dilluns, 29 de febrer del 2016
26 de junio
Jorge Bezares
Mariano Rajoy se mostró convencido ante David Cameron que Pedro Sánchez fracasará en su intento de investidura y que habrá elecciones el próximo 26 de junio. Así de claro se lo dijo, con traductor de por medio, alpremier británico en Bruselas.
A Cameron, que celebrará el 26 de junio el referéndum sobre la continuidad del Reino Unido en la UE, no debió hacerle mucha gracia la coincidencia, pero se lo tomó con mucho humor y algo de retranca: “Tuviste elecciones en Navidad y ahora en verano… ¡Lo has intentado todo!”.
Y dejó a Rajoy gesticulando cual Chiquito de la Calzada, en su versión Condemor. Lamentable, pero eso es lo que tiene estar tanto tiempo en funciones, que se pierde el sentido del ridículo. ¿Su revelación no conlleva también el reconocimiento de su incapacidad para lograr una investidura a la que estaba dispuesto a acudir si fracasaba Pedro Sánchez?
Pero más allá de esta nueva marianada, viendo cómo está manejando el asunto Pablo Iglesias, pues parece que no cabe otra que volver a votar el 26 de junio más o menos.
La última oferta de Podemos al PSOE es sencillamente un delirio. Lo de plantear que jueces y fiscales sintonicen con el Gobierno no se le ocurre ni a quien asó la manteca. Lo de la vicepresidencia con el aliño de CNI, el BOE, CIS y la Secretaría de Estado de Comunicación, entre otras, es para mandarlos a por tabaco.
En fin, en los primeros momentos, quise ver algún movimiento táctico de esos que tanto gustan al aparatichi podemista, pero a medida que pasan los días estoy convencido de que están encantados de conocerse y solo les interesan nuevas elecciones para intentar darle el ‘sorpasso’ a los sociatas.
Las continuas intervenciones públicas de Iglesias, a cual más disparatada, no dan para mucho más.
Todo lo hace en clave de propaganda y espectáculo. El intercambio de elogios con Margallo en la Comisión de Exteriores me pareció sencillamente vomitivo. Por momentos, dos pavos reales instalados en la soberbia intelectual regalándose el oído.
Y está la renuncia a la tarjeta VIP de Ifema que ha hecho Iglesias. Una abdicación de una regalía que vale tanto como la dejación de la tarjeta del video-club.
Pero estos golpes de pecho de austeridad y honradez no van a servir para tapar ese movimiento que recorre las instituciones controladas por Podemos y aliados y que consiste en la colocación a familiares, novios, novias, ex novios y ex novias.
Viejas malas costumbres, enfermedades políticas propias del bunker, clientelismo puro y duro que Podemos practica ya sin complejos.
NOTA: Por cierto, para que me entienda el alcalde de Cádiz, meterse con él no puede ser en ningún caso meterse con Cádiz y los gaditanos. Es más, cuando hay motivos, es una obligación ciudadana criticarlo.
Lo que pretende el primer edil gaditano planteando una adhesión inquebrantable a su persona es que nos salgamos de la más elemental senda democrática y nos adentremos por los caminos del fascismo, que, como ya demostró Maurice Duverger, también puede ser de izquierdas.
Y eso va a ser que no.
diumenge, 28 de febrer del 2016
UN RIU DE GENT
El passat 7 de febrer una riuada de gent va omplir carrers i places
d’Amposta, sobre tot aquells llocs per on havia de passar la manifestació que
la Plataforma en Defensa de l’Ebre havia convocat per a rebutjar, un cop més,
la nova amenaça que plana sobre el riu, el delta i l’ecosistema que els
envolta. La xifra d’assistents que es va donar va ser la de 50.000 però ningú
pot saber amb certesa quants hi van anar... Van poder ser menys, sí, però per
la mateixa raó també més.
Novament havia de ser amb un govern del PP (i aquest cop en funcions, ja
que va ser després de les darreres eleccions generals) qui aprovés el nou pla
hidrològic amb el rebuig de 4 comunitats autònomes, entre elles Catalunya.
El nou pla hidrològic preveu fer 56 nous embassaments a les capçaleres dels
rius i que es puguin regar més de 400.000 noves hectàrees que sumades a les quasi
un milió que ara ja s’estan regant, deixarien pràcticament el riu sec quan,
precisament, arriba al lloc on més falta fa que hi hagi aigua per a preservar
la flora i la fauna del delta.
Sembla ser que tothom té més o menys clar que és necessari que baixi aigua
pel riu, molta més de la que preveu el cabal ecològic que sé li pretén
assignar. Però el que sembla que ja no està tan clar és el perquè de la
necessitat de que en baixi com més millor. L’explicació és molt senzilla: el
delta està en regressió constant per la manca d’aportació de sediments que van
mesclats amb l’aigua i que durant mil·lennis l’han anat conformant.
