dijous, 2 d’octubre del 2014

BARCELONA AHIR 1 D'OCTUBRE (II)



























BARCELONA AHIR 1 D'OCTUBRE (I)

















Una consulta clarament il·legal


VÍCTOR FERRERES
La llei de consultes populars que ha aprovat el Parlament de Catalunya no pot emparar la consulta prevista per al pròxim 9 de novembre. El decret de convocatòria serà inevitablement anul·lat pel Tribunal Constitucional (TC), pels defectes de la mateixa llei. El que pretén fer la Generalitat ja ho va intentar fa uns anys el lehendakari Juan José Ibarretxe. El Parlament basc va aprovar una llei per la qual es convocava els ciutadans perquè es pronunciessin sobre el futur polític d'Euskadi. El Govern de Rodríguez Zapatero la va impugnar, i el tribunal li va donar la raó.
El principal argument que les institucions basques van esgrimir va ser que el que volien organitzar no era un referèndum, sinó una consulta, i per això no resultava necessària l'autorització de l'Estat. Segons les autoritats basques, la diferència entre un referèndum i una consulta és que només el primer té caràcter vinculant. El TC, per unanimitat, va rebutjar aquest plantejament. L'article 92 de la Constitució, en efecte, és clar quan es refereix a la possibilitat de convocar un «referèndum consultiu» sobre una decisió política d'especial transcendència. Si el referèndum és merament consultiu, i per tant no és vinculant, i si la consulta és merament consultiva, i per tant tampoc és vinculant, és obvi llavors que no hi ha cap mena de dife­rència.
La llei catalana ha incorporat alguns trets especials en la figura de la consulta, amb la vana esperança que el TC accepti que no ens trobem davant un referèndum. Així, els òrgans encarregats de garantir que la consulta es desenvolupi correctament no seran els de l'Administració electoral, sinó uns òrgans de nova planta. Ara bé, la seva actuació (hem de suposar) serà igualment fiable, i estarà subjecta al control judicial. No som, doncs, davant una diferència rellevant.
Múltiples malabarismes
En segon lloc, en un referèndum només poden votar els més grans de 18 anys, mentre que en una consulta també podran votar els que en tinguin més de 16. Tampoc aquesta diferència és realment significativa. Acabem de veure, a Escòcia, que els més grans de 16 anys han pogut participar en la consulta. Algú pot sostenir seriosament que el que s'ha celebrat allà no és un verdader referèndum perquè hi han pogut intervenir els més grans de 16 anys?
A més a més, és totalment aplicable aquí l'argument a fortiori, que és de sentit comú. Si, per exemple, una llei exigeix permís municipal per ensorrar un edifici, amb més raó l'exigirà per tirar-ne a terra un parell. De la mateixa manera, si és absolutament necessària l'autorització de l'Estat per celebrar una consulta popular dirigida als més grans de 18 anys, amb més raó s'haurà de comptar amb aquesta autorització si el que es pretén portar a terme una consulta que inclou no només els més grans de 18 anys, sinó també els més grans de 16.
En definitiva, ens trobem davant una cosa que es diu «consulta popular no referendària» però que en realitat no és més que un referèndum encobert. Així ho van fer constar quatre dels nou membres del Consell de Garanties Estatutàries de la Generalitat en els seus excel·lents vots particulars, que van criticar amb rigor els múltiples malabarismes que els altres cinc vocals van haver de fer per distingir de manera artificiosa entre consulta i referèndum.
Hi ha raons sòlides per pronosticar que la sentència que finalment dictarà el TC declararà nul·la la convocatòria de la consulta, a causa de les extralimitacions de la mateixa llei. I és altament probable que els magistrats es pronunciïn de manera unànime (inclosos els dos magistrats catalans). Francament, no veig com juristes de prestigi poden apuntar-se a la tesi que la consulta del 9-N no és un referèndum perquè hi poden participar els més grans de 16 anys. Malgrat les seves sentències més recents (com per exemple la 42/2014), el TC no ha posat mai en qüestió que és del tot necessari l'acord de l'Estat per convocar un referèndum (es digui com es ­digui).
Fixar una posició nítida
Aprenguem dels escocesos. Alex Salmond es va presentar a les eleccions amb un programa clarament independentista. Si efectivament hi ha un fort corrent independentista a Catalunya que s'ha de canalitzar, els diferents partits polítics sobiranistes poden utilitzar les eleccions autonòmiques i les generals per fixar als seus programes una nítida posició a favor de la independència. Si, després de successius tests electorals, aquests partits obtenen un ampli i sòlid suport popular, estarà completament justificat llavors exigir al Govern central que negociï els termes d'un referèndum plenament legal. I no s'ha de fixar de manera prèvia i unilateral la data de la consulta ni tampoc les preguntes. A diferència del que ha passat a Escòcia, aquí hem començat la casa per la teulada.

