La gran mentida de les pensions

No falten diners per als jubilats, el que falta és convicció i voluntat polítiques per reformar, assegurar i dignificar el sistema públic de pensions

LUIS MAURI

Hi ha una fal·làcia i una confusió que taquen el debat sobre les pensions. La fal·làcia és que falten diners per sostenir-les. El que falta és convicció i voluntat polítiques per abordar amb prioritat una reforma del sistema públic de pensions que les asseguri i dignifiqui. Prioritat, per exemple, sobre l'obsequiositat del Govern amb la banca, que no tornarà 40.000 milions d'euros del rescat públic del 2012. Llavors sí que hi va haver voluntat -i desvergonyiment- per regalar aquesta suma sense exigir a canvi ni tan sols una part de l'immens parc de vivendes que la Gran Recessió va deixar encallat en mans de les entitats financeres, i que hauria pogut constituir l'embrió de la primera política de vivenda pública mereixedora d'aquest nom a Espanya.

I la confusió, bastant estesa, és que el sistema de pensions es finança amb el que van cotitzar al seu dia els jubilats actuals. Això no és així. Les pensions dels treballadors retirats surten de les cotitzacions dels que estan en actiu.
Una tempesta perfecta

Aquest factor, combinat amb les realitats econòmica, laboral i demogràfica, explica l'esgotament del sistema de finançament de les pensions públiques. La guardiola de les pensions creada després d el Pacte de Toledo ha volat en menys de 10 anys de crisi. La desocupació, la devaluació salarial i la precarietat laboral enfonsen la recaptació de cotitzacions a la Seguretat Social. I la corba demogràfica posa la generació del baby boom a les portes de la jubilació massiva. Una tempesta perfecta, agreujada pel desinterès del Govern i de part de l'oposició.

La inviabilitat del sistema de pensions és estructural i si no s'hi intervé només pot augmentar. Els pensionistes reclamen un nou sistema de finançament que es nodreixi dels impostos en lloc de les cotitzacions, com es va fer als anys 90 amb la sanitat.

Es pot, s'ha de discutir sobre la viabilitat d'aquesta proposta o d'altres; el que no és acceptable és menysprear el problema i pretendre enllestir-lo amb almoines com les que ha suggerit el Govern de Rajoy per intentar calmar la revolta dels pensionistes.

Desobediència i repressió

ENRIC HERNÁNDEZ 

Ara els líders del procés acaten la llei, però els adults sabem que els actes passats també tenen conseqüències

La Generalitat i el Parlament van acatar el diktat de Mariano Rajoy: ni es van fundar repúbliques, ni es van ocupar els carrers, ni es van arriar banderes rojigualdas. Ningú es va atrinxerar als despatxos oficials; els funcionaris van complir ordres.

Les forces independentistes, CUP inclosa, es van doblegar davant les eleccions autonòmiques del 155. En la campanya del 21-D van amenaçar amb airejar l'espantall de la tupinada, però aconseguida la majoria no van qüestionar la transparència dels comicis.

La majoria de líders del procés van anar a la citació del jutge i van afrontar algunes traumàtiques seqüeles. Altres van preferir evadir-se per evitar la presó, i es van exposar a un llarg estranyament.

Quan el Constitucional va prohibir la investidura remota de Carles Puigdemont, el Parlament va assentir i el candidat va tirar la tovallola. Després que el jutge rebutgés la investidura del suplent Jordi Sànchez, Junts per Catalunya li busca relleu per quan la decisió sigui ferma. Fins i tot els diputats establerts a Brussel·les han resignat el seu dret a vot, pròleg de renúncies pròximes.

La justícia, implacable, segueix el seu curs -presons preventives, interlocutòries de processament, inspeccions, detencions, registres...- sense que el moviment independentista passi del lament i una mobilització de baixa intensitat. La secessió, ens van explicar, era l'única alternativa possible davant un “Estat autoritari”, però a l'exercir aquest la seva autoritat, sense complexos i amb alguns excessos, l'única resposta certa ha sigut la submissió.

GLORIA EFÍMERA

La denunciada repressió no és altra cosa que la resposta judicial a l'anunciada desobediència. Els adults sabem, o hauríem de saber, que els nostres actes sempre tenen conseqüències, encara més grans com més altes són les responsabilitats que ostentem. Desafiar la llei procura una glòria efímera, però després passa factura.

Que el lector no entrevegi en aquestes reflexions ni la més petita crítica: malgrat el desgovern català, últimament la dirigència sobiranista tendeix més al sentit comú que en anys precedents. Només falta que formi Govern i s'oblidi de les fantasies de Waterloo i les repúbliques de fireta.

“Els que no havíem embogit amb el procés vèiem que anàvem al desastre”

SISCU BAIGES

La catedràtica emèrita de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Marina Subirats, va batejar com a ‘utopia disponible’ la raó que va impulsar l’augment del suport a la causa de la independencia de Catalunya els darrers anys. Ho va fer en un article publicat a la revista ‘La Maleta de Portbou’ l’estiu de 2014. La seva idea era que molta gent s’havia pujat al ‘carro’ de la independència donada l’absència de cap altre projecte col·lectiu il·lusionant, davant una crisi econòmica a la qual els partits d’esquerra no van saber proposar cap alternativa.

Encara està disponible aquella utopia?

Se m’ha acudit una altra manera d’explicar-ho. Va semblar que hi havia una porta per la qual sortir. Davant l’ofegament, l’angoixa i el malestar que va crear la crisi la gent buscava una sortida. Els anys anteriors, fins el 2008, més o menys, les coses havien anat a millor, però es van començar a torçar, de cop i volta, i la gent no es feia a la idea. Quan la gent està acostumada a viure molt malament no li estranya anar una mica pitjor però quan ha anat millorant no accepta que tot s’ensorri i busca una sortida. La utopia d’esquerra estava molt destruïda arran de l’ensorrada de la Unió Soviètica. La socialdemocràcia va fer una mica de relleu pel que fa a la societat del benestar però la crisi se la va endur per endavant. A Catalunya hi havia una altra sortida que no hi era a Espanya. A Espanya va costar més temps. L’aparició de ‘Podemos’ respon a la mateixa necessitat: alguna cosa que dona esperança per sortir del forat on s’ha anat a parar. En el cas català hi havia una sortida propiciada pel govern català, que podia prendre-la o no. I ho va fer. Era “marxem”.  Però era una porta pintada a la paret.

Com els dibuixos animats.

Sí. Ja vaig tenir la impressió aleshores i després s’ha confirmat que era una porta pintada a la paret, que no es podia obrir. Mentre hi havia una distància tothom prometia que aquella porta s’obriria i ja tindríem la independència. Quan ens hem anat acostant hem vist que no era una porta real i ens hem donat un cop contra la paret. I en aquest casos allò que perilla és el teu cap més que la paret.

Però molta gent continua creient en aquesta utopia

Aquesta utopia ha estat tan potent i ha generat un moviment tan fort i exaltant que molta gent no vol baixar-ne. Baixar-ne és com després de beure més del compte i estar molt feliç t’entristeixes quan se’t passa la borratxera i l’eufòria. Aquest moviment és excepcional dins d’Europa. Ha demostrat una capacitat de cohesió, disciplina, no violència, sorprenent. I sobretot no ha caigut en divisions, com sol passar als moviments socials. La divisió ha entrat per les cúpules dels partits, no pel moviment. La potència que ha tingut ha estat excepcional, però la realitat és més potent. S’ha construït un castell de paraules que protegia qualsevol defecció o dubte. Qui posava en dubte aquestes paraules era considerat un traïdor, un botifler, era igual que Rajoy. S’ha construït una realitat paral·lela que ha anat avançant però la paret estava allà. I s’ha estavellat.

Rajoy i el PP esperaven que allò que en deia el ‘souflé’ baixés sol.

El govern del PP no ha volgut reconèixer que el moviment tenia un composant popular molt fort. En un primer moment ho van atribuir tot a una dèria d’Artur Mas. Pensaven que traient-lo d’enmig, s’hauria acabat el problema. Era una anàlisi totalment errònia que els permetia no actuar. Com si fos una baralla entre galls sense voler reconèixer la dimensió social i l’amplada del moviment independentista a Catalunya. Creien que ‘ja se’ls passaria’. Era un altre castell de paraules. Construeixes un relat, no et mous ni deixes que ningú no es mogui d’aquest relat i això acaba semblant que és la realitat. Però quan hi ha el xoc els relats s’esmicolen i apareix la realitat. La realitat és que l’Estat espanyol té molta més força que el moviment a Catalunya i les institucions catalanes. I així estem.

