diumenge, 31 d’agost del 2014

LA MUIXERANGA DE VINARÒS A ALCALÀ DE XIVERT. FOTOS VII



















PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL CORRAL NOU DE FREGINALS IV










¿Es crema París?

JOSEP BORRELL
Expresident del Parlament Europeu

El debat econòmic i la crisi de Govern de França són de gran importància per a tot Europa


La crisi del Govern socialista francès coincideix amb l'aniversari de l'alliberament de París (25 d'agost de 1944). Fa 70 anys els aliats temien que la ciutat patís la mateixa tràgica sort que Varsòvia (¿Es crema París?, títol d'una famosa pel·lícula). Afortunadament, ni la sublevació dels combatents de l'interior ni la capacitat destructiva dels alemanys en retirada van tenir la mateixa força i París va quedar intacte. Però el socialisme francès no sortirà indemne d'aquesta crisi, que tindrà greus conseqüències sobre la crisi de l'euro i la construcció europea.
Arnaud Montebourg, el ja exministre d'Economia que, amb les seves crítiques a la política de François Hollande i Manuel Valls,ha provocat la formació d'un nou Govern, es qualifica també de «combatent de l'interior» per haver volgut canviar des de dins del Govern francès una política dictada per Alemanya que arrossega Europa cap a una espiral deflacionista. Les dades econòmiques conegudes aquest mes d'agost -creixement zero a l'eurozona, amb caiguda a Alemanya, Itàlia de nou en recessió, França estancada i una inflació pròxima a zero- han estat la gota que fa vessar el got del rebuig a aquestes polítiques d'austeritat fiscal i de restricció monetària que des de fa temps han estat criticades per organismes com l'FMI o l'OCDE, gens sospitosos de ser portaveus de l'esquerra.
Així, el Govern que va formar Valls, fortament recolzat en la parellaMontebourg-Hamon (aquest, ministre d'Educació) després del desastre de les eleccions municipals, i que havia de ser un «Govern de combat destinat a durar unit», no haurà aguantat ni cinc mesos. Tot un rècord a França. També és la primera vegada que discrepàncies individuals de ministres donen lloc al canvi de tot un Govern. Són indicadors de la gravetat del moment i de la ruptura del fràgil consens entre les ales dreta i esquerra del socialisme francès. Està per veure amb quina majoria parlamentària compta Valls quan s'hagi de votar la confiança del nou Govern. Hollande ha de confiar que els socialistes no es disparin un tret al peu, perquè negar-l'hi equivaldria a dissoldre el Parlament i anar a unes eleccions que serien una debacle per a ells.
És difícil no estar d'acord amb Montebourg quan adverteix que la reducció accelerada i simultània dels dèficits públics agreuja l'atur, impossibilita recuperar els equilibris públics i no redueix la ràtio d'endeutament perquè redueix el creixement. I que s'està creant el caldo de cultiu d'extremismes i populismes que acabaran destruint la idea d'Europa. La seva demanda de solucions alternatives a les que imposa la dreta alemanya que recolza Merkel és també pertinent. Passen per un millor equilibri entre la reducció dels dèficits i el suport a les empreses per guanyar competitivitat i a les famílies consumidores per mantenir la demanda i el creixement. I per una política monetària que combini més bé el control de la inflació i el suport al creixement i l'ocupació. Quan Mario Draghi retreu aMatteo Renzi que no vagi més de pressa en les seves reformes, el primer ministre italià té raó al replicar-li que si fes bé el seu paper de banquer central i mantingués la inflació a prop del 2%, o si, com tots els bancs centrals del món, intervingués en els mercats d'actius públics i privats, faria més fàcil la solució a la crisi.
El debat sobre la política econòmica francesa s'ha presentat de manera caricaturesca com entre un socialisme de l'oferta basat a guanyar competitivitat i el més clàssic socialisme de demanda. Però l'oferta i la demanda no són categories polítiques, sinó conceptes econòmics, i la seva adequada combinació no és un problema ideològic sinó d'eficàcia econòmica. I, com defensava l'economista i diputat socialista francès Pierre-Alain Muet molt abans de l'espantada de Montebourg, no se surt d'una recessió (d'una gravetat que s'ha subestimat a Europa) amb una política només d'oferta. Hollande no pot reconèixer que són les polítiques d'austeritat les que han enfonsat Europa en la recessió i a la vegada basar la seva política nacional únicament en mesures d'augment de l'oferta. ¿És raonable acordar 40.000 milions d'euros per a reduccions fiscals a les empreses, en un context de reducció del dèficit, sense avaluar adequadament l'eficàcia relativa sobre l'ocupació d'aquests suports fiscals i dels 50.000 milions de reducció de despesa necessaris per finançar-los? Muet recordava que el cost de les polítiques d'oferta decidides per Valls duplica els 20.000 milions de les 60 propostes del programa electoral d'Hollande. Per sobre de les peculiaritats de cada país, el debat i la crisi a França són d'enorme importància per a tot Europa, perquè a tots ens afecten i perquè el problema només té una solució europea.