ALCÁZAR DE SAN JUAN 10

L'estratègia de l'efígie

ANTÓN LOSADA

Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la

A veure quina cara farà Rajoy si ERC guanya a Catalunya

Dues certeses emergeixen inqüestionables en la primera Setmana Santa d’aquesta incerta nova era de la postveritat. La primera acredita que el president dels Estats Units, Donald Trump, sembla fermament decidit a provar totes les armes amb noms xulos del seu arsenal i, de passada, amortitzar fins a l’últim dòlar del seu promès augment de la despesa militar. La segona estableix que, si un vol reunir-se amb un grup de polítics a Espanya per parlar de política, convé assegurar-se abans que els seus mòbils estan damunt de la taula, a la vista i apagats, perquè si no et grava algun adversari ho farà un soci o un company de partit.

Al Govern espanyol li encanta que l’ambaixada nord-americana recordi al món com mola una Espanya forta i unida, es filtra que a l’antiga Convergència dubten entre autonomisme, independentisme o enrajolar fins al sostre, el Govern de Junts pel Sí va camí d’acabar convertit en el Govern de Junts Perquè Sí i fins i tot Jimmy Carter fa la cobra. El madrilenyocentrisme que acostuma a monopolitzar l’anàlisi política a Espanya s’ha afanyat a diagnosticar el final del procés i a anotar-lo com un nou èxit de la infal·lible estratègia de l’efígie de Mariano Rajoy: estar-se quiet i no tocar res que ja ho trencaran tot ells. Així va guanyar diverses eleccions, així es desfà dels seus rivals polítics, així va fer entrar en crisi l’oposició per la corrupció, així recuperarà Gibraltar i així arreglarà això de Catalunya, proclamen mentre engrandeixen la seva llegenda.

Podria ser. Les habilitats de Rajoy sempre resulten superiors a les que anticipen els seus adversaris, i ho descobreixen massa tard. Però també podria ser que els moviments registrats a Catalunya tinguin poc a veure amb les classes accelerades de Dret Constitucional impartides per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, la dringadissa de les monedes d’or a les buides bosses del Ministeri de Foment o les inhabilitacions a terminis de la Justícia del Rei i que, lluny d’indicar el final de res, anunciïn l’inici d’una etapa diferent.

La coalició que governa Catalunya ja no dona per més. L’espai nacionalista està a tocar d’una mutació generacional. Ni la vella Convergència, ni el nou Partit Democràtic han pogut resistir l’avanç d’Oriol Junqueras i Esquerra Republicana de Catalunya, convertida de facto en la força dominant del nacionalisme i en ruta imparable cap al seu oligopoli electoral.

El president Puigdemont i el seu partit necessiten portar al límit l’estratègia unilateral per intentar sobreviure lligant el seu destí al futur del candidat Oriol Junqueras; necessiten arrossegar-lo amb ells.

Esquerra i Junqueras en tenen prou d’evitar aquests corrents perillosos i esperar uns comicis que semblen cridats a deixar en la inanició els seus competidors per l’espai nacionalista mentre la converteixen, de lluny, en la primera força política de Catalunya; potser fins i tot en l’única capaç de conformar un govern estable.

A veure quina cara fa l’efígie per gestionar un escenari en què el temps no ho arreglarà tot, només ho podrirà més.

ELS DIES HORRIBLES DEL PP

De Ricardo a el Mundo. 

Si estigués a un altre país ara mateix estaria pensant que el PP està donant els darrers cops de cua...

Però quan obro els ulls me’n adono que continuo assegut davant l’ordinador, a casa, al país on porto vivint des de fa més de 59 anys i torno a la dura i crua realitat: El PP se’n acabarà sortint. Tot i que ens aquests darrers dies s’han donat les circumstàncies necessàries per a que els càrrecs que encara no han estat imputats, acabessin per dimitir. Però no serà així... I això només passa aquí, al nostre país... Bé i a les repúbliques bananeres (no cal dir noms que tothom, segur, ne tindrem alguna a la ment)

El tribunal que està jutjant a la trama Gürtel i que va fer seure al banc dels acusats entre d’altres a Luis Bárcenas y Francisco Correa, va acabar acceptant que Rajoy comparegués com a testimoni.

