JOAN TAPIA
Divendres el president de la Generalitat, el vicepresident, la presidenta del Parlament i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, van enviar una carta al Rei en què l’instaven a una negociació d’últim minut. Està bé, però excepte en el cas d’Ada Colau –la seva elasticitat permet recolzar sense donar-hi suport un referèndum que no creu que sigui un referèndum–, els altres tres firmants estan en fora de joc.
És poc creïble demanar negociar després de trencar l’Estat de Dret. Allò del Parlament no va ser una protesta digna i enèrgica. Va violar el mateix Estatut al convocar un referèndum que implicaria la seva abolició quan per a qualsevol canvi s’exigeix una majoria prèvia de dos terços, és a dir, 90 diputats. A més a més, va voler crear una nova legalitat catalana, al marge de l’espanyola, trencant la Constitució del 78. L’error és majúscul ja que, com ha advertit el 'lehendakari' Iñigo Urkullu, el Parlament ha aprovat aquestes lleis amb procediments que deixen sense efecte l’Estatut, «cosa que invalida l’àmbit jurídic construït fins ara». És irresponsable.
El joc del gat i la rata
Tot i això, el pitjor és que crear una nova legalitat catalana destruiria l’Estat de Dret. Alguns ho qualifiquen de cop d’Estat, però a Espanya aquesta expressió s’ha utilitzat sempre per a ruptures de la legalitat a càrrec de militars. No és el cas. Però tampoc és una revolució, ja que el protagonista ha sigut una part de l’aparell d’aquest mateix Estat: un parlament i un govern autonòmic.
No discutim qualificatius. El que és evident és que només hi pot haver una legalitat. No poden coexistir una nova legalitat catalana i una vella legalitat espanyola. Una de les dues s’ha d’imposar i la realitat actual de vigència de la llei espanyola, excepte en els casos en què la Generalitat fa ús de la nova i el Govern espanyol de facto ho consent, solament pot durar –com a màxim– uns dies. L’una ha d’aixafar l’altra i l’empat és impossible. Un agut empresari em comenta que va dir això a Madrid citant el joc del gat i la rata. Al final, el gat es menja la rata. Tots ho van considerar molt encertat, fins que va afegir que s’havia d’esperar al final per saber qui era la rata i qui el gat. Així és. Però el càlcul de probabilitats existeix.
El repte ha sigut antiestatutari, anticonstitucional i il·legítim perquè el 47,8% obtingut en les eleccions –convocades com a plebiscit– del 2015 no dona prou legitimitat. A més a més, ha sigut temerari. ¿Esperaven que les instàncies europees auxiliessin el 47,8%? El president del Parlament europeu, l’italià Antonio Tajani, ha fet a aquest diari unes declaracions indicatives: «Els catalans són ciutadans europeus per ser espanyols». Agradi o no agradi, el dret positiu –el que compta– diu això.
Autoritat efectiva
Cridar i protestar contra un greuge com la retallada de l’Estatut del 2006 és legítim i legal. Crear una legalitat insurreccional és una altra cosa. Ja no es tracta del que digui el Tribunal Constitucional, amb una autoritat moral –no jurídica– discutible des dels quatre anys (2006-2010) en què van col·locar l’Estatut (del qual Artur Mas va expulsar ERC) en uns llimbs amenitzats amb maniobres brutes. A Espanya hi ha quatre associacions judicials –des de la dretana APM fins a la molt progressista Jutges per a la Democràcia– que sempre discrepen en tot. Però dijous van fer un comunicat conjunt que diu: «Una autoritat que conscientment es rebel·la contra la norma constitucional que la legitima perd el caràcter d’autoritat i no ha de ser obeïda».
És així. L’autoritat efectiva de la Generalitat no ve de la història, o d’una ferma decisió patrioticorevolucionària, o de Montserrat, sinó de la Constitució i l’Estatut. Si Catalunya no va guanyar la batalla de l’Estatut (perquè Espanya no ho va entendre i també per la divisió interna), ¿pot aconseguir la independència quan segons el CEO el 49% no la vol?
Ara la gran qüestió és com gestionar uns dies la coexistència de facto de dues legalitats. L’independentisme s’ha equivocat. L’Estat no hauria de fer-ho. L’imperi de la llei exigeix intel·ligència. Aplicar la llei sense intel·ligència portaria al desastre. I hi ha coses inquietants que poden crear molta confusió. Això d’imputar 712 alcaldes per cedir locals quan en el moment que ho van fer era legal (el TC encara no havia anul·lat la llei de referèndum) i amenaçar-los amb la conducció policial és qualsevol cosa menys proporcional. I el fiscal general no té cap autoritat jurídica ni moral per afirmar que milers i milers de catalans estan abduïts per la Generalitat.
Després de l’1 d’octubre vindrà el 2 i seria bo –per a tothom– no trencar vidres en va. ¿Hi ha fermesa sense professionalitat?
