MERCENARIS DE LA POLÍTICA

Només ens falta Manuel Valls fent política per aquí. Si se confirmen els més que rumors, l’ex primer ministre francès, barceloní de naixement, podria ser el cap de llista de Ciutadans per Barcelona a les municipals de l’any que ve.

Segons Rivera, el seu gran mentor, qualitats no n’hi falten: europeista convençut, demòcrata i sobre tot, sobre tot, antiindependentista. Impossible reunir més qualitats en una sola persona!

Manuel Valls va ser primer ministre de França amb el socialista François Hollande de President de la República.

Se socialista significa tenir uns valors, però no cal que, precisament, siguin el que reuneix Valls. Se pot ser per exemple europeista crític, demòcrata sé li suposa, independentista (per què no?), solidari, antifeixista, antixenòfob, etc.

La maniobra de Ciutadans respecte al fitxatge estrella de Manuel Valls me sembla totalment fora de lloc. Primera i principal pel menyspreu que fa a la seva pròpia militància: És que no tenen cap candidat en garanties per encapçalar la llista de Barcelona? I segona. Per molt barceloní que sigui de naixement, no crec que conegui en profunditat la política catalana. Per definició un francès és un jacobí xovinista. I crec que mentre va exercir el seu càrrec ho va demostrar en escreix. A part d’això, recordem-ho, va haver de liderar les polítiques del seu país durant els difícils anys de la crisi i no se’n va sortir precisament airós.

A la història no hi deuen d’haver massa precedents de polítics que han ocupat càrrecs públics (o al menys ho han intentat) en més d’un país. Però dintre del propi país si que hi ha precedents de polítics que han anat canviant de jaqueta segons les circumstàncies.

Adolfo Suárez va passar de ser ministre secretari general del Movimiento a fundar el seu propi partit (la UCD) i quan se’n va donar compte que sobrava encara ne va fundar un altre: el CDS.

Vans ser molts els càrrecs de la UCD que van passar a l’AP de Manuel Fraga quan el vaixell centrista s’enfonsava. 

Un d’ells Rafael Arias-Salgado que va ser ministre amb Suárez i Aznar. Com anècdota us diré que Rafael Arias-Salgado com a president de Carrefour España va ser present a la inauguració del fracassatcentre comercial.

I més recentment el flamant candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana Toni Cantó. L’exactor, després de ser diputat per la UPyD de Rosa Diaz i posteriorment de Ciudadanos, en adonar-sen del poc recorregut que tenia el seu anterior partit.

Persones com Manuel Valls (o Toni Cantó) només se mereixen un qualificatiu: mercenaris de la política.

Jo anteposo per sobre de tot la coherència i la ideologia. Ha pogut deixar de militar al PSC, però els meus valors socialistes segueixen intactes. Pot dir el mateix Manuel Valls? Ho dubto molt!

Inauguració del Carrefour amb Rafael Arias-Salgado. 

CULPABLES I INNOCENTS DE LA CRISI BANCÀRIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es d'avui. 

Aquests dies han passat per la comissió del Congrés sobre la crisi de la banca tres de les persones que més poden aportar sobre el tema per la seva responsabilitat política al front de diferents governs d’Espanya. Un Rodrigo Rato vicepresident i ministre d’economia en l’època d’Aznar i les altres dues va ocupar els mateixos càrrecs amb Zapatero com a president: Pedro Solbes i Elena Salgado.  

Després d’escoltar a tots tres, contrasten les seves actituds i les seves declaracions. Rato va estar pegant a tord i a dret contra Rajoy i els seus governs a part d’eludir tota responsabilitat política. O sigui, se va declarar innocent del tot. Mentrestant, Solbes i Salgado van acceptar la seva part de responsabilitat en un gest que els honra i impropi de la classe política espanyola i de la ciutadania en general tan poc propensa a acceptar que s’han equivocat quan ha estat així.

No cal perdre el temps parlant de Rato... Si voleu podeu llegir el que se diu d’ella a la pàgina los Genoveses. Potser de tots tres qui més m’interessa és Pedro Solbes, un bon ministre d’economia a qui Zapatero li va tallar les ales i no el va deixar que prengués les mesures adients per mirar d’apaivagar la crisi que ens venia a sobre. Perquè aturar-la completament era del tot impossible.

Per cert, Rato en cap moment va culpar de la crisi a Aznar quan l’origen de la bombolla immobiliària ve precisament d’aquella època. El govern d’Aznar va aprovar l’any 1998 una llei que liberalitzava elpreu del sòl i que, segons sé va dir, sé pretenia que hi hagués molt més sòl disponible per a construir i sobre tot a millor preu. Ja sabeu que al lliure mercat quan hi ha excedent d’un producte aquest baixa.

Al principi la bombolla immobiliària els hi va anar bé a tots: el PIB pujava, l’atur baixava, els sous eren alts i, per tant, la gent comprava més. Segurament la inflació pujava, però aquest era un detall menor sense importància.

