dilluns, 6 de gener del 2020

TEMOR A UN ‘TAMAYAZO’

Després de seguir el debat d’investidura de Pedro Sánchez i de veure l’actitud de l’extrema dreta i l’extrema-extrema dreta (tal com els anomenava cada vegada Pablo Iglesias), vaig veure el perill de que poguessin estar preparant un altre ‘Tamayazo’. I és que durant el debat, de moments per arribar a pensar que una situació similar se pot tornar a produir no ne  van faltar, així com tampoc antes i després del mateix.    
Hem de partir de la premissa de que hi va haver quasi un empat: 166 vots a favor per 165 en contra i 18 abstencions. Tal com podeu comprovar, amb aquest resultat, només que un del bloc del passés a l’altre costat, Sánchez no seria investit president.
De moment ja hi van haver al menys dos electes que van canviar de vot. José María Mazón del PRC de Revilla i Ana Oramás de CC van canviar el vot que havien anunciat amb anterioritat pel no.
Durant el discurs, el president del grup de l’extrema-extrema dreta va interpel·lar el diputat de Teruel Existe Tomás Guitarte per a que s’ho repensés. De fet, el mateix Guitarte ha denunciat pintades al seu poble i pressions a les xarxes socials.
També la Inés Arrimadas, presidenta de Ciudadanos, va dirigir-se als diputats socialistes per a que algun valent votés en contra de la investidura de Sánchez.   
Motius per a tenir temor no en falten... La dreta disposa de gent prou poderosa que igual estarien disposats a finançar un nou ‘Tamayazo’ com finançar un cop d’estat com el que hi va haver l’any 36.
No us ho prengueu a broma. Jo ja fa temps que tinc temor a com poden arribar a actuar aquesta dreta espanyola que, sense cap mena de dubte, és la més rància dels països de l’Europa Occidental.   
De totes maneres, la investidura seguiria estant en mans d’ERC. Ja sé que puc dir un disbarat, però davant de la molt greu situació d’un nou ‘Tamayazo’, ERC podria prestar alguns dels seus vots i així, només que alguns dels diputats d’ERC votessin a favor de Sánchez, se podria normalitzar la situació.
Esperem que només sigui un mal son i que el dimarts vagi tot com ha d’anar...    

LA LLUM I EL COLOR DE LA NOSTRA TERRA 3






dissabte, 4 de gener del 2020

MAI PLOURÀ A GUST DE TOTHOM

Imatge de l'últim tall de l'N-340. 

Des de la nit de Cap d’Any, el tram de l’AP-7 entre Vila-seca i Alacant ja no és de pagament. Després de quasi 5 anys de lluita i 240 talls (i alguna concentració), el moviment veïnal Prou, AP-7 Gratuïta, ja! ha assolit l’objectiu d’aconseguir que l’autopista que passa pel nostre territori sigui gratuïta.
Tot i que en un primer moment hi va haver alcaldes que van mostrar les seves simpaties cap el moviment, prompte s’hi van desmarcar. A alguns sembla que ja els hi anava bé que les hi construïssin rotondes per a millorar els accessos a les seves poblacions; d’altres reclamaven la finalització de l’A7 (no confondre amb l’AP7), aturada a Cabanes pel Sud i l’Hospitalet de l’Infant pel N. D’excuses, bones o dolentes, no ne faltaven a l’hora de no donar suport a la plataforma veïnal i fins i tot per menysprear la seva tasca.
Però tal com s’apropava el dia D (31-12-2019), anaven sortint els contres... Com se pagaria el manteniment de l’autopista?... Caldria crear una vinyeta (taxa)? I la mare dels ous: ¿els ajuntaments per on passa l’autopista deixarien de cobrar l’IBI que tan va costar en aconseguir-se i, per tant, haurien d’incrementar el percentatge o bé deixar de fer alguna inversió o prestar algun servei?... No sé a vosaltres, però a mi me sona a xantatge.   
No tinc dades sobre els kilòmetres d’autovia de pagament que hi ha arreu de l’estat espanyol. Però si comparem la xarxa d’autopistes amb la de carreteres convencionals i autovies, trobo que hi hauria una gran diferència a favor de les segones.
Qui paga ara al manteniment de les carreteres? Evidentment el propietari de les mateixes que tant potser l’Estat, com les comunitats autònomes o fins i tot les diputacions provincials.
És voler fer recaure les culpes amb aquells que han aconseguit que les autopistes siguin lliures de peatges per a tapar els errors comesos durant anys i cobrir-se les espatlles sobre les hipotètiques mancances de manteniment que asseguren que tindran.
La pressió fiscal a Espanya en general i a Catalunya en particular és alta, comparativament parlant dintre dels països de l’OCDE, superant la mitjana dels països que la conformen.
El tema sempre és el mateix: la distribució equitativa d’aquesta pressió fiscal entre els que guanyen més i menys, una eficient recaptació i, finalment, la prioritat a l’hora de cobrir les necessitats dels seus ciutadans. No ens deixem enganyar: una eficient recaptació suposa, indirectament, un estalvi a la butxaca dels ciutadans, ja que així poden tenir més serveis essencials gratuïts o a un cost molt inferior al real.
Durant anys, l’ase de tots els cops han estat els carburants. Si comparem el cost dels carburants amb el sou mitjà dels espanyols, arribarem a la conclusió de que també en paguem un cost elevat. Us en recordeu del cèntim sanitari? Ni és només un cèntim ni tampoc és la sanitat l’única cosa que se finança a través dels impostos indirectes que recauen sobre els combustibles. Una part de la despesa pel manteniment de les carreteres també surt dels impostos que porten els carburants. 
Però tot indica que dintre de pocs anys, amb la interrupció dels vehicles elèctrics, el consum de carburants derivats del petroli patirà un descens significatiu... Com se pagarà llavors la sanitat, el manteniment de les carreteres, etc.? A qui li donarem la culpa? Segur que recarregar el cotxes elèctrics tampoc serà tan barat com ho és actualment...
La vida continua i haurem d’adaptar-nos cada vegada a la nova realitat. També en el tema dels impostos.