JOAN TAPIA
Periodista
És absurd voler anar junts al Senat després d'haver votat amb el PP en la investidura
Dimarts passat, amb l’acord amb IU a la butxaca que espera que compensi el descens que les enquestes auguren a Podem, Pablo Iglesias va tornar a treure pit
–com quan es va erigir després de despatxar amb el Rei en vicepresident amb control del CNI– i va llançar a Pedro Sánchez el desafiament d’una llista conjunta per al Senat. Objectiu: derrotar el PP a la Cambra.
Era (avui ja no és perquè el PSOE l’ha rebutjat) una proposta maliciosa. Pretenia fer oblidar que Podem ha votat dues vegades amb el PP en contra de la investidura de Sánchez i fer aparèixer el PSOE (que no la podia acceptar) com el culpable de la divisió de l’esquerra. S’ha de tenir bastanta cara dura per proposar llistes conjuntes als socialistes i derrotar Mariano Rajoy quan anem a noves eleccions perquè Podem ha votat dues vegades amb el PP en contra del candidat socialista. I això després de predicar a la tribuna que el PSOE és el partit de la calç viva. Com si Julio Anguita (el de la pinça amb José María Aznar contra Felipe González) hagués ressuscitat. I després d’haver boicotejat tots els intents de negociació del PSOE. I fins i tot de Ciutadans. L’última vegada, sentenciant la ruptura 14 hores després d’haver presentat un paper pomposament titulat 20 propostes per desbloquejar la situació política i possibilitar un Govern de canvi.
Amb allò n’hi va haver per llogar-hi cadires. Iglesias no volia un Govern alternatiu a menys que Sánchez el fes vicepresident i conseller delegat i assumís el rol de Reina Mare. El seu objectiu des del gener –com el de Rajoy, que va veure que tret d’una rendició del PSOE no tenia vots per ser investit– ha sigut repetir eleccions per aconseguir el sorpasso i ser l’autèntica oposició, no la de «la casta» socialdemòcrata.
Encara que, amb més penques que els comunistes de la Tercera Internacional, no té inconvenient –segons les hores, els dies i les conveniències– a definir-se com a socialdemòcrata. I això malgrat que les seves connexions mundials no tenen res a veure ni amb l’SPD alemany, ni amb el Labour, ni amb el socialisme francès, sinó que es limiten a una estranya relació –uns dies proclamada, altres negada– amb el chavisme veneçolà i amb la Syriza grega, que –com veiem cada dia que passa– ha portat Grècia a grans cotes de progrés econòmic i social.
Esborrar la mala imatge
Ara, per esborrar la mala imatge del seu egocentrisme i de les sessions d’investidura, recorre a l’abans rebutjada unió amb IU (a la qual les enquestes li donaven una pujada) i a la proposta unitària per al Senat. I intenta explotar cert sentiment de culpa del PSOE, al qual, com a altres partits d’esquerres al Govern, li costa admetre que la globalització i la crisi internacional més greu des del 1929 els força a operar d’urgència (no sempre bé) i els obliga a una incòmoda revisió crítica. ¡La fe a l’Estat del benestar permanent i creixent era més reconfortant! Encara que llavors els radicals criticaven el que definien com a neocapitalisme.
Però no tot és culpa d’Iglesias. Sánchez es va equivocar quan després de les dues votacions contràries no va posar Podem davant la realitat –l’esbarjo s’ha acabat– i la disjuntiva: o racionalitzava el seu maximalisme o el PSOE hauria de buscar altres solucions compatibles amb la pràctica socialdemòcrata. Perquè repetir eleccions tindria un cost moral per a la democràcia i un cost social gens menyspreable. El servei d’estudis del BBVA ha dictaminat que l’interregne sense Govern farà perdre un 0,8% del PIB en dos anys. Això implica menys creació d’ocupació. D’entrada, la contractació d’obra pública ha caigut un 52% en el primer trimestre.
Nòvia ofesa
No era fàcil però després dels dos nos d’Iglesias –i amb el precedent d’Andalusia, on el PP i Podem també van intentar impedir l’elecció de Susana Díaz (fins que Ciutadans es va mullar)– Sánchez no va haver de quedar com a nòvia ofesa a l’espera de la bona voluntat d’Iglesias. Ni prestar-se a la foto trampa amb Iglesias baixant per la Carrera de San Jerónimo davant les Corts.
