diumenge, 31 de desembre del 2017

S’ESTÀ PARLANT DE LES PENSIONS

Quan sé parla d’alguna cosa mai saps si és bo o dolent... Suposo que depèn del moment i del sentit en que enfoques el tema. Aquests darrers dies coincidint amb l’any que s’acaba s’està parlant mol de les pensions i no precisament en positiu, ja que els que està passat gràcies a Rajoy és que any rere any les pensions espanyoles perden poder adquisitiu.
Però el tema hauria de ser molt més ampli i parlar també dels sous públics. O sigui el que reben els treballadors públics que van, si fa o no fa paral·lels a les pensions, ja que en tots dos casos formen part dels Pressupostos Generals de l’Estat i els augments, congelades, però també retallades les aprova el govern de l’Estat.  
Com sabeu fa un parell de mesos que sóc pensionista. La meva pensió no me la paga la Seguretat Social sinó la Direcció General de Costos de Personal i Pensions Públiques perquè com a funcionari de l’Estat que era tenia un règim diferent. Tot i això suposo que els extraordinaris increments que tindré any rere any seran en el mateix percentatge que la resta de les pensions.
Com us comentava se parla molt de pensions i poc de sous públics. El col·lectiu de treballadors públics que són tots aquells que treballen a l’administració, ja sigui central, autonòmica o local.
Des de l’any 2011 en el que el govern de Zapatero va acordar rebaixar els sous públics en un 7,5% de mitjans, després de 6 anys, la majoria d’aquests encara estan pels mateixos nivells que llavors i tot gràcies als triennis, ja que els percentatges anuals d’increment encara no haurien aconseguit equiparar-los. Si l’IPC no ha parat de pujar, imagineu-vos la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit el col·lectiu.  

Sobre les pensions se’n parla molt i s’actua poc. Un dels disbarats més grans que se diu sobre les pensions és que es trauran en funció del govern que guanyi les eleccions. És una por que sol llançar el partit que està al govern davant d’unes imminents eleccions generals, però també autonòmiques. I si ho dic és perquè conec perfectament el cas.
També se diu que el col·lectiu de pensionistes sol ser més conservador que la resta de la societat i que normalment vota al partit que governa. La veritat és que desconec si hi ha algun estudi seriós sobre aquest tema, però de ser veritat, farien bé els governs successius de tractar els jubilats (i també els pensionistes, no tenim que oblidar-los) amb molta més benevolència, ja que amb envelliment de la població cada cop representarà un percentatge més gran i si un dia se’n arriben a atipar, els governs poden anar caient un darrere de l’altre fins que s’arribi a aquells que, de veritat, apliqui les polítiques econòmiques adients i restableixi la normalitat que hi havia només fa uns anys quan els increments de les pensions anaven en consonància amb la pujada de la inflació.
Des de que el govern de Zapatero me va abaixar el sou, mai més he votat socialista en unes eleccions generals. Si aquells que diuen que representen a la classe treballadora té fallen hi deixes de confiar i és molt difícil retornar-los la confiança. Possiblement aquest és el problema mes gran que té el PSOE. I amb tota seguretat, com jo n’hi ha molts més. Per això, tal com llegia avui  mateix a eldiario.es, Rajoy tanca el seu primer any en minoria amb el poder intacte i les seves lleis més polèmiques en vigor.
No sóc massa de pronòstics, ja me coneixeu. Però ne vaig a fer una: Tenim PP per a anys i sinó ja m’ho direu...

Acabaré amb una metàfora que vaig llegir ja fa anys. Si Espanya fos el país dels dinosaures votaríem al meteorit! 

LA NOSTRA RIBERA 404






SOLSONA 8






Els mites caiguts el 21-D

ALBERT SÁEZ 

L'esquerra va perdre durant anys culpant als abstencionistes en lloc de fer autocrítica

Durant anys, l'esquerra catalana va dormir tranquil·la després de les seves successives derrotes davant el pujolisme. Els politòlegs van inventar un concepte, abstenció diferencial, que permetia evitar l'autocrítica. Segons aquest mite, una part de l'electorat català s'abstenia en les eleccions al Parlament perquè no se sentia concernit pel que allà es decidia. Aquests abstencionistes es concentraven a les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona i tots eren potencialment votants d'esquerres. Segons aquest raonament, amb una participació per sobre del 75%, els partits anomenats nacionalistes no aconseguirien mai majoria al Parlament. El 2015, aquest castell de cartes va trontollar i el 21-D es va enfonsar definitivament: amb una participació del 82%, l'independentisme va aconseguir 70 diputats i va tornar a perdre en vots, encara que menys del que alguns afirmen: si mesurem el vot representat en els escons, els independentistes sumen el 48,2% davant el 51,6% que no ho són. Una altra cosa és si mesurem els constitucionalistes, que sumen el 44,1%. Amb una participació rècord, les coses estan més o menys com estaven quan votava el 70%, almenys pel que fa a l'assumpte de la independència. I amb el mite de l'abstenció diferencial, cauen el de la majoria silenciada i el de la falta de proporcionalitat del sistema electoral: com han explicat els investigadors Fernández Esquer i Rama Caamaño la mitjana de les eleccions catalanes se situa en el 3,9 davant el 7,2 del Congrés dels Diputats en l'índex de Gallagher.



Enderrocar aquests mites, abans que en surtin de nous com el de Tabàrnia, és tan o més important com l'esforç que s'ha fet per desfer els dels independentistes: no van tenir ni tenen un mandat democràtic ni una majoria suficient per fer una altra cosa que no sigui governar una autonomia si arriben a posar-se d'acord. A les seves mans està decidir si ho tornen a fer sobre la irrealitat i es carreguen l'últim mite que els allunya del pitjor d'Europa: “Catalunya, un sol poble”. Res causaria avui més alegria a l'Espanya immobilista com que siguin els independentistes els que el destrueixin.