A tots ens ve el cap el color marró de l’aigua que porta un barranc després
d’una pluja torrencial. I tots sabem, perquè ho estudiàrem de menuts que
l’aigua és incolora. Per tant, d’on ve el color marró? De la terra (sediments)
que porta mesclada. Com més marró és l’aigua, més sediments, això és lògic.
Si us heu fixat amb el color de l’Ebre (o de qualsevol altre riu), l’aigua
és força transparent, com a molt verda per les algues i altres microorganismes
que conté. Per tant, l’aportació de sediments és pràcticament nul·la, perquè
queden retinguts, en la seva majoria, als embassaments (Mequinensa, Riba-roja
d’Ebre, Flix...) Si a sobre es volen construir 56 noves preses a la capçalera,
estem posant més barreres que retindran més sediments.
Algú pot pensar que el Delta de l’Ebre és un accident geogràfic que té
milers, potser milions d’anys de vida... Tot el contrari! Segons els estudis,
fa menys de 1.000 anys que es va començar a formar, la qual cosa no vol dir que
durant mil·lennis l’Híberus estigués aportant sediments que es
quedaven baix de l’aigua fins que la van sobrepassar i es va començar a
remodelar la superfície. Per tant, això ja ens pot donar una idea de la
fragilitat que té i igual com es va formar pot desaparèixer. Suposo que també
coneixeu l’estudi sobre els efectes del canvi climàtic que afirmen que el delta
pot desaparèixer abans de que acabi el segle. I ara sumeu les dues coses, la
manca d’aportació de sediments i el canvi climàtic i veureu el resultat...
Per tot això, s’esperava una gran afluència de manifestant a Amposta el dia
7, però com passa quasi sempre, la realitat va superar les previsions més
optimistes. Jo mateix havia pensat que podrien ser uns 30.000 (10.000 més dels
que havíem segut en altres convocatòries) L’Assemblea Nacional Catalana va fer
una crida arreu de Catalunya per a que acudís quanta més gent millor, ja que
consideraven la nova amenaça de transvasament com una agressió a Catalunya (una
més) Dies abans s’havia anunciat que arribarien a Amposta uns 50 autocars
vinguts de la majoria de les comarques catalanes i també del País Valencià.
Però finalment sembla que en van ser més de 100 que van transportar més de
5.000 manifestants. A part dels que van arribar amb cotxe i els propis
ciutadans d’Amposta que hi van acudir encoratjats per l’Ajuntament, un fet
sense precedents, ja que els anteriors ajuntaments s’havien negat sempre a
donar suport a la PDE. En definitiva, un riu de gent va envair Amposta per unes
hores, però el ressò del resultat perdurarà per molt de temps.
LA BANDA SIMFÒNICA UNIÓ MUSICAL DE LLÍRIA AL CICLE ‘AMPOSTA DE BANDA A BANDA’
Dintre del cicle
Amposta de Banda a Banda, que aquest any arriba a la 15a edició, anit a les 8
va actuar a l’auditori de la societat musical la Banda Simfònica Unió Musical de Llíria dirigida
per la batuta del mestre Francisco Valero Terribas.
El programa va
ser el següent:
- Del Perelló a Catarroja (Pasdoble) de José
Serrano
- Marxa burlescade Manuel Palau.
- Tríptic a la Unió de Juan José Poveda (de 3
moviments)
1. Obertura
2. Evocació
3. Festí - Obertura Festiva de Dmitri Xostakóvitx.
- Simfonia No. 5 (rem.) de Dmitri Xostakóvitx.
– Quart
moviment (Allegro ma non troppo).
A la mitja part, el
president de l’entitat Xavier Escrihuela va lliurar al president de la banda de
Llíria els records de l’estada: el commemoratiu del centenari de la Lira i el
que s’acostuma a donar a totes les bandes que actuen dintre del cicle de
concerts.
Com vaig escoltar
al sortir, anit la banda de Llíria va triomfar.
Ens va oferir un gran espectacle de música que només està a l’alçada de les
millors bandes i, sense cap mena de dubte, la de Llíria té aquest nivell.
Després d’interpretar
la seva darrera obra, el públic assistent, que va acabar posant-se en peus, va
estar aplaudint uns 3 minuts, la qual cosa va obligar al seu director a
sortir fins a dues vegades fins que finalment es va interpretar el pasdoble Llíria,
fora de programació.
No sé si és
anècdota, però el director Francisco Valero Terribas dirigeix sense partitura.
No recordo haver-ho vist mai.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)