PROFESSOR DE DRET CONSTITUCIONAL (Universitat Pompeu Fabra i Universitat de Texas).

Munir, un referent positiu

SAÏD EL KADAOUI MOUSSAOUI
Psicòleg i escriptor

A l'optar per la selecció espanyola i no la marroquina, el futbolista reforça la idea de l'arrelament múltiple

En el seu llibre de memòries Joseph AntonSalman Rushdie pensa en la seva identitat i es pregunta sobre la possibilitat de ser -desenvolupar l'aptitud de ser- no desarrelat sinó múltiplement arrelat. De no patir la pèrdua de les arrels sinó de beneficiar-se de tenir-ne un excés. Vaig pensar i em vaig inspirar en això per a una ponència, Múltiplement arrelats o desarrelats, que vaig presentar en el 16è Congrés Mundial de Psiquiatria, celebrat a Madrid. El gran tema va ser la inclusió, com fer el possible perquè tot pacient que pugui beneficiar-se d'un tractament psiquiàtric, psicològic i psicoterapèutic pugui realitzar-lo en les millors condicions. I la primera d'elles és disposar de professionals experts que sàpiguen entendre el patiment humà.
La identitat, deia Rushdie -la seva i la de totes les persones-, es compon tant dels orígens com del viatge. La literatura, prosseguia, sempre ha sabut aquesta realitat perquè sempre ha intentat obrir l'univers, augmentar-lo, perquè l'ésser humà pugui percebre tota la seva complexitat.
La literatura, deia l'autor angloindi, però també la ciència psicològica. I això és del que va tractar la meva ponència: mostrar des de la psicologia i des de la sociologia que el millor -el més sa- per a una persona és desenvolupar tot el seu potencial. Obrir al màxim el propi univers. I per als fills dels immigrants, això inclou deixar enrere el discurs de la pèrdua de les arrels i abraçar el discurs de l'arrelament múltiple.
¿Per què això que sembla tan lògic resulta en ocasions tan complicat? La meva hipòtesi és la que segueix. Per un costat, una part de la societat receptora té una imatge denigrada dels magribins i de l'islam, i això es tradueix en constants experiències d'inferiorització, i fins i tot de discriminació i de racisme. I per l'altre, com deia l'escriptor Tahar ben Jelloun, alguns pares s'aferren a la religió perquè és un antídot contra l'exili. Senten que és l'únic que poden oferir a la seva descendència com a cultura originària. Són pares que no han resolt el seu dol migratori -que diríem en el nostre argot tècnic-. En lloc d'obrir-se i acollir com a propi allò que els brinda la societat a la qual han emigrat, es tanquen, es repleguen i s'empobreixen. Confonen la cultura d'origen amb un islam obtús.
L'antropòleg Thomas Hylland Eriksen deia en el seu assaigEthnicity and nationalism que es pot parlar d'una negativització de la pròpia identitat. En la mesura que no es permet la inclusió social, aquests joves poden tancar-se en el seu grup d'origen i potenciar els seus orígens ètnics i culturals. En aquests moments en què hi ha massa gent disposada a aprofitar-se d'aquesta negativització de la pròpia identitat (els gihadistes, per exemple) és important que ens preguntem si som o no una societat inclusiva.
En un recent estudi sociològic dirigit pels professors Rosa AparicioAlejandro Portes, Créixer a Espanya. La integració dels fills dels immigrants, es demostra que una gran part d'aquestes persones tenen una relació positiva amb aquest país, que senten com a propi. Però els autors llancen alguna advertència. La literatura científica, diuen, assenyala que les altes percepcions de discriminació en la primera adolescència rebaixen l'autoestima i generen identitats reactives oposades a la societat d'acollida. Els processos d'adaptació dels fills dels immigrants a França, el Regne Unit i Holanda han estat marcats per aquests episodis. I són països que ens avantatgen en experiència i que s'haurien d'estudiar en profunditat per no repetir alguns dels errors que han comès.
Per finalitzar, deixin-me explicar-los el motiu del títol d'aquest article. El futbolista del Barça i jugador revelació d'aquesta Lliga que acaba de començar Munir el Haddadi, amb la seva decisió de jugar a la selecció espanyola i no fer-ho a la marroquina reforça aquesta idea de l'arrelament múltiple. Ell ha nascut a El Escorial (Madrid), ha crescut en aquest país i és d'ascendència marroquina. La seva decisió ajudarà molta gent a entendre que una persona pot dir-se Munir i sentir-se espanyola, europea. Sense amagar l'origen, abraça el seu destí. No és un desarrelat. I de passada es converteix en un referent, un exemple, un mirall on mirar-se per a molts adolescents que deuen estar passant la seva inevitable crisi identitària (tot adolescent hi passa). Un referent positiu que ens fa molta falta per combatre els negatius. Especialment els gihadistes.
En el citat congrés celebrat a Madrid vaig parlar de Munir el Haddadi.