SINÓ QUEDA MÉS REMEI...

Aniràs a votar el 9-N?

Sinó queda més remei...

Com canvien les coses d’un dia per l’altre. Fa un mes ningú hauria dit que la unitat dels partits pro consulta acabés trencada pel costat Mas i els seus. Bé, potser no han estat ells, però és evident que l’estratègia del President de la Generalitat ha fet empipar a la resta dels partits i també a la societat civil que des el primer dia marca està marcant el full de ruta.

La trencadissa de Mas es va produir unilateralment sense que avui encara no hagi explicat quins van ser els motius per a fer-ho. Jo els intueixo, però ell encara no ha dit ni piu...  

Al fons Mas és un covard. Sap que, com a màxima autoritat de Catalunya, si tira endavant el seu propòsit (caldria dir el propòsit del altres), li pot caure a sobre el pes de la llei espanyola. És per això que demana a Esquerra que entre a formar part del govern. D’aquesta manera les culpes seran compartides i si a les Espanyes prenen alguna mesura, tots aniran al mateix vaixell i es repartirà entre molta més gent. Ara potser seria l’únic cap de turc i això ha fet que abandoni la línea de la il·legalitat i s’inventi una sortida que no convenç ningú.

Quan Mas es queda sol al seu despatx o al saló de casa seva, medita i és conscient que els dies com a polític sé li estan esgotant. Fins ara ha buscat mil i una sortida i quasi totes li han acabat sortint bé, però em temo que la darrera ocurrència ha fet saltar la banca i té tots els números per a quedar-se sol i desemparat, al menys de tota la gent que no són del seu propi partit.

Ahir, la Carme Forcadell, des de la tribuna de l’ANC, ja li va deixar clar: Donaran suport al seu 9-N si convoca plebiscitàries abans de 3 mesos. O caixa o faixa! Ara ell haurà de decidir.

Des d’altres partits com les CUP també creuen que votar el 9-N serà com un mal menor. Sense garanties, segurament només amb la participació de tota la gent més engrescada, tal vegada sense cens electoral, però amb urnes i amb paperetes. Això sí.

I després només una única sortida: eleccions anticipades i plebiscitàries. Fins i tot els partits que no estan al carro, ho tenen clar i fa dies que s’estan preparant. Fa unes setmanes, Iceta ja és va proposar com a cap de cartell del PSC. Segurament no és el millor, però és una solució abans de passar per un procés de primàries que els podria deixar sense marge de maniobra si la convocatòria s’acaba fent, tal i com sembla, aviat.

També sembla prou clar que no hi haurà llista única com voldria Mas que, evidentment, es postula com a cap de llista. Però Junqueras, la Carme Forcadell i la Muriel Casals també ho tenen clar i saben que ara, Mas no guanyaria unes eleccions si no és amb la fórmula que proposa. Amb l’empenta que ha agafat ERC en els darrers temps, fins i tot si la candidatura l’encapçalés una altra persona, es podria guanyar a Mas (bé, potser m’he passat una mica...) Però Junqueras sí o la Carme Forcadell. Qualsevol dels dos és capaç de derrotar per primera vegada a CDC (mireu que no he posat CiU, en unes eleccions autonòmiques.

I que passarà si les properes eleccions les guanya ERC? S’atreviran a proclamar de forma unilateral la independència? Sí, segur que sí, estareu pensant... Bé, jo no ho tinc tan clar. Llavors els papers s’alternaran i el president serà un altre, amb tota la responsabilitat que això significa.

I mentre a Madrid mirant cap a un altre costat, com si a Catalunya no estigués passant res... Colla d’incompetents! Polítics mediocres!

LA SOLITUD DE MAS

Quina diferència entre el Mas arropat per la plana major del seu partit, els principals líders de les altres formacions que donaven suport a la consulta del 9-N i altres convidats els dia que va signar el decret de la consulta el 27 de setembre, el que va rebre el suport de centenars d’alcaldes d’arreu del Principat el 4 d’octubre i el d’avui, sol com un mussol. Bé, sol, sol no. L’acompanyava el traductor de signes per a sords, els professionals de la televisió i la ràdio, cal suposar, la gent més propera a l’encara president, tot i no sortir a les imatges i l’escultura de Sant Jordi.