Tot i que la crisi va ser internacional (recordeu que segons els experts tot va començar amb les hipoteques subprime) aquí tard o d’hora igualment n’hauria vingut una de grossa. La banca és culpable de gran part del que va passar i les autoritats monetàries de la resta. Recordeu que abans de que comencessin a fer fallida els primers bancs, feia poc que havien passat un test d’estrès davant les autoritats monetàries de la UE. Les caixes d’estalvi, a part d’acumular els mateixos problemes de la banca, ne van tenir un d’afegit: l’espoli que van patir per part de determinats partits polítics que les controlaven.

En plena campanya electoral de les eleccions de 2008, Solbes, com a responsable de l’economia espanyola va debatre amb Pizarro, un dels experts en economia del PP. Solbes va negar que ens vingués a sobre una crisi economia. Evidentment en campanya electoral no podia acceptar-ho de cap de les maneres.

És veritat que el govern de Zapatero va intentar fer alguna cosa per a pal·liar la crisi com per exemple el Pla E dirigit als ajuntaments i que era per a estimular l’economia i l’ocupació, però ja arribava massa tard...   

Tornant a la banca espanyola, a part de donar finançament a les constructores per a que seguissin construint arreu de la geografia Espanyola (se va començar per les grans ciutats però poc a poc sé va estendre com una taca d’oli fins arribar als pobles més menuts), també deixaven diners sense pràcticament garanties a aquells que volien comprar-se un habitatge. Un dels meus fills va estar treballant a Caixa Sabadell, ja desapareguda. Me va explicar que arribaven a donar hipoteques per sobre del 100%. Per què? Perquè el mercat estava tan boig que els habitatges augmentaven de valor cada dia... Fins que tot va petar i ho van haver de pagar qui menys culpa tenien. 

FELIÇ 40 ANIVERSARI?

No sé si us heu adonat de que al logo del PP sé li ha afegit un 40. 40 anys des de la seva fundació...

No acaba de ser correcte. L’any 1977, Fraga, justament amb tota una sèrie de persones que van ocupar càrrecs importants als governs franquistes, va fundar l’Aliança Popular (AP) que va ser la fusió de diverses associacions polítiques que s’havien creat després de la mort del dictador com a pas previ a la creació dels partits polítics.

Amb la dictadura, recordem-ho, l’únic partit legal era Falange Española Tradicionalista y de las JONS (Juntas Obreras Nacional Sindicalistas), tot y que, a la clandestinitat existien diversos partits i no tots de l’esquerra: Partit Comunista de Espanya (PCE), Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Partit Carlí (PC), Partit Nacionalista Basc (PNV), Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) (fundat a les acaballes de la dictadura), etc.

Com anècdota us explicaré que pel pont de la Immaculada de l’any 1975 vaig assistir a unes jornades que, organitzades per la Organització Juvenil Espanyola (OJE) es van fer al col·legi Menor Eugeni D’Ors de Valls. Tot i això, els seus dirigents i ponents de les diferents xerrades en cap moment ens van insinuar cap on ens havíem de decantar. Durant les jornades, que ja devien d’estar programades abans de la mort del dictador (que acabava de morir) ens van dir que de les associacions polítiques donarien pas als partits en 4 o 5 anys. Tot va anar molt més ràpid del que s’havia previst perquè al cap d’un any i mig ja es van celebrar les primeres eleccions generals des de la II República.  

Un dels fundadors d’AP va ser Manuel Milián Mestre, tertulià en diferents programes televisius de TV8 i TV3 i columnista ocasional (el Periódico, Vinaròs News) Manuel Milián sempre s’ha vanagloriat d’haver-ho estat i recorda sovint que Aznar (a qui no pot veure ni en pintura) va ser fundador del Partit Popular (PP), però no d’AP.

Efectivament, vistos els mals resultats electorals que obtenia AP, Fraga va decidir l’any 1989 refundar el partit en el Partit Popular. Un partit que, a part de corrupte, és l’hereu del franquisme i, encara avui, després de 40 anys, té molts de tics d’extrema dreta tal i com s’està poden comprovar amb l’actitud d’alguns dels seus càrrecs i excàrrecs i també per la manera d’actuar i entendre la política.

Tot i que els dirigents actuals del PP, per edat, no van poder ocupar càrrecs a l’administració franquista, guarden les formes heretades dels seus pares i iaios que si que van tenir responsabilitats polítiques o sindicals (que si fa o no fa venia a ser el mateix)

Per tant, no ens hem d’estranyar que amb el govern de Rajoy sigui pràcticament imperceptible la línia que separa els poders executiu, legislatiu i judicial, sobre tot durant els anys en que van tenir majoria absoluta al Congrés.

El Tribunal Constitucional (TC) actua com un tribunal polític al servei dels interessos del govern, igual com el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) dels temps de Franco. Per a mostra només cal veure les sentències que ha dictat respecte el Estatut d’Autonomia de Catalunya o les lleis promulgades pel Parlament català.

Tal com recordava el Gran Wyoming en un vídeo que me van passar per missatgeria fa uns dies, quin casualitat que a Espanya no hagi cap partit d’extrema dreta tal com passa a la resta de països de la UE. No serà perquè aquells que simpatitzen amb l’extrema dreta estan dintre del PP?

