dilluns, 29 de maig del 2017
Cinc notes sobre Pedro Sánchez
Periodista
Pintar el flamant secretari general del PSOE de "perillós esquerrà" 'ha beneficiat més que perjudicat
El triomf de Pedro Sánchez només sorprèn per la seva contundència: 10 punts d’avantatge sobre la seva rival i victòria a totes les comunitats autònomes, tret d’Andalusia i Euskadi, feus lògics de Susana Díaz i Patxi López. Avui destacaré cinc raons d’aquest resultat.
1. Tenacitat. Potser exagera Josep Borrell al dir que estem davant d’una resurrecció «que serà estudiada per les ciències socials i a les business school, però no hi ha dubte que mostra el coratge, la tenacitat i l’ambició que marquen el personatge. Ja volia liderar el PSOE el 2014, quan molt pocs el coneixien, i va aconseguir guanyarEduardo Madina. Va voler ser president el 2016 –tot i encapçalar el segon partit– i per fer-ho va intentar aliar-se amb Ciutadans i Podem. No ho va aconseguir... però no va desistir. I després de ser enderrocat l’1 d’octubre va emprendre –abandonat per molts dels seus– una llarga i dura costa amunt per recuperar el lideratge. Si la tenacitat és la clau, serà president de Govern.
2. Capitalitzar el martiri. En política, gairebé tot és discutible. Permetre o no la investidura de Mariano Rajoy ho era. Però imposar-la a costa de partir el partit per la meitat, contrariant el desig de molta militància i de l’electorat progressista, en el que es va percebre com un «cop d’Estat d’un sergent del cigró», va ser un greu error. I va indicar que el sergent tenia pocs reflexos. A partir d’aquí, Sánchez va saber enfundar-se la imatge de màrtir per haver buscat una alternativa a la dreta. No és exacte al 100%, però els mites són part de la política.
3. Mala candidata contrària. Sánchez va intentar el Govern del canvi i s’ha reafirmat. La candidata contrària –el sergent– només ha sabut ostentar el suport de l’aparell. Un diari que l’ha recolzat la va entrevistar divendres i només va poder titular: «L’obligació d’un secretari general és unir el partit» i «Vull un PSOE d’àmplies majories». Dos obvietats estèrils. La candidata demostrava una vacuïtat total. ¿Per què la van recolzar polítics responsables i rodats?
4. Aprofitar la propaganda contrària. La dreta i part del PSOE han pintat Sánchez com un perillós esquerrà. I aquesta desqualificació l’ha beneficiat davant una militància irritada i dolguda per la política anterior que ni José Luis Rodríguez Zapatero niAlfredo Pérez Rubalcaba van saber explicar i defensar. Sánchezés un pragmàtic que es va entendre amb Albert Rivera i que sap que ha de pactar amb la realitat. Dir que «podemitza» és ocultar quePablo Iglesias, els independentistes i el PP van votar contra la seva investidura. Atacar-lo per aquí és una injustícia i possiblement una bajanada, però l’ha beneficiat més que perjudicat.
5. El business no creu la dreta. Predir és arriscat i Pedro Sánchez necessitarà intel·ligència, observar el cas d’Emmanuel Macron a França, i molta cautela però la seva elecció no ha generat, de moment, cap pànic financer. Ahir la borsa pujava amb certa força. L’Ibex no subscriu el pensament màgic de la dreta o l’esquerra: que Sánchez és reticent a la Unió Europea i l’economia de mercat. Això sí, Rajoy patirà més.
diumenge, 28 de maig del 2017
JOC DE CARTES
Bé, suposo que això ja ho sabeu i fins i tot és possible que sigueu seguidors del programa. Si és així i a sobre sou del Delta, segurament veiéreu el programa de dijous passat on van competir quatre restaurants de la zona: Albert Guzmán de la Ràpita, l’Ida Can Machino dels Muntells, Mas Prades de Deltebre i la Subhasta de l’Ametlla de Mar. Entre tots havien de triar el millor restaurant d’arròs del Delta.
Tot i que intento anar al llit abans de 2/4 de 12, dijous vaig seguir molt atentament el programa per tractar-se de 4 restaurants d’aquí. Abans no l’havia vist mai.
Però me va vindre al cap una pregunta: Com es van triar els 4 restaurants? Si ets del Delta segur que tindràs el mateix concepte que jo sobre la nostra gastronomia autòctona: Què seria un restaurant del Delta sense tenir a la carta unes bones especialitats d’arròs? Entre tots els productes autòctons que es poden oferir l’arròs és l’estrella indiscutible. Poques vegades he anat a menjar a un restaurant del Delta i no he menjat arròs... Poques...
Fixeu-vos la importància que té l’arròs a la cuina del Delta que Pepe, el propietari del Restaurant del Càmping la Tancada me va explicar un dia que va haver de posar un cartell on hi posa Arrosseria per mirar d’atraure clients que venen al delta precisament buscant aquest producte.
Evidentment no he estat a tots els restaurants del Delta (ja m’agradaria!), però puc parlar en propietat d’uns quants que, tot i que en algun cas puguin fer cuina d’autor, tenen a la carta un excel·lents plats d’arròs. A part del Restaurant del Càmping la Tancada que us he esmentat abans, he menjat arròs als següents: l’Estany, Delta Hotel, Tapa Santa, Ribera, Paquita, Faiges, Asmundo, Pati d’Agustí, Mas Prades, Racó del Riu i segurament algun altre que ara mateix no me ve al cap.
Entre tots ells, el que més treballa l’arròs és el del Racó del Riu que té més de trenta especialitats a la carta. És fa difícil imaginar-ne tantes! No fa gaire me van dir que ja anaven per les 60, però no ho he pogut comprovar.
Tornant al programa televisiu, a part de la qualitat dels productes, també se tenien en compte d’altres aspectes: menjador, cuina, servei, resultat final del plat, relació qualitat preu... Per tant, no només es tractava de saber quin era el millor restaurant d’arròs, sinó que tot anava inclòs en un pac.
Segurament us en heu adonat que dels 4, de l’únic que puc opinar és del Mas de Prades que va ser el que finalment va resultar guanyador. Els espectadors que vàrem seguir el programa, tot i no poder fer-nos una idea dels sabors, olors, etc., dels comentaris i dels altres aspectes dels que si que podíem opinar, segurament una majoria també haurien donar com a guanyador entre els 4, el Mas Prades.
Hi vàrem estar fa una mica més d’un any i, el primer que ens va sorprendre va ser la distància que hi ha entre les taules. Hi ha restaurants on resulta molt difícil moure’t, ja que s’aprofita l’espai fins el darrer centímetre. Potser aquest és un dels aspectes que sé té en compte a l’hora de triar els que acabaran sortint al programa. Però estaria bé saber-ho.
Insisteixo, m’agradaria saber com s’han escollit aquests 4 i no d’altres que, segurament, també haurien pogut ser protagonistes.
A la Ràpita per exemple, diuen que Albert Guzmán va darrere d’una estrella Michelin, però pel que sembla Can Batiste no li va al darrere i, en canvi no va sortir.
No vull acabar sense felicitar al Mas Prades ja que trobo que, després del que es va veure, era qui més s’ho mereixia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)