Per què Mas hauria de dimitir ja. De fet ho hauria d’haver fet fa molt de tems i sinó ho va fer només s’entén per l’afany de protagonisme i poder que el caracteritzen com a digne successor de Pujol.

Avui Mas ens ha volgut vendre una consulta descafeïnada. Per què, això d’un procés alternatiu, realment que és?

La resposta no és difícil. El procés alternatiu que proposa Mas és el que sospitaven molts comentaristes no vinculats ni a l’Assemblea Nacional Catalana ni a Òmnium Cultural ni, evidentment als partits que fins ahir mateix estaven recolzant a Mas com si realment fos el messies que van plasmar els cartells electorals del 2012.

Avui he llegit pocs comentaris sobre el pas enrere de Mas, però és evident que hi ha hagut molts de catalans de bona fe que, de sobte, s’han quedat, com es diu vulgarment, amb el cul a l’aire.

Mas ha portat enganyats durant molt de temps a centenars de milers de catalans que es pensaven que amb ell com a President de la Generalitat es portaria fins a Ítaca, la Catalunya independent que uns quans avien anhelat durant molts i molts d’anys i que altres molts es van afegir al carro a darrera hora.

Tant els uns com els altres s’han sentit enganyats. Segurament, els primers seguiran somiant en us estat nou i lliure i, potser, algun dia aquest somni esdevingui una realitat.

Però molts, avui, hauran perdut la poca confiança que els hi quedava en els polítics, s’hauran sentit enganyats i, el que encara és pitjor, traïts pels seus, ja no per aquells altres als qui consideraven botiflers i aliats del poder centralista de l’Estat Espanyol.

És evident que la gent pot pensar el que vulgui i tenir la llibertat d’expressar el que pensa lliurement.

Diumenge, un membre de l’ANC es mostrava disconforme als comentaris sobre haver pintat de groc el Poble Nou del Delta. Argumentava que s’havia fet de forma democràtica i d’acord amb els seus veïns. Ningú ho posa en dubte, però en les seves paraules semblava recriminar al que teníem una opinió diferent a la seva. Com si la llibertat d’expressar-se només fluís en un sol sentit.

Si com diuen els més vells, tenim salut, encara en veurem passar moltes. L’estat de Quebec, al Canadà, ja porta fetes unes quantes consultes independentistes i Escòcia, dintre d’uns anys, voldrà tornar a l’experiència que va viure fa menys d’un mes.

Però en tots dos casos, sempre hi ha hagut una complicitat dels governs dels seus respectius estats, no com aquí on el PP es va mostrar disconforme des del primer dia. I no només el PP, també el PSOE i altres partits d’àmbit nacional.

De moment avui, ICV ja ha anunciat que no participarà en la pantomima ideada per Mas. Entre totes les formacions proconsulta, ICV era, segurament, la menys independentista. Favorables a la consulta sí, però a l’hora de dipositar el vot, molts dels seus militants i simpatitzants, possiblement no haurien votat per un estat independent.

Ara mateix, Mas té molt difícil poder liderar un altre procés. Segurament esperarà els dos anys que li queden mirant de trampejar la situació com pugui i arribar així al final de la seva vida política. Però no es poden descartar altres finals, com l’avançament electoral, una moció de confiança o, fins i tot, una moció de censura que, encara que no arribés a prosperar, encara l’afebliria més del que avui està. 

EL PERIÓDICO: Vídeo per entendre el procés sobiranista.

I ARA QUÈ?

No es tracta només d’una pregunta retòrica. Ni tat sols un interrogant sobre el futur immediat de Catalunya. La pregunta va adreçada a tots aquells que fins el darrer moment han mantingut viva l’esperança de votat com cal la consulta del 9-N.

Quant de temps fa que molta gent com jo posàvem en qüestió la consulta sobiranista? Quants com jo hem estat escèptics des del primer dia?

Quants insults i frases mal sonants hem degut d’aguantar?

I ara, a part, evidentment del govern central i del PP, de qui és la culpa de que el 9-N no es faci una consulta com cal?   

Quan des de les files socialistes ja advertien de que no s’arribaria a fer, quants d’improperis es van haver de sentir?

De qui ha estat la culpa de que es trenqui el consens del bloc proconsulta? També dels socialistes? O potser que de Zapatero?

Es buscarà un cap de turc o ja es té?

