dimarts, 2 de febrer del 2016

Valencia en serio

DAVID TORRES

Muchos años antes de que lo trincaran, cuando sólo era alcalde de Xátiva, Alfonso Rus ya había analizado a la perfección la psicología del votante acérrimo del PP:
-Dije que traería la playa a Xátiva y se lo creyeron. Si yo mando, traeré la playa. Y van se lo creen. ¡Serán burros! ¡Si hasta me votaron!
Bajito y prepotente, penúltimo meteorito del landismo, Rus hizo su carrera política a fuerza de chistes y balandronadas, caminando como un chulo de playa sin playa -de ésos que llevan el paquete de tabaco apalancado en la tirilla del bañador- hasta que llegó a la cúspide del PP valenciano. No podía subir más alto, así que decidió darse el panzazo ahí mismo. Amigo íntimo de Camps, Rus escondía su Ferrari en tiempo de elecciones para que los vecinos siguieran votándolo y aseguraba que era chulo precisamente porque era bajito”. Si no, ya me contarás” decía. Un día se hizo pública una grabación de abril de 2006 donde se le oía contando fajos de billetes a cuatro manos en el interior de un coche. “Correcto, aquí hay un millón. Y aquí un millón más. Dos millones de pesetas”. Sus compañeros de partido se echaron las manos a la cabeza, escandalizados porque Rus todavía contara en pesetas.
Casi nueve años después de aquella grabación mítica ha reaparecido Marcos Benavent, hombre de confianza de Rus y ex gerente de la empresa pública Imelsa, el epicentro desde el que gira la gigantesca macrorredada que ayer se llevó por delante a 24 detenidos, entre ellos varios altos cargos del PP valenciano. Benavent -que está colaborando con la justicia a ver si hay suerte y le rebajan la pena- ha salido de su exilio como si regresara de un monasterio tibetano. De hecho, en un largo periplo donde visitó Ecuador y Japón, intentó recalar en la India, pero le denegaron el visado, quizá por si se encontraba con Arístegui. Entre el chaleco sesentero, la barba blanca y mística, y la bisutería de mercadillo, Benavent parecía volver no de la India sino de una asamblea del 15-M. Algunos de los presentes sospechaban que se le había ido la mano con el arrepentimiento, que parecía un arrepentido del método. En cualquier caso, Benavent lanzó ante los periodistas el discurso de un santón hippie que abomina de las riquezas y señala el camino de la iluminación. “Yo antes era un yonqui del dinero” dijo, recordando su anterior adicción a la gomina, cuando le faltaban dedos para contar billetes.
Por aquel entonces Benavent iba arreglado al estilo pijo que le gusta a Celia Villalobos, sin rastas y con la camisa bien planchada: un traje más del fondo de armario de Camps, limpio y resplandeciente. Entre el maremoto de porquería que empieza a filtrarse en la llamada Operación Taula, destacan los mil millones de euros de sobrecoste en la construcción de centros escolares. Al igual que para el de Madrid, donde el equipo puesto a dedo por Esperanza Aguirre, cobraba una comisión millonaria por cada colegio abierto, para el PP valenciano la educación es lo primero. Aun así, Rus todavía tiene posibilidades de esquivar la bala, incluso de ganar las próximas elecciones por mayoría absoluta a poco burros que sigan siendo sus electores. Encima del montón de mierda, intocable como un buda o una Virgen de las Angustias posmoderna, Rita Barberá flota.

