LA PREGUNTA DEL DIA 25-02-2015

Què feia Joan Maria Roig i Grau (Rojo y Gualdo) dilluns passat a l’Ajuntament de l’Ametlla de Mar?

Segons el meu informant va entrar directament al despatx de l’alcalde... Com es diu vulgarment,como Pedro por su casa... 

Hi ha qui pensa que d’aquí poc temps, la casa consistorial de la Cala estrenar nova il·luminació, evidentment LED.    

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PEL CAMÍ DEL CEMENTIRI DE SANT JAUME VII

'Diuen, diuen'

Arcadi Espada

EL PAVOROSO espectáculo de la comisión parlamentaria cuando interviene el ex presidente Pujol. La evidencia de que les ganó todas las manos. Un viejo sordo, arruinado por su conciencia, corrompido por los hechos, incrustado para siempre entre el contrabando de divisas del padre y la evasión fiscal de los hijos. Y, sin embargo, la lógica y la razón de su lado. Y hasta el eslogan. Diuen, diuen, diuen iba percutiéndoles en la cara como un boxeador sobrado, reprochándoles, muy justamente, que hicieran afirmaciones basadas en el rumor, inconsistentes, baratas y necias, nada, por ejemplo, que un periodista pueda permitirse y que en cambio ellos, diputados, se permitían con irresponsabilidad y frivolidad infinitas. La verdad arrastrada. Y no a partir de las respuestas. Cuando las preguntas mienten no llega Sócrates sino Vyshinski. Eso respecto a la moral. Respecto a la inteligencia la conclusión es aún más devastadora: que siga gobernando el corrupto antes que los estúpidos. Todo parte del doloroso principio. Si Pujol estaba ahí, ante la comisión parlamentaria, como antes estuvo ante el juez, solo es porque ha querido. La verdad amarga que golpea a los políticos catalanes y a todos los ciudadanos es que se confesó evasor fiscal cuando le dio la gana. Y lo peor: que pudo no hacerlo. Y que, ahora, se reserva el porqué íntimo de su confesión en aquel momento y lugar, porque también le da la gana. Desde el 25 de julio en el que habló ni el periodismo ni la política ni los jueces han podido añadir un párrafo a su declaración expiatoria. Es más, si hay algún añadido es suyo. Como cuando dijo con total naturalidad que a uno de sus testaferros lo nombró alto cargo de su gobierno. O como cuando insinuó, ayer, ante la pobre cupista, que su dinero en Andorra provenía de la corrupción de su padre, teniendo en cuenta, ¡eso sí!, que todo en el franquismo era corrupto. Una espectacular declaración de principios que define su propia corrupción: tanto en la inmoralidad franquista como en la moralidad nacionalista siempre alegó coartada. La tarde le pasó sin ningún apuro y hasta se permitió la agria soberbia del viejo. Pero no podrá huir de la verdad final. Este Parlamento devenido en tasca, corto y provinciano, es también y principalmente su obra. Hasta la camiseta del cerril cupista le corresponde. Hija legítima de la introducción de la vulgaridad en la política. Hija legítima de la aniquilación del registro en el lenguaje, en cualquier lenguaje. Aquel això no toca suyo, con su hedor a col hervida.

LA IMATGE (PÈSSIMA) DEL CLAN PUJOL

Avui és un d’aquells dies que costa trobar un titular escaient. Jo no original. L’originalitat és més difícil i més quan la compareixença de Jordi Marta i Júnior a la comissió d’investigació que sobre el cas Pujol va obrir el Parlament de Catalunya.

Com exemple de la pluralitat de títols, aquí alguns dels que apareixen a la premsa d’avui:

El Periódico. Pujol júnior es destapa.

La Vanguardia. Un desafiant Pujol júnior es vanta de les seves influències.

Ara. Toquen fons.

El Mundo. Burla en el Parlament.

ABC. Los Pujol no saben nada.