40 anys? Més de 80 i quasi tots de dictadura o de democràcia vigilada i controlada! 

UN PAÍS SENSE RESPONSABLES DE RES

El que passa a Espanya només pot passar a Espanya. No crec que pugui passar a cap altre estat de l’OCDE... En tot cas en algun tercermundista.

Som el país de la corrupció, de la tolerància amb els rics i de la ma dura contra els febles, de la mentida institucional... I no passa res. Responsables zero. Ningú vol acceptar responsabilitats i si cal, se canvia la llei i punt...

Diuen que Espanya no va ser rescatada, tal com va passar amb Portugal i Grècia... Però l’Estat (je, je, l’Estat...) va fer un préstec d’entre 60 i 100 milions d’euros (segons les fonts) a la banca. Tot i que des del Govern es va dir que no constaria ni un sol euro als contribuents, la setmana passada el Banc d’Espanya va admetre que, aproximadament 60 milions no es podran retornar.

De vegades he llegit comentaris molt crítics amb al gestió que es va fer de la crisi que opinaven que s’hauria de deixat caure els bancs i amb els milions que els van injectar, ajudar a les famílies. És un clar exemple del que deia al començament.

Però el pitjor de tot és que ningú accepta responsabilitats. Ni el Banc d’Espanya per no saber veure l’arribada de la crisi i aplicar les mesures més adequades en cada moment, ni el Govern que per al gestió que va fer ni els directius de la banca que mentre rebien el préstec, s’asseguraven el seu futur subscrivint suculents plans de pensions i blindant els seus contractes pel que pogués passar...

Amb la corrupció està passant el mateix. Tot i que el partit que estigui lliure de pencat, que tiri la primera pedra, els partits amb més corrupció (i de llarg!) han estat el PP i CDC. Curiosament aquells que, segons el Tribunal de Comptes rebien més donacions anònimes (i estic parlant de fa molts i molts d’anys, de molt abans que es comencessin a destapar els principals casos de corrupció)

El que han estat els principals responsables dels partits (Aznar i Rajoy per un costat i Pujol i Mas, per l’altre), curiosament mai han assumit la més mínima responsabilitat sobre el finançament irregular dels respectius partits.

Durant anys van poder excusar-se en que no havien estat imputats, en que no havien estat condemnats, etc. Fins i tot que els altres partits els hi volien fer mal... Però ara ja no ho poden dir... La Justícia ha declarat culpables tan al PP com a CDC, tot i que segueixen maniobrant per veure com poden sortir-se’n de la millor manera possible.

La Setmana passada el Tribunal Constitucional, aquell que dia sí, dia també dicta sentències contra tot allò que fa olor a referèndum català, li va clavar una bufetada al Govern de Mariano Rajoy per l’amnistia fiscal de 2016. Cristobal Montoro, Ministre d’Hisenda i màxim responsable amb Rajoy de beneficiar els defraudadors i evasors fiscals, que són uns insolidaris amb la resta de la societat, en lloc d’assumir responsabilitats que és el que li tocava, va anunciar que per llei es prohibiria fer més amnisties fiscals.  

I aquesta setmana mateix Acebes, Rato, Mayor Oreja, Arenas i Bárcenas van comparèixer davant del jutge bé com a testimonis, ve com encausat, en el cas de Bárcenas i ho van negar tot: No me consta, no me’n recordo, ho desconec.

Fins i tot Bárcenas que els primers dies de judici va parlar com una cotorra, ara prefereix callar... Pacte amb el PP? Què va!!!

Quan la Justícia dicti sentència, poden sortir millor o pitjor parats... Però el veritable judici l’hem de fer els ciutadans quan dipositem el vot a les urnes. Si després de tot el que hem vist la ciutadania d’aquest país no els fa fora és que la nostra societat està malalta, és inculta o directament éstonta. Com diria José Mota: Tonta, però tonta, tonta...  

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (2a part)

Al final del meu escrit d’ahir vaig esmentar-vos la paraula refundació, una concepte que els contertulians de la Sexta van emprar diverses vegades durant la nit electoral de les primàries del PSOE. Quants anys fa que estic dient que el PSOE s’ha de refundar? I quantes vegades n’he parlat des de llavors?

Si Perdo Sánchez fa el que va dir que faria, està clar que sé li ha de donar la volta al partit com si d’un mitjó es tractés. El PSOE històric, el dels líders sortits del congrés de Suresnes (Felipe Gónzalez i Alfonso Guerra entre d’altres), el darrer que es va celebrar fora d’Espanya, va jugar un paper transcendental durant la transició i va ajudar a consolidar la democràcia a Espanya.

Però en aquella època no tot van ser flors i violes... Com passa quasi sempre també va tenir els seus moments foscos. Alguns d’elles per tots coneguts, tot i que no us en parlaré, avui no toca... Però hi van haver moltes més coses de les que no se’n ha dit res o molt poc.

