i tenir una situació de desavantatge.

EL TITULAR DEL DIA 22-12-2012

Ahir, al Periódico de Catalunya s’hi podia llegir el següent titular:

Rajoy incompleix un any.

Era la particular manera de recordar els innumerables incompliments del president del govern espanyol tot just quan es complia el primer aniversari de la presa de possessió.

En un extens reportatge de quasi dues pàgines on s’hi veia una foto de Rajoy presa des de sobre (com si estigués capcot) i al seu costat 5 dels seus grans fracaSsos: La pujada del IVA, l’incompliment del pacte sobre les pensions, les retallades als funcionaris, la reducció del subsidi de l’atur i el rescat dels bancs.

Encara se’n podrien afegir més: retallada de les prestacions socials, sobre tot a la llei de la dependència –es gestiona des de les comunitats autònomes, però els diners arriben de Madrid), pujada dels tipus de l’IRPF, etc.

Si a tot això sé li afegeix que,, les CC.AA. també han retallat per allà on podien fer-ho (Sanitat, Ensenyament, Cultura... ) El panorama és desolador.

Per tant, ni felicitacions ni res. Rajoy no s’ho mereix. Altres, al seu lloc, després d’incomplir totes les promeses electorals, ja hauria dimitit. Segur que ocupant el seu lloc de treballa com a registrador de la propietat a Santa Pola (Alacant) estaria més tranquil i un país sencer li agrairia.   

Un vídeo molt gràfic.