dimarts, 28 de febrer del 2017

¿Torna la tercera via?

Director adjunt

Va ser Artur Mas qui va tornar a plantejar dijous la idea de la tercera via per solucionar el contenciós català. Ho va fer en camp contrari, a Madrid, i pocs dies després d’haver-se assegut al banc dels acusats pel seu paper el 9-N. Mas va dir una cosa fàcil d’entendre: entre la independència i l’actual statu quo, amb una autonomia en regressió, hi ha un terme mitjà, i correspon al Govern central fer propostes en aquest territori desconegut.
No se sap si a la Moncloa sabien que l’expresident llançaria aquest suggestiu missatge, però l’endemà el ministre portaveu, Méndez de Vigo, va mostrar la bona disposició de l’Executiu a sondejar aquesta via. I diumenge, el delegat del Govern a Catalunya, Enric Millo, va parlar de contactes entre els executius espanyol i català, encara que no sempre públics. D’aquesta manera confirmava la informació d’El País, segons la qual Rajoy prepara una oferta que presentarà aPuigdemont en una pròxima reunió entre tots dos.
¿Alguna cosa es mou finalment? És aviat per saber-ho. De moment, la Generalitat nega els contactes de què va parlar Millo i alguns representants del sobiranisme reiteren que l’únic de què s’ha de parlar és sobre la realització d’un referèndum. O sigui, que el hàmster continuaria fent voltes a la roda sense fi.
Però hi ha, no obstant, algunes dades noves. La primera és la intervenció madrilenya de Mas, en un moment en què l’expresident, escaldat amb la CUP, sospesa tornar a competir per la presidència de la Generalitat. La segona és que el Govern desenterri la carpeta de les reivindicacions catalanes (totes, menys una: el referèndum) per intentar que l’anomenada operació diàleg no quedi només en el pla gestual. La tercera, que Rajoy hagi decidit treure’s de sobre l’ensopiment i intenti virar el rumb en un cara a cara ambPuigdemont.

Una fissura

Si el Govern fa una oferta mínimament atractiva per al sobiranisme (una cosa que s’ha de posar en dubte), obriria una fissura entre els possibilistes i temorosos de veure’s abocats a la desobediència i els que no estan disposats a tenir en compte mai cap altra cosa que no sigui votar per marxar.

dilluns, 27 de febrer del 2017

SENTÈNCIA URDANGARÍN: ÉS NORMAL...? ÉS LEGAL!

El Jueves.
Miro molt poc el programa de Josep Cuní a 8tv. Dijous ho vaig fer, ni que fos només per un moment. Estaven parlant, com no, del tema del dia, de la sentència de l’audiència de Palma al cunyat del Rei Iñaqui Urdangarín. Després de la benevolència en que va ser tractat (llibertat sense fiança quan sé li havia imposat una condemna de més de 6 anys de presó), una dels contertulians va preguntar:

-És normal?

I un altre li va respondre:

-És legal.

La veritat és que costa pair que passin coses com aquesta al nostre país. Que molts de lladres de guant blanc surtin pràcticament indemnes i, com diuen els castellans, se’n puguin anar de rositas... La sentència contra l’exduc de Palma és massa benèvola com per a creure’s que la justícia sigui igual per a tothom. Qui s’ha llegit la sentència detengudament opina que sé li han aplicat tota mena d’atenuants primer per a rebaixar-li els anys de condemna que demanava el fiscal, després per acabar pràcticament absolt.
De la sentència crida l’atenció, principalment, dues coses: el lligam que diu que té Urdangarín amb Espanya, quan des de fa temps la seva família està vivint a Suïssa i les circumstàncies sobradament conegudes i, per tant, no cal enumerar-les (així ho posa)
Aquest matí Pepa Bueno a la SER dia que, precisament, per ser circumstàncies sobradament conegudes amb més motiu encara s’haurien d’enumerar. Potser si fos així més d’un se posaria roig com una tomata en veure els arguments que ha fet servir el tribunal per a un cas tan excepcional.

Tal com me passa algunes vegades, aquest detall m’ha recordat una anècdota dels anys en que estudiava batxillerat. Ho feia a Tarragona, al Martí i Franquès i residia a la residència Sant Jordi. Allí hi havia estudiants de diversos punts de Catalunya, Nord del País Valencià, Andorra i fins i tot de Castella la Manxa. Un dels interns era de la Pobla de Segur.
No recordo com li deien, però si com l’anomenàvem nosaltres: Molècula. Molècula era un personatge de dibuixos animats que tenia unes evidents similituds amb el nostre company, tant en l’aspecte físic com en el intel·lectual. El nostre Molècula feia un curs més que jo.
La seva professora de Física de 6è es deia De la Cuadra i un dia estava fent una d’aquelles llargues demostracions que acabaven amb una fórmula. Però arribat a un determinat moment, la professora dirigint-se als alumes els hi va dir:

-I, a partir d’aquí sé demostra... Però no ho demostrarem perquè és molt complicat i segurament no ho entendreu...

En aquell moment Molècula va alçar el braç i dirigint-se a la professora, li va dir:

-Senyoreta, li demano per favor que ens ho demostri... Jo ho entendré.

La professora s’hi va negar i Molècula hi va insistir. Finalment la professora que, evidentment no ho sabia resoldre, va haver d’acceptar l’evidència i es va posar a plorar.
Segurament els dos casos tenen molt poc a veure, però a mi, aquest apartat de la sentència d’Urdangarín m’ho ha fet recordar... Què voleu que us digui ara?  


ARTICLE DE L’ENRIC HERNÀNDEZ, DIRECTOR DEL PERIÓDICO:


LO POBLE QUE VOLEM 27-02-2017

Vorera de davant del CAP un diumenge pel matí... 

Això sí, amb els quatre intermitents encesos...  


LA NOSTRA RIBERA 96