Quan va guanyar Aznar vaig dir que els socialistes ho havien d’haver fet molt malament per a que tornessin a guanyar els hereus del franquisme. Però era la realitat: Ho havien fet molt malament...

Cal recordar també que quan el PSOE va tronar al Govern d’Espanya va ser per una carambola. L’any 2004 Zapatero no era ni de lluny favorit per a guanyar les eleccions, però els atemptats de Madrid 2 dies abans de celebrar-se els comicis i la mala gestió que va fer el PP d’aquella tragèdia, el va catapultar al càrrec. No obstant sé li ha de reconèixer a ZP la seva bona gestió durant la primera legislatura. Però la segona ja va ser una altra cosa... I el seu final va ser el principi del declivi socialista que va culminar diumenge amb la nova elecció de Pedro Sánchez.

Després de que Rubalcaba desafies les urnes l’any 2011 amb una sonora patacada, el 2012 el PSOE celebra primàries per primera vegada en la seva història. S’enfronten Pedro Sánchez, Eduardo Madina i José Antonio Pérez-Tapias, sortint-ne guanyador Sánchez amb una diferència més que considerable (més de 16.000 vots)

Tot i això Sánchez sortiria derrotat per dues vegades davant Rajoy i encara sort de que el PSOE no va quedar com a tercera força política per darrere de Podemos que, juntament amb Ciudadanos van ser les grans novetats per les legislatives de 2015 i 2016. Per tant, el nou descens electoral del PSOE no es deu només a un hipotètic manca de lideratge de Sánchez (tal com li atribuïen Susana Díaz i la majoria dels barons i dirigents històrics), sinó a un desgast continuat del partit (què s’arrossegava des del primer govern de Felipe, amb el parèntesi dels 4 primers anys de Zapatero), però sobre tot per l’entrada en escena de Podemos i, en menor mesura de Ciudadanos. És d’una demagògia total culpar només a Sánchez: Ha perdut dues vegades (li agradava recordar a la Susana Díaz)

felip

Diumenge qui va perdre de forma contundent va ser Susana Díaz. De fet ho va fer per més de 15.000 vots de diferència. Però no només va perdre presidenta andalusa, també van perdre la gran majoria dels barons territorials i sobre tot els històrics que representen la veritable rèmora del partit.

Si Pedro Sánchez vol defraudar els seus electors ha de fer neteja. Però una neteja a fons... De moment ja ha advertit que les barons territorials no tenen perquè continuar... Però més que els barons els que han de desaparèixer de qualsevol escena política són els Felipes, Alfonsos i companyia, ja que no aporten res de bo per al partit, sinó tot el contrari, només creen controvèrsia i divisió interna.

Si ho recordeu, la setmana passada vaig dir que en el cas de perdre Pedro Sánchez potser no seria tant dolent... I ho vaig dir perquè considerava possible que Sánchez acabés formant un nou partit socialista. Aquesta hipòtesi (que només era meva, ja que no ho vaig escoltar en lloc) ara ja serà impossible que es doni.

Tornant a la tertúlia de la nit electoral, un d’ells va dir que Sánchez era, dels tres candidats, qui millor pot atreure el vot dels menors de 40 anys, un vot que a les dues darreres eleccions ha anat a parar a Podemos.  

I què han dit els membres del Govern? Per un costat estan les felicitacions formals, però evidentment pensen que la victòria de Sánchez és el pitjor que els hi podia passar, tal com ho va fer constar el cap del PP al Parlament de Catalunya Garcia Albiol en una piulada: Que vuelva @sanchezcastejon es una desgracia para España. Escora al @PSOE en la extrema izquierda y una oportunidad d ampliar base al @PPopular.  

Si per al PP no és bo, molt possiblement els militants socialistes que diumenge vàrem triar l’opció de Sánchez l’hem encertat.        

RETORN ALS ORÍGENS

Diuen que sap més el dimoni per vell que per dimoni... Això ens passa als que ja fa anys que pentinem canes, que sabem més pels coneixements i experiències acumulades al llarg de la vida més que no pel que vam aprendre a l’escola.  

Divendres llegia al diari que el líder laborista anglès Jeremy Corbyn planteja nacionalitzar l’energia i els trens, una proposta que, segurament donarà molt que parlar, però encarà se’n parlarà molt més si finalment governen els laboristes i executen aquestes propostes.

Any 1982. La UCD que havia portat a Adolfo Suárez a la Moncloa, estava en franca descomposició. Fins i tot el propi Suárez havia creat un nou partit, el CDS. El triomf del PSOE encapçalat per Felipe González es veia venir. Tothom ho donava per fet.

Fins i tot hi havia qui pensava que amb l’arribada dels socialistes hi hauria canvis radicals. Sé parlava per exemple de nacionalitzar la banca o, al menys, les caixes d’estalvis que, com sabeu, la majoria d’elles depenien de les diputacions provincials i per tant, d’alguna manera ja formaven part de l’estructura administrativa de l’Estat.

El començament va ser prometedor i inesperat. De la ma executora a Miguel Boyer, el superministre d’economia, es va nacionalitzar el grup RUMASA de José María Ruiz Mateos. Però va ser un miratge.