Potser alguns veuran ara que no van escollir el millor company de viatge. I ho dic per uns i pels altres, ja que en cap moment condemnaré a uns per salva la resta. És el que hi ha i, ara mateix, l’única solució és fer eleccions anticipades un altre cop.

Plebiscitàries? Està per veure, perquè, ara mateix, després de tot el que ha passat, veieu vosaltres que hi pugui haver consens sobre aquest tema?

I ja ens podem anar oblidant d’una candidatura conjunta entre CiU (o CDC) i ERC.

Com diu la dita castellana: mi gozo en un pozo.

Quants de cors trencats! Quantes il·lusions perdudes...

Què ens recuperarem? Segur que sí, només faltaria. Si ens hem sobreposat infinitat de vegades, ara també hi serem capaços.

Però això serà en un termini més o menys curt. Ara el que toca és pair la nova situació i identificar els errors comesos per a que una altre cop no tornin a passar. 

LES FOTOS DEL DIA 11-10-2014

Potser no; potser estic equivocat, però els cartells de les CUP que han aparegut per Amposta, des del meu punt de vista són una mostra de desunió.
Si s'ha d'assolir un objectiu (en aquest cas la consulta del 9-N) el que cal és la unió de tots els partits proconsulta.
Però em temo que des de fa temps, cadascú s'ho mira d'una manera.
Per una part ERC i les CUP sembla que ho tenen molt clar i la resta, segurament que no tant.

A UN MES DEL 9-N

Mentre avui al País Valencià celebren la seva diada, en teoria, als catalans ens queda un mes per a votar la consulta.

Com més ens aproparem al 9-N més es clarificarà el panorama. Ja sé que molts de vosaltres encara penseu que podreu dipositar el sí+sí  a la urna de cartró que haurà comprat per a l’ocasió la Generalitat de Catalunya. Però cada cop són més (fins i tot gent dels partits proconsulta) que pensen que el que es farà el 9-N serà simplement una pantomima. O si voleu, es pot dir d’una altra manera: una pseudoconsulta.

Diumenge, Vinaròs News em publicarà la meva columna quinzenal que té per títol Quan només érem socialistes. Entre d’altres coses dic que sóc un dels molts socialistes que el 9-N voldria votar. Però també us he de dir que a hores d’ara encara no ho tinc clar. I no és perquè no pensi que el millor per a Catalunya és que fora independent, sinó perquè no vull a anar de la ma de segons qui i dels que estiren del carro hi ha massa gent que no m’agrada.

Dilluns vaig enviar la columna a Emili Fonollosa, el director de Vinaròs News. Si té temps sé les llegeix de seguida i, en tot cas, sempre abans de publicar-les. Dilluns sé la va llegir i llavors em va preguntar, com a socialista que vull votar, que penso sobre la consulta del 9-N.

Li vaig dir que serà molt diferent si la consulta és legal (ja està clar que no ho serà) o si no ho és. Però encara que no sigui legal, les urnes es posaran al carrer (o als col·legis electorals si voleu) per a que tots aquells que vulguin votar que ho puguin fer. Vull recordar que mesos enrere ja es van recollir vots favorables a la consulta en meses improvisades i sense control de cap mena; així, si volies, podies votar a diferents pobles sense cap tipus de problema.

Evidentment, si la consulta no és legal, la majoria dels que no són partidaris de la independència, no hi aniran. Per a què? –Pensaran- Total no servirà per a res. I no els faltarà la raó. Dels que si que aniran a votar, un alt percentatge (segur que més del 90%) votaran sí+sí i la resta sé la repartiran les altres opcions, fins i tot els vots en blanc i nuls. Ara bé, tot i poder votar els que tindran 16 i 17 anys (un dels grups més partidaris de la independència), el percentatge votants sobre el total del cens, difícilment arribarà al 50%.

No li vaig explicar de forma tan detallada, però a grosso modo, li vaig dir el mateix i Emili em va respondre que la teoria era força interessant.

Si tinc o no raó ja es veurà dintre d’un mes, però cada dia sembla més clar que CiU se’n acabarà desmarcant i només ERC i les CUP com a partits i l’ANC i Òmnium com a principals associacions cíviques seguiran fins el final.

