LA NOSTRA RIBERA 328

PRESOS POLÍTICS CATALANS

De Ferreres, al Periódico d'avui. 

Fins fa poc, quan sentíem que es parlava de presos polítics té venien al cap tots aquells que van ser empresonats i fins i tot executats durant les dictadures franquista, xilena o argentina, per posar només un exemples. I molt més recent a països disfressats de democràcies com són Veneçuela i Turquia, un país aquest últim que toca sovint les portes de la UE.

Per a partir d’ara, quan escoltem l’expressió presos polítics, el nostre pensament anirà molt més prop. A un país que tot i considerar-se un estat de dret, empresona ciutadans per expressar les seves idees polítiques. Estic parlant de l’Estat espanyol... No cal anar més lluny.

Ahir, la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela va enviar a la presó a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i Ómnium Cultural, respectivament, atribuint-los un delicte de sedició.

Hem escoltat tantes vegades darrerament la paraula sedició que segurament no ens hem parat a pensar que significa. Sedició és un delicte que consisteix a alçar-se públicament i de forma tumultuosa per obtenir o impedir per la força o fora de les vies legals la promulgació o execució d'una llei, la celebració d'eleccions, el lliure exercici de les funcions d'una autoritat, una corporació o un funcionari, per atacar la persona o els béns d'una autoritat, o les persones o els béns d'una col·lectivitat (Viquipèdia)

Després d’explicar-ho poden venir els dubtes: N’hi ha prou per acusar-los de sedició després dels fers dels dies 20 i 21 de setembre –especialment davant la Conselleria d’Economia-?  Segons la jutge, evidentment que sí.

Però aquells fets no es poden aïllar del que està passant darrerament a Catalunya. Tal com va passar durant la guerra de Successió Espanyola (començaments del segle XVIII), Catalunya torna a estar presa per les forces castellanes. No per l’exèrcit, com va passar llavors, sinó per altres mesures (que anomenen legals) i que impedeixen sovint el bon funcionament diari del nostre país. La intervenció de comptes de diverses entitats així ho demostren.

L’estratègia del Govern d’Espanya està clara. Amb l’empresonament de Sánchez i Cuixart (els Jordis, tal com se’ls anomena popularment) és un intent de decapitar les dues grans entitats que donen suport a l’independentisme. Unes entitats que he criticat sovint pel paper opressiu que exercien sobre la política catalana i que només per això, segurament, les meves paraules poden significar un toc d’atenció per aquelles persones que encara creguin que l’Estat espanyol  està actuant correctament respecte a Catalunya. El no voler asseure’s a negociar és una mostra més que evident de la superioritat que sap que tenen, la qual cosa és una mostra més de la supèrbia i el menyspreu cap a la nació catalana.

Una pregunta (i què ningú s’ho prengui a mal) ¿Aniran personalitats rellevants de la política espanyola com per exemple Zapatero i Felipe González a demanar-li al Govern d’Espanya llibertat per als presos polítics empresonats pel règim de Rajoy, tal com ho van fer amb Leopoldo López, el líder opositor veneçolà?

Fixeu-vos el greu que és el cas quan la majoria dels partits catalans (inclòs el PSC) han criticar la mesura i sembla ser que Amnistia Internacional vol engegar una recollida de firmes per a reclamar la seva posada en llibertat com si es tractés d’una dictadura.

No vull acabar el comentari sense referir-me a TV3 i la manipulació constant que exerceix sobre els seus telespectadors. Tot i la importància dels fets judicials d’ahir, la vida continua... Anit TV3 va suspendre part de la seva programació per a emetre un especial conjuntament amb l’altre canal de notícies, el 3/24. Me sembla una falta de respecte que cap els teleespectadors canviar sobtadament la programació. Ho entendria si no hi hagués un segon canal, però havent-lo com el hi ha, no trobo cap justificació a la decisió que van prendre els seus directius. Si els milers de teleespectadors independentistes declarats volien ampliar la informació sobre les declaracions dels Jordis, el Major Trapero i la intendent Teresa Laplana bé podien haver posat el 3/24. I els qui com jo, ja ens consideràvem prou assabentats i no volíem ser adoctrinats, vam haver de canviar de canal i refugiar-nos als canals de sèries.     

BETANZOS 5

S'acaba el temps

ASTRID BARRIO 

Seguim en fase de desescalada almenys per guanyar temps

La relació epistolar que ahir van mantenir el president Puigdemont i el president Rajoy no ha aportat grans novetats respecte al que ja sabíem –o no sabíem– la setmana passada Puigdemont es va ratificar en la calculada ambigüitat que ja va exhibir en el ple del dia 10 quan va assumir el mandat derivat dels resultats de l’1 d’octubre, a mitges d’acord amb la llei del referèndum, ja que d’acord amb la llei això correspondria al Parlament, va proclamar la independència per suspendre-la tot seguit i signar una declaració sense cap valor jurídic. En la seva missiva ni confirma ni desmenteix si es va proclamar o no la independència, sinó tot el contrari i emplaça el Govern central a asseure’s a negociar en el termini dels dos propers mesos «sobre el problema que li planteja la majoria del poble català que vol emprendre el seu camí com a país independent en el marc europeu», és a dir, sobre la secessió, a més a més de plantejar-li la conveniència d’interferir en el poder judicial per «revertir la repressió».

Impertèrrit Rajoy, igual que ja va fer la setmana passada, va tornar a demanar-li que aclarís si es va declarar o no la independència de Catalunya, el va advertir que si no ho desementeix es procedirà a l’activació de l’article 155 que «no implica la suspensió de l’autogovern, sinó la restauració de la legalitat de l’autonomia», al mateix temps que el convidava a comparèixer davant el Parlament per traslladar les seves demandes.

Seguim, doncs, en fase de desescalada o almenys per guanyar temps. Però el temps s’acaba dijous. Puigdemont ha decidit, de moment, no fer cas dels sectors que li demanen reconèixer que s’ha proclamat la independència perquè cada vegada és més conscient dels riscos que assumeix i dels escassos encara que sorollosos suports amb els quals compta.

Europa l’emplaça a tornar a situar-se en el marc constitucional, les empreses abandonen Catalunya temeroses d’un escenari d’inseguretat jurídica i internament es comencen a alçar veus que qüestionen obertament la viabilitat d’una DUI.

Rajoy, per la seva banda, ignora la caverna i els seus socis de Ciutadans que demanen contundència i clamen per l’aplicació del 155 perquè sap perfectament que endinsar-se en aquesta via inexplorada pot ser un terreny perillós. Desmentir que s’ha fet una DUI i evitar el 155 seria ara com ara l’escenari menys dolorós. Òbviament per a la majoria, tot i que no per a tothom, perquè n’hi ha a banda i banda que compren la idea que com pitjor millor. A aquests cal aïllar-los perquè en realitat quant va pitjor, va pitjor per a tothom.

Gestos del Govern

Però per arribar a aquest escenari fan falta gestos que necessàriament han de venir del govern de la Generalitat que és la part que ha alterat les condicions. Gestos, tanmateix, que no han de comportar ni la humiliació ni la sensació de derrota. Puigdemont, no s’ha d’oblidar, ha complert amb la seva paraula i en l’imaginari independentista no se’l pot titllar de deshonest o de covard. I com que ja ha complert, solament li queda marxar per la porta gran i convocar eleccions. Aquest és l’únic camí que li permet ni confirmar ni desmentir la DUI i evitar el 155.