Poc a poc l’Estat es va anar desfent de les companyies industrials, mineres i de serveis que formaven part de l’Institut Nacional d’Indústria (l’INE) De fet, la seva privatització era directament proporcional als excàrrecs del govern que trobaven als seus consells d’administració una jubilació daurada.

Felipe González va ser el primer de soltar llast, ja que segons sembla (ja sabeu que no sóc un expert en res) es va començar per les que pitjor situació econòmica tenien. Però poc a poc hi van anar trobant el gust i es van començar a vendre les joies de la corona: ENHER, ENDESA, Telefónica (no pertanyia a l’INE), etc. Era una manera de fer caixa durant els períodes de crisi econòmica. Després ens venien la moto del miracle econòmic espanyol, però en realitat estaven fent una estratègia econòmica de llibre. Tampoc n’hi havia per a tirar coets com va fer els governs d’Aznar.

La idea de Corbyn no me desagrada, es a dir (tal com diria Rajoy), m’agrada. Però dintre d’un món globalitzat on la gran capital imposa la seva llei, és molt difícil que el pugui portar a terme. És una manera de retornar als orígens del socialisme, però molt me temo que es quedaran a mig camí, si és que arriben tan lluny...

La gran errada del socialisme (en general) va ser deixar-se influir fins abraçar les tesis del Capitalisme o del Neoliberalisme, es a dir, el que estic repetint sovint en aquests darrers mesos: Perdre els seus orígens. Sempre s’ha dit que els partits (com qualsevol col·lectivitat) està per sobre dels individus, però són alguns d’aquests els que acaben controlant tot el col·lectiu per a fer-lo anar cap els seus interessos personals. Buscar complicitats i convèncer a la resta no és una tasca difícil per aquells líders als qui la gran majoria els hi ha dipositat la seva confiança col·locant-los a la part més alta del partit primer i, posteriorment del govern.

Quan al capital sé li dóna un dit t’acaba prenent el braç. Recuperar el que s’ha perdut necessita d’una altra revolució, però la societat (en general) està massa acomodada per aixecar-se del sofà.      

GRANS ESTADISTES DE LA HISTÒRIA RECENT

Un estadista és per definició un home d’estat, es a dir, un dirigent que ha marcat que ha escrit una pàgina brillant de la història del seu país. Però no tothom ho aconsegueix, tot i que alguns ho intenten. Altres governants només arriben a la condició de megalòmans, es a dir, es creuen ser més importants del que realment són.

Afortunadament Espanya està plena de grans estadistes. Aquí sempre hem tingut uns excel·lents governants. Recordeu-vos per exemple de José María Aznar que va relacionar-se amb George Bush i Toni Blair, altres grans estadistes de la seva època en aquella famosa foto de les illes Açores. Però sinó en teniu prou, recordeu-vos d’aquella altra foto on sortien Aznar i Bush fumant-se un cigar i on Aznar tenia els peus damunt de la taula. Quin gran posat! Quina exhibició de poder...! I si amb això no en teniu prou, recordeu que els Estats Units van estar a punt de reconèixer-li els mèrits amb al concessió de la medalla d’Or del Congrés... Llàstima que al final no va poder ser... No es va merèixer una desconsideració tan gran... Però que s’han cregut els americans!!

I Rajoy no podia ser menys. Tot i que per a ser protagonista de la història en tenia prou amb les seves polítiques de retallades als ciutadans i ajuts a la banca, vol estar a l’alçada del seu mentor i relacionar-se amb el gran mandatari actual que també va camí de ser un gran estadista: Donald Trump.

 S’ha de tenir una gran capacitat de síntesi per a parlar d’economia, de política exterior, de la OTAN, de les bases militars americanes en territori espanyol, del mur de Mèxic, i el que és més important: l’oferiment de Rajoy per a ser el seu interlocutor amb els països de Llatinoamèrica, Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. I tot això amb traductor... I amb només 15 minuts, 5 menys del que estava previst inicialment, tot i que no sé sap el motiu... Igual Trump es va posar nerviós i davant d’allò de Los españoles somos muy españoles y mucho españoles, Trump li va contestar: America first! (Amèrica primer!) I va donar per acabada la trucada telefònica com aquell que dóna un cop de porta.

Només donar-se a conèixer el comunicat de la Moncloa, a Rajoy li van ploure les crítiques... Sobre tot la de voler ser l’interlocutor amb mig món... Entre d’altres li van contestar Evo Morales, el president de Bolívia i Carles Puigdemont, el de Catalunya.

Puigdemont li va dir que com volia ser l’interlocutor amb les països iberoamericans, nordafricans i del Pròxim Orient sinó és capaç de dialogar amb els representants de Catalunya... En aquest cas al President de la Generalitat no li falta raó...

Com a ciutadà d’aquest país, el que no puc arribar a comprendre com sé li pot fer la pilota a un personatge com a Donald Trump que representa tot el contrari de la forma de pensar (vull creure) de una gran majoria de ciutadans d’aquest país.

