dimecres, 18 de desembre del 2019

LA NOVA IDEOLOGIA

Efectes de la llevantada a l'istme del Trabucador (foto març 2018). 

Corria l’any 1983... Era un any d’eleccions municipals i a Madrid s’hi presentaven dos pesos pesants de la política estatal que representaven a les dues formacions més importants d’aquella època: pel PSOE Enrique Tierno Galván, el vell professor que aspirava a la reelecció i per AP (l’antecessor del PP actual) Jorge Verstrynge que, per aquella època era secretari general del partit i el delfí de Manuel Fraga.
Recordo que venia en tren de Barcelona i va caure a les meves mans la revista Dunia, una revista destinada al públic femení. La vaig fullejar i me vaig aturar a les pàgines on s’entrevistava als dos candidats. D’aquelles entrevistes sempre he recordat una pregunta:
-No trobeu a faltar una candidatura ‘verda’?    
La resposta de Tierno va ser que el PSOE ja portava moltes propostes ecològiques i que, per tant, no la veia necessària.
En canvi, la resposta de Verstrynge va ser més sorprenent: Ja sé sap que els ecologistes son com les síndries, verds per fora i rojos per dintre.  
Els partits ecologistes o verds, mai han tingut un paper determinant a la política espanyola, tot i que és veritat que en alguns casos, partits de l’esquerra política com Iniciativa per Catalunya, va donar el pas d’ incorporant el partit dels Verds a la seva formació passant a denominar-se Iniciativa per Catalunya-Els Verds (IC-EV i posteriorment ICV).
Tot i no ser una corrent nova (a Alemanya els partits verds van començar a tenir presencia política destacada a la dècada dels ’90), sembla que darrerament, davant l’emergència climàtica que amenaça greument el nostre planeta, està agafant més força. Tot i que encara siguin una minoria aquelles formacions que defensen obertament i sense pressions de les grans multinacionals del sector energètic un canvi radical de les polítiques mediambientals.
El que sembla clar és que l’ecologisme sempre va estretament lligat amb idees progressistes de l’esquerra transformadora i alternativa, es a dir, concretament amb aquells partits situats políticament a l’esquerra de la socialdemocràcia tradicional.
Això suposa que aquest pensament tingui certa repulsa per part dels partits conservadors i ultraconservadors que veuen en el pensament ecologista una severa amenaça als interessos econòmics dels seus grans protectors (i a la vegada protegits) o el que és el mateix: el capitalisme.
D’aquí que la dreta tradicional qualifiqui l’ecologisme con la nova ideologia política (fins i tot de forma despectiva), quan en realitat se tracta d’una rama complementaria (però no per això menys important) de les idees tradicionals de l’esquerra més radical.   
Sembla clar que la consciència ecològica agafarà cada cop més rellevància dintre del sector polític i que al futur no s’entendrà un programa progressista sense mesures concretes destinades a pal·liar les greus deficiències mediambientals que estem patit.
Però també sembla clar que la nostra generació està minimitzant el problema o bé gira el cap cap a l’altre costat a l’hora de posar-se a treballar per a salvar el planeta dels desastres ecològics que pronostica el món científic (potser perquè pensem que no els arribarem a veure). Així que quedarà a les mans de les noves generacions l’efectuar un canvi radical en les polítiques mediambientals i energètiques per tal d’allargar la vida del nostre planeta, al menys com l’hem conegut fins ara. D’aquesta manera passarem tota la responsabilitat als nostres fills i néts.
Només cal esperar que ells no siguin tan estúpids com nosaltres i que actuïn com hauríem hagut d’actuar nosaltres per a llegar la Terra als seus fills en òptimes condicions.    

IMATGES DEL PORT 6






dimarts, 17 de desembre del 2019

UNA CIMERA DECEBEDORA

El delta de l'Ebre, una de les zones més vulnerables del planeta. 

Si algú tenia la confiança en que la cimera del clima de Madrid acabés bé, segurament s’ha emportat una gran decepció. Ara bé, trobo que som molts els que no ens esperàvem res positiu dels polítics que eren qui havien de prendre les grans decisions.
Inexorablement el rellotge segueix avançant en contra de la humanitat. Hi haurà un moment, quan ja no hagi volta enrere, en que el nostre benvolgut planeta només podrà rebre cures pal·liatives. Ja serà massa tard.
Els governs estan lligats de mans i peus per les grans empreses. No només les financeres sinó també per les indústries que més contaminen. Tal com se diu vulgarment aquestes empreses tenen la paella pel mànec.  
Mentre les grans solucions no arribin, l’única resposta que els hi queda als governs és seguir incidint en els seus administrats para que continuïn reciclant i deixen de contaminar en la mesura que els hi sigui possible.
És com posar-li una tireta al planeta quan el que està necessitant ja és una operació a cor obert.

IMATGES DEL PORT 5