dissabte, 22 de juliol del 2017
Sánchez, Rajoy i el model basc
Periodista
La dimissió d'Albert Batlle indica que el xoc de trens sembla avui inevitable, però...
La radicalització de Carles Puigdemont –l’última prova és la dimissió del director de la policia catalana Albert Batlle, un home de la tradició del PSC– fa que la negociació prèvia al xoc de trens sembli impossible. L’independentisme ha rebutjat la proposta dePedro Sánchez d’obrir al Congrés una subcomissió per a la reforma constitucional i de negociar, al mateix temps, el finançament autonòmic, les inversions estatals i l’estatus de la llengua catalana.
I des de l’altra riba, les reaccions tampoc són bones. Albert Rivera,potser pensant en la pròxima campanya, ha afirmat una cosa tan madrilenya com que el PSOE abraça «l’independentisme del PSC». I des del PP (Fernández-Maillo), li retreuen no fer pinya amb el Govern i argumenten que en aquest moment només toca exigir el compliment de la llei.
No obstant, la posició del PSOE i del PSC –llei sí, però també política– pot ser la viable en el futur. L’immobilisme ha aconseguit que avui la situació sigui molt més irrespirable que la del 2011 quanMariano Rajoy va arribar al poder. És conseqüència del queSánchez defineix com «l’intent del PP de governar Espanya i Catalunya sense comptar amb Catalunya».
La idea de començar a negociar creant una subcomissió parlamentària, compartida malgrat altres diferències per Felipe González, potser no sigui la solució i haguem de conviure molts anys amb el procés, però el PP no l’hauria de menysprear. Entre altres coses perquè intueixo que Rajoy voldria rectificar sense abdicar del seu passat. Algú rellevant em diu que li va admetre que, si existís la marxa enrere, potser tindria una altra actitud davant l’Estatut. I dissabte a Bilbao va posar de model Iñigo Urkullu: «El que s’està fent entre el Govern d’Espanya i el Govern basc és el que s’ha de fer». Però és que Euskadi (i Navarra) amb el concert «ja es regeixen per un principi confederal, cosa que acredita que és possible, 40 anys després, conviure compartint sobiranies», sostéDaniel Innerarity, filòsof pròxim al PNB.
¿Quan Rajoy alaba Urkullu, només ataca Puigdemont, o vol admetre, en confessió freudiana, que aquí hi ha una possible sortida? A més, els missatges de la vicepresidenta són cauts i la ministra de Defensa, que va dir que s’havia de defensar Espanya per terra, mar i aire, han callat. Com que de ganes de parlar n’hi ha, intueixo una ordre superior.
ESTULTÍCIA CENTRALISTA
El que passa no és només culpa de l’independentisme, sinó també –potser més– de l’estultícia centralista. ¿Recorden José Ignacio Wert i allò d’«espanyolitzar» els nens catalans? Doncs ara Pablo Casado, portaveu del PP, ha afirmat: «Les purgues dePuigdemont s’assemblen a les de Nicolás Maduro i a l’absoluta intransigència que vivim els constitucionalistes, als quals ens costava la vida defensar les nostres idees».
¿Quan Casado equipara crassos errors del president de la Generalitat amb els crims d’ETA, no sap que greixa la màquina independentista? La ignorància cum laude és pitjor que el reaccionarisme. I si Rajoy vol una mica de credibilitat hauria de cridar-lo a l’ordre. Just el que no va fer amb Wert el 2012.
divendres, 21 de juliol del 2017
LO MAS DE LA RATA D’ULLDECONA
Quan era menut mon pare sempre me parlava del mas de la Rata, un lloc proper a la nostra finca de la Seniola, on amb els seus pares (mons iaios Manuel i Cinta) s’hi passaven llargues temporades.
Fins l’arribada dels vehicles a motor, els pagesos s’estaven als masos o les casetes de camp bona part de l’any, al menys mentre duressin les tasques agràries que s’hi feien al llarg de l’any, principalment la recol·lecció de les olives, però també les d’esllemenar, llaurar, llevar poll, etc.
Durant la guerra també van ser refugis per a molts. Si t’estaves al poble, en qualsevol moment podia arribar algú i confiscar-te el menjar amb l’excusa de fer-lo arribar als soldats del front. Al camp era més difícil trobar-te, tot i que en aquell temps tothom coneixia a la perfecció els més recondits indrets del terme i també dels termes veïns.