Està clar que Rajoy està molt més proper, ideològicament parlant, de Trump que d’Obama, però encara així, és increïble que es vulgui fer d’escolanet d’un ser tan detestable com el president americà que tal com s’està veient dia darrere dia menysprea a tots aquells que no pensen com ell i, en alguns casos, només per la seva condició de gènere, raça, creences religioses u orientació sexual: dones, periodistes i mitjans de comunicació, magistrats i jutges, rivals polítics, etc.

Al llarg de la vida d’una persona s’ha d’escollir moltes vegades. Algunes vegades ho fas amb encert i d’altres t’equivoques estrepitosament. Rajoy es caracteritza per mullar-se poc i per a una vegada que ho fa, des del meu punt de vista, la caga... (perdó per l’expressió, però no n’he trobat cap de més adequada)

EL TONTO DEL BOTE

Tots aquells que com jo ja teniu una edat, segurament recordareu una pel·lícula de l’any 1970 interpretada per Lina Morgan tituladala Tonta del Bote, dirigida per Juan de Orduña, produïda per José Frade PC sobre una novel·la de Pilar Millán Astray(efectivament, germana del fundador de la Legió)

Actualment quan tan es parla d’igualtat de gènere, trobaria molt encertat que es fes una nova versió de la pel·lícula, però en aquest cas amb protagonista masculí: EL TONTO DEL BOTE.

De candidats a ser protagonista principal segur que no n’hi falten. Tu mateix, amic lector, en deus de tenir algun en ment. De totes formes jo te’n proposo un, a veure que té sembla: Mariano Rajoy Brey.

Evidentment qualitats no n’hi falten. Moltes vegades ha donat mostres de les seves habilitats, com per exemple allò de un plato es un plato y un vaso es un vaso... O aquell embolic que es va fer a l’hora d’explicar com s’elegeix a un alcalde i la cara que va posar quan se’n va adonar que s’entrebancava... (Al menys se’n va adonar...)

Tot això és aigua passada, podeu pensar... Efectivament, però com deia en confessió la iaia de 90 anys que havia estat infidel el seu marit amb un jovenet: M’agrada recordar-ho, sap...?  

Per tant explicaré alguna cosa molt més recent, concretament del passat dimarts.

Primer sé li va preguntar a Rajoy que opinava sobre que s’havia tret la llengua espanyola de la web oficial de la Casa Blanca.Rajoy va dir que donava per bones les explicacions del portaveu de Trump sobre que la web estava temporalment en obres. Però acte seguit i sense que anés al cas, va esmentar la web de la Generalitat de Catalunya i que, segons ell, només estava en català. Va continuar dient que l’idioma espanyol era cooficial a Catalunya i que servia per a millorar la convivència entre els ciutadans.

Al programa el Intermedio de la Sexta van fer un exercici d’investigació i Dani Mateo va comprovar si efectivament la web de laGeneralitat de Catalunya estava en català:

-Efectivament, la web de la Generalitat de Catalunya està en català... Però oh! Sorpresa... També està en castellà...

Com sé pot ser tant tonto??

Però és que acte seguit van treure un altre gran moment de Rajoy que era el convidat del  Fòrum de l’ABC.

Reprodueixo textualment el diàleg entre Ángel Expósito (que estava fent de mestre de cerimònies) i  el President del govern extret d’un article de Anibal Malvar a Público:  

-–Tengo un montón de preguntas, se lo puedo asegurar, presidente, que se refieren a lo dicho por una sola persona, por un nombre propio… ¿Lo adivina?

–¿Quién? –Rajoy vuelve hacia Expósito dos hombros contundentes de púgil parlamentario.

–¿Sabe quién le digo? –insiste el periodista.

–No –la sequedad de su monosílabo contrastó con la orballante rumiada retranqueira con que despreció hace veinte días a El País.

–Tengo un montón de preguntas referidas a José María Aznar, que habló ayer… El presidente Aznar dijo ayer textualmente: “Tenemos un país que se está desvertebrando social, política y territorialmente”. ¿Comparte usted el diagnóstico?

–Gracias por no insistir.

(Aquí podeu llegir l’article sencer)

Després de veure escenes com aquestes, la veritat, no sé si no era millor allò de fer les rodes de premsa des d’una pantalla de plasma i sense acceptar preguntes dels periodistes... Total...

És increïble com a personatges com Rajoy se’l hi pugui concedir el premi Cánovas com a millor orador parlamentari... Al menys que sigui per a fer-los-hi la pilota...

Aquí podeu reviure els moments estel·lars de Rajoy. 

AZNAR, EL GRAN ABSENT

A la ciutat alemanya de Coblença es van reunir a finals de la setmana passada els líders més representatius de l’extrema dreta europea. Estic parlant de la francesa Marine Le Pen, l’austríac Herald Vilinsky, l'italià Matteo Salvini, l'holandès Geert Wilders i l'alemanya Franke Petry. Però Aznar no hi va ser... Des del meu punt de vista va ser el gran absent de la reunió.