El 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya aprova la declaració d’independència, però, tot seguit, el president de la Generalitat i un grup de consellers se’n van a Brussel·les. Es declara la independència però tot apunta que el govern català no estava preparat per implementar-la.

Era una evidència. Els que no havíem embogit amb el tema vèiem perfectament que anàvem al desastre. A qui volien enganyar? L’1 d’octubre jo estava a Catalunya Ràdio i vam començar a veure aquelles escenes. Persones que eren allí i que tenien o havien tingut responsabilitats polítiques s’estranyaven de la resposta policial. “Ens havien d’haver avisat que respondrien així”, deien. Això ho admeto en gent que no ha viscut la dictadura. Com pots creure que l’Estat s’aturarà, serà amable i dirà que si els catalans volen marxar que marxin? D’això se’n diu idealisme, confondre les idees i les il·lusions amb la realitat. El que va passar l’1 d’octubre, d’alguna manera, va ser un triomf de Catalunya perquè la policia va actuar com ho va fer, però a partir d’aleshores el govern català va tenir vàries ocasions per convocar eleccions, aturar el 155 i refer les coses.

No ho va fer.

Sistemàticament van anar triturant-ho tot fins arribar al desastre que tenim. M’indigna que Catalunya estigui governada pel PP ara. Em sembla el disbarat més gros de tots. És com donar la clau de casa i que facin el que vulguin. S’està jugant no només amb l’independentisme sinó amb la feina de molta gent, de moltes generacions, independentistes i no independentistes, que durant anys han estat treballant perquè Catalunya tingui el màxim d’autogovern possible, per mantenir la llengua,… Tot això, de cop i volta, es posa en risc per fer una pirueta fantasiosa. Prou que ho sabien que no seríem independents i que la república no era enlloc per molt que diguessin! No es complia cap de les condicions conegudes i necessàries per aconseguir la independència.

No estaven contra la paret? Quan Carles Puigdemont dubta de si convocar eleccions o no, els universitaris el titllen de ‘traidor’, a la plaça de Sant Jaume, i twitter s’omple de retrets i insults contra ell.

Els moviments han d’empènyer però els dirigents han de saber conduir. Això és fonamental en política. Qui té la responsabilitat, sap fins on pot arribar i pot fer el càlcul de les forces és el dirigent, el governant. Ells sabien que no hi podia haver independència i república, que allò era un ‘Viva Cartagena’ sense futur. Havien d’haver dit que no era possible. El moviment els devora, els empeny i els marca el camí fins el punt que no poden o no saben rectificar. Si haguessin rectificat corrien un risc: no haurien guanyat les eleccions següents.

Haurien estat tractats de traïdors.

I què? És millor quedar com uns eixelebrats i deixar la clau de casa perquè entrin els altres i facin el que vulguin? Ara no sabem res del que està passant a la Generalitat. És possible que el dia que ho puguem mirar ens trobem un forat brutal. Només cal mirar com estan amenaçant les escoles. I si volen imposar el castellà a les escoles? Tant com ha costat arribar fins aquí! La quantitat de generacions que no han pogut aprendre a escriure en català, la quantitat de gent que se l’ha jugat per fer classes en català durant el franquisme, la quantitat d’esforços… i ara arriben aquests i com que no volen quedar malament… Estic indignada. En pagarem les conseqüències durant molts anys.

Bé es deurien creure que algun reconeixement internacional tindrien.

Una irresponsabilitat més. La Unió Europea no tolerarà la independència. Hi manen els estats i cap estat voldrà desmembrar-se. Si un comença, seguiran molts. En el futur no se sap, però en la conjuntura actual era evident que no donarien suport a la independència. O es van deixar enganyar per la seva il·lusió o van contribuir a la ficció sabent que ho era.

Potser no creien que alguns dirigents podrien acabar en presó preventiva.

Si no saben què és un estat que no s’hi posin. Sempre he estat convençuda que al final entrarien els tancs, entenent-ho com una metàfora que ens atacarien violentament. Poden ser els tancs o la policia que va venir. El que sigui. Només cal conèixer una mica què és un estat i què és l’Estat espanyol. No és cap cosa que jo m’inventi. No han entrat els tancs perquè no els ha calgut. N’han tingut prou amb l’article 155 i posar-ne uns quants a la presó. Si aquells dies la gent s’hagués aixecat i hagués començat a tallar carreteres, com tenien previst, ens haurien enviat l’exèrcit… La gent que era al Govern ho havia de saber.

Ara sembla que entrem en una fase més temperada, més tranquil·la.

Ara és la fase més patètica. Fins la declaració d’independència podíem pensar que estaven seguint el mandat del poble, com deien ells. En aquest moment, l’argumentació que utilitzen per no tenir govern no s’aguanta per enlloc. Si Puigdemont hagués pogut ser elegit president hauria estat gràcies a unes eleccions convocades des de Madrid. No perquè es restitueixi res. Això és una entelèquia. A sobre, això impedeix la normalització del Govern català. A més, cada partit defensa els seus interessos, amb l’obscenitat que estan discutint quina part del pressupost es quedarà cadascú, quines conselleries o qui es quedarà TV3 o Catalunya Ràdio. Hem deixat que l’autogovern de Catalunya desaparegui, estem sota les ordres de Soraya Sáenz de Santamaría i nosaltres estem aquí discutint si aquests milionets d’euros te’ls quedes tu o jo. Indecent! No estan invocant l’interès de Catalunya sinó els seus interessos concrets. Puigdemont i Comín no volen renunciar. Prefereixen posar en risc un govern independentista a renunciar a l’acta de diputat.

L'embús de l'independentisme

LUIS MAURI

Puigdemont comença a ser un destorb en el camp independentista per a tots menys per a ell mateix i la seva guàrdia pretoriana de JxCat

Tres mesos després de les eleccions i cinc de la intervenció de la Generalitat, l’independentisme està encallat. Ha encallat entre la pressió judicial i les seves divisions intestines. La confusió que embarga la majoria secessionista impedeix la formació d’un nou Govern i, en conseqüència, prorroga la intervenció de l’Estat.

L'olla a pressió de l’independentisme, titulava Rafa Julve la seva crònica aquest diumenge. Quatre dies després, l’olla a pressió és una olla de grills. ERC i el PDECat reclamen a Carles Puigdemont que afluixi i permeti la formació d’un govern legal, liderat per un president sobre el qual no hi hagi l’espasa de la justícia. Puigdemont no fa cas a ERC ni al seu partit i reitera la candidatura de Jordi Sànchez a president.
Esbós de pacte de govern

La CUP rebutja per autonomista, obedient i conservador l’esbós de pacte de govern d’ERC i JxCat. I veta la candidatura de Sànchez, que d’aquesta manera, encara en el molt improbable cas que el jutge Llarena li permetés assistir a la seva investidura, només podria ser elegit si Puigdemont i Comín cedissin els seus escons per assegurar la majoria parlamentària.

No se’n vagin, encara n’hi ha més. Les dues grans entitats cíviques independentistes, l’ANC, tendent al maximalisme de Puigdemont, i Òmnium, inclinada al possibilisme d’ERC i el PDECat, venen a representar la dialèctica sobre la cultura de masses entre els apocalíptics i els integrats d’Umberto Eco. En el cas de l’ANC, hi ha a més una altra guerra interna, desfermada arran del veto a l’exdiputat de la CUP Antonio Baños a postular-se per dirigir l’entitat.

Aquest laberint de dissensions es resumeix en una disjuntiva principal. La majoria dels dirigents d’ERC i del PDECat advoquen pel possibilisme i fins i tot comencen a admetre amb la boca petita que no van dir a la ciutadania tota la veritat sobre la DUI. No reconeixen que van pintar una porta sobre la paret i van animar la gent a sortir per allà –enginyosa metàfora de la sociòloga Marina Subirats–, però almenys és alguna cosa. Davant, els maximalistes són minoria, però formen part del nucli al voltant de Puigdemont, amb una força simbòlica que ara com ara continua tenint gran tirada en el martirologi independentista.
Una vella batalla

Puigdemont comença a ser un destorb en el camp independentista per a tots menys per a ell mateix i la seva guàrdia pretoriana de JxCat, CUP al marge. En aquest punt, ERC i el PDECat el voldrien més manejable. Però l’opció de l’expresident és seguir mantenint el pols amb l’Estat. Allargar etapes –la seva etapa–, sabent que Mariano Rajoy també és pres del 155: mentre no l’aixequi no tindrà Pressupostos i al final pot sentir-se obligat a convocar una altra vegada els catalans a les urnes.

Al fons, una vella i sorda batalla: la lluita per l’hegemonia en el nacionalisme català. ERC va arruïnar una victòria cantada al pressionar Puigdemont perquè desistís de convocar eleccions i declarés la independència. Però si la pressió judicial i política de l’Estat fon el lideratge de l’expresident, la partida estarà servida una altra vegada.

