dimecres, 3 de juny del 2015

Apunts obvis després del 24-M

CARLES CAMPUZANO
Diputat de CiU al Congrés

Tenim un sistema de partits nacional, clarament diferenciat de l’hegemònic a la majoria de l’Estat. Ha estat sempre així des de 1977. D’aquest fet se’n deriva un mapa electoral marcadament distint. I en aquesta ocasió encara més, quan els dos grans partits estatals són, a més més, petits i els partits d’obediència estrictament catalana clarament hegemònics. Només el País Basc i Navarra expressen tan clarament la seva realitat nacional. I deu n’hi do també en aquesta ocasió al País Valencià i les Illes Balears. Som una nació i els nostres partits en són un reflex molt potent.
Certament tota política és local, com es diu als Estats Units, i les eleccions municipals l’afirmació és redundant; cada poble, cada ciutat, té la seva pròpia lògica alhora d’explicar els resultats de diumenge, però certament hi ha tendències globals que tenen la seva influència, especialment en els grans nuclis urbans.
La complexitat del país és gran i els resultats del diumenge ho tornen a posar de manifest; no és tampoc cap novetat però en aquest canvi d’època que estem vivint la complexitat del país s’accentua. Els anàlisis simplistes, des de qualsevol del pols ideològics que ens articulen no ens deixen veure la realitat. Hi ha bastants més coses que blaus i vermells. S’evidencien algunes fractures al voltant de la identitat, l’edat, l’impacte de la crisi, les expectatives sobre el futur, el món més urbà i el mon de comarques…, que segur que demanaran el futur recosir el país en molts sentits, més enllà dels models de societat i els matisos legítims de cadascú.
Hi ha una interpel·lació que relliga totes les demandes del país: una societat més democràtica i decent. Des de el dret a decidir i la independència fins la denuncia de les desigualtats passant per l’exigència de la fi de la corrupció, tot plegat expressa un enorme desig de canvi, de superar una realitat que ha estat frustrant i que ens nega un futur millor a la majoria. Segurament el sobiranisme és qui millor ha sabut aglutinar durant aquests anys aquest sentiment…però no només ho fa el sobiranisme. Com explica molt be l’amic Eduard Vallory els processos a Catalunya són uns quants. Tot un repte per a un objectiu tan enorme com el que es planteja aquest nou catalanisme que va explotar l’11 de setembre del 2012. Caldrà intel·ligència, paciència i persistència per a continuar avançant i fer possible el somni d’una Catalunya lliure. I caldrà que les forces amb mentalitat de govern i europeistes, interclassistes i vocació reformista,com CDC, liderem les respostes a les desigualtats i a la imprescindible regeneració democràtica. En mans dels nous populismes aquesta agenda vital per al futur del país està abocada a la frustració i al risc de perdre el tren del progrés, la modernitat i la prosperitat.
La fragmentació que sorgeix del 24 de maig imposa necessàriament el pacte. Sense pacte global o puntual els municipis seran ingovernables. I el país no pot caure en la ingovernabilitat. El panorama econòmic i social que hauran d’afrontar molts governs municipals és certament difícil i és complicat pensar que governs molt minoritaris puguin fer la feina que toca;certament la societat no s’ho pot permetre, encara menys després d’uns anys tan durs. La cultura del pacte s’hauria d’imposar i recordar que els països d’èxit, aquells que ens volem semblar com Dinamarca o Austria, les seves grans famílies polítiques tenen la capacitat de posar-se d’acord en allò que és essencial i treballar en la perspectiva del mig i el llarg termini.
La lleialtat entre les institucions del país serà fonamental. En els pitjors anys de la crisi i en el suport al procés sobiranista, el món local ha estat al costat del govern del país. I aquesta circumstància ha permès garantir millor els serveis públics essencials de l’Estat del benestar i alhora donar una força enorme a la demanda en favor del dret a decidir i l’estat propi . Caldrà veure que passa a partir d’ara, però el suport al Govern continuarà sent bàsic i el discurs de l’odi ha de ser desterrat del debat en un país democràtic.
Son temps interessants segur, en molts sentits esperançadors, però que exigeixen molta política de la bona i ,sobretot, polítiques adequades al temps que ens ha tocat viure, carregat també d’incerteses i desafiaments en tots el camps de la vida col·lectiva.

Comunistes, nazis i xiulades

JOAN MANUEL PERDIGÓ
Subdirector

Tornen el comunisme i els soviets i entrem de ple en la inestable república de Weimar, que va donar pas al nazisme. Espanya s'ha convertit, a ulls de la nostra peculiar dreta, en una mena de Jurassic Park en què reviuen els monstres de les convulses primeres dècades del segle passat. És curiós que quan als nostres conservadors se'ls trenquen els esquemes, en lloc de preguntar-se què està passant, què hi ha de nou al carrer, l'únic que se'ls acudeixi sigui utilitzar la moviola i recórrer als tòpics. Mal assumpte intentar inquietar el personal amb un remake de King Kong a aquestes altures de la festa. La mateixa dreta que fa anatema de qualsevol indici de recuperar la memòria, de mirar al passat per no repetir-lo, com han fet els alemanys amb el nazisme, no dubta a treure el recital catastròfic, amb crema de convents i la violació de monges incloses. Nazis i comunistes amalgamen sense cap mena de lògica tot allò que trenca la tranquil·litat sobre la qual està instal·lada. Fa falta molta imaginació, ignorància o mala fe per trobar paral·lelismes entre l'Espanya d'avui i l'Alemanya prenazi com s'entesta a fer la presidenta navarresa, Yolanda Barcina, apel·lant a la magnífica autobiografia de Stefan Zweig (El món d'ahir, Quaderns Crema).
Noranta anys després
I així ens va. Mentre uns s'esquincen les vestidures, Rajoy sosté que en realitat no passa res, o molt poc. Algunes coses, com a màxim. Segueixen entestats a no veure la realitat, el malestar i el cansament que s'acumulen des d'almenys fa un lustre, quan ja es veia que això no seria una crisi passatgera i els brots verds es negaven a florir a milions de balcons.
Una ensopegada rere l'altra. Econòmiques, socials i polítiques. La més recent, haver aconseguit que l'última final de les xiulades hagi batut el rècord de decibels. Com més amenaces, més reacció. Elemental. La dreta gira la vista enrere i l'únic que arriba a fer es veure's reflectida en Primo de Rivera. El 1925, el dictador va clausurar Les Corts, el camp del Barça, perquè el públic va xiular La marcha real. Noranta anys després no tornen els soviets, però sí les mateixes obsoletes receptes.