A la Seniola hi havia oliveres (per poc passen de 100 -ho sé perquè quan era menut mon pare me les va fer comptar-) i totes eren morrudes tret d’una sevillenca. Les va plantar mon iaio l’any que va néixer mon padrí, el germà de mon pare. Com que mon pare farà 89 anys i mon padrí ne tenia 11 més que ell, en bona lògica aquest any és el seu del centenari.
Durant els anys de la guerra i els primers de la postguerra mon iaio hi cultivava d’altres productes, com per exemple blat. Amb la collita de blat tenien garantit el pa blanc tan desitjat en aquells temps on la majoria dels ciutadans menjaven pa negre (us en recordeu de la pel·lícula?) que te donava dret la cartilla de racionament que té lliuraven les autoritats franquistes de l’època.
Però es clar, el blat s’havia de moldre per a convertir-lo en farina i la farina s’havia de pastar i més tard coure’s en un forn. I el mas de la Ratadisposava de tot el necessari per a poder elaborar el pa.
Mentre els homes (Pascual i Manuel) s’ocupaven de totes les fases de la fabricació, les dones (Maria i Cinta) ploraven desconsolades pensant amb la sort dels seus respectius fills. Tot i que la guerra ja havia acabat, Manuel, mon padrí i Joaquín, el fill dels propietaris del mas de la Rata, com excombatents republicans, formaven part del mateix batalló disciplinari que realitzava tasques de reconstrucció d’infraestructures viàries pels voltants de Montserrat (Olesa, Monistrol)
Segons m’explicava mon pare, de menut havia estat alguna vegada pel mas de la Rata. Me parlava d’una polleta anglesa que li pujava a la falda de la tia Maria. Era massa menut per a recordar-me’n...
Fa uns anys vaig buscar intensament el mas de la Rata. Sabia amb tota seguretat que estava en algun punt entre els Valentins (conegut popularment com els Masets) i les Senioles i, evidentment, no massa allunyat del nostre tros. Cansat de buscar-lo i no trobar-lo un dia li vaig preguntar a mon pare per la seva ubicació.
-Està molt prop de la Seniola... Pensa que quan poaven sé podia sentir el soroll de la curriola...
Hi vaig tornar. De fet vaig anar per un lloc on ja hi havia passat abans, però que en arribar a un punt determinat, el camí s’acaba. Per a continuar ho has de fer a peu passant pel mig de les oliveres. Sempre amb línia recta, una mica més avant tornes a retrobar el camí i al cap de pocs metres s’hi troba un mas en runes amb un pou.
Una mica més avant, en una corba del camí, un altre mas, però aquest restaurat i habitat, tot i que al mateix costat també n'hi un altre en runes. Una bandera belga delata la nacionalitat dels seus propietaris actuals. Com que hi eren, després de saludar-los els hi vaig preguntar si aquell era el mas de la Rata. La seva resposta va ser afirmativa. Aquest té un petit forn.
Més tard me vaig assabentar de que en realitat de masos de la Rata n’hi ha dos: el de Dalt i el de Baix. El primer pertanyia a una família, els descendents de la qual tenen el cognom Solà: Joaquín i Edelmira Solà (tots dos professors d’autoescola) i els seus respectius fills Joaquim i Carlos Solà i Isa i Judit Castell, mentre que els descendents del segon porten el nom de Vidal, com ara Joan Vidal, caporal de la policia municipal d’Ulldecona.
La casualitat va voler que un dia (concretament el 18 de juliol d’aquest mateix any), Joan Vidal i Joaquim Solà coincidissin al mateix lloc i a la mateixa hora: A l’Administració de Tortosa de l’Agència Tributària. Ells no es coneixien, però jo coneixia a tots dos. Els vaig presentar i van estar parlant una estona.
Joan Vidal ens va explicar que després de la guerra des d’aquells masos es practicava l’estraperlo (*)i que son iaio feia servir com a cognom fictici del Mas de la Rata... Però un dia es va equivocar i va posar Ratón i d’aquí el seu sobrenom.
(*) https://ca.wikipedia.org/wiki/Estraperlo
(*) https://ca.wikipedia.org/wiki/Estraperlo
Més fotos:
http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2014/04/paisatges-del-nostre-territori-la_28.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)