Els comuns i el referèndum

ROGER PALÀ

Periodista de 'Crític'

És una contradicció defensar l'acció directa davant de lleis injustes i apostar només per un referèndum si l'aprova l'Estat

El referèndum s'ha convertit en la pedra de toc de la política catalana. Com assenyala una recent enquesta a EL PERIÓDICO, es tracta d'una demanda compartida per un 84% de la població. És evident que l'escenari preferible seria la realització d'un referèndum acordat amb l'Estat. Però davant la constatació que això no serà possible a curt o mitjà termini, els seus partidaris tenen dues opcions: ajornar la reivindicació fins que a Espanya hi hagi una altra correlació de forces, o impulsar-lo des de les institucions catalanes malgrat l'oposició del Govern.

Els partits independentistes (Junts pel Sí i la CUP) aposten per aquesta última via. Els contraris a la independència (el PSC, Ciutadans i el PP) s'hi oposen frontalment. Però hi ha un actor central en la política catalana que no es defineix completament: els comuns. Un espai on conviuen 'indepes' i no 'indepes' i on sobre el paper tothom és partidari del referèndum. Però, al mateix temps, per als comuns la qüestió nacional no és l'element central, i la polarització en aquest eix crea tensions i contradiccions internes.

En els comuns són moltes les veus que no veuen clara l'aposta pel referèndum impulsat per les institucions catalanes. Els motius són diversos: perquè no serà efectiu o no es podrà fer, perquè la desobediència civil és una cosa que es pot fer des del carrer però no des de les institucions, perquè reforça el lideratge convergent, perquè gran part de l'electorat al qual es dirigeixen els comuns no l'entendrà... No obstant, en aquest cas, no deixa de ser una contradicció que un espai polític arrelat en l'activisme, que sovint ha defensat l'acció directa davant de lleis injustes, només aposti per realitzar un referèndum si això es fa amb l'aprovació de l'Estat.

EL DIAGNÒSTIC

L'anàlisi del món Podem i els comuns era que després del 15-M existia una "finestra d'oportunitat" perquè els moviments socials que durant anys havien mirat d'incidir en la política "des de fora" fessin el salt a les institucions. El diagnòstic era correcte: la finestra existia i el salt (a mitges) s'ha completat. Però si ara això no es tradueix en polítiques trencadores (i el referèndum ho és), és lícit preguntar-se quin sentit haurà tingut aquesta aposta. Perquè si avui és la impossibilitat de fer un referèndum perquè no es pot desobeir des de les institucions, demà serà la impossibilitat de remunicipalitzar l'aigua o de nacionalitzar les elèctriques. ¿Quin sentit haurà tingut saltar per aquesta finestra si no era per subvertir les servituds dels partits hegemònics del règim del 78?

La pregunta també val per a la CUP, que en les pròximes setmanes es veurà en la disjuntiva de recolzar o no uns pressupostos de CDC i ERC molt allunyats del seu ideari. Si cinc anys després del 15-M comença a constatar-se que des dels palaus no es poden aplicar polítiques de transformació, hi haurà qui es preguntarà si hauria tingut més sentit seguir lluitant des dels carrers.

TRAJECTE A L’INVERSA

Foto: El Mundo. 

Us sona la frase?: Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell. Segur que sí... O al menys alguna de les seves variants... Jo mateix l’he dit moltes vegades... Tot i que ens alguns casos no sigui del tot veritat.

És cert que de joves aspirem a canviar el món, però a mesura que ens fem grans en adonem que ens serà impossible fer-ho. Llavors, alguns com jo moderem les formes, segurament decebuts per les experiències acumulades al llarg dels anys. Però no tots ens fem conservadors, hi ha qui conservem l’esperit revolucionari i sovint ens veiem reflectits en el comportament dels nostres fills.

Conec pocs casos, de fet només un, que la seva evolució política ha estat a la inversa i, en el pas dels anys, cada cop es torna més revolucionari. Estic parlant de Jorge Verstynge que aquests darrers dies ha tornat a ser notícia per haver passat pel jutjat.