Lo de las pensiones es un crimen y no un accidente

JUAN CARLOS ESCUDIER

La pretendida quiebra de la Seguridad Social no es un imponderable ni un efecto inevitable de la crisis económica. Es, como se ha dicho aquí en alguna ocasión, un crimen que se ha hecho pasar por un accidente, un premeditado desvalijamiento que ha servido al Gobierno para cuadrar las cuentas del Estado y rebajar el déficit. En definitiva, un atraco a cara descubierta en el que los ladrones piden a las víctimas que se resignen, que no desesperen y, sobre todo, que no hagan ruido.

Ha sido el ruido, precisamente, el que obligó ayer a Rajoy a comparecer en el Congreso para explicarnos cómo estaba el enfermo después de sus sangrías, en un ejercicio de cinismo semejante al que busca un cortejo fúnebre cuando huele flores. En vez de una cura ofreció un chantaje: subir las pensiones más bajas con arreglo a la inflación a cambio de que se le dé luz verde a los Presupuestos, sin los que tendría que hacer la mudanza de Moncloa; elevar también las de viudedad, omitiendo que está obligado a hacerlo por una ley de 2011 que lleva siete años pasándose por el arco del triunfo; y distintas mejoras fiscales no concretadas pero ya anunciadas para los pobres jubilados. Todo ello, sin tocar una coma de su reforma de 2013, con su factor de sostenibilidad, su camisita del 0,25% y su canesú, porque derogarla, según dijo, sería un suicidio en vez de un asesinato.

Todo lo que se ha hecho en los últimos años parece responder a un plan minucioso que conduce a empobrecer a los pensionistas, ampliar aún más la edad de jubilación de quienes siguen en activo y promover el ahorro privado en beneficio de la banca, que siempre gana. Para conseguirlo, se ha usado la Seguridad Social como pagador de las distintas regalías, ya sean bonificaciones a la contratación como tarifas planas; se han provocado quebrantos para aliviar el balance de otros organismos públicos como el Servicio de Empleo, que ha dejado de cotizar por los parados mayores de 52 años para hacerlo sólo por los mayores de 55 años y con bases inferiores; se ha vaciado el fondo de reserva, lo que ha acabado con sus millonarios rendimientos; y, especialmente, se ha impulsado la devaluación salarial gracias a una reforma laboral que ha provocado que un aumento de cotizantes no implique necesariamente mayores ingresos.

En vez de taponar las heridas se ha hurgado en ellas. Nada se ha hecho para eliminar el fraude en la cotización en los contratos inferiores a cinco días para que incorporen festivos y vacaciones no trabajadas, ni el que sistemáticamente vienen denunciando los sindicatos con las horas extras. Nada se ha hecho tampoco para desincentivar los contratos temporales de duración muy reducida, para lo que hubiera bastado con elevar sus bases de cotización. Nada se ha hecho, en resumen, para que el barco flote, sino justamente lo contrario: abrir vías de agua a lo largo de todo su casco.

Todos estos brochazos negros han permitido dibujar un retrato tenebrista del sistema de pensiones con un agujero anual de 18.000 millones de euros, que intenta extender el pánico entre sus perceptores presentes y futuros, de manera que permanezcamos mudos ante el apocalipsis o, en su defecto, que recemos plegarias en voz baja. Ocupados muchos de ellos en sobrevivir o en mantener a sus hijos y nietos, los pensionistas fueron conscientes del escalo con una nueva carta de la ministra de Trabajo en la que se les anunciaba subidas de un euro al mes y la dignidad pudo más que el miedo. Este sábado vuelven a la calle.

Nadie niega que la mayor longevidad y que nuestra micológica demografía hagan necesarias reformas, pero no es lo mismo remodelar un edificio sólido y en pie que otro en ruina. Cualquier pacto debe incluir un aumento de los salarios, fomentar la inmigración y no disuadirla con concertinas e impulsar la natalidad con medidas que no pueden reducirse a deducciones irrisorias en el IRPF. Y si fuera necesario, complementar los ingresos con impuestos, que es por otra parte práctica habitual en países de nuestro entorno en los que el peso de las pensiones en el PIB es mucho mayor.

Las pensiones no son una limosna sino un derecho consagrado en la Constitución que obliga a los poderes públicos a actualizarlas para ofrecer a sus beneficiarios suficiencia económica. Condenar de manera premeditada a los pensionistas a perder anualmente poder adquisitivo, a una pobreza a plazo fijo, es, simplemente, una canallada.

¿Mort per agotament?

Ja sumem 43 dies extres de 155 perquè l'independentisme no sap formar Govern

JOAN TAPIA

¿Acabarà morint-se el procés per esgotament dels seus seguidors i indignació del ciutadà corrent i dels agents econòmics que volen tenir Govern, calendari i unes gotes d’ordre? ¿Està Catalunya immersa en alguna disfunció (no parlo de malaltia) per la picada de la mosca 2i (incapacitat i inacció) a què porta la negació de la realitat?

Després de la reunió d’un grup de diputats a Brussel·les --entronitzada com la capital del nou no-Estat–, les preguntes són obligades. A la tardor, l’alcaldessa Ada Colau –que no és independentista, però potser sí– va expulsar Jaume Collboni del govern de Barcelona. El PSC no era digne perquè Miquel Iceta va ser còmplice del 155. Pecat mortal. Però ja sumem cinc mesos de 155. Estem a punt d’entrar a la primavera i el secessionisme va guanyar les eleccions per Nadal. I fa ja 43 dies del 30 de gener, quan hi havia un ple del Parlament convocat per elegir president i enterrar el 155.

Però (oh, sorpresa) el secessionisme segueix sense voler formar Govern i Eduard Pujol –que ha passat de director d’una ràdio privada a portaveu de Brussel·les– ens diu que no hi ha urgència, que hi ha temps per a la investidura perquè el ple encara no està convocat, que formar un Executiu no és fàcil i que a Alemanya ha costat mesos aconseguir-ho (transcric d’El Nacional). ¿Està comparant la Catalunya del 155 amb la pròspera i estable Alemanya amb dos partits oposats que saben governar junts? A sobre actua de portaveu d’un grup de diputats (no sé si també del PDECat) que insisteixen a investir Jordi Sànchez. Avui a Sànchez, com a Oriol Junqueras, només els puc respectar, però la seva investidura és impossible. Junts, el jutge Pablo Llarena i la CUP són un potent drac que ni Sant Jordi pot vèncer.

A sobre afirma que el Govern de Mariano Rajoy del 155 ja està en escac i mat. Com que tinc molt de respecte per Salvador Dalí, no vull imaginar el tipus de càstig que hauria d’imposar l’alcaldessa Colau, una vegada resolt el tema del tramvia, a qui proposa seguir tan tranquil·lament amb el 155, com un Iceta qualsevol. Però ¿i si té raó? El poble va fent la seva i, de tant en tant, Iñigo Méndez de Vigo es gronxa al jardí de la immersió lingüística, i podem consolar-nos amb allò de contra Wert vivíem millor.

Quan un país renuncia durant 43 dies seguits a l’autogovern, pactat el 1980, perquè no vol res que no sigui convertir-se en Lituània, malgrat que l’altre Pujol –el llest– va dir que era impossible, és legítim inquirir si els caps del 47% pateixen algun desajust. Ja són 43 dies, més del que durava la rígida quaresma quan no es podia menjar carn, sense govern propi i supeditats al d’Espanya, en escac mat. ¡Collons!

I a més, l’ANC ha prohibit a Antonio Baños, aquell cupaire que va perdre davant d’Anna Gabriel per no matar Artur Mas, optar a presidir l’entitat. S’ha muntat un gran cristo. La que faltava. Sense president de la Generalitat i amb un gran merder a l’ANC. ¿Com podrà sobreviure Madrid aquesta aguerrida vaga de zel?

¿La República era això?

ENRIC HERNÁNDEZ

La majoria independentista del Parlament encara no ha descobert les virtuts terapèutiques de la sinceritat: "La veritat us farà lliures"

L'inexcusable empantanegament de la política catalana -sense autonomia, sense Govern, amb un Parlament en punt mort...- no s'explica només pel 155, ni per l'impacte dels polítics presos, imputats o voluntàriament expatriats. És la desavinença entre les forces independentistes, incapaces de pactar un programa i un candidat per a la investidura, cosa que amenaça amb abocar els catalans a altres eleccions.

És clau recordar d'on venim per entendre on som. No ens cansarem de fer-ho, encara que molesti els propensos a l'amnèsia. N'hi haurà prou amb rememorar tres pronunciaments del llavors president, Carles Puigdemont, al llarg del 2017.