Una vegada consolidat el fracàs, Mas convocarà eleccions anticipades on, segurament, ERC i CiU no formaran una candidatura conjunta. Serà l’enèsim fiasco de Mas: les terceres eleccions en menys de 4 anys la qual cosa l’hauria de fer recapacitar molt seriosament sobre el seu futur. Però Mas és un d’aquells personatges típics de la factoria de CDC que difícilment acceptarà errors i s’aferrarà al poder fins el darrer alè.

El dia 9 de novembre (o potser abans) sé sabrà qui són realment es traïdors i ens emportarem alguna sorpresa que serà desagradable per a uns i dolça per a d’altres.

Enrere poden quedar manifestacions multitudinàries i altres expressions de força i unitat i al davant la dura i pura realitat.

Ara bé, la unitat que ha demostrat la societat civil més enllà dels partits polítics no acabarà i caldrà buscar altres maneres d’assolir els objectius que no s’hauran pogut aconseguir de la ma dels polítics.

El poble català és massa gran per a deixar-se vèncer. I si des de Madrid es vol tornar a derrotar-nos per la força (encara que només sigui la de la Llei), tard o d’hora, ens tornarem a aixecar tal i com ho hem fet moltes altres vegades i seguirem endavant amb els nostre propòsit. Peti qui peti.          

EL GOVERN DE L'ESTAT, EL TC, LA CONSULTA I MAS

Entre l’octubre de 1976 i l’octubre de 1977 vaig treballar a Castelló. Era el primer cop que treballava assalariat. Menjava i dormia a la pensió Zaragoza, dita així perquè estava al carrer Saragossa de la capital de la Plana, a poca distància de la Farola i del parc Ribalta.

El propietari de la pensió, que també era qui servia les taules del menjador, crec recordar que de cognom es deia Antolí, però no me’n acabo de recordar del nom. De jove (quan el vaig conèixer deuria de tenir una mica més de 40 anys) havia jugat a futbol amb el Castelló i el Tortosa entre d’altres equips. La seva posició al camp era d’extrem esquerrà. Li recordo repetir sovint la següent frase: Només dues coses són més ràpides que jo: la llum i Gento (extrem esquerrà del Madrid dels anys 60)

Durant aquests darrers dies hem pogut veure que, a part de la llum i de Gento hi ha una cosa també molt, molt ràpida: la maquinària de l’Estat per a suspendre cautelarment la llei de consultes i el decret de convocatòria del 9-N.

Segurament, els juristes més vells, els que més posats estan en aquesta matèria, no se’n recordaran de cap cas similar: dissabte es publica al DOGC la Llei de consultes no referendaries, dissabte Mas signa la convocatòria de la consulta del 9-N i es publica en un annex al diari oficial, diumenge es reuneix el Consell d’Estat, dilluns el Consell de Ministres de forma extraordinària i ho recorre davant el Tribunal Constitucional i després d’una curta deliberació, l’alt tribunal decideix suspendre’l cautelarment fins un pronunciament definitiu que pot ser per a dintre de 5 mesos.

Si fóssim malpensats, que no ho som, pensaríem que el Consell d’Estat ja tenia el dictamen sobre la taula abans de diumenge i el TC també tenia redactada la resolució de la interrupció cautelar de la llei i el decret. Només així es podria haver anat tan ràpid. Però segur que no va ser així, que totes les altes personalitats dels diferents organigrames de l’Estat, abans de pronunciar-s’hi, van passar deliberant moltes hores i prendre una decisió consensuada també els hi va costar el seu... Segur que aquell dia ni van dinar, ni van sopar ni van cagar... (perdó per l’expressió)

Ara, la pilota està al costat català. És a Mas i el seu govern, és ERC i els seus partidaris (militants simpatitzants, ANC i Òmnium) els que han de moure fitxa. De fet, per aquesta tarda a les 7 (dintre d’una hora aproximadament) hi ha convocades concentracions davant els ajuntaments catalans)

Però Mas i el seu govern ja han dit que acaten la sentència del TC. Difícilment poden fer una altra cosa si no volen que se’l acusi de desacatar la resolució. No és el mateix governar que mantenir-se a una segona fila empenyent els de davant...

Malgrat tot, trobo a faltar el pla B de Mas. Si no vaig errat, el president va donar dues entrevistes en poques hores: a la Mònica Terribas a TV3 i a Ana Pastor la Sexta. I en totes dues va dir que, en el cas de que el TC suspengués cautelarment la normativa catalana, sabia el que tenia que fer... Ho estic esperant.