Vaig conèixer a Verstrynge quan era el secretari general d’Aliança Popular, el partit que va fundar Manuel Fraga. Era la seva ma dreta...

En aquell temps no havia Internet i per tant no podies recavar la informació com ara. Algú me va dir que Verstrynge, durant la seva època universitària havia estat militant d’algún grup d’extrema i que anava pegant hòsties als estudiants que feien olor de sofre...

Però un dia Verstrynge va decidir abandonar les tesis d’AP i es va apropar al PSOE, que ja governava Espanya. Llavors jo, una mica fastiguejat per algunes decisions que havia pres el govern de Felipe González, com per exemple el canvi d’opinió respecte a l’OTAN, vaig prendre una decisió: Si, com es deia, Verstrynge s’acabava afiliant al PSOE, me donaria de baixa del partit. I així va ser, l’exsecretari general d’AP es va acabar afiliant, tot i que va assegurar que ho feia com a militant de base i que no tenia aspiracions polítiques... I jo me’n vaig anar. Recordo qeu vaig adreçar una carta a Felipe Delgado, que en aquell temps era el secretari d’organització de la meva federació explicant-li els motius: No podia seguir ni un minut més a un partit on hi tenien cabuda exmilitants d’extrema dreta.

Al cap dels anys me’n vaig adonar que no n’hi havia per a tant, ja que Verstrynge estava passant totalment desapercebut dintre del PSOE, confirmant el que va dir quan va entrar, a la vegada que me’n vaig assabentar que la meva baixa del PSC mai s’havia tramitat.

Però tal com anaven passant els anys, Verstrynge també sé sentia incòmode dintre del PSOE, partit del qual es va acabar donant de baixa. Va continuar el seu viatge polític cada vegada cap a posicionaments més a l’esquerra. Actualment està molt proper a Podemos.

De l’època de Verstrynge a AP recordo una anècdota. L’any 1983 va ser candidat a l’alcaldia de Madrid. Pel PSOE s’hi presentava el Vell Professor, Enrique Tierno Galván que feia poc que havia ingressat amb el seu partit (Partit Socialista Popular)

Veníem de Barcelona i estava llegint una Dunia, una revista per a dones que, no sé com, havia caigut a les meves mans. Al seu interior s’entrevistava als dos candidats a l’alcaldia de Madrid amb més possibilitats: Enrique Tierno i Jorge Verstrynge. Se’ls hi feia les mateixes preguntes. De totes les preguntes una me va cridar l’atenció... Bé, segurament la resposta més que la pregunta. Sempre me’n he recordat i més una vegada ho explicat.

Se’ls hi preguntava si no creien que faltava una candidatura verda. El Vell Professor contestava que el PSOE ja representava el suficient els valors de l’ecologisme i que no feia falta. En canvi Verstrynge deia això: Ja sé sap que els verds són com els melons de moro... Verds per fora i rojos per dintre.

Per cert, ell es diu Rojas de segon cognom...         

LO POBLE QUE VOLEM 29-01-2016

Carrer Saragossa. 

Sense comentaris.

EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL I

Mossèn Mariano, capella del Mas de Barberans, tenia una gran devoció pel seu gosset Leal.

Leal era com el fill que mai tindria. El tenia amb molta més estima que el seu cosí del Forcall, amb qui havia crescut i amb qui havien muntat tot tipus de correries abans d’entrar al seminari de Tortosa.

Un matí de diumenge, mossèn Mariano va l’església de Sant Marc disposat a oficiar la missa. Quan entra a la sagristia es troba amb Marcos, l’escolanet més gran de la parròquia. Marcos era llest com una mostela, però entremaliat com ell tot sol. La relació entre mossèn Mariano i Marcos mai havia estat massa bona. Com es diu vulgarment, clatellot que donava el capellà, clatellot que acabava replegant l’escolanet. Només arribar ja li va maldar perquè se’n va adonar de que algú havia fet un tast del vi de missa. Potser per això, sempre mirava d’arribar una mica abans, però aquell diumenge s’havia entretingut més del compte amb Leal.  