Brussel·les, 24 de gener. "Podeu estar segurs que Catalunya decidirà lliurement el seu futur mitjançant un referèndum legítim, legal, amb totes les garanties democràtiques, eficaç i vinculant. Europa no podrà mirar cap a un altre costat; haurà de ser part de la solució."

Parlament, 10 d'octubre. "Des de l'endemà del referèndum s'han posat en marxa diferents iniciatives de mediació a nivell nacional, estatal i internacional. Algunes són públiques; altres encara no ho són, però ho seran."

Palau de la Generalitat, 26 d'octubre. "Perquè s'entengui: no tenim res. No tenim estructures d'Estat, no tenim els Mossos, no tenim cap fons econòmic, no tenim cap mediador internacional."

UN MIRATGE

No cal dir que les dues primeres intervencions es van produir davant les càmeres. La tercera, recollida per Oriol March al seu llibre Los entresijos del procés, va ser la resposta de Puigdemont als que a porta tancada s'oposaven a la seva voluntat de convocar eleccions per evitar el 155. El perspicaç lector no tindrà cap dubte sobre quan mentia Puigdemont i en quina ocasió deia la veritat.

Desafortunadament, la majoria independentista del Parlament encara no ha descobert les propietats terapèutiques de la sinceritat: “La veritat us farà lliures.” Ni amb el triomf del 21-D n'ha tingut prou per confessar al seu electorat que tot va ser, siguem benèvols, un miratge. No és estrany, doncs, que molts independentistes de bona fe es preguntin si la República era això.

Thelma, Louise y Albert Rivera

El 8M ya no es un éxito del feminismo, ni siquiera de las mujeres, ahora es un éxito de todos y en especial de Albert Rivera y del feminismo bien entendido que defiende Ciudadanos

ANTÓN LOSADA

Mujeres de España, podéis respirar tranquilas. Albert Rivera ha oído vuestro clamor y está dispuesto a liderar el debate y llevarlo a los presupuestos del Estado que ya había pactado con el PP y que, hasta el 8M, ya eran lo último en feminismo. Tras calificar como “un éxito de todos” las manifestaciones millonarias de mujeres que acudieron pese a la evidente falta de liderazgo feminista, Ciudadanos va a arreglarlo como arreglará todo lo demás, desde Catalunya a la precariedad o los crímenes violentos; tan pronto le hagáis caso a las encuestas y le votéis como es debido: masivamente.

El aspirante Núñez Feijóo acusaba de politiquería a los promotores de manifestación la víspera del 8M, pero al día siguiente reclamaba escuchar el clamor y no faltar al respeto a las mujeres acusándolas de hacer política. Más comedido y menos campeón, el presidente Rajoy se ponía el lazo morado el 8M y al menos tenía la decencia de no pretender dar lecciones a nadie y se limitaba a decir que seguiría trabajando por la igualdad. Semejantes gestos oportunistas y cínicos casi inspiran ternura y compasión al lado de la hazaña desertora de Rivera.

El mismo líder y el mismo partido que se había pasado semanas presentando al feminismo que convocaba el 8M como una causa marginal y una amenaza para la libertad y el capitalismo, o dividiendo a las mujeres entre aquellas que trabajan y cumplen y aquellas que protestan y hacen el friki, ahora daba la bienvenida al feminismo a Mariano Rajoy, a los demás partidos e incluso a las propias feministas que hubieran aprendido la lección. Porque el 8M ya no era un éxito del feminismo, ni siquiera de las mujeres, ahora es un éxito de todos y en especial de Albert Rivera y del feminismo bien entendido que defiende Ciudadanos.

Por encima incluso de la impudicia extrema acreditada por el líder naranja, su actitud destaca aún más como perfecto ejemplo del vigente neomachismo que ha emergido como respuesta a las políticas de igualdad que marcaron el cambio de siglo. Su oferta para encauzar esa misteriosa etiqueta del “feminismo sin ideologia” no deja de sonar a un reempaquetado del márquetin del clásico paternalismo machista y viene a decir que “ahora sí chicas, ahora que defendéis el feminismo que ya os decía yo que había que defender, ahora os voy a escuchar y además lo voy a liderar”; porque, como todo buen liberal progresista sabe, las mujeres solo consiguen avances realmente importantes cuando los hombres les enseñan cómo se hace.

Y es que ustedes no se habían fijado hasta ahora pero Albert Rivera siempre ha estado ahí, dispuesto a liderar el feminismo transversal. Ya salía en Thelma y Louise, el inolvidable manifiesto de Susan Sarandon, Geena Davis y Ridley Scott; era el que saltaba del coche un segundo antes para dar la rueda de prensa y hacerse la foto.

Bloquejats per totes bandes

ANTONIO FRANCO

La nova política és tan dolenta com la vella perquè els professionals elegits per dirigir-la no semblen saber de veritat què significa i comporta viure en democràcia

El rebuig als vells partits que es produeix en molts països democràtics no és una coincidència de casualitats. Respon a alguna cosa tan concreta com és la decepció. Vivim una rebel·lió popular àmplia que no dirigeix ningú. El cap de setmana passat van tenir el seu torn d'encarrilar-la els italians. Farts dels seus governants (els troben ineficaços, refractaris a ser controlats pels ciutadans i gairebé sempre lladres) molts van votar a favor del tan sospitós Moviment 5 Estrelles sense tenir cap garantia que aquests aprenents aportaran serietat i eficàcia al que administrin.

És un moviment general. Alemanya també va votar en bona mesura contra els que manaven, els Estats Units van preferir un salt al desconegut abans que arronsar-se davant l'establisment de sempre i França va fer el mateix encara que en el seu cas sembla que la flauta estigui sonant raonablement bé. Si a Espanya algú vol saber per què els ciutadans volen canvis en tindrà prou de veure i sentir aquests dies l'expresident valencià Francisco Camps quan li demanen explicacions sobre maldats tant en una comissió d'investigació del Congrés com a l'Audiència Nacional, on es jutja la corrupció de Gürtel. Les seves evasives i contradiccions semblen autèntiques burles.

El rebuig és a tots els partits però fa més mal al que abans era globalment el món de l'esquerra, potser perquè les seves traïcions són percebudes com a més doloroses i inesperades per la seva gent. Però l'esquerra es mostra incapaç d'obrir a cap escala debats seriosos sobre el que ha fet en el passat recent i el que ha de fer en el futur immediat. Sembla una còmoda amagada darrere de cert centrisme amb tocs progressistes envoltada, això sí, per discursos que el seu electorat ja ha après a relativitzar.

Aquesta nova situació tendeix per tot arreu a bloquejos. Crida l'atenció el 'cas espanyol': pressupostos empantanegats, ruptura del pacte d'Estat per l'educació, evidència que cal modernitzar la Constitució però que ningú s'hi posa, i dilacions per a un canvi de la llei electoral que pugui donar pas a una nova etapa. I és descoratjador el que passa a Catalunya, on es negocien els governs discutint només els protagonismes -les cadires- i sense que transcendeixi el que socialment i legislativament es vol fer. A part que ningú sap si es va cap a la dreta o l'esquerra, també s'ignora si ens porten a una situació nítidament autonomista o a una nova confrontació al voltant d'una república sobre la qual dialècticament es dubta si va néixer o va ser demolida.

La nova política és tan dolenta com la vella perquè els professionals elegits per dirigir-la no semblen saber de veritat què significa i comporta viure en democràcia. Així és impossible avançar en cap direcció.

El masclista que hi ha en mi

ENRIC HERNÁNDEZ

Molts homes clamem contra la discriminació femenina, però ens aprofitem del patriarcat i poc fem per erradicar-lo
Existeix el masclisme per acció i per omissió. El primer és supremacista, primitiu, procaç, tavernari. S’expressa en la mirada del Mascle Alfa sobre el cos femení, en la paraula que violenta, en el fregament lasciu, en la submissió psicològica o per la força bruta. El segon, més subtil, no és menys lesiu per a les dones. Es camufla sota una vestimenta políticament correcta: sensibilitat per la causa feminista, tracte respectuós i igualitari a les companyes de feina, certa predisposició a implicar-se en les tasques domèstiques i la cura dels fills o dependents...

Ens convencem que ser civilitzats amb les dones, defugint (o reprimint) les conductes que de nens observem en els adults, n’hi ha prou per desposseir-nos de la nostra condició de masclistes. Només és un joc d’aparences, la benevolent coartada que ens procurem per tranquil·litzar la consciència.