dilluns, 1 de febrer del 2016

SITUACIONS QUE DONEN QUE PENSAR

Potser sigui coincidència, però aquests dies passats van ocórrer diversos fets insòlits o al menys, que em van donar que pensar i fins i tot condemnar de forma molt més que enèrgica.
El primer d’ells em sembla repugnant, intolerable, abominable i alguns altres adjectius més. Resulta ser que soldats francesos i georgians destinats a la República Centreafricana intercanviaven galetes per fel·lacions amb xiquetes de 7 anys. Es tan greu la notícia que no em sembla necessari comentar res ni afegir res. (Si voleu podeu clicar a sobre i així podreu ampliar la notícia)
La segona notícia va passar a terres gironines. Dos cotxes van patir un xoc frontal amb el resultat d’una morta (la conductora d’un d’ells de 25 anys) i un ferit freu que es troba a la UCI amb pronòstic reservat. En principi sembla un accident més de tants i tant dels que solen passar a les nostres carreteres, però no ho és.
El conductor ferit va ser qui va provocar l’accident i va donar positiu a la prova d’alcoholèmia. Però és que un parell hores abans ja havia provocat un altre accident i també va donar positiu per alcohol, a part de que no li quedaven punts al carnet. Els Mossos d’Esquadra van immobilitzar-li el cotxe fins que un altre amic el va anar a buscar...
Potser si que l’amic no en té cap culpa, però d’alguna manera és culpable (des del meu punt de vista) d’haver facilitat que es produís el segon fet. D’haver tingut coneixement o bé no li hauria recollit el cotxe o hauria impedit que el seu amic el conduís amb l’estat en que es trobava.
En casos així estaria bé aplicar la llei de Talió o alguna de similar. Tampoc no cal allò d’ull per ull i dent per dent, però s’hauria de condemnar a l’assassí  (perquè ho és i punt!) a que mai més tornés a conduir i assegurar-se de que així fos. No ho sé, posant-li una mena de polsera d’aquestes que permeten tenir localitzada a la gent o qualsevol altre artefacte que fes la mateixa funció.  
I la tercera. Un ciclista atropella a una vianant mentre passava per un pas zebra. Tampoc és cap notícia. Però aquí el grau de popularitat de la vianant fa que ho sigui: Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural fins fa uns pocs mesos. També es troba ingressada.
Tot i que va poder ser un accident fortuït, de vegades el comportament dels ciclistes tampoc és modèlic i fins i tot pot resultar temerari. Mireu us posaré dos exemples.
Com a conductor em trobo sovint ciclistes per la carretera. La seva obligació és circular en fila india, però no sempre ho fan. Però la temeritat més gran és quan circulen per una carretera (o carrer) i no fan ús del carril bici o d’altres alternatives. Quan s’entra a Tortosa pel S (què és per on vaig jo), des de Padesa (antiga Fabra), fins la rotonda es va habilitar un carril bici protegit per una tanca de formigó. Els treballadors d’aquella empresa el fan servir, però els ciclistes, aquells que van amb bicicleta de corredor i perfectament equipats, no. És cert que és insuficient, però millor això que res... Si tenen un accident i que segurament seran els qui pitjor part s’emportaran, de qui serà la culpa?
De vegades trobo ciclistes per la carretera de la Carrova (oficialment C-12 o Eix de l’Ebre) La carretera és molt més ampla que l’entrada a Tortosa, però quan me’n trobo amb algun, em pregunto perquè no utilitzen l’antic traçat que, per suposat, és molt més segur. També me’n he trobat per la calçada de l’avinguda Aragonesa i carretera de Santa Bàrbara (casc urbà d’Amposta), quan en tots dos casos hi ha habilitat un carril per a bicicletes. Quan no els hi ha, es queixen (i en raó), però quan l’hi ha, la majoria de les vegades no en fan ús.
Per cert, una ciclista no és un vianant, per molt que s’hi assembli, sobre tot per la seva fragilitat. Diumenge, per l’avinguda de Catalunya d’Amposta vaig veure dos ciclistes creuar l’avinguda a la intersecció amb el carrer Velázquez utilitzant el pas de vianants.
Em sembla que fa falta molta educació vial i si no és així, hi ha massa irresponsabilitat.

LA FOTO DEL DIA: LLUITA DESIGUAL

Electra contra un cranc cuirassat i armat... 

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 1-02-2016

Amposta. Avinguda de Catalunya. 

El cotxe ocupa tot l'ample de la vorera i està en sentit contrari del sentit del carrer.