Com ja he explicat, mossèn Mariano no tenia gran estima per Marcos. Si el mantenia com escolà era perquè sa mare era molt devota i anys enrere havia presidit la Confraria del Sagrat Cor.  

Cansat d’aquella situació, un dia Marcos va pensar com podia arribar a guanyar-se les simpaties i favors del mossèn. De sobte li va venir una idea al cap... Només faltava polir-la una mica i donar-li forma definitiva....

Tot va començar abans de la missa en honor a l’Apòstol Santiago, patró d’Espanya. Aquell dia, només arribar mossèn Mariano a la parròquia,Marcos sé li apropa i li parla així:

-“Mossèn, mossèn... ! Sap què vaig llegir l’altre dia a una Diez Minutos?”

Mossèn Mariano es mostrava gens expectant davant de l’entusiasme de l’escolanet.

-“No, explica’t...”

-“Vaig llegir –va continuar Marcos- que a Barcelona hi ha una acadèmia on s’ensenya a parlar els gossos. Cert que vostè sempre ha dit que al Lealnomés li falta parlar?”

-“Certament –li respon el mossèn- És un gosset molt llest que t’entén a la primera i aprèn tot allò que li ensenyes amb rapidesa... Però...”.

Marcos. -“Mossèn, què li semblaria si Leal anés a questa acadèmica de Barcelona per aprendre a parlar?

Mossèn Mariano.- “Però jo no puc abandonar la parròquia... Me dec a les meves feligreses... A més, Barcelona és una ciutat molt gran per a mi i jo no sabria moure’m per allí. A part dels diners que costaria...”

M. –“No es preocupi mossèn, ja me’n encarregaria jo de tot...”. I els diners...? Segur que té algun raconet...

M.M. –Tu aniries a portar Leal a Barcelona?”

M. –“Sí home, sí; es clar... Jo me’n ocuparia de tot... Aniria les vegades que fos necessari a Barcelona. Què li sembla si truco per assabentar-me de les condicions?

M.M. -“Perfecte, perfecte...”

Passen els dies i al mossèn se’l veu neguitós en espera de les noves que li pot portar Marcos. Finalment, un dia, Marcos truca a la porta de la rectoria.

M.M. – “Passa, passa... Què m’expliques de nou xiquet?”

M. –“Tot solucionat. He trucat al telèfon que hi havia a la revista i me va atendre una senyoreta molt simpàtica. Em va explicar que per al curs que ve –que començarà a partir del 15 de setembre- encara queden places lliures. Jo mateix l’aniria a portar i llavors s’ha de pagar la matrícula i les despeses del primer trimestre per anticipat... Es clar que si no pot pagar-ho tot de cop...”. El més dur per als dos és que no podrà tornar a casa fins que s’acabi el curs... El contacte amb els altres gossos del poble podria fer-li perdre tot el que haurà aprés fins aquell moment. Si el porto jo, només jo el podré anar veure al final de cada trimestre. Llavors m’informaran dels progressos de Leal i sobre les possibilitats futures...”

M.M. –“Home, massa bé no me va, la veritat, però tinc uns petits estalvis... Més o menys, quan me costaria? Sense cap mena de dubte el més dur serà separar-nos... Pensa que portem 6 anys junts... Encara recordo el dia que me’l va regalar la meva neboda de Cinctorres... És fill dels gossos pastors de son pare... Uns gossos molt intel·ligents...

M. -“Miri, ho tinc comptat: 10.000 pessetes de la matrícula, 2.000 pessetes del material didàctic i, finalment, 5.000 pessetes mensuals per menjar i dormir. En total 27.000 pessetes”.

M.M. –“Bé, quan arribi el moment te’n donaré 30.000; la resta per a les despeses del viatge, dinar, etc.”

M. –“Bé, si ho creu convenient...”

(El proper diumenge, més)