L’esclat feminista d’aquest 8-M ens convida a reconèixer que tots allotgem el virus del masclisme. Potser amb els nostres actes no provoquem deliberadament situacions d’iniquitat, però les normalitzem amb la nostra còmplice passivitat. En l’àmbit laboral potser no afavorim de forma conscient els nostres congèneres i celebrem sincerament la promoció professional de les dones, però obviem que en aquesta carrera elles porten una motxilla molt més feixuga que la nostra.

LES NOSTRES REGLES

Els esforços i sacrificis que les dones han d’afrontar per complir els seus anhels són directament proporcionals a les facilitats que ens brinda el patriarcat per satisfer els nostres. Tampoc és estrany que les regles ens resultin propícies; no en va les hem dissenyat nosaltres.

Per als homes que clamem per la igualtat, el més còmode és centrifugar responsabilitats, exigir lleis contra la bretxa salarial i condemnar les empreses que la perpetuen. Costa més combatre, a títol personal i d’arrel, les causes de la discriminació, compartint de veritat la cura dels fills i la logística familiar. Feminisme només de boca que oculta el nostre masclisme vergonyant.

Les matemàtiques de Millet

LUIS MAURI

Seria interessant -o depriment- calcular les probabilitats que els saquejadors Millet i Montull tornin a entrar alguna vegada a la vida a una presó

El francès Pierre de Fermat va ser, amb Descartes i Kepler, un dels grans matemàtics del segle XVII. Va establir les bases de la geometria analítica i el seu últim teorema va tenir en suspens els científics més de 300 anys, fins que va ser demostrat el 1995.

El seu compatriota, coetani i col·lega Étienne Pascal es va centrar en l’estudi d’una concoide o corba derivada de la circumferència que va passar a la posteritat sota el nom de Cargol de Pascal.

El belga Victor D’Hondt va concebre al segle XIX un sistema per determinar el nombre de càrrecs electes en proporció als vots obtinguts per cada candidatura. La llei
D’Hondt regeix avui en els sistemes electorals d’Espanya i d’altres països.

Fermat, Pascal i D’Hondt tenien una condició comuna, a més a més de ser homes, fills de famílies acomodades i matemàtics. Tots tres també eren juristes. Avui, aquesta combinació pluridisciplinària no s’estila tant. El signe dels temps és l’altíssima especialització productiva, el revers de la qual és el monocultiu del coneixement.

Si encara fos freqüent combinar l’exercici de la judicatura amb la passió per les matemàtiques (no necessàriament amb les matemàtiques pures, n’hi hauria prou amb el càlcul aritmètic bàsic), s’obtindrien algunes dades interessants. L’exercici, sigui dit per endavant, no brindaria exactitud científica, però sí que indicaria amb claredat tendències i proporcions evidents en l’administració de la justícia.

Prenguem el cas de l’espoli del Palau de la Música. Els principals saquejadors de la institució cultural, Fèlix Millet, Jordi Montull, la seva filla Gemma i l’extresorer de Convergència Daniel Osàcar, sumen 26 anys i un mes de condemna. Entre tots quatre van robar o van desviar 30 milions d’euros del Palau de la Música. Un senzill càlcul brinda la ràtio mitjana d’euros estafats per cada any de condemna: 1.150.307 euros.

El 2016, el granadí Alejandro Fernández va ingressar a la presó, condemnat a cinc anys per haver pagat 556,80 euros amb una targeta falsa. Aquest home va pagar amb un any per cada 111 euros estafats.

A Màlaga, un altre jove va rebre una pena de dos anys i quatre mesos per gastar 9.321 euros amb una targeta de crèdit sostreta a un familiar seu: un any de presó per cada 4.052 euros defraudats.

Segurament, aquests càlculs poden i han de ser matisats amb valuoses observacions jurídiques, però les proporcions són les que són. Sobra comentar-les, si no és per precisar que les operacions aritmètiques efectuades prescindeixen del fet que Millet, el cap de la banda del Palau, ha passat només 25 dies a la presó, i el seu segon, Montull, 22. Tots dos estan en llibertat sota fiança mentre el Tribunal Suprem dictamina sobre les seves respectives apel·lacions a la sentència condemnatòria.

El càlcul de probabilitats també figura en l’arsenal matemàtic. Seria interessant –o depriment– calcular les probabilitats que Millet i Montull tornin a entrar alguna vegada a la vida a una presó.

De 'Viles' i 'Tardàs'

ENRIC HERNÁNDEZ 

Sense més "traïdors" com Vila i Tardà que expliquin als independentistes les veritats del procés, Catalunya s'abocarà al col·lapse

Javier Cercas clamava a la tardor per l'aparició d'un polític que exercís en el procés el mateix paper que va jugar en la transició el franquista Adolfo Suárez. "Necessitem un líder independentista que els digui amb els fets als independentistes que tot ha sigut un error forjat en mentides (...). Es convertirà en un traïdor per als seus, però sense ell serà difícil resoldre aquesta crisi."

Cinc mesos després dels successos de l'octubre, el podi de traïdors de l'independentisme està molt disputat. En la seva revisionista narració sobre el procés, D'herois i traïdors... (Editorial Pòrtic), l'exconseller Santi Vila s'erigeix en dolent oficial de l'òrbita postconvergent al passar comptes amb els exsocis del Govern, amb els seus correligionaris i amb ell mateix.

El mateix va fer el republicà Joan Tardà a l'escriure a EL PERIÓDICO que a l'independentisme li ha sobrat budell i li ha faltat cervell, que no té una majoria social i que només l'acostament als comuns i al PSC permetrà consolidar èxits i ampliar la seva base. Un article controvertit però per fi recolzat per la cúpula d'ERC, que ha definit les tesis de Tardà com a "junquerisme en estat pur".

DE LA SEVA PRÒPIA MEDICINA

L'apel·latiu de "traïdors" és el més benèvol que la pàtria digital ha proferit contra Vila i Tardà a les volcàniques xarxes socials, com li va passar a Carles Puigdemont quan va voler convocar eleccions i a Roger Torrent (ERC) després de suspendre la inviable investidura de l'expresident. Diguem-ho tot: els líders que públicament o discretament trenquen amb l'esbojarrada via unilateralista estan bevent la seva pròpia medecina. Perquè l'ús pervers de les xarxes per demonitzar i intimidar el discrepant ha sigut des del principi el fuet inquisitorial amb què el procés ha aconseguit mantenir juntes les files i ha intentat doblegar voluntats alienes.

Aquest mateix pols entre irredemptisme i possibilisme és el que ara bloqueja la formació del Govern. Només la CUP i Puigdemont es mantenen fidels a l'artifici de la DUI, mentre JxCat i ERC enfilen (sense confessar-ho) el retorn a l'autonomisme. Sense més Viles i Tardàs, el col·lapse està assegurat.

Así se hundió el Titanic

Todo soplaba a favor de una futura mayoría absoluta de derechas, pero ha bastado que se convocara una huelga de mujeres y los pensionistas salieran a la calle para que los azules y los naranjas empezaran a maniobrar dislocados como si acabasen de chocar con un iceberg gigante

ANTÓN LOSADA

La derecha española haría bien en volver a ver la formidable película de James Cameron y releerse la historia del naufragio del Titanic para repasar la lección: la soberbia hundió el barco. Igual que los orgullosos ingenieros de aquel portentoso navío declarado insumergible y los confiados marineros que lo manejaban, la derecha española reacciona tarde y mal al primer contratiempo.

El plan de navegación parecía titánicamente infalible. Mariano Rajoy y su gobierno se disponían a gestionar los tiempos con su acreditada maestría, fiados a la insumergibilidad demoscópica de unas encuestas que únicamente anuncian un resultado posible: un gobierno del Partido Popular, solos o en coalición con un Ciudadanos al alza. Contaban además con que las mejoras de la economía les permitirá presentarse a las municipales de 2019 y las generales de 2020 con la cesta del ministro Montoro repleta de zanahorias para sus votantes, con la ayuda inestimable del desnorte genera de la izquierda y con el comodín de Catalunya para dispersar la atención general y acabar de movilizar a los suyos al grito de “A por ellos”.

Por su parte, subidos a la cresta de la ola, Rivera y los suyos creían haber descubierto la piedra filosofal del electoralismo: distanciarse del gobierno y el PP en todos los temas que tuvieran que ver con derechos y libertades y mantener férreo su apoyo en política económica, desmantelamiento de lo público y recorte del gasto social. Todo soplaba a favor de una futura mayoría absoluta de derechas.

Pero ha bastado que se convocara una huelga de mujeres para el 8-M y los pensionistas salieran a la calle, entre el desconcierto general de todos los partidos y la mayoría de los medios, para que tanto los azules como los naranjas empezaran a maniobrar dislocados como si acabasen de chocar con un iceberg gigante.