Divendres el president de la Generalitat, el vicepresident, la presidenta del Parlament i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, van enviar una carta al Rei en què l’instaven a una negociació d’últim minut. Està bé, però excepte en el cas d’Ada Colau –la seva elasticitat permet recolzar sense donar-hi suport un referèndum que no creu que sigui un referèndum–, els altres tres firmants estan en fora de joc.
És poc creïble demanar negociar després de trencar l’Estat de Dret. Allò del Parlament no va ser una protesta digna i enèrgica. Va violar el mateix Estatut al convocar un referèndum que implicaria la seva abolició quan per a qualsevol canvi s’exigeix una majoria prèvia de dos terços, és a dir, 90 diputats. A més a més, va voler crear una nova legalitat catalana, al marge de l’espanyola, trencant la Constitució del 78. L’error és majúscul ja que, com ha advertit el 'lehendakari' Iñigo Urkullu, el Parlament ha aprovat aquestes lleis amb procediments que deixen sense efecte l’Estatut, «cosa que invalida l’àmbit jurídic construït fins ara». És irresponsable.
El joc del gat i la rata
Tot i això, el pitjor és que crear una nova legalitat catalana destruiria l’Estat de Dret. Alguns ho qualifiquen de cop d’Estat, però a Espanya aquesta expressió s’ha utilitzat sempre per a ruptures de la legalitat a càrrec de militars. No és el cas. Però tampoc és una revolució, ja que el protagonista ha sigut una part de l’aparell d’aquest mateix Estat: un parlament i un govern autonòmic.
No discutim qualificatius. El que és evident és que només hi pot haver una legalitat. No poden coexistir una nova legalitat catalana i una vella legalitat espanyola. Una de les dues s’ha d’imposar i la realitat actual de vigència de la llei espanyola, excepte en els casos en què la Generalitat fa ús de la nova i el Govern espanyol de facto ho consent, solament pot durar –com a màxim– uns dies. L’una ha d’aixafar l’altra i l’empat és impossible. Un agut empresari em comenta que va dir això a Madrid citant el joc del gat i la rata. Al final, el gat es menja la rata. Tots ho van considerar molt encertat, fins que va afegir que s’havia d’esperar al final per saber qui era la rata i qui el gat. Així és. Però el càlcul de probabilitats existeix.
El repte ha sigut antiestatutari, anticonstitucional i il·legítim perquè el 47,8% obtingut en les eleccions –convocades com a plebiscit– del 2015 no dona prou legitimitat. A més a més, ha sigut temerari. ¿Esperaven que les instàncies europees auxiliessin el 47,8%? El president del Parlament europeu, l’italià Antonio Tajani, ha fet a aquest diari unes declaracions indicatives: «Els catalans són ciutadans europeus per ser espanyols». Agradi o no agradi, el dret positiu –el que compta– diu això.
Autoritat efectiva
Cridar i protestar contra un greuge com la retallada de l’Estatut del 2006 és legítim i legal. Crear una legalitat insurreccional és una altra cosa. Ja no es tracta del que digui el Tribunal Constitucional, amb una autoritat moral –no jurídica– discutible des dels quatre anys (2006-2010) en què van col·locar l’Estatut (del qual Artur Mas va expulsar ERC) en uns llimbs amenitzats amb maniobres brutes. A Espanya hi ha quatre associacions judicials –des de la dretana APM fins a la molt progressista Jutges per a la Democràcia– que sempre discrepen en tot. Però dijous van fer un comunicat conjunt que diu: «Una autoritat que conscientment es rebel·la contra la norma constitucional que la legitima perd el caràcter d’autoritat i no ha de ser obeïda».
És així. L’autoritat efectiva de la Generalitat no ve de la història, o d’una ferma decisió patrioticorevolucionària, o de Montserrat, sinó de la Constitució i l’Estatut. Si Catalunya no va guanyar la batalla de l’Estatut (perquè Espanya no ho va entendre i també per la divisió interna), ¿pot aconseguir la independència quan segons el CEO el 49% no la vol?
Ara la gran qüestió és com gestionar uns dies la coexistència de facto de dues legalitats. L’independentisme s’ha equivocat. L’Estat no hauria de fer-ho. L’imperi de la llei exigeix intel·ligència. Aplicar la llei sense intel·ligència portaria al desastre. I hi ha coses inquietants que poden crear molta confusió. Això d’imputar 712 alcaldes per cedir locals quan en el moment que ho van fer era legal (el TC encara no havia anul·lat la llei de referèndum) i amenaçar-los amb la conducció policial és qualsevol cosa menys proporcional. I el fiscal general no té cap autoritat jurídica ni moral per afirmar que milers i milers de catalans estan abduïts per la Generalitat.
Després de l’1 d’octubre vindrà el 2 i seria bo –per a tothom– no trencar vidres en va. ¿Hi ha fermesa sense professionalitat?