Ràpidament Maillo (en temps de Franco a Ulldecona ni havia un guàrdia civil anomenat Maillo i que sembla que tenia molt mala llet) va sortir a dir que Rajoy no aportaria res de nou a la causa i se’l va veure contrariat i empipat. A qui li piqui que es rasqui...  

Però Rajoy no hi anirà sol. L’acompanyaran els qui, com ell, van ser secretaris generals del PP (Javier Arenas y Álvarez Cascos), a part de l’Aguirre (la que segons ella va destapar el cas), Mayor Oreja i Rodrigo Rato (que igual s’ha llogat un apartament prop dels jutjats per no haver d’anar i vindre cada dia)

Aquets dies la Sexta no ha parat de recordar que quan van sortir a la llum els primers indicis de la trama Gürtel va sortir Rajoy acompanyat de tota la plana major del partit per a negar cap vinculació del seu partit.

De fet el PP ho va estar negant durant anys (usant una estratègia semblant a la dels atemptats de Madrid de 11-M de no voler reconèixer l’autoria d’una cèdula islàmica) I no només això, sinó que quan no els hi va quedar més remei que acceptar que alguna cosa els vinculava, van optar per dir que acataven les resolucions judicials, que col·laborarien amb la Justícia, però al mateix temps posaven tots els pals a les rodes possibles per a fer descarrilar el comboi que els hauria de portar a tots a la presó (cosa que no passarà)

Ara, després de que la Justícia hagi requerit el testimoni de Rajoy, ha optat per una altra estratègia: Dir que els jutges fan abús de poder. En aquest pas se’ls hi acabaran tots els arguments possibles.

Espanya és el país dels tontos. Ara bé, ni ho molts més que s’ho fan que no que ho són realment (i perdoneu-me per haver usat aquesta expressió) Rajoy, com la Infanta Cristina, com la Pantoja o com tants i tants altres que han estat involucrets d’alguna manera en casos de corrupció, o no se’n recorden del que va passar o no se’n assabentaven de res.

Però al país dels cecs (o dels tontos), sempre hi ha un tort (o un vivet) i, en aquest cas la més llesta de tots és l’actual Presidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes. Cifuentes porta anys ocupant càrrecs dintre del partit, inclòs un lloc de consellera del Canal Isabel II (Ignacio González el va convertir en el centre neuràlgic dels seus tripijocs) No obstant, això no ha privat a Cifuentes de denunciar al seu antecessor al càrrec per corrupció.

Què guanya Cifuentes? Està per veure, però vol donar la imatge de regeneració que predica el PP, però que no compleix. Si la jugada li surt bé podria convertir-se en la successora de Rajoy al capdavant del partit i, el més lògic, és assegurar-se el suport de C’s fins el final de la legislatura.

Fins dimecres la més llesta de tots semblava que era Esperanza Aguirre. La lideressa havia sabut sortir-se’n indemne de tots els casos de corrupció que involucraven directament estrets col·laboradors seus (Si González, tal com va dir la pròpia Aguirre era la seva ma dreta, Granados deuria ser l’esquerra) Però després de la detenció d’Ignacio González, l’Aguirre, en lloc de sortir a defensar-se com sempre ha fet, va optar per guardar silenci. De fet ni sé la va veure.

El mateix dimecres, la Sexta, va emetre unes imatges de Doña Esperanza de després de la detenció de Granados on deia textualment queGranados no era la seva ma dreta, que la seva ma dreta era Ignacio González... En unes altres imatges, González era entrevistat per la periodista Ana Pastor després de la detenció de Francisco Granados.

-Posaria la ma al foc per algú? –Li va preguntar la periodista-

-Per ningú... Ni per mi mateix... –Li va respondre González-

-M’està dient que no posaria la ma al foc ni per vostè?-Va insistir la periodista-

-Efectivament...

Després de veure aquestes imatges vaig pensar que González ja tenia molt clar que estava cometent irregularitats.

LA BADIA DEL FANGAR DES DEL COLL DE L'ALBA