dimarts, 30 de gener del 2018

La desesperació de Rajoy

LUIS MAURI

Mariano Rajoy tenia dues opcions. Permetre que Carles Puigdemont fes urbi et orbi el ridícul intentant una esperpèntica investidura per control remot o bé fer-lo ell mateix presentant un recurs sense aval jurídic davant del Tribunal Constitucional. I va escollir la segona opció. A Rajoy se li sol reprotxar la seva afició pel tancredisme en l’exercici de la política. Tot i això, el seu últim moviment no és propi d’un home que, com els nens o els estruços, tendeix a tapar-se els ulls per fer desaparèixer el perill del seu davant, sinó d’un home desesperat.

La desesperació que ha mogut Rajoy a exposar-se al rebuig parcial per part del Tribunal Constitucional del recurs de l’Executiu contra la investidura de Puigdemont té tres motors principals. El primer, encara que no per ordre d’importància, és la necessitat del president del Govern espanyol de demostrar com més aviat millor als seus socis europeus que després de l’abominable resposta policial de l’1-O ha aconseguit embridar el conflicte català i encarrilar-lo cap a la recuperació d’una certa normalitat política i institucional.

El segon respon a la debilitat parlamentària de l’Executiu del PP, pendent del suport del PNB per tirar endavant els Pressupostos del 2018. Els nacionalistes bascos difícilment prestaran aquest suport a Rajoy mentre l’autonomia catalana es mantingui intervinguda per mitjà de l’article 155 de la Constitució.
Fatiga electoral

I el tercer radica en la creixent fatiga electoral del PP i la consegüent flaquesa del lideratge de Rajoy en la dreta espanyola, on cada vegada ressonen més alt les veus que li retreuen que no hagi actuat amb més anticipació, determinació i contundència en la crisi catalana.

Els dos primers motors l’empenyen en una direcció; el tercer, en la contrària. El conflicte s’allarga i travessa pics d’elevada teatralitat. Rajoy es desespera, treu el cap del forat i incorre en escandalosos errors d’aprenent. La desesperació és una de les rutes més curtes cap a l’error o la catàstrofe.

UN I UN SÓN DOS

Bon dia! 

dilluns, 29 de gener del 2018

ELS 3 TOMBS D'AMPOSTA (totes les fotografies) 1























ESPECULACIONS

De Napi a Diari de Tarragona. 
Una vegada algú me va acusar d’especular... Hi ha una diferència molt gran entre els que els escriptors especialitat en divulgar temes científics, història, viatges, cultura, etc. amb els que ens dediquem a escriure articles d’opinió (o els que ho intentem) que han d’anar jugant amb els moviments constants que hi ha per exemple en la política i la societat en la que ens movem.
Aquest matí m’he trobat amb una política professional: Anabel Marcos. Ens coneixem de l’època en la que ella era la gerent de la GURSAM i jo conseller. Estàvem asseguts de costat a costat i la casualitat ha volgut que llegís al mòbil una notícia que acabava de penjar Toni Espanya a una xarxa social. La notícia deia això: Elsa Artadi, l’amiga íntimade Puigdemont, serà la nova presidenta de la Generalitat. Li he ensenyat per a que ho llegís:

-Potser tu ja saps alguna cosa d’això... –li he dit mentre li apropava el mòbil per a que ho llegís-.

-Especulacions –s’ha limitat a dir-.

Potser sí o potser no... Ja es veurà. Els temps passa inexorablement i demà s’ha de reunir el Parlament per a investir el nou President de la Generalitat de Catalunya. Però a hores d’ara encara no sé sap si Carles Puigdemont repetirà en el càrrec o bé donarà pas al president 131. Com no volen que especulem si quan falten unes poques hores i la nit és per a descansar (teòricament) tot és incert encara...  
En una situació normal Puigdemont hauria de ser el president. D’això no n’hi ha cap dubte i crec que són molts els que ho pensen. Fins i tot aquells que el 21-D no el vam votar i que mai ho faríem. Però desgraciadament la situació que estem vivim per a res és normal i per tant s’ha de intentar (al menys intentar!) normalitzar-la com més aviat millor.
Les sensacions externes que percebo semblen indicar que els republicans van en aquesta línia. En canvi els postconvergents a hores d’ara encara no han baixat del burro. Potser ho faran en el darrer moment, però encara no. Per a que això fos possible demà la messa del parlament hauria de desobeir. I a partir d’aquí tornar a començar.
No cal dir que l’actitud del Govern de Rajoy me sembla mesquina i rastrera. I a sobre en grau superlatiu! Tal com diu avui Enric Hernández, el Govern d’Espanya fa ús i abús dels Constitucional i gràcies a les seves resolucions aconsegueixen allò que són incapaços d’aconseguir fent política que és el que haurien d’haver fet durant molt de temps.
Segons el diari que publicava que demà podria ser investida Elsa Artadi, aquesta política amiga íntima de Puigdemont, seria fàcilment influenciable i això li permetria al President deposat governar des de Bèlgica.


Tic-tac, tic-tac... El temps passa inexorablement i s'esgota...