dijous, 2 de febrer del 2017

LA LLACUNA I EL PORT DE L'ESTANY DE L'AMETLLA DE MAR 2






BARCELONA. DESEMBRE DE 2016 (4)






Engrunes

Periodista

Resulta carregós veure cada dos per tres Rato tocant la campaneta de Bankia com si fos una moviola de futbol mentre es deu estar prenent un whisky


Els primers banquers que van a la presó amb sentència ferma pels seus delictes econòmics són cinc desconeguts del gran públic excepte a Galícia. Molts els hem conegut aquesta setmana per una foto als diaris. Semblaven senyors. Tots amb corbata, tots pentinats com volia el meu pare que em pentinés. Asseguts horitzontalment junts semblava una imatge de missa de dotze a la catedral de Santiago. Però si t'hi fixaves veies que no feien servir reclinatori (no tenien pinta de reclinar-se gaire) i que els seus culs es beneficiaven d'una espècie de banc (paraula potser molt divertida per a ells).

REGAL I CARITAT

Així ha sigut la gran corrupció a Espanya. Cap dels lladres portava cua, pírcings o tatuatges. Tampoc s'assemblaven al Lute, que es limitava a petits cops per sobreviure.
Els de la banda de Novacaixagalicia van donar un cop dels de veritat. Sense armes, es van autoregalar 22 milions d'euros mentre demanaven als altres espanyols la caritat de 1.162 milions en ajudes per salvar el seu negoci, una espècie de casa de putos disfressada de caixa d'estalvis pública. Bastants «dels altres espanyols» van acabar perdent la feina, es van quedar sense casa o van haver d'enviar els seus fills a l'emigració per la crisi que es va desencadenar per coses com aquesta.
¿S'està fent justícia de veritat? Ja ho veurem. De moment ens donen simples engrunes, com aquells gàngsters de segona. Els grans segueixen al carrer. Passen els anys i les seves causes judicials van molt a poc a poc. La maledicència popular diu, per exemple, que si a Millet l'acaben jutjant és perquè malgrat tot el temps en llibertat que li han regalat no ha sabut morir-se de vell, que és el que havia de fer per estalviar als seus distingits i honorables amics i còmplices el que pot arribar a sortir en el seu judici.

ABUSOS FINANCERS

Les televisions han hagut de crear programes especials perquè la narració de tants abusos financers ja no els cabia als telediaris. Els delinqüents hi surten i els insulten, però això no és justícia autèntica. La ja esmentada maledicència diu que així almenys pateixen una mica encara que no tornin els diners, i que els peixos més grossos aquesta exposició a la ira popular és tot el que acabaran pagant.
Però comença a ser carregós veure cada dos per tres Rodrigo Ratotocant la campaneta de Bankia com en una repetició de la moviola del futbol mentre es deu estar prenent un whisky. O que quan els jutgen, com a Bárcenas, ens prengui el pèl amb el seu nou vocabulari («comptabilitat extracomptable», «societats cortineta») sense que entri un guàrdia civil i el dissolgui. A sobre, una veu en 'off' ens explica que ja s'ha reconciliat amb Rajoy, de manera que el «ja veurem» si s'està fent justícia de veritat és un «ja veurem».

dimecres, 1 de febrer del 2017

EL DELTA DE L'EBRE: DESTÍ DESAPARÈIXER

El Poble Nou. 
El Periódico d’ahir dimarts 31 de gener, portava un extens reportatge sobre els efectes del canvi climàtic a Catalunya i el centrava a una zona que ens és ben coneguda: El delta de l’Ebre.
Tot i que la majoria de les previsions indiquen que el Delta de l’Ebre té els seus dies comptats, sembla ser que ningú vols posar remei al problema.
No és el mateix que algú es morís de mort natural a que ho faci per manca de suport de les institucions. En aquest cas no seria mort natural sinó una assassinat en tota regla.  
La setmana passada Cuatro, segurament vàreu veure el programa Volando voy de Jesús Calleja dedicat al Delta de l’Ebre. Tots aquells que ens l’estimem tenim goig quan alguna televisió dedica uns minuts a donar a conèixer la problemàtica que pateix el delta des de la construcció dels grans envasaments riu amunt i que retenen la pràctica totalitat dels sediments que van formar el Delta.
Que baixi l’aigua pel riu és molt important, ja que ajuda a mantenir l’ecosistema deltaic: aus, peixos, vegetació... Però que arribin sediments ho és tan o més, ja que d’ells depèn la pròpia supervivència del Delta.   
Al programa de Jesús Calleja van sortir el biòlegs Carles Ibáñez i Meritxell Jardí que formen part d’un ampli projecte per a fer aportacions de sediments al Delta. Només que ho pensis una mica, és de pura lògica. Si coneixes la problemàtica del Delta segur que tu també ho havies pensat, el problema és com fer-ho i amb quins mitjans fer-ho.
Quan els biòlegs expliquen a Jesús Calleja que la solució passa per enviar al menys 1 milió de tones de sediments retingudes als pantans a través dels canals de reg per a que acabin dintre dels arrossars, Calleja els hi pregunta:

-I quin cost té?

Meritxell Jardí li respon amb una altra pregunta:

-Quin valor sé li dóna al medi ambient per a que continuï el delta cap avant...

Jo encara us faig una altra pregunta:

-Quin valor té el Delta globalment? Quantifiqueu el preu de les persones que hi viuen, dels seus pobles, urbanitzacions, xalets, casetes, magatzems, dels camps de cultiu, el Parc Natural, el valor paisatgístic, els moixons, la vegetació, les infraestructures, l’economia que es genera al voltant de tot això, etc. Quan encara hi pot haver solució, no trobeu que al menys val la pena intentar-ho?

Però malauradament no tothom ho veu així. Un dels problemes més grans és l’enemic que tenim a casa. Aquells que tot i que han nascut i han crescut al delta, el veuen com un negoci a curt termini.
Fem una mica de mirada retrospectiva. Quan es va produir la darrera gran batalla en contra el transvasament de l’Ebre (aproximadament entre els anys 2000 i 2005) no tothom ho veia de la mateixa manera. Hi havia polítics del territori favorables al Pla Hidrològic Nacional. Per conviccions o per seguidisme del seu partit. Me dona igual ja que el resultat és el mateix.
Però no només això, sinó que a sobre van posar tots els pals a les rodes que van poder per a desmotivar als que estàvem lluitant per a impedir el transvasament des de la seva posició dominant: estic parlant del govern de Catalunya, dels governs d’ajuntaments del Delta, de les comunitats de regants...
Desgraciadament la gent oblida fàcil i tot i que alguns ajuntaments van canviar de color polític, en algun cas (pocs tot s’ha de dir), els que manaven per aquella època han tornat al poder.
I què fan ara? Posar en dubte les solucions que es volen posar en practica desqualificant elsseus responsables als qui anomenen literalment chupópteros.  

Com a veí del Delta, sento vergonya de tots aquells altres veïns que en lloc de fer pinya per assolir l’objectiu de preservar el nostre territori intenten entorpir qualsevol iniciativa que es prengui al respecte.