Va haver de posar com a prioritat la governabilitat i explorar alguna fórmula no ideal –i potser provisional– però compatible amb les pràctiques europees: un Govern basat en el pacte PSOE-Ciutadans per dos anys i presidit per un altre socialista (per exemple, l’excomissari europeu Joaquín Almunia) que no tornés a ser candidat o un Govern amb Albert Rivera, també per temps taxat. Segurament el PP no hauria acceptat cap compromís perquè apostava per repetir eleccions, però avui el PSOE podria dir als electors que ho havia intentat tot: Govern amb Rivera i amb suport negociat de Podem i Govern provisional de centre. Hauria demostrat més (en bona part ja ho ha fet) que no és ostatge d’un partit que encarna una legítima protesta però amb un full de ruta que porta al fracàs grec. El 20% del vot (gairebé la meitat del d’esquerres) és molt valuós però hi ha un altre 75% i la democràcia exigeix governar. No repetir eleccions perquè Podem aconsegueixi el sorpasso o Rajoy quedi més ben situat.
L’Espanya de l’euro té una sobirania limitada i si encara tinguéssim la pesseta l’hauríem devaluat diverses vegades i estaríem pitjor. Ni l’imprudent Alexis Tsipras
–després de treure’s de sobre el profeta Iannis Varufakis– s’atreveix a girar l’esquena a Brussel·les i tornar a la dracma. El discurs de la veritat és incòmode però inevitable si es vol governar i no fracassar.
Sánchez té l’avantatge de ser adaptable. Lluita, cau, s’aixeca… i n’aprèn.Divendres va presentar a Barcelona Meritxell Batet, un aire nou en la política catalana, i va sentenciar que el PSOE és un partit de centreesquerra, diferent de la dreta i de l’esquerra radical. I va afegir (sense optimisme no hi ha vida) que després del 26-J tornarà a «donar la mà a dreta i esquerra». Sense obertura als dos costats (les assignatures pendents exigeixen acords) no hi haurà ni reformes de calat ni cap possibilitat de canviar la Constitució.
–com quan es va erigir després de despatxar amb el Rei en vicepresident amb control del CNI– i va llançar a Pedro Sánchez el desafiament d’una llista conjunta per al Senat. Objectiu: derrotar el PP a la Cambra.
Era (avui ja no és perquè el PSOE l’ha rebutjat) una proposta maliciosa. Pretenia fer oblidar que Podem ha votat dues vegades amb el PP en contra de la investidura de Sánchez i fer aparèixer el PSOE (que no la podia acceptar) com el culpable de la divisió de l’esquerra. S’ha de tenir bastanta cara dura per proposar llistes conjuntes als socialistes i derrotar Mariano Rajoy quan anem a noves eleccions perquè Podem ha votat dues vegades amb el PP en contra del candidat socialista. I això després de predicar a la tribuna que el PSOE és el partit de la calç viva. Com si Julio Anguita (el de la pinça amb José María Aznar contra Felipe González) hagués ressuscitat. I després d’haver boicotejat tots els intents de negociació del PSOE. I fins i tot de Ciutadans. L’última vegada, sentenciant la ruptura 14 hores després d’haver presentat un paper pomposament titulat 20 propostes per desbloquejar la situació política i possibilitar un Govern de canvi.
Amb allò n’hi va haver per llogar-hi cadires. Iglesias no volia un Govern alternatiu a menys que Sánchez el fes vicepresident i conseller delegat i assumís el rol de Reina Mare. El seu objectiu des del gener –com el de Rajoy, que va veure que tret d’una rendició del PSOE no tenia vots per ser investit– ha sigut repetir eleccions per aconseguir el sorpasso i ser l’autèntica oposició, no la de «la casta» socialdemòcrata.
Encara que, amb més penques que els comunistes de la Tercera Internacional, no té inconvenient –segons les hores, els dies i les conveniències– a definir-se com a socialdemòcrata. I això malgrat que les seves connexions mundials no tenen res a veure ni amb l’SPD alemany, ni amb el Labour, ni amb el socialisme francès, sinó que es limiten a una estranya relació –uns dies proclamada, altres negada– amb el chavisme veneçolà i amb la Syriza grega, que –com veiem cada dia que passa– ha portat Grècia a grans cotes de progrés econòmic i social.
Esborrar la mala imatge
Ara, per esborrar la mala imatge del seu egocentrisme i de les sessions d’investidura, recorre a l’abans rebutjada unió amb IU (a la qual les enquestes li donaven una pujada) i a la proposta unitària per al Senat. I intenta explotar cert sentiment de culpa del PSOE, al qual, com a altres partits d’esquerres al Govern, li costa admetre que la globalització i la crisi internacional més greu des del 1929 els força a operar d’urgència (no sempre bé) i els obliga a una incòmoda revisió crítica. ¡La fe a l’Estat del benestar permanent i creixent era més reconfortant! Encara que llavors els radicals criticaven el que definien com a neocapitalisme.
