dimarts, 28 de juny del 2016
Quin país vull
JORDI ÉVOLE
Periodista
No és mala ocasió, a pocs dies de votar, per imaginar-me el país que vull, que s'assembla molt poc al que tinc.
Vull un país que trenqui els pronòstics i que diumenge que ve, malgrat el pont, vagi a votar fins i tot més del que ho va fer l'última vegada, per demostrar als gurus que tot ho saben que no ho saben tot.
Vull un país que castigui els corruptes, des dels que et pregunten si vols la factura sense IVA fins als que van decidir que Panamà podia ser la seva pàtria.
Vull un país on una empresa amb grans beneficis no acomiadi treballadors per tenir més beneficis.
Vull un país on l'educació i la sanitat públiques no siguin arma electoral ni patrimoni de ningú.
Vull un país on l'incendi d'un abocador de pneumàtics tingui conseqüències i no es quedi en simple fum.
Vull un país que pertanyi a una UE que respecti els drets humans, i que no converteixi el seu mar en la fossa més gran del món.
Vull un país on l'esquerra sigui capaç de posar-se d'acord, i on no es compleixi la màxima que em repetia el meu avi: «L'esquerra només està unida a la presó».
Vull un país on es governi més per consens que per decret, sense corrons ni majories absolutes, ni d'esquerres ni de dretes, sense que ningú pensi «o jo o el caos».
Vull un país on cap partit s'apropiï dels seus símbols, ja siguin banderes, himnes o equips de futbol, ja siguin seleccions nacionals, autonòmiques o clubs. Un país on es deixi de futbolitzar la política d'una forma tan grotesca.
Vull un país que s'indigni menys amb la derrota del seu equip, i més amb els cracsque defrauden hisenda o s'envien whatsaps amb prostitutes menors d'edat.
Mentir en campanya
Vull un país on recolzar la cultura no sigui motiu perquè et diguin que si ets «dels de la cella».
Vull un país amb diaris que quan els obri no sàpiga el que em trobaré, ni televisions que converteixin l'enfrontament en contingut, pensant que així ho vol la gent.
Vull un país que quan estigui en campanya no hi hagi mentides vulgars sobre llengües o privilegis que busquen l'enfrontament entre territoris la gent dels quals no està enfrontada.
Vull un país que tingui uns dirigents que s'assemblin més a la ciutadania, molt menys crispada.
Vull un país on ser d'un altre partit no et converteixi en un enemic, superi aquesta divisió que sembla congènita però que algun dia hauríem de vèncer per no perdre tantes energies en disputes inútils.
Vull un país que dilluns que ve es llevi tranquil, sense el soroll que normalment ho embolcalla tot.
Jo crec que tampoc demano tant, però ja veuran com aquest país se'ns torna a negar. Deu ser que l'altre és més entretingut.
dilluns, 27 de juny del 2016
ESPANYA VOTA CORRUPCIÓ
 |
| Col·legi electoral del Museu de les TT.E. |
Sempre he pensat que tenim els que ens mereixem. Si el partit més corrupte d’Europa guanya vots i escons respecte a les generals de fa 6 mesos per alguna cosa serà. Culpables? Con diria Rajoy: Tots els espanyols... Encara que a mi no m’agrada generalitzar, però si no són tots, som molts, una gran majoria.
He estat 6 mesos dient que el que era prioritari per aquest país era fer fora a Rajoy. Però sigui pel que sigui, PSOE i Podemos no es van posar d’acord i d’aquí que es repetissin les eleccions.
No obstant, ahir, jo mateix, no vaig votar en clau de canvi. Per una vegada potser no vaig ser conseqüent amb el meu criteri... O potser sí... Ahir vaig votar un partit que no va treure cap representació. I si vaig votar així va ser perquè cap dels que podia haver votat me donaven la suficient confiança. I no vaig ser l'únic...
De fet, quina confiança té poden donar unes persones que han demostrat que es mouen més per interessos propis què no pensant amb els ciutadans que són els que els hi paguen. Això sí, a l’hora de repartir responsabilitats, uns ne tenen més que els altres, encara que les urnes no ho hagin reflectit exactament així.
Al començament de la nit electoral semblava que, a partir d’avui, tindríem la mateixa cançó que hem tingut durant molts de mesos. Amb petites variacions de forma, això sempre passa, però bàsicament igual. Però al final de la nit es va visualitzar el gran canvi. El PP guanyava 14 diputats respecte a les eleccions del 20-D, la qual cosa el reforça en la seva condició de tornar a governar-nos. Heu vist que he posat governar-nos en cursiva... Això és perquè per a mi el que ha fet Rajoy no ha estat governar sinó desgovernar... Però no tothom ho veu igual...
A la portada del meu diari de referència (ja sabeu, el Periódico), entre els titulars he visualitzat dues paraules que me semblen claus: depèn i fracassa.
Primer titular: El PP amplia la seva majoria a costa de C’s, però la governabilitat depèn del PSOE.
Segon titular: Pablo Iglesias fracassa en el seu intent de fer el ‘sorpasso’ als socialistes.
La veritat, ara mateix no voldria estar a la pell de Pedro Sánchez. Tot i que pot mirar de governar amb l’ajuda de Podemos, la pèrdua d’escons, sumada als que ha guanyat el PP, el desacrediten enormement. A part d’això, si governés i no ho fes molt bé (amb un aprovat no en tindria prou), la victòria del PP dintre de 4 anys seria aclaparadora.
L’altra possibilitat és abstenir-se i deixar governar el PP. En aquest cas, com reaccionaran el seus votants, (els pocs que ja li van quedant...) Però també els seus rivals... Està preparat Sánchez per a continuar rebent de la dreta i de l’esquerra?
El fracàs estrepitós ha estat el de Pablo Iglesias. Va jugar la carta de tornar a unes noves eleccions amb el convenciment de que superaria al PSOE. Durant tota la campanya electoral les enquestes així ho pronosticaven ja que la suma de Podemos i Izquierda Unida (Unidos Podemos) feia preveure que es guanyarien escons a moltes circumscripcions on s’havien quedat a les portes d’obtenir-ne un més. Però a l’hora de la veritat no ha estat així. Les empreses de demoscòpia s’han equivocat com mai. Diuen que ha estat per culpa de molts votants d’IU que han vist la coalició com una absorció per part de Podemos. És curiós que els militants d’IU van votar majoritàriament a favor de la coalició (un percentatge molt superior al dels militants de Podemos) i, en canvi, a l’hora de la veritat el recolzament dels simpatitzants i votants no ha tingut res a veure.
A qualsevol país democràticament avançat (Espanya no ho és), avui dimitirien dos dels principals líders: Pablo Iglesias i Albert Rivera (el gran perdedor de la jornada electoral) Però com que aquí no dimiteix ningú, molt me temo que seguiran al capdavant de les seves formacions.
Me sorprèn molt la valoració de Podemos: Ja es donarà una altra situació per al canvi...
Com diuen els castellans No hay mal que cien años dure. Ni el Partit Revolucionari Institucional de Mèxic ha estat sempre al poder. De fet ho va estar de forma ininterrompuda més de 80 anys...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)