La Razón. La burla de los Pujol: No tenemos ni un duro.

Com veieu, ni la premsa més propera a CDC ha trobat un titular que no vagi en contra de lafamília. I és que no n’hi ha per a menys. Es nota que van tenir molt de poder y ara els hi costa molt acceptar que els regles del joc han canviat i ja no són el que van ser els anys gloriosos. Fins i tot Pujol no va voler ni confirmar ni desmentir si comptava o no amb el suport del partit que un dia va fundar. Bé, això té una explicació molt senzilla. Sóc de l’opinió (i ja ho he dit més d’una vegada) que els dirigents de CDC li neguen als Pujol en públic el que li donen en privat.

Jordi Pujol es va retirar de la política activa l’any 2003, no obstant, els xanxullos van continuar existint. I si bé es cert que a nivell de la Generalitat van deixar de fer-se és perquè durant 7 anys hi va haver 2 governs del Tripartit i CiU es va estar a l’oposició, però això no va impedir que, a un nivell inferior es seguissin fent.

Dos exemples. El cas Pretòria, que va afectar a Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, que sense tenir l’ADN de la família Pujol, si que es poden considerat amb el mateix genoma polític que l’expresident, ja que tots dos van ser-ne íntims col·laboradors, es va produir, majoritàriament dintre d’aquest període, encara que, en aquest cas, va comptar amb el suport inestimable del llavors alcalde de Santa Coloma de Gramanet Bartomeu Muñoz.

L’altre cas és el del Palau de la Música que si bé es va destapar l’any 2009, els seus orígens es situaven diverses dècades abans. Com veieu, també aquí, tot i estar CiU a l’oposició, durant uns 6 anys, hi va haver una implicació demostrada entre els principals encausats i CDC.

Tornant a la compareixença d’ahir, el més destacat de la intervenció de Pujol va ser quan va dir allò de: diuen, diuen, diuen... Evidentment cap diputat podia tenir a ma cap document que acredités la implicació de Pujol en algun dels casos pels que sé l’imputa. Això és així, perquè si hi ha proves fefaents en forma de documents o altres mitjans acceptats en dret, aquests estan en poder de la Justícia i esgrimir alguna còpia seria tant com admetre que s’hagin pogut filtrar documents.

Marta Ferrusola, tot i anunciar que no diria res, va donar molt de joc. Potser la frase que quedarà serà: Catalunya no s’ho mereix. Encara que no he tingut el disgust de conèixer-la personalment, penso que estic capacitat per a opinar sobre aquesta senyora que després de formalitzar-se el primer govern Tripartit va dir: Ens han robat la Generalitat.

El grau d’identificació dels Pujols amb la Generalitat o Catalunya ha estat tan gran, que qualsevol mesura que es prengui en la seva contra, li donaran la volta per a que sembli que es va en contra de la nostra nació.

La Ferrusola va acabar acceptant que la seva empresa de jardineria havia treballat per a la Generalitat sense cap tipus d’adjudicació pública, es a dir, a dit. També va dir que la seva família no té un duro i que els seus fills van amb una ma al davant i l’altra al darrere... Pobrets! Fins i tot em fan llàstima... Sent família nombrosa com són, no sé perquè no van acudir a demanar un ajut als serveis socials...          

Júnior sembla que va anar de sobrat. No sap quans de cotxes té, però va afirmar que els automòbils d’alta gama que té o els ha comprat desballestats i els ha restaurat o a gent que tenien problemes i no els podien mantenir. O sigui, com una ONG creada per ajudar als altres...  

Em sembla patètic que una família (sobre tot el pare) que un dia ho van ser tot a Catalunya vagin de prepotents i donant la imatge que donen sense tenir el més mínim respecte als diputats ni al poble de Catalunya que, efectivament, no es mereix (ni s’ha merescut mai) tenir uns conciutadans com els Pujol per la pèssima imatge de país que donen.