El gobierno Rajoy ha pasado de recordarles a los pensionistas lo mucho que le deben a mostrase enfadado y exasperado con ellos. En una semana les ha llamado de todo: privilegiados, antiguos e incluso tontos por dejarse arrastrar a unas manifestaciones organizadas, según el PP, por el populismo radical. Ante la huelga feminista, los populares han sacado todo el repertorio de machismo paternalista que tanto se habían esforzado en reprimir: desde decirles a las mujeres lo que es mejor para ellas a emplear el argumento más manido de la historia de los esquiroles: ellas no protestan, ellas trabajan ese día, como Cristina Cifuentes.

La reacción de Rivera y Cs ha resultado aún más desconcertante. En materia de pensiones, guiados por el pánico a perder un solo voto, se han puesto de perfil esperando a que pasase la tormenta; pero, como no escampaba, Rivera ha llegado a pedir que para atender a los pensionistas lo mejor es votar a favor de los presupuestos que ha pactado con el PP. En el asunto de la protesta de las mujeres, asediado por el pánico a perder otro voto y la pulsión paternalista de su discurso, se ha metido en un estrafalario debate sobre el capitalismo, que ha convertido a las feministas en una amenaza para la libre empresa y a los naranjas en ese sindicato amarillo que solo sirve para hacer el trabajo sucio a los empresarios que aumentan sus beneficios explotando más a las mujeres que a los hombres.

La soberbia es un pecado capital en política que siempre se acaba pagando y no existe cambio más poderoso que aquel empujado por la fuerza de los débiles. Esperemos que la izquierda ya haya aprendido esa lección. Ha tenido tiempo de sobra.

Apatia per recobrar el Govern

ENRIC HERNÁNDEZ

El veto de la CUP a Sànchez i els titubejos de JxCat i ERC poden abocar a eleccions, sobretot si el Constitucional dictamina que els terminis ja corren

El cop de porta de la CUP a Jordi Sànchez i la resistència d'Esquerra a investir-lo mantenen en punt mort la legislatura catalana. L’independentisme anticapitalista percep un tuf autonomista i capitalista en els plans de JxCat i ERC, mentre que els republicans, reu per reu, desafien a postular Oriol Junqueras argüint que la seva elecció sí que restituiria el Govern enderrocat per Mariano Rajoy, tal com defensava Carles Puigdemont. 

Si cedís ERC, i sempre que l’expresident i l’exconseller Toni Comín renunciessin als seus escons, els números donarien per ungir en segona votació el líder de l’ANC. Però succeeix que el jutge Pablo Llarena ja va invocar el risc de «tumults» per vetar el trasllat dels diputats presos al Parlament, i res indica que tingui un altre criteri sobre un aspirant a la presidència.

Esquerra busca guanyar temps per treure profit de la negociació amb JxCat, ja que no hi ha acord ple ni sobre qüestions tangibles, com la fiscalitat, ni sobre les simbòliques, com la construcció d’un nou relat que apaivagui la decebuda afició. L’homèric periple del postautonomisme a la preindependència no tenia bitllet de tornada.

Tots saben, excepte potser a Brussel·les, que aquesta legislatura no servirà per "construir república" sinó, amb sort, per reconstruir la malparada autonomia catalana. El dilema és com deshabituar dos milions de sobiranistes a les creixents dosis de realisme màgic que els subministraven diàriament els terapeutes del procés.
EL ‘DEAD LINE’

Aquestes vacil·lacions de l’independentisme i la seva aparent apatia per recobrar el Govern no estan exemptes de riscos. Aviat el Constitucional haurà de dictaminar si la designació frustrada de Puigdemont va activar el calendari de la legislatura, i podria fixar en el 31 de març el deadline de la investidura. De manera que d’aquí tres setmanes Rajoy, gràcies al 155, tindria a la mà dissoldre el Parlament i convocar eleccions per al maig. Fins i tot amb l’imputat Jordi Turull com a presidenciable.

Si l’animadversió i la desconfiança mútua arruïnen la formació del Govern, no hi haurà telepredicadora ni talk show que redimeixi les forces independentistes.

¿Por qué Rivera es la alternativa a Rajoy?

FERNANDO LÓPEZ AGUDÍN 

Es un hecho inédito en la historia reciente de España. Una derecha en la oposición, según todos los sondeos, es alternativa a otra derecha en el gobierno. Por vez primera desde la lejana transición el turno de partidos en la Moncloa cambia de pareja. Ya no se enfrentan el PP y el PSOE, sino el PP y Ciudadanos. Rajoy pierde votos, ya se verá si los suficientes para dejar de gobernar, sin que Pedro Sánchez salga del estancamiento. Ya no funcionan los vasos comunicantes en el seno del bipartidismo, que ha ocupado durante más de cuatro décadas el poder político. Ahora, casi todos los electores que huyen de Rajoy llaman a la puerta de Rivera. Ciudadanos se ha convertido ya en una alternativa cuestionando al mismo tiempo al PP y al PSOE.

Sin la previa renuncia del PSOE a configurar una alternativa no sería así. Si los socialistas son ya la tercera fuerza política se debe, fundamentalmente, tanto a que no quieren ir de la mano de Podemos, como a que no saben o pueden competir con Ciudadanos. Ni quisieron ser fieles al compromiso con el que Sánchez venció en las primarias, ni saben, ni pueden, reconvertir hoy el PSOE en el Partido Demócrata estadounidense, por el que viene clamando desde hace tiempo sotto voce Felipe González. Instalado en esa tierra de nadie, entre la derecha y la izquierda, solo pueden aspirar a ser un comodín para que gobierne una u otra derecha o ambas. No les queda otra opción, si se niega a competir con Rivera e Iglesias.

El harakiri del 155 al que se entregaron con delectación, rechazando la España plural, lo paga el PSOE con creces. No hay más que ver con que brío cabalga hoy Rivera el caballo blanco de Santiago para saber quien rentabiliza el nacionalismo españolista. Lo tiene bastante fácil Ciudadanos. PP y PSOE han gobernado con Pujol, han impedido su procesamiento, compartido el 3% y hasta hablado el catalán en la intimidad. Pese a que hoy se suman con fruición a la aplicación del Estado Penal al soberanismo catalán, su desventaja en relación con Ciudadanos es enorme. No solo en Barcelona. Por la misma razón que PP y PSOE van muy por detrás de Cs en Cataluña, el PSOE va también por detrás de Ciudadanos en España.

Solo faltaba la Gürtel, los Eres y Caixa Cataluña para que Rivera lleve de cola el viento electoral. El trío de los encartados– Bárcenas, Chaves y Serra (Narcís)– ahorra cualquier tipo de comentario sobre la fraternidad corrupta del PP y el PSOE. Si a ello se añade la querella contra cuatro ministros del PSOE y uno del PP por el escándalo del proyecto Castor, del que se ha beneficiado Florentino Pérez con una indemnización de 1350 millones de euros pese a que ha sido anulada por el Tribunal Constitucional, se multiplica ahora el tirón electoral de Ciudadanos. Esa Escopeta Nacional que es hoy el palco del Bernabeu, donde se mezclan los políticos del PPSOE con delincuentes de cuello blanco, impide que el PSOE pueda sacar partido de la corrupción del PP.

No cabe, para rizar el rizo de Rivera, ningún cambio económico sin cortar o desatar el nudo merkeliano del 135. Más allá de la demagogia que estos días se desparrama sin ni una alternativa progresista, PP, PSOE y Ciudadanos nunca podrán ir más allá, en materia de orden económicosocial, de lo que dictamine Berlín. Nadie mejor, pues, que un partido de derechas limpio de polvo y paja corrupta, como es el caso de Ciudadanos, para  poder aplicar bien los nuevos recortes sociales posteriores al recuento de las  próximas urnas legislativas. La elección política entre el programa original de la derecha, corrupta (PP) o  no corrupta (CS), y la copia de ese mismo texto por el PSOE se refleja en las encuestas.

Rivera aparece hoy como el cambio. Es la cara amable, juvenil y limpia de la misma política neoliberal del hosco, viejo y desaliñado rostro de Rajoy. Mientras PP y PSOE huelen a naftalina y bolas de alcanfor, Cs es puro Chanel número 5. Si hace cinco años Iglesias aparecía como la esperanza de un futuro progresista, ahora Rivera aparece como la esperanza de un futuro retroceso tanto en lo social como en lo territorial. Así va cerrándose un ciclo, todo un quinquenio, en el que la perspectiva de un Podemos de izquierda ha sido ya reemplazada por la perspectiva de este Podemos de derechas, que en 2015 pedía a gritos el banquero del Sabadell, Josep Oliu. Con o sin M. Rajoy– no le va a ser nada fácil a Ciudadanos superar al PP como lo ha sido sorpassar al PSOE– ese es el probable horizonte.