I aquest fet m’ha cridat poderosament l’atenció. Com és possible que una persona que ha figurat entre els líders més grans del món formant part del grup de las Açores juntament amb George Bush i Tony Blair, no l’hagin tingut en compte a l’hora de conformar el nou ordre europeu. Aznar no s’ho mereix... Un estadista com ell capaç de donar el millor de si mateix per a salvar una nació com Espanya no es mereix un desvergonyiment tan gran.

Cada dia que passa sembla més clar que Aznar tornarà. De moment s’ha reunit amb els seus correligionaris Jaime Mayor Oreja i Maria San Gil i només el temps ens dirà si la reunió va ser per a constituir un nou partit que representi a l’extrema dreta espanyola. Sembla ser que ja hi ha hagut alguna enquesta d’opinió per mirar d’esbrinar les perspectives electorals que tindria el nou partit i que podria obtenir fins a 51 diputats (que no és poc!)

Tinc el convenciment que no trigarem molts d’anys per a veure com el projecte que representa la Unió Europea (des del meu punt de vista no ha passat mai de projecte tot i tenir una moneda quasi comuna o llibertat de moviments dels seus ciutadans entre els diversos països membres) s’acabarà desmembrant irremediablement.

Aquest fet ens hauria pogut estranyar només fa uns anys, però amb la sortida de la Gran Bretanya (tot i que mai han acabat d’estar còmodes dintre de la Unió) i, el fet que es va produir la setmana passada amb el pacte entre el Partit Popular Europeu i els altres partits de l’extrema dreta, arraconant el grup socialista, constaten l’evidència.  

Si els ciutadans europeus no som capaços de capgirar la situació (difícil ho veig, per no dir impossible), l’ascens sistemàtic de l’extrema dreta d’Europa (que no europea) que s’autodefineix contraria a la UE, tindrà com a conseqüència la mutilació definitiva, a la vegada que s’establirà un nou ordre mundial, ja que amb Donald Trump com el nou líder d’occident i Vladimir Putin assegut a l’antic tron dels tsars de Rússia, tot serà diferent a com ha estat durant diverses dècades després de la II Guerra Mundial.

Si finalment (i tal com sembla), els Estat Units per un costat, la majoria de les nacions europees per l’altre i, finalment Rússia, van de la ma, qui serà l’enemic? Bé, igual és que no caldrà que hi hagi un enemic i per tant canviarà el nostre concepte. Però insisteixo, si l’hi ha, qui serà? La Xina? Els països que malgrat tot conservaran els valors democràtics? Cuba?

On sé situarà Espanya? I Catalunya? Tindrem temps els catalans d’abandonar Espanya abans de que això passi? Aconseguirà Aznar tornar a ocupar la presidència del govern d’Espanya o serà el president de la Tercera República?  

Fantasies? Sí, potser sí, però mentrestant aneu-vos mentalitzant de que Aznar pot tornar i si torna, Espanya no s’apareixerà en res a la que ell va governar durant els 4 anys de majoria absoluta.    

QUE TORNEN, QUE TORNEN...

Es diu que els vells rockers no moren mai... Sembla ser que hi ha una casta de polítics que tampoc moren mai i que sempre estan disposats a tornar si la seva pàtria els necessita.

Així ho va anunciar Aznar quan va plegar. Va fer honor a les seves paraules de mantenir-se només al poder dues legislatures i va plegar, però va dir que si Espanya el necessitava, tornaria. Ja sabeu que una de les màximes de la dreta espanyola és: España antes roja que rota...  I tot sembla indicar que va camí de trencar-se.

Mireu per on, superat el pla Ibarretxe, al País Basc han fet un pas enrere i sembla ser que amb el concert econòmic ja en tenen prou... Al menys de moment. I quan ningú s’ho podia esperar en aquella època, ara és Catalunya l’abanderada del secessionisme nacional. Per això Aznar (Ansar per a Bush) sembla que s’està rumiant tornar. Espanya el necessita més que mai!

Primer va renunciar a ser el president d’honor del PP, més tard va fer el mateix amb la presidència de la FAES (la fàbrica de idees dels populars) i tot i que feia temps que criticava al seu designat (Rajoy), va ser aquest passat cap de setmana a València quan ja el va criticar de forma descarada. Al parer d’Aznar, Rajoy i el seu govern són massa tebis amb els catalans. Més ma dura és el que es necessita.

No sé si fent el joc a Aznar o perquè és una reacció innata de qualsevol membre del PP, María Dolores de Cospedal, l’actual Ministra de Defensa, va dir la setmana passada que l’Exèrcit està per a defensar Espanya dels seus enemics... Enemics? En un món sense blocs (tot indica que a partir d’ara les relacions entre Estats Units i Rússia milloraran considerablement), els únics enemics que podia referir-se la Maridolo són el terrorisme gihadista i l’independentisme català.

De moment tot indica que Aznar podria liderar un nou partir a la dreta del PP i, per tant, l’extrema dreta espanyola (que ningú dubti que la hi ha), fins ara assossegada dintre del PP, tendirà en el partit d’Aznar un clar referent. De ser així, els franquistes poden respirar alleugerats. Després de més de 40 anys el franquisme, amb Aznar al capdavant, tornarien al primer pla de la política espanyola.