dimarts, 2 de juny del 2015

QUI TEM ADA COLAU?

Els resultats electorals del passat 24 de maig a Barcelona van donar guanyadora la formació de l’Ada Colau Barcelona en Comú per un estret marge respecte la llista de CiU encapçalada per Xavier Trias. El repartiment de regidors va ser el següent:

BC... 11 regidors.
CiU... 10 regidors.
C’s... 5 regidors.
ERC... 5 regidors.
PSC... 4 regidors.
PPC... 3 regidors.
CUP... 3 regidors.

Durant els següents dies hi va haver tota una sèrie de contactes encaminats a conformar majories que permetessin un govern amb certa estabilitat.
Trias va ser el primer que es va postular a l’hora de reclamar l’alcaldia amb el suport d’ERC i el PSC. Com veieu, aquí no importava si el PSC és o no un partit sobiranista, aquí l’important era conservar la cadira i els privilegis implícits.
Però ràpidament, Ada Colau el va rectificar al afirmar que, de totes totes, seria alcaldessa de Barcelona amb el suport, precisament, dels mateixos partits.
Però sembla que el passat de la Colau no l’ajuda gens a l’hora de buscar suports, ja no només d’entre la resta de partits polítics, sinó entre els diferents lobbys que pul·lulen per les immediacions de Barcelona, sobre tot els econòmics. Un dels que ràpidament va posar en dubte la capacitat de la líder de Barcelona en Comú va ser el president del Banc de Sabadell que li va retreure el seu passat com activista de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)
L’hipotètic pacte, sembla ser que tampoc agrada gens a Mas que, encara que públicament no s’hagi dit, tot indica que hauria pressionat a Junqueras per a que aquest, per la seva part, posés condicions a la Colau a l’hora d’establir un acord de govern.
Junqueras li demana a la Colau que es posicioni al costat dels independentistes i fins i tot, aquesta pressió la fa extensiva al PSC. Mentre Ada Colau ja ha dit que està a favor del dret a decidir, amb el cas del PSC, intueixo, serà una mica més difícil.
El tema és que si Barcelona en Comú es veu prou forta per a emprendre, pràcticament en solitari el govern de la capital catalana o, finalment, buscarà nous socis de govern a part del PSC que, a priori, sembla l’únic partit que hi pactaria sense condicions prèvies. Tal vegada C’s podria ser la tercera formació en discòrdia, però personalment tinc seriosos dubtes de que sigui així, ja que tot i presentar-se com una formació immaculada (la qual cosa ja li va bé a BC), no deixa de ser un partit representant de la dreta i, per tant, força diferenciat d’allò que representa la formació guanyadora.
Tampoc a Madrid li van millor les coses a Manuela Carmena. A la capital, Ahora Madrid, una formació molt propera a Podemos, ni tant sols va guanyar les eleccions, però seria la formació que més fàcil ho tindria al comptar amb el suport del PSOE. Entre les dues formacions sumarien 29 regidors, la qual cosa representaria majoria absoluta, ja que la suma del PP (21) i C’s (7) es quedaria amb 28, a 1 de la desitjada majoria absoluta.
Esperanza Aguirre ja fa dies que va embolicant la troca reclamant un front comú contra Manuela Carmena, a la que veu com l’origen de tots els mals que passaran en el futur més immediat. Fins i tot, diu, que li donaria l’alcaldia al socialista Carmona per a evitar un govern presidit per la líder aAhora Madrid.
Encara que la Esperanza negui haver tingut res a veure amb l’anomenat Tamayazo, el cop de ma més gran de la democràcia espanyola, es inqüestionable que alguna cosa va tenir a veure, ja que gràcies a això va accedir a la presidència de la Comunitat de Madrid.
Per tant, fins el moment de l’elecció del nou alcalde (o alcaldessa) planarà a l’aire l’ombra d’un altre cop de ma que li permeti a la lideressa fer-se amb l’alcaldia de la capital d’Espanya.
Si l’altra vegada l’escàndol va ser majúscul, imagineu-vos l’enrenou que es formaria aquesta vegada. Potser llavors l’Aguirre hauria de deixar de dissimular i acceptar que ella sí, ha estat l’origen de tots els mals que ha patit Madrid al llarg dels darrers lustres.  

Per cert, jo no tema Ada Colau. Crec que si la deixen pot ser una bona alcaldessa que canviarà moltes coses per a bé dels ciutadans de Barcelona i qui sap si també de tota Catalunya.     

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 2-06-2015

OLÉ!!! Chapeau pel conductor que l'ha deixat així. I us ben asseguro que al costat mateix hi havia un pàrquing gratuït amb places lliures.