Depurem totes les clavegueres

ENRIC HERNÁNDEZ

Els que amb raó es van esquinçar les vestidures per l''operació Catalunya' haurien d'erradicar aquestes mateixes pràctiques en el si dels Mossos

Les forces de seguretat (...) no poden usar amb fins polítics els instruments legals que tenen a la seva disposició, i molt menys recórrer a la guerra bruta, per debilitar o destruir un projecte polític (...). És l’hora de la llum, els taquígrafs i l’assumpció de les responsabilitats (...): també per als que dissenyen i executen operacions amb fins polítics sense cap inconvenient a prostituir la tasca de la policia i la justícia». Aquest paràgraf està extret de l'editorial d'EL PERIÓDICO del 17 de febrer del 2017, en què denunciàvem les maniobres de «les clavegueres de l’Estat a través de la denominada operació Catalunya», orientades a «combatre l’auge de l’independentisme a Catalunya a través de la investigació de casos de corrupció de CDC, sobretot el cas Pujol».

El mateix es pot dir avui sobre el grup secret dels Mossos –Unitat Central de Resposta Operativa (UCRO), segons algunes fonts–, centrada a controlar o espiar polítics i altres personalitats, primordialment d’ideologia «no afí al procés independentista». Així es desprèn de la la documentació confiscada a la policia catalana just abans que la intentés destruir en una incineradora del Besòs, l’inventari de la qual, en poder de l’Audiència Nacional, ha revelat aquest diari.

Les actuacions no judicialitzades –i il·legals– que s’han documentat constitueixen un escàndol d’enormes proporcions: identificació de polítics assistents a una manifestació de Societat Civil Catalana, dossiers sobre polítics constitucionalistes, intercepció de les converses d’un eurodiputat del PDECat, vigilància de guàrdies civils i policies, tinença del cens de socis de l’ANC, plans per piratejar bases de dades oficials legalment protegides...

La suposada creació d’una policia patriòtica a Catalunya, anàloga a la que va haver-hi al Ministeri de l’Interior, exigeix depurar responsabilitats penals, als jutjats, i polítiques, al Parlament. Els que tant es van esquinçar les vestidures amb les clavegueres de l’Estat, i amb raó, haurien de ser els primers a depurar aquestes conductes als Mossos.

Elecciones a la vista

JUAN CARLOS ESCUDIER

Rajoy no es de los que se suicidan políticamente aunque su conducta ya la resumió Conrad por boca de uno de sus personajes: “Que piensen lo que quieran. No pretendía ahogarme. Tenía la intención de nadar hasta hundirme, que no es lo mismo”. Esta es la frase que mejor define la deriva de un Gobierno desarbolado que se resiste a entrar en dique seco. Navegar no navega, pero aún flota.

Náufrago de sí mismo, incapaz de sacar adelante alguna de sus iniciativas y singularmente los Presupuestos, acorralado por la corrupción, repudiado por sus socios, contestado en las calles y vapuleado en los sondeos, cualquier Ejecutivo normal de un país normal se estaría planteando a estas alturas la fecha de un adelanto electoral, que es como se resuelven en democracia este tipo de situaciones. Claro que este país tiene poco de normal y nuestra democracia se asemeja a una escultura de barro en esa fase inicial en la que  es únicamente una masa informe de arcilla lista para ser moldeada.

Hay, sin embargo, indicios de que nos encaminamos a lo inevitable. El primero es la irrupción del Gobierno en ese mercado persa que sólo abre sus puertas cuando hay elecciones a la vista. Del tenderete ha salido ya o se anuncian en el escaparate la equiparación salarial entre Policías del Estado, la nueva oferta de empleo público,la promesa de un decreto para que los ayuntamientos puedan usar el superávit de 2017, la reestructuración de la deuda autonómica y hasta incentivos fiscales para los pensionistas más longevos, aunque esto último sea dar esa comida en escamas para peces a tiburones ancianos pero hambrientos.

El segundo es la agitación en el interior del PP, cuyos dirigentes no es que teman por el hundimiento del partido sino por el suyo propio. Estamos a dos encuestas desfavorables de una revuelta que, a mayores, apuntaría a la cabeza de Rajoy, de cuyo letargo ya se cantan coplas y al que se pide que haga algo si es que su religión se lo permite.

Si el presidente creyera realmente que puede agotar la legislatura aprovecharía el obligado relevo de Guindos para acometer una intensa remodelación ministerial con la que transmitir el mensaje de que la parálisis no es completa y el enfermo aún respira. Limitarse a nombrar a un nuevo ministro de Economía y mantener al resto sólo puede significar que las elecciones están al caer y no merece la pena cambiar la tripulación del barco con la bocana del puerto a la vista. Con ello, Rajoy evita también señalar un posible sucesor y se deja la puerta abierta para repetir como candidato.  Con la izquierda recreada en su ombligo y siempre que el ascenso de Ciudadanos no culmine en sorpasso, hay quien sueña con unas elecciones que dieran mayoría absoluta a la derecha y con el señor de las siestas de nuevo a los mandos. Hay pesadillas de las que cuesta trabajo despertar.

Paradójicamente y mientras deshoja la margarita o intenta depilar el cactus, lo único que está dando oxígeno al de Moncloa es la crisis territorial catalana que hoy volvía a escenificarse en el Parlament y que podría cronificar la aplicación del artículo 155. En esa lucha sin cuartel contra el independentismo ha encontrado Rajoy un salvavidas y un argumento para contradecir al propio Conrad cuando decía que solo aquellos que no hacen nada están libres de cometer errores y que la mejor forma de resolver los problemas es enfrentarse a ellos. El horror ha escapado del corazón de las tinieblas y pronto pondrá cara a los carteles de las farolas. Al tiempo.

¿Què se n'ha fet de la crosta de TV-3?

LUIS MAURI

La manipulació política de les emissores de la Generalitat no explica per si mateixa el procés, però el procés tampoc s'explica sense ella

«S’ha d’arrencar la crosta nacionalista de TV-3 i Catalunya Ràdio». No sé si Joan Ferran, assegut davant meu al seu despatx, va advertir el sotrac dels músculs del meu coll al tensar-se. Vaig mirar de cua d’ull la gravadora. Tot en ordre: funcionava. I vaig visualitzar immediatament el magnífic titular de l’entrevista mentre Ferran seguia desgranant la seva resposta: «Hi ha alguns gurus mediàtics al capdavant de programes de màxima audiència que no informen; editorialitzen. Confonen sistemàticament informació i opinió; la seva opinió. Usen les emissores de la Generalitat al seu gust, com si fossin el seu púlpit particular, llancen discursos, fan crides a la gent a manifestar-se contra això o allò».

L’entrevista amb el llavors diputat socialista es va publicar en aquest diari el 4 de desembre del 2007. Sobre Ferran van caure ganivets de punta. Havia tingut l’atreviment de profanar un tòtem sagrat del nacionalisme català, el seu nucli d’irradiació ideològica: el conglomerat de ràdio i televisió de la Generalitat.

Segurament, Ferran hauria pogut escollir una metàfora més neutra o menys enervant que la de la crosta. Però això només era el nom, no la cosa. La cosa és el segrest polític dels mitjans de comunicació públics. Aquesta és la cosa, amb un nom o un altre: la conversió de les emissores públiques en òrgans d’agitació i propaganda al servei d’una fracció política del país.

Deu anys després de l’entrevista de la crosta, les dues grans forces del nacionalisme català, JxCat-PDECat i ERC, han estat lluitant aferrissadament pel control polític de TV-3, Catalunya Ràdio i l’ens públic del qual depenen, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Al final de la lluita intestina, els postconvergents s’han quedat amb les emissores i els republicans, amb la CCMA.

La manipulació política dels mitjans públics està tan establerta, té tant d’arrelament que fins i tot sembla una conducta normalitzada. No hi ha en aquest país grans escàndols perquè els partits en el poder segrestin mitjans finançats amb el pressupost públic, els impedeixin informar la ciutadania de manera independent, honesta i plural, i els utilitzin com a agents d’agit-prop. Això és desviar recursos públics a tasques de propaganda partidista, cosa que s’acosta molt al concepte de corrupció.

Deu anys després d’aquella entrevista, les emissores de la Generalitat són un pilar fonamental de l’estratègia independentista. La seva utilització política no explica per si mateixa el procés, però el procés tampoc s’explica sense ella. Van néixer amb el propòsit teòric de ser mitjans nacionals de Catalunya i han acabat en mitjans nacionalistes, dirigits exclusivament a la meitat de la població que combrega amb l’independentisme però sufragats amb els impostos de la població sencera.