I a Catalunya qui es fa estimar es Mas. Mas el presumit, el vanitós... El que faria qualsevol cosa per tal de tornar a manar. Un altre, al seu lloc, se’n adonaria de que el seu temps ja ha passat. Que Catalunya necessita mirar cap en davant i amb ell tornaríem enrere. Fa un any, Mas ja va haver de fer un pas al costat. Així ho va dir i així es va interpretar i, per tant, no crec que pugui sorprendre a ningú si ara anunciés que torna.  

PDeCat no és Convergència, ni encara menys CiU. Totes les enquestes diuen que de fer-se eleccions ara mateix (tan s’hi val a Catalunya com a Espanya), a casa nostra qui guanyaria seria ERC. Molt ximplets haurien de ser els d’ERC si s’avenien a repetir un JxS, tal com van fer fa un anys i mig. I molt menys encara que qui anés de número 4 a la llista en fos el candidat a la presidència de la Generalitat. Des del meu punt de vista allò va ser una pantomima, una burla a una bona part de l’electorat. Tot i que en aquest país qui més qui menys presumeix d’entendre de política, encara ens queda molt per a posar-nos al nivell adequat.

Les CUP li van dir a Mas per activa i per passiva que no el volien i Mas va haver de renunciar finalment per a no tornar a repetir eleccions.

Tot i que ara els sondejos donen que no hi hauria una majoria independentista al Parlament, ja sabeu que l’únic sondeig bo és el del final de l’escrutini i, per tant, impossible saber-ho amb certesa. Però no dubteu que si de les CUP depèn el retorn de Mas, aquest mai més tornarà al Palau de la Generalitat.

Però com ja he dit, a Mas ganes no li falten.

Que tornen, que tornen... 

EL MEGALÒMAN

Quines són les veritable intencions d’Aznar amb la renúncia a la presidència d’honor del PP?        

Ha fet un pas enrere definitiu o pretén impulsar la seva figura? Suposo que ell i només ell o sap... Bé, potser també el seu entorn familiar més proper (la Botella, l’Agag, etc.) D’entrada me costa creure que un megalòman com Aznar es resigni a perdre protagonisme.

Durant els 8 anys que Aznar va ser President del Govern d’Espanya es devia de pensar una cosa així com que la Terra donava voltes sobre ell, fins i tot els seus amics de les Açores Bush i Blair. Segurament degut a la seva baixa estatura va anar adquirint un complex de superioritat que anava creixent tal com avançava la seva carrera política.  

Quan de forma voluntària va decidir no ser candidat, fins i tot va sobtar. Però molt de temps abans ja havia anunciat que només s’hi estaria 8 anys. Potser per això, tot i que ja sé sap que els polítics es caracteritzen més per les mentides que no per els veritats que diuen, estava condicionat a fer-ho.

Però abans d’Aznar, qui va trencar peres amb el PP va ser la fundació FAES, que durant dècades va fer de fàbrica d’idees del PP. Així, Aznar com a president d’aquesta fundació es podria dir que era el darrer vincle que la mantenia unida amb els de Gènova. Ara, al trencar-se aquest darrer vincle, el PP ja s’està plantejant crear una nova fàbrica d’idees. Trobo que no serà gaire difícil i menys encara aportar idees, ja que com sé sol dir, visto lo visto, tampoc sembla que s’hagin hagut d’esforçar massa...

Paral·lelament una associació ultracatòlica (o sigui d’extrema dreta) li ha demanat a Aznar que creï un nou partit. Per a què, si ja n’hi ha un de creat...! O és que no recordeu Vox, el partit que van crear personatges com Alejo Vidal-Quadras o Santiago Abacal i que, segurament estarien encantats de cedir-li desinteressadament (o no) a Aznar. Aquesta pràctica no és nova, ja que es creen societats mercantils per a vendre-les posteriorment.

Tal com vaig escrivint penso que igual quan es va crear Vox es va pensar en que un dia pogués aterrar per allí Aznar, ja que amb el personatges que hi havia no m’estranya que no traguessin ni un sol diputat. Per cert, a la circumscripció on millors resultats va treure va ser Madrid... Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions...

Sempre que es parla d’Aznar sé sol recordar que una vegada va dir que parlava català en la intimitat... La majoria d’interlocutors ho posen en dubte, però jo no i és més he explicat la meva teoria alguna vegada, quan no tenia tants lectors com ara. Avui ho tornaré a fer.

Ana Botella, la dona d’Aznar eren 13 germans. Una de les germanes estava casada amb un rapitec, el pares del quan regentaven un estanc. Un dia vaig conèixer el pare. Va venir a l’oficina on treballo i me’n vaig adonar que portava un rellotge del PP. Ens posàrem a parlar i orgullós me va ensenyar un telegrama signat per José Maria i Ana on els felicitaven per les seves noses d’or.

I ara pregunto: No és possible que a les trobades familiars Aznar parlés català (ni que només fossin unes paraules) amb el seu cunyat de la Ràpita?