Però no tot és culpa d’Iglesias. Sánchez es va equivocar quan després de les dues votacions contràries no va posar Podem davant la realitat –l’esbarjo s’ha acabat– i la disjuntiva: o racionalitzava el seu maximalisme o el PSOE hauria de buscar altres solucions compatibles amb la pràctica socialdemòcrata. Perquè repetir eleccions tindria un cost moral per a la democràcia i un cost social gens menyspreable. El servei d’estudis del BBVA ha dictaminat que l’interregne sense Govern farà perdre un 0,8% del PIB en dos anys. Això implica menys creació d’ocupació. D’entrada, la contractació d’obra pública ha caigut un 52% en el primer trimestre.
Nòvia ofesa
No era fàcil però després dels dos nos d’Iglesias –i amb el precedent d’Andalusia, on el PP i Podem també van intentar impedir l’elecció de Susana Díaz (fins que Ciutadans es va mullar)– Sánchez no va haver de quedar com a nòvia ofesa a l’espera de la bona voluntat d’Iglesias. Ni prestar-se a la foto trampa amb Iglesias baixant per la Carrera de San Jerónimo davant les Corts.
Va haver de posar com a prioritat la governabilitat i explorar alguna fórmula no ideal –i potser provisional– però compatible amb les pràctiques europees: un Govern basat en el pacte PSOE-Ciutadans per dos anys i presidit per un altre socialista (per exemple, l’excomissari europeu Joaquín Almunia) que no tornés a ser candidat o un Govern amb Albert Rivera, també per temps taxat. Segurament el PP no hauria acceptat cap compromís perquè apostava per repetir eleccions, però avui el PSOE podria dir als electors que ho havia intentat tot: Govern amb Rivera i amb suport negociat de Podem i Govern provisional de centre. Hauria demostrat més (en bona part ja ho ha fet) que no és ostatge d’un partit que encarna una legítima protesta però amb un full de ruta que porta al fracàs grec. El 20% del vot (gairebé la meitat del d’esquerres) és molt valuós però hi ha un altre 75% i la democràcia exigeix governar. No repetir eleccions perquè Podem aconsegueixi el sorpasso o Rajoy quedi més ben situat.
L’Espanya de l’euro té una sobirania limitada i si encara tinguéssim la pesseta l’hauríem devaluat diverses vegades i estaríem pitjor. Ni l’imprudent Alexis Tsipras
–després de treure’s de sobre el profeta Iannis Varufakis– s’atreveix a girar l’esquena a Brussel·les i tornar a la dracma. El discurs de la veritat és incòmode però inevitable si es vol governar i no fracassar.
Sánchez té l’avantatge de ser adaptable. Lluita, cau, s’aixeca… i n’aprèn.Divendres va presentar a Barcelona Meritxell Batet, un aire nou en la política catalana, i va sentenciar que el PSOE és un partit de centreesquerra, diferent de la dreta i de l’esquerra radical. I va afegir (sense optimisme no hi ha vida) que després del 26-J tornarà a «donar la mà a dreta i esquerra». Sense obertura als dos costats (les assignatures pendents exigeixen acords) no hi haurà ni reformes de calat ni cap possibilitat de canviar la Constitució.
Meritxell Batet subratlla que Catalunya és imprescindible
33 Pedro Sánchez vol una Catalunya còmoda que influeixi en Espanya. Sap que per governar necessita Andalusia i Catalunya, dues assignatures complexes. Però té bona sintonia amb Miquel Iceta, que creu que un Madrid de dretes deixa sense aigua el PSC.
33 La diputada Meritxell Batet, a la qual el 20-D va situar com a número dos en la llista de Madrid, encapçala ara la de Barcelona. És aire nou. Batet predica l’imperatiu de recuperar els valors republicans contra el nacionalisme, la xenofòbia i el populisme que han ressorgit amb l’arribada a Europa dels refugiats.
33 Emfatitza el catalanisme dels socialistes catalans. Catalunya és imprescindible per reformar tant les institucions com la Constitució. I alguna cosa es mou. El filòsof Manuel Cruz, un independent que presideix la plural Federalistes d’Esquerres, serà el dos de la llista.
33 La diputada Meritxell Batet, a la qual el 20-D va situar com a número dos en la llista de Madrid, encapçala ara la de Barcelona. És aire nou. Batet predica l’imperatiu de recuperar els valors republicans contra el nacionalisme, la xenofòbia i el populisme que han ressorgit amb l’arribada a Europa dels refugiats.
33 Emfatitza el catalanisme dels socialistes catalans. Catalunya és imprescindible per reformar tant les institucions com la Constitució. I alguna cosa es mou. El filòsof Manuel Cruz, un independent que presideix la plural Federalistes d’Esquerres, serà el dos de la llista.