És evident que no només el Govern nacionalista català manipula les seves emissores. L’Executiu de Mariano Rajoy fa el mateix amb RTVE, on almenys els col·lectius de professionals s’esforcen per fer sentir el seu rebuig. En tot cas, les malifetes alienes no absolen ni justifiquen les pròpies.

Una moral a la medida

La cooperación con la justicia nos acomoda si la podemos emplear como ariete contra los oponentes, pero si no tiene esa utilidad se califica de perversa, interesada o fraudulenta

BALTASAR GARZÓN

La independencia y los años dan una perspectiva amplia sobre personas y sucesos y aumentan tanto la comprensión hacia los demás como el rechazo de actitudes y formas de actuar hipócritas, mezquinas o interesadas. Pero, lógicamente, esta decisión tiene su coste. No solo por tener que afrontar las dificultades en solitario, sino por competir con las muestras de simpleza y falta de rigor de algunos que, confieso, pese a todo lo que llevo vivido, nunca dejan de sorprenderme.

Tomo como ejemplo lo acontecido en las últimas semanas en referencia al hecho de que varios investigados y acusados en diferentes casos de corrupción (Gürtel, Lezo, Púnica..) hayan decidido colaborar tanto en las Comisiones de investigación parlamentarias como en juzgados y tribunales. Algunos tertulianos o columnistas, según los casos, han dado en apuntar que todo lo malo que le está pasando al Partido Popular -imputados que afirman la supuesta financiación irregular, empresarios que relatan cómo pagaban de forma poco ortodoxa al partido para merecer sus favores, e incluso responsables de las entidades intermediarias entre unos y otros-  tiene su origen y desarrollo en el juez que inició este proceso allá en 2009 (yo). Hasta el punto que me hace recordar aquel día de febrero de ese año cuando el hoy presidente del Gobierno pronunció una frase que se ha hecho emblemática: “No es una trama del PP, es una trama contra el PP”.

Fieles a esta línea, aunque la realidad sea tozuda y muestre un paisaje desolador para quienes confiamos en que los políticos se ocupen de resolver de la mejor manera posible los asuntos de la ciudadanía, los voceros de la caverna cargan contra el primer mensajero para intentar ocultar el hedor que subyace en estos casos. Uno piensa que esa no debe ser la labor de la prensa, por cuanto el periodista debe buscar la verdad y profundizar en los casos de corrupción, por ejemplo, y no ocuparse de lavar la imagen de quien se la ensució a sí mismo o consintió que se produjera el hecho cargando contra quienes aportan datos para que resplandezca la verdad.

Asistimos a las declaraciones de imputados y acusados que han decidido colaborar con la Justicia. Sus nombres podrían ser Correa, Pérez, Costa, Granados… amén de empresarios y otros protagonistas más o menos relevantes que han confirmado lo que se veía venir, que el Partido Popular está manchado por la suciedad del dinero público y privado, utilizado de forma poco edificante para la sanidad democrática de España.

Han hablado en sede judicial y en sede parlamentaria (Congreso de los Diputados y Corts Valencianes) y aún tienen ocasión de seguir haciéndolo. Sin embargo, esto les parece mal a quienes ya tenían establecida una "verdad" a la medida. Repudian estos aportes, los tachan de extemporáneos y por ello deciden que son inocuos. Y por curiosidad debo inquirir ¿Cuándo consideran que serían más oportunos esos testimonios? Si quienes los prestan, disfrutan de la presunción de inocencia ¿por qué ha de ser mal momento el juicio oral, que es precisamente el señalado para culminar el proceso penal? Se diría que, con estas críticas, lo que pretenden es degradar ese mismo acto y que callen para siempre.

El método que emplean quienes así actúan, ignoro con qué interés, si bien parece coincidir con el de la formación política aludida, es realizar una caza sistemática a quienes declaran para restarles credibilidad. Pero lo adecuado, por el contrario, sería acoger la oportunidad de su testimonio, contrastarlo con otros medios de prueba y someterlo al criterio del juez o del tribunal, que actuará según proceda en derecho.

Estos "falsos paladines" se contradicen al celebrar la ética de los presuntos culpables cuando no hablan y al denigrarlos cuando deciden a hacerlo. Ello me lleva a considerar que este tipo de opinadores aparecen sumisos ante el poder de turno, afectados y solícitos a sus requerimientos de presentar una defensa numantina en detrimento de la transparencia.

Una transparencia que este tipo de periodismo desmerece y se diría forma parte de una rueda diabólica: mecidos por el poder con el que se les ve en buen acuerdo, tratan mejor o peor a quien no se mueve en la foto y según aguante el tipo. Si no apuntan hacia arriba serán unos valientes mientras guarden las esencias del complejo criminal en el que se vieron envueltos. Pero, ¡ay si se atreven a romper el pacto! Serán apartados socialmente y denostados en público en el escaparate mediático que controlen estos sujetos de la pluma y la verborrea. Los presuntos autores que se atrevan a apuntar a los máximos responsables pueden darse por condenados desde determinados medios tanto por haber quebrantado las reglas de la legalidad, como las de la ilegalidad.

Hablaré ahora del caso Gürtel y de Ricardo Costa. Según ellos, este político valenciano tenía como papel predestinado en el juicio que le afecta asumir lo que le cayera y ser condenado. Sin duda era preciso un culpable para que el Partido Popular consiguiera su "Roldán". De ese modo, sus correligionarios y, especialmente, el que fuera su presidente y los colaboradores afectados en mayor o menor medida, se veían sanados del estigma de la corrupción. Pero Costa, junto con otros y por muy diferentes razones, rompió el guion y decidió hablar, y lo hizo aportando su verdad.

Sin embargo, a pesar de que es legítimo aspirar a conseguir un mejor trato ante la Justicia, como lo hicieron sin ir más lejos los empresarios coacusados sin que nadie objetara y sin que se llevaran la demoledora paliza que están propinando a aquel, cuando el que fuera Secretario General del PP valenciano, rompe el guion preestablecido, le llueven golpes institucionales y menos institucionales con una coordinación sorprendente. La venganza contra los suyos es un buen argumento.

La reflexión que se me ocurre es: ¿Acaso estamos tan viciados que no somos capaces de asumir la contrición, el arrepentimiento o el intento de jugar limpio? Es aquí donde se vive de nuevo la paradoja: Se asume como bueno, al estilo norteamericano, un pacto previamente construido soterradamente entre fiscal y abogado, pero si la colaboración es a la vista de todos se buscan supuestas estrategias ocultas, alianzas espurias y contaminantes, para acabar con la iniciativa. Esta contradicción solo puede justificarse si se parte de la constatación de la cobardía de quienes son incapaces de dar un paso de dignidad hacia adelante si ven perturbadas sus conciencias, bien asentadas en el confort gracias a tragaderas insondables.

Las actitudes que nos agradan parecen las más convenientes, pero no necesariamente son las más justas ni las más certeras. La cooperación con la justicia nos acomoda si la podemos emplear como ariete contra los oponentes, pero si no tiene esa utilidad se califica de perversa, interesada o fraudulenta. Si el Código Penal proclama en diferentes artículos que la colaboración de los presuntos responsables en el descubrimiento de delitos asociados a la corrupción, el blanqueo de dinero u otros se traduce en una rebaja sustancial de penas para quienes la ejecuten, ¿por qué escandalizarse cuando esa decisión con posibles efectos incriminatorios en otros se produce en sede de juicio oral?

Definitivamente creo que la razón nada oculta es que tenemos una moral a la medida para cada caso. Si nos viene bien, nos parecerá idóneo defender un determinado mecanismo de colaboración. Si no, lo denostaremos. Los principios quedan olvidados hasta que convenga de nuevo sacarlos a relucir. A lo largo de mi vida profesional he visto cientos de casos en los que la colaboración ha tenido lugar y en ninguno de ellos el proceso mental y psicológico del sujeto ha sido el mismo. Unas veces se ha producido por la habilidad del investigador al motivarlo; otras, por las evidencias en contra del afectado; en ocasiones al verse acorralado por otras pruebas; o por la valoración de lo que se esperaba y lo que a cambio se podía obtener..., pero siempre, absolutamente siempre, el colaborador acusado o imputado busca algo. A veces, incluso el reconocimiento social o el de su familia o la reafirmación política ante algo que hizo mal y trata de remediar.

El problema es que aquellos aficionados a la evaluación juegan la partida en ambos lados de la mesa y, por ese interés, consienten la existencia de la corrupción. Trazan el círculo del descrédito en el que introducen a quienes quieren salir de él, luego buscan excusas para que se mantenga cerrado y de esta forma el testimonio de los que quedan dentro no afecte a quienes están en ámbitos intocables. Lo dicho, una moral a la medida.