Segur que no ha estat casualitat que el diari el Mundo publiqués ahir que Mas havia mantingut negocis amb els Pujol per mig d’una societat domiciliada a Liechtenstein. Fins i tot va anunciar que avui publicaria el document que, suposadament, van enviar les autoritats monetàries d’aquell paradís fiscal centreeuropeu. Avui he vist la portada al kiosco.net i no fei cap menció del document. Tampoc he trobat res a la seva web. Va ser un farol?

Però si feu memòria, ja fa anys que es va dir que el pare de Mas tenia diners a Liechtenstein, per tant, alguna cosa de cert hi pot haver i tal vegada Mas, emulant Pujol, dintre d’una anys ens dirà que aquells diners formaven part de l’herència del seu pare...    

Per cert, quan Ana Pastor li va preguntar a Mas si havia mantingut negocis amb la família Pujol va respondre: No, crec que no.

Aquesta tàctica la feia sevir jo quan passava la duana d’Andorra.

-¿Algo que declarar?

-No, creo que no...

Així si t’enxampaven amb alguna cosa, sempre podies fer-te cara de babau i dir:

-¡Ah! ¿Pero eso había que declararse? 

UN CAMÍ SENSE MARXA ENRERE

Amb la publicació dissabte de la Llei de consultes no referendàries i, posteriorment, del decret de convocatòria de la consulta del 9-N, tot fa indicar que el procés ja no té marxa enrere.

Pel que s’ha dit, sembla ser que tant la llei con el decret tenen un redactat impecable. Els qui els han redactat han tingut molta cura de que, en cap moment, pogués anar contra la Constitució Espanyola, la llei magna a la que s’empara Rajoy per a dir que la consulta catalana és il·legal.

No obstant això, el govern d’Espanya ja ha posat en marxa els mecanismes per a portar-les davant el Tribunal Constitucional i que, aquest, els suspengui de forma cautelar i, posteriorment, a ser possible, que els declari inconstitucionals.

El posicionament seguit pel govern de Rajoy és més polític que legislatiu, ja que, com és sabut, la Constitució Espanyola és interpretable en diversos punts i, tal com ha dit algun dels seus pares (els polítics que la van redactar l’any 1978), la llei de consultes, en cap cas contradiu cap dels articles de la Carta Magna.

Per tant, estaríem davant d’un no de tossuderia, davant de posar pals a les rodes per posar-les, davant d’entorpir un procés sense cap tipus de lògica.

Quan el TC hagi de dictaminar el contingut de la normativa catalana ho tindrà molt difícil per no dir impossible. Fa uns mesos, quan el TC va haver de pronunciar-se sobre la declaració de sobirania del Parlament, ja va emetre un dictamen pel que considerava que el motiu pel qual s’havia presentat recurs era polític i demanava que aquestes qüestions les havien de resoldre els polítics no els tribunals.

Dit això (i comprenen perfectament l’actitud del PP –no s’ha d’esperar una altra cosa d’un partit que representa a la dreta més rància d’aquest país-) no entenc l’actitud del PSOE donant suport al govern. Ara bé, si el que pretenen és seguir perdent vots de l’ala més moderada, la que se’n està anant cap a Podemos, llavors sí, van pel bon camí

El cert és que se’m farà molt difícil votar socialista quan l’any que ve siguem convocats a les urnes per a votar els nostres representants al Congrés del Diputats i Senat.

Amb el guapos que estarien calladets i parlant només de federalisme...

El que està clar és que la situació política actual de Catalunya ha anat molt més enllà de l’anomenat pla Ibarretxe i que, en el seu moment, ja va sacsejar les velles i antiquades estructures de l’estat. La situació política catalana no farà marxa enrere. És que no l’ha pot fer. S’ha fet massa recorregut com per a què un govern centralista i ultranacionalista o un TC del tot polititzat i al servei dels dos grans partits, emparant-se amb un recull de lleis vulgui tombar la voluntat d’una gran majoria del poble català.

Potser, de moment, ens aturaran els peus, però al cap de poc, algú, que tal vegada ara mateix ni coneixem, tornarà a engegar el procés i cada cop seran més els catalans que hi aniran al darrere.

